La crisi oberta i pública instal·lada al si del PSOE ha pres noves proporcions en els últims dies, amb la dimissió de 17 membres de l’Executiva Federal amb l’objectiu de forçar la dimissió de Pedro Sánchez i crear una comissió gestora que dirigeixi el partit fins a la pròxima reunió del Comitè Federal.

 Per Corriente Roja/Corrent Roig

El PSOE està dividit en dos bàndols. El primer liderat per Pedro Sánchez, que expressa  la majoria de la militància del partit i els càrrecs situats més a la base de l’aparell. És una base delmada, on predominen els pensionistes i càrrecs de menor nivell i més en contacte amb la base popular.

La majoria de l’aparell forma part del segon bàndol, el de Susana Díaz i Felipe González, que està disposat a dessagnar el partit i embarcar-lo en un procés accelerat de “pasokització”[1] per tal d’evitar les terceres eleccions i ajudar al règim a superar l’actual bloqueig.

La gran majoria de la representació institucional del PSOE i els càrrecs partidaris a ella associats, inclosos els expresidents, són partidaris del bàndol Susana-González. És molt significatiu que la cap de files sigui la presidenta de la Junta d’Andalusia i el director d’orquestra Felipe González, l’artífex de la reconversió, dels GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament[2]) i la corrupció, el gran valedor –juntament amb Juan Carlos- de la gran empresa espanyola a l’exterior. González és el gran representant de l’aparell d’Estat espanyol i el principal defensor i partidari de la Unió Europea.

La crisi del PSOE ve d’abans, en particular des que Zapatero es va lliurar a la UE i va començar les retallades. Ve accelerada per les derrotes successives del PSOE, empeses pel sorgiment de Podem, culminant amb les últimes catàstrofes electorals a Galícia i el País Basc.

La crisi del PSOE és part de la crisi del règim de la transició, del que és, al costat del PP, un dels seus pilars: com hem dit abans, el PSOE és el partit que va avalar la impunitat del franquisme quan la transició, va imposar la reconversió industrial com a preu d’entrada a la UE, va forçar l’ingrés en l’OTAN, va promoure el GAL, ha estat aliat directe del PP per a la unitat forçada d’Espanya, coresponsable de les retallades, propulsor de reformes laborals i de les pensions, implicat en la corrupció quan ha governat (com per exemple el cas dels ERO a Andalusia) i amb els seus alts càrrecs formant part dels grans consells d’administració. Fins i tot la Conferència episcopal ha manifestat la seva preocupació per la crisi del PSOE.

L’editorial d’El País de 30/09 expressa molt bé la posició del principal grup mediàtic espanyol sobre la crisi del PSOE i la sortida que el gran capital espanyol i europeu volen donar a la situació de bloqueig institucional actual. És també la posició del bàndol Susana i González.

No queda una altra alternativa per a la governabilitat d’Espanya que permetre el govern del partit més votat, que no és altre que el PP, i tractar de reconstruir des de l’oposició un partit socialista capaç de recuperar la confiança d’amplis sectors de l’electorat. (El Pais, 30/09/2016)

L’ofensiva per acabar amb Sánchez (les dimissions de l’Executiva Federal) és una maniobra que no respecta ni les formes democràtiques, carregant-se les decisions d’un congrés, per manegat que fos. Ho han fet així pel temor a la reacció al rebuig de la majoria de la base del PSOE, que es nega a avalar un nou govern Rajoy mitjançant l’abstenció.

El bàndol de Sánchez, d’altra banda, preferia carregar amb l’acusació d’haver forçat unes terceres eleccions,  a costa de sofrir fins i tot una nova reculada electoral, abans de donar suport al PP i obrir pas a una “pasokització” oberta del PSOE.

La crisi oberta està prenent una dinàmica descontrolada, amb enfrontaments durs entre els dos sectors, on cadascun nega la legitimitat jurídica a l’altre. Si no hi posen remei, l’enfrontament pot acabar en un veritable cisma, de difícil recomposició, i en un reajustament generalitzat del mapa polític espanyol i una forta accentuació de la inestabilitat política.

La crisi del PSOE (que durant tants anys ha canalitzat el vot de la majoria de la classe treballadora) té un caràcter progressiu i respon a l’abandó creixent d’una part rellevant de la seva base electoral, un sector de la qual va migrar a PODEM i ja no veu en el PSOE una alternativa al PP.

No estem d’acord en prendre posició per Sánchez enfront de Susana, com estan fent Podem i IU. Entenem i compartim la indignació de la base popular de la militància del PSOE contra el bàndol Susana-González, però l’opció Sánchez no és la d’un sector que defensi els interessos de la classe treballadora sinó la d’un govern amb Ciutadans, la continuïtat de la submissió a la UE i la unitat forçada d’Espanya.

Podem, amb el seu aparell dirigent dividit entre Iglesias i Errejón, aspira a guanyar la base electoral que el PSOE amenaça perdre massivament en aquesta crisi. La seva intenció és substituir al PSOE i convertir-se en la “nova socialdemocràcia”, respectuosa com el PSOE amb els límits de la UE i de la “economia de mercat”, encara que partidària d’un nou encaix territorial en el marc de la Monarquia.

Hem de construir l’alternativa des d’a baix, des de les empreses, barris, pobles i centres d’estudi. Una alternativa de ruptura amb aquest règim i de lluita pel socialisme, per una Europa dels treballadors i dels pobles. Una alternativa que posi totes les forces en la batalla per reprendre un nou cicle de mobilització contra les retallades i les reformes imposats per la UE.

 

[1] Referència al PASOK, Partit Socialista grec, que va sofrir un procés de crisi i descomposició que va obrir espai per a l’enfortiment i posterior victòria electoral de Syriza en aquest país.

[2] Agrupacions parapolicials que van practicar el terrorisme d’Estat o «guerra bruta» contra ETA i el seu entorn. Van estar actius entre 1983 i 1987, durant els primers anys dels governs de Felipe González. Durant el procés judicial contra aquesta organització va ser provat que estava finançada pel Ministeri de l’Interior. (Wikipedia)