Debat de la LIT-qi amb els dirigents cubans

Les recents protestes a Cuba reobren i potencien una sèrie de polèmiques sobre el caràcter de classe i el paper de la direcció castrista, de l’Estat cubà abans i després de la restauració capitalista, etc. Presentem aquest text, amb la transcripció del debat amb la delegació cubana en el Fòrum Social Mundial de 2001, a Porto Alegre, originalment publicat a la Revista Marxismo Vivo núm. 3, de maig de 2001.

Intervenció inicial de Martín Hernández

Aquest tema que tractarem en aquest taller és molt important i per això penso que va ser un error dels organitzadors d’aquest Fòrum que la qüestió de Cuba no hagi estat abordada, en tota la seva profunditat, en les conferències centrals.

Dic això per diverses raons. En primer lloc perquè tenim el privilegi de comptar amb la presència, en aquest Fòrum, de diversos dirigents de l’Estat Cubà, com és el cas de Ricardo Alarcón, president de l’Assemblea Nacional de Cuba i també d’altres companys. Llavors era una oportunitat immillorable, per als milers de companys que estan participant d’aquest esdeveniment, de fer un profund debat sobre Cuba. Ho estem fent en aquest taller, però això no és suficient.

Però per què era tan important que aquest Fòrum discutís Cuba? Perquè aquest Fòrum Social Mundial té la preocupació de respondre a una sèrie de temes que preocupen els militants socials, polítics i sindicals. Són temes com la fam, la violència, la qüestió de l’habitatge, la desocupació, l’explotació. Són temes dramàtics perquè tots estem veient com poblacions senceres són destruïdes. I el Fòrum justament es reuneix per a donar, o intentar donar, una resposta a aquests problemes que enfronta la humanitat i, en aquest sentit, l’exemple de Cuba no podia deixar de ser analitzat.

La resolució dels problemes que ens preocupen

Cuba era un dels països més pobres, més miserables d’Amèrica Llatina. No obstant això, la revolució cubana va mostrar que aquests problemes, que no van poder ser solucionats pels països de la regió i fins i tot alguns d’ells ni tan sols van poder ser solucionats per les grans potències, com és el cas de la desocupació, van començar a ser solucionats amb la revolució.

A Cuba, amb la revolució, es va acabar amb la desocupació! A Cuba, amb la revolució, es va acabar amb els problemes de la salut! A Cuba es va conquerir l’atenció mèdica que tots volem, que és l’atenció mèdica per a tota la població i no només per als privilegiats i, més encara, es van fer avenços impressionants en el terreny de la recerca mèdica i de la farmacologia. Però les conquestes no van ser només en el terreny de la  medicina. Sinó en altres terrenys com l’habitatge i l’educació. I aquests avenços van tenir els seus reflexos en altres qüestions com és el cas de l’esport.

Cuba, després de la revolució, es va convertir en una potència mundial a nivell de l’esport.

 Molts diuen que això es deu al fet que l’Estat cubà selecciona els atletes, els hi dóna una preparació intensiva, els hi apliquen tot tipus de drogues i així aconsegueixen competir d’igual a igual amb els EUA. Bé, si fos tan fàcil, perquè el Brasil no fa el mateix? Guanyaria un munt de medalles olímpiques. Però per què França no fa el mateix? Per què Cuba és una potència esportiva molt més forta que França, Espanya o Anglaterra?

També podríem parlar de l’analfabetisme. Hem vist en els últims cinquanta anys el creixement de la ignorància. De l’analfabetisme generalitzat. Països que gairebé no tenien analfabetisme, com l’Argentina, avui estan amb centenars de milers d’analfabets. Per contra a Cuba, que era un dels països amb índexs mes alts d’analfabetisme, aquest pràcticament ja no existeix.

Llavors Cuba mereixia ser un dels grans punts d’aquest Fòrum. Perquè Cuba va aconseguir tot això, no com a producte d’un miracle sinó a conseqüència d’una revolució. D’una revolució que no es va conformar amb derrotar a la dictadura de Batista. Que va avançar molt més. Va trencar amb l’imperialisme, va trencar amb el capitalisme. Els va expropiar i d’aquesta forma va posar el conjunt de l’economia al servei del país. Es va convertir en una economia estatal i planificada i això és el que explica aquest aparent “miracle”.

L’interessant és que la majoria dels que dirigeixen aquest Fòrum ens diuen: “Avui dia pretendre fer el que va fer Cuba a la dècada del 60 és una utopia”. Bé, discutim-ho. Jo crec que intentar fer en qualsevol país, el que es va fer a Cuba a partir de 1959, és una tasca difícil. Ningú pot pensar que acabar amb la fam i amb la desocupació és una tasca fàcil. Fer la revolució socialista no és una tasca fàcil. És sens dubte una tasca difícil. Però per què utòpica? Si la realitat va demostrar que es pot fer.

El que és utòpic és pensar que democratitzant les Nacions Unides, una organització mundial controlada per l’imperialisme, serà possible arribar a la solució d’aquests problemes. Per exemple, es diu que democratitzant les Nacions Unides totes les nacions tindrien igualtat de condicions. És una idea fantàstica. Per què? Perquè els països oprimits del món són la gran majoria mentre que els països opressors són una minoria. Quantes són les potències imperialistes? Són unes set o vuit, mentre que els països oprimits són més de cent. Llavors pensar en una ONU democràtica és pensar que la majoria dels països oprimits imposarien les seves condicions a les nacions opressores. Seria fantàstic. Però això és impossible! Cap potència imperialista renunciarà als seus interessos i en aquest marc per més que es voti “democràticament” el que es vulgui l’imperialisme no acceptarà cap condició. Aquestes Nacions Unides “democràtiques” poden votar la dissolució del FMI. Però es dissoldrà l’FMI? Poden votar que els EUA no explotin ni ataquin a cap poble. Poden votar. Però els EUA acceptaran aquesta votació? Jo penso que això és impossible. Per això és completament utòpic. Mai es va donar i no hi ha res que indiqui que es donarà. I si no, mostreu-me que algun país imperialista va deixar de ser-ho a partir d’una votació.

Per contra, donar la perspectiva de Cuba no té res d’utòpic. És una tasca difícil, molt difícil. Però hi ha un altre camí per a acabar amb la fam i la desocupació? Quin país capitalista, o més encara, quines de les grans potències, amb els EUA al capdavant, van ser capaces d’acabar amb la desocupació? Cap. Perquè la desocupació és inherent al capitalisme. Mentre hi hagi capitalisme hi haurà desocupació. Llavors jo dic, si defensar la revolució cubana i la vigència d’aquesta experiència és ser utòpic llavors, jo sóc utòpic. No obstant això crec que no és així. Que defensar la revolució cubana és ser realista. Molt realista.

Va succeir un canvi molt gran a Cuba

No obstant això, i aquest és el tema d’aquest debat, el que nosaltres veiem és que avui dia hi ha un canvi molt gran a Cuba. Aquestes grans conquestes de les que parlàvem, que s’expliquen per la revolució, per l’expropiació de l’imperialisme i del capitalisme, avui dia s’estan perdent a Cuba. Moltes ja s’han perdut. Unes altres s’estan perdent. Per exemple, la plena ocupació que existia a Cuba avui no existeix. Dades de l’any 1994 indicaven que ja hi havia 160.000 aturats i més de 400.000 treballadors haurien de ser relocalitzats. Hi ha un deteriorament creixent tant de la salut com de l’educació, dues àrees que eren orgull tant dels cubans com de tots els revolucionaris que defensàvem i defensem la revolució cubana. Hi ha situacions dramàtiques que avui existeixen a Cuba i que entristeixen als revolucionaris que visiten l’illa, com és la tornada, a gran escala, de la prostitució. Per què dic que ens entristeix? Perquè aquesta xacra del capitalisme i de totes les societats de classe, que és la prostitució, aquest drama de les dones i homes que es veuen obligats a vendre el seu cos davant de la necessitat de sobreviure era un dels trets típics de Cuba, abans de la revolució. Jo crec que tots aquí saben que Cuba era coneguda, en l’època de Batista, com el prostíbul dels EUA. Els grans magnats dels EUA practicaven a Cuba alguna cosa que ara s’està desenvolupant molt al Brasil que és el turisme sexual. I la revolució cubana va acabar amb això. No perquè van afusellar a les prostitutes sinó perquè les milers de dones que es prostituïen no van requerir fer-ho mes. Doncs bé, aquest problema que havia desaparegut amb la revolució, avui està reapareixent a Cuba amb molta força fins al punt que el propi govern cubà, repetidament, parla de les prostitutes a les quals se les coneix com a “jineteras”

Però que és el que explica aquesta nova situació a Cuba? Sobre aquestes qüestions que he informat no hi ha molta controvèrsia. Aquestes dades no són polèmiques. D’altra banda, en relació amb això, els vull fer un aclariment. Totes les dades que presento en aquest informe, sense excepció, van ser extretes dels informes del govern cubà o d’organismes cubans que recolzen al govern. Llavors no hi ha polèmica sobre aquestes dades. La polèmica sorgeix quan s’intenta donar una explicació del per què d’aquests.

Les justificacions del govern cubà

De part del govern cubà i dels seus defensors existeixen dos arguments per a explicar aquesta nova situació que s’està vivint a Cuba. El primer argument és el bloqueig dels EUA i les noves lleis per reforçar el bloqueig com són la Llei Torricelli i  la Llei Helms Burton. És a dir, que per aquest argument l’actual deteriorament estaria explicat pel bloqueig dels EUA i les lleis complementàries. El segon argument, que en realitat és complementari de l’anterior, és el de la dissolució de l’ex- URSS ja que aquest fet hauria afectat terriblement l’economia cubana, tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Aquesta realitat hauria provocat una caiguda espectacular del PIB, és a dir de la producció general del país.

Aquests dos arguments, al meu entendre, tenen una part de veritat Quina és aquesta veritat? Tant el bloqueig dels Estats Units com la dissolució de l’ex URSS van afectar en forma considerable l’economia cubana. No obstant això, segons el meu parer, aquests arguments són només “mitges veritats” i per això no expliquen la situació actual de Cuba. En primer lloc, perquè és cert que el bloqueig existeix i aquest bloqueig sempre va tenir un objectiu clar que era acabar amb la revolució cubana. Per això no va ser només el bloqueig. Va ser també la invasió de la “Badia de Cochinos”, els intents, per part de la CIA d’assassinar a Fidel Castro Però per què dic que es tracta d’una mitja veritat? Perquè el bloqueig ja dura quaranta anys i va ser durant el bloqueig, i malgrat el bloqueig, que Cuba va ser capaç de fer tots aquells “miracles” als quals jo em referia. Perquè el bloqueig no és una cosa que va aparèixer en els últims 7 ó 8 anys.

I respecte a la dissolució de l’ex URSS? Sens dubte aquest fet va afectar l’economia cubana fins a tal punt que a partir d’aquest fet el PIB de Cuba va començar a caure a una mitjana del 18% l’any. Per tant seria lògic, especialment en una economia planificada, que el conjunt de la població es veiés afectada per aquesta situació i perdés moltes de les seves conquestes. Però quin és el problema que em fa dir que això és també una “mitja veritat”? El problema és que aquesta caiguda del PIB, que explicaria la situació actual de Cuba, es va aturar fa temps. En els últims cinc anys, a Cuba, hi ha hagut un creixement sostingut de l’economia. Els dono alguns números. L’any 1995, l’economia va tornar a créixer de l’ordre del 2,5%; l’any 1997 el creixement va arribar a prop del 8%; l’any 1999 va arribar a créixer el 6,2%. Llavors aquí comença la discussió. Per què, si existeix un creixement de l’economia del país, continua el deteriorament en l’economia popular, l’economia de la llar, del treballador? En un país capitalista això no ens sorprendria. Per exemple, al Brasil podria haver-hi un gran creixement de l’economia i els ideòlegs de la burgesia dirien: Que bé que estem! Com creix l’economia!, com va passar a l’època del “miracle”. Però l’operari mira la seva butxaca i diu: On és l’economia que està creixent? En un estat com el cubà és lògic que caigui l’economia popular quan cau l’economia del conjunt del país però el lògic seria que també passés el contrari. Quan creix l’economia general, quan creix el PIB, hauria d’iniciar-se el procés de recuperació de les conquestes i això és el que no està passant. I això és el que hem de discutir. Cal donar una explicació, pot haver-hi unes altres, però cal donar una explicació a aquest fet objectiu.

Els incentius a l’entrada del capital estranger

Quina és la meva explicació? Documentaré la meva posició llegint una sèrie de disposicions que existeixen a Cuba en els últims anys. El govern cubà, l’any 1995 va aprovar el que es diu la Llei d’Inversions Estrangeres. En l’article 10 d’aquesta llei s’estableix el següent: “…poden ser autoritzades inversions estrangeres en tots els sectors, amb excepció dels serveis de salut i educació de la població i les institucions armades…”. Torno a repetir, hi ha una llei que permet les inversions estrangeres en tots els sectors. En quines condicions es donen aquestes inversions? En l’article 3 d’aquesta llei s’estableix: “Les inversions estrangeres, dins del territori nacional gaudeixen de plena protecció i seguretat i no poden ser expropiades, tret que aquesta acció s’executi per motius d’utilitat pública o interès social…” En aquest cas, és a dir, si fos necessari expropiar-les, la llei estableix que a les empreses se’ls hi pagarà “una indemnització en moneda lliurement convertible pel seu valor comercial establert de mutu acord” I ara veuen un tercer problema, que em sembla més greu. En l’article 8 d’aquesta mateixa llei s’estableix que: “L’estat garanteix a l’inversor estranger la lliure transferència a l’exterior, en moneda lliurement convertible, sense pagament d’impostos o cap altra exacció… de les utilitats netes o dividends que obtinguin per l’explotació de la inversió” És a dir, aquesta llei garanteix que tots els guanys que obtinguin les empreses estrangeres poden ser enviats a l’exterior sense pagar qualsevol tipus d’impostos i sense cap obligació de reinvertir aquest guany al país. Però pitjor encara, a l’article 29 s’estableix que els inversors estrangers “…tenen dret, d’acord amb les disposicions establertes a tals efectes, a exportar la seva producció directament i a importar, també directament, el necessari per als seus fins.” 

Què vol dir això? Antigament existia, per part de l’estat cubà, el monopoli del comerç exterior. Era l’estat qui exportava i importava i per aquesta via es feia el control de les divises. Per aquesta nova llei això es va acabar. Per aquesta llei qualsevol empresa té dret a importar i a exportar independentment de l’estat.

Però per què vaig llegir aquests articles? Perquè si aquesta llei s’està aplicant, és aquí que es troba l’explicació de per què el creixement de l’economia no redunda en un creixement de l’economia popular. Respecte a això vull fer una reflexió més. Es diu que aquest tipus de mesures, per a incentivar les inversions estrangeres, estarien justificades a partir de la dissolució de l’ex-URSS. Fins aquí tot seria coherent, no obstant això hi ha un problema. Aquestes mesures van començar a ser preses deu anys abans de la dissolució de l’URSS. La dissolució de l’URSS es dóna a partir de l’any 1992 i a Cuba, la primera llei d’inversions estrangeres, és de l’any 1982 i aquesta llei que estic llegint, de l’any 1995, és només un perfeccionament del decret 50 de l’any 1982 que apuntava en el mateix sentit. Aquesta llei de 1982, torno a repetir, es va aprovar deu anys abans de la dissolució de l’URSS i fins i tot cinc anys abans de la Perestroika. Aquest decret 50, de l’any 1982, va tenir com a objectiu les inversions estrangeres en un sector estratègic per a Cuba com és el sector del turisme. A partir de 1992 es va ampliar per a altres àrees, entre elles la farmacèutica. I aquí vull plantejar una altra qüestió. El president de l’Assemblea Nacional de Cuba, Ricardo Alarcón, que ahir va parlar en el plenari, va dir que a Cuba no hi havia cap privatització, no obstant això els fets demostren una altra cosa. Però mes encara, l’Assemblea Nacional que el dirigeix, l’any 1992, va aprovar la reforma a la Constitució. I aquesta reforma tenia un objectiu central que va ser incloure el dret a la propietat privada dels mitjans de producció de tal forma que l’any 1993 s’obre la possibilitat de l’entrada de bancs estrangers. L’any 1994 s’estableix que cap sector productiu, amb l’excepció de la salut i l’educació, quedava fora de la possibilitat de rebre inversions estrangeres. En aquest mateix any 1994 es determina la fi del monopoli del comerç exterior. Tornant a l’any 1993. En aquest any comença a existir un nou tipus d’economia en el camp cubà que són les famoses UBPC, Unitats Bàsiques de Producció Cooperatives. Com és el canvi? Antigament l’estat era amo de la terra de tal forma que els pagesos lliuraven la seva producció a l’estat el qual, sobre la base de la planificació, passava a distribuir allò produït. Doncs bé, l’existència d’aquestes unitats bàsiques de producció significa que l’estat continua sent amo de les terres però les lliura, en concessió, a productors particulars, els quals són els amos de la producció. Com vostès saben, Cuba és un país basat en el monocultiu de la canya de sucre. Doncs bé, ja l’any 1994, el 80% de les terres destinades a la producció de canya de sucre feien part de les UBPC. És a dir, el 80% de les terres eren explotades amb criteris capitalistes ja que no només la producció és propietat de particulars sinó que una important part de la mateixa va per als nous Mercats Agropecuaris, els quals determinen el preu dels productes sobre la base de la llei de l’oferta i la demanda. 

Anteriorment, nosaltres polemitzàvem entre els diferents corrents marxistes sobre el caràcter de l’Estat cubà. Per exemple, jo faig part d’un corrent que opina que l’Estat Cubà era un Estat obrer, uns altres parlaven d’una economia popular. Uns altres parlaven d’un estat socialista. Eren opinions diferents, no obstant això, totes tenien en comú la idea que aquest estat era completament diferent als estats capitalistes. Per què existia aquesta “unitat” en l’esquerra en el sentit d’afirmar que Cuba no era un Estat capitalista? Perquè tots coincidíem que els mitjans de producció, les fàbriques, la terra, etc. no era propietat d’una classe social, de la burgesia, era propietat de l’Estat. Però, a més d’això existia un instrument, que també existia en tots els estats que van expropiar a la burgesia, que era la planificació econòmica centralitzada. Mes encara, a Cuba existia un organisme de planificació que era la Junta Central de Planificació que era la responsable per planificar el que produïa, com es produïa i com es distribuïa. I la tercera qüestió que existia era el que vaig parlar anteriorment, el monopoli del comerç exterior.

El que avui està passant a Cuba és la restauració del capitalisme

 Doncs bé, companys, jo estic presentant aquests números donats pel govern, per economistes que treballen amb el govern i aquests informes diuen que aquestes tres coses no existeixen. No existeix l’economia planificada. No existeix el monopoli del comerç exterior. I no existeix l’economia estatitzada, existeix només en part, cada vegada en menor grau. Llavors, segons el meu parer, el que s’està donant a Cuba, a diferència del que va parlar ahir Alarcón, és la restauració del capitalisme. Una restauració que no s’està fent a partir de la invasió dels “gusanos” sinó a partir del propi govern cubà. És clar, hi ha una contradicció. Tota la direcció cubana diu exactament el contrari. Ells diuen: “Mai abandonarem el socialisme”. Però aquestes afirmacions no es corresponen amb la realitat dels fets i això a mi no em sorprèn perquè en tots els països on es va restaurar el capitalisme, aquest ho va fer en nom del socialisme. Per exemple, Gorvachov, a l’ex URSS, quan va començar amb la Perestroika deia el mateix que avui diu Fidel. Per exemple, en el seu llibre “Perestroika, noves idees per al meu país i el món” afirma: “El nostre objectiu és enfortir el socialisme…El que ens ofereix Occident, en termes d’economia, és inacceptable per a nosaltres” i mentre deia això estava restaurant el capitalisme.

Jo opino que el que hi ha a Cuba és la restauració del capitalisme, però clar, aquest és un tema molt polèmic, però els que opinen el contrari han de dir si això no és restauració, què és? Per exemple, hi ha alguns companys que estudien seriosament aquest tema, que diuen que el que està passant a Cuba és una cosa similar al que va passar en els primers anys de la revolució russa, a l’època de Lenín, amb la NEP (la Nova Política Econòmica). Aquesta és una discussió molt important. No tindré temps d’aprofundir en això però sí vull dir una cosa sobre aquesta qüestió. La NEP va significar (i així va ser dit per la direcció bolxevic) concessions al capitalisme per a desenvolupar determinades àrees que el nou estat obrer no podía desenvolupar. Això va ser així. Però quina és la diferència qualitativa amb el que està passant a Cuba? La diferència està en el fet que aquestes concessions van ser fetes en el marc de la planificació econòmica central, que mai es va abandonar i en el marc del monopoli del comerç exterior. Llavors el que es va fer va ser utilitzar mecanismes capitalistes al servei del desenvolupament del nou estat obrer. Els resultats van mostrar això. Podríem mostrar estadístiques. Per exemple, malgrat les concessions al capitalisme, en el període de la NEP, el que més es va desenvolupar va ser la propietat estatal. Llavors la diferència entre aquella experiència i aquesta és qualitativa.

Per què el bloqueig es manté?

Una altra gran polèmica. En conferències anteriors diverses persones m’han fet el següent qüestionament: si fos cert que a Cuba s’està restaurant el capitalisme, per què continua el bloqueig? i més encara, per què s’aprova la llei Helms Burton?

Sobre aquesta qüestió hi ha dues coses que hem de discutir. És cert que l’imperialisme continua atacant i continua volent acabar amb l’Estat cubà? Això també és una mitja veritat. És cert que el bloqueig nord – americà continua. Això és veritat. Però els Estats Units no són l’única potència imperialista. L’imperialisme europeu no està atacant a l’estat cubà. Espanya, per exemple, és el primer inversor a Cuba. Es pot dir que Espanya està atacant a l’Estat cubà? Es pot dir que la Unió Europea està atacant a l’estat cubà? Es pot dir que els governs capitalistes d’Amèrica Llatina estan atacant a l’Estat cubà? Es pot dir que la burgesia veneçolana i mexicana ho està fent?

Al voltant d’això sorgeix necessàriament una altra discussió, que ja m’han plantejat en altres oportunitats. Hi ha companys que m’han dit: una cosa és l’imperialisme americà i una altra cosa són els governs europeus. Per a mi no. L’imperialisme europeu, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, poden aportar algun benefici per a Cuba? L’entrada del capitalisme europeu pot ser més progressiva per a Cuba que l’entrada del capitalisme nord – americà? Per a mi no. L’imperialisme europeu vol recolonitzar Cuba i per a veure el futur que li espera a Cuba, si això es concreta, n’hi ha prou amb veure com ells van tractar a les seves colònies. Preguntem-los als companys de l’Índia com vivien quan eren una colònia dels anglesos. Preguntem-los als companys del nord d’Àfrica o, per no anar tan lluny, als nostres germans llatinoamericans com va ser el paper d’Espanya. Preguntem-los a les ex colònies portugueses, el Brasil inclòs, com va ser la seva experiència.

Segon problema. És cert que els EUA continuen amb la seva mateixa política com si res hagués canviat? Tampoc és cert. Existeix una poderosa burgesia americana que està batallant per acabar amb el bloqueig i poder fer, d’aquesta manera, bons negocis amb Cuba. S’ha format, fins i tot, un Consell Comercial EUA / Cuba, controlat per sectors de la burgesia nord – americana, que lluita contra el bloqueig. I per què no s’acaba amb el bloqueig? Perquè hi ha una contradicció als EUA, amb la vella burgesia “gusana”, la burgesia contrarevolucionària que va fugir a partir de la revolució, que està en contra de que s’acabi amb el bloqueig. Per què? Perquè a aquest sector no li interessa només la restauració del capitalisme, el que els interessa és recuperar les seves propietats i per això ells van aconseguir aprovar la Llei Helms Burton. La burgesia cubana, resident a l’estat de Florida, que és part de la burgesia nord – americana, no tenen prou amb que es restauri el capitalisme a Cuba, ells volen recuperar les seves antigues propietats i per això entren en contradicció amb altres sectors de la burgesia nord – americana que estan volent fer negocis a Cuba, com és el cas de la poderosa indústria farmacèutica que recentment, amb l’autorització de Clinton, va portar endavant una fira a Cuba preparant-se per a la fi del bloqueig.

La qüestió de la democràcia a Cuba

Per fi companys em vull referir a un altre tema, que és la qüestió de la democràcia. Quan parlo de democracia, no estic parlant dels calendaris electorals. Estic parlant d’una altra cosa. Estic parlant de la democràcia a l’interior dels qui defensen la revolució. Dels que lluiten contra la burgesia i l’imperialisme.

Jo vaig participar d’aquest Fòrum en una conferència on un representant d’Izquierda Unida d’Espanya, Manuel Monereo, va expressar la següent posició sobre Cuba: “Jo no faré cap crítica a Cuba mentre Cuba continuï sent atacada per l’imperialisme”. Jo no puc coincidir amb el criteri que quan un determinat país és atacat ningú pugui criticar a la direcció d’aquest. Aquest tipus de raonament és terrible. Perquè Cuba, i no només Cuba, també podem parlar de Polònia o Rússia, des del moment que va expropiar a la burgesia, va començar a ser atacada. Cuba ha estat atacada en els últims quaranta anys. L’ex-URSS ha estat atacada des de 1917. Si s’estableix el criteri que quan un país és atacat no es pot qüestionar a la direcció, aquest país està condemnat a la derrota. No és un problema meu, si puc o no fer crítiques. És un problema a l’interior d’aquest país. Dic això perquè el que està passant a Cuba s’hauria d’estar discutint, no només en el Fòrum sinó, en primer lloc, a Cuba. Jo vull saber si és possible a Cuba fer una discussió d’aquest tipus en qualsevol lloc del país. És possible això? No estic parlant dels “gusanos”, estic parlant dels que defensen la revolució, encertats o equivocats.

Seguint amb la qüestió de la democràcia. Avui es diu, amb raó, que Cuba va quedar aïllada. El problema és per què va quedar aïllada sent que al seu voltant es va desenvolupar la revolució centreamericana. I davant d’això cal dir les coses com són. El govern cubà va batallar, juntament amb la direcció Sandinista, perquè Nicaragua no fos una nova Cuba. Clar que el govern tenia els seus arguments per a defensar la seva posició. Però va existir un debat democràtic sobre aquest tema? Es va discutir la vella posició del Che Guevara sobre aquest tema? Perquè el Che Guevara tenia la posició oposada. Ell sempre deia que per a defensar la revolució cubana calia fer la revolució llatinoamericana. D’aquí la seva consigna cèlebre: “Per dos, per tres, per molts més Vietnam”. No va ser per casualitat que el Che Guevara va morir a Bolívia. Llavors, repeteixo la pregunta Els obrers i lluitadors cubans, davant d’aquests esdeveniments, van tenir oportunitat de discutir dues o tres alternatives? I la mateixa pregunta és necessari que ens fem donat el moment actual. Avui dia, entre els que defensen la revolució cubana, dins de Cuba, hi ha els qui diuen exactament el mateix que jo però jo torno a preguntar: existeix a Cuba la possibilitat de fer un Fòrum per a discutir, amb tota llibertat, els camins de Cuba?

Paola González

(Argentina – Economista)

A mi també m’agrada molt estudiar l’economia cubana. En primer lloc, el que distingeix una societat capitalista d’una societat socialista és la propietat privada, la llei d’herències, la lliure contractació de mà d’obra assalariada. A Cuba no existeix llei d’herència. No és que jo em compro una casa o un cotxe i li deixo al meu fill com a herència. No puc contractar empleats. Si me’n vaig a Cuba i creo una empresa no puc tenir empleats. La supervisió de la contractació de mà d’obra està controlada per l’estat cubà. Llavors la plusvàlua, el guany que suposadament es treu de la mà d’obra assalariada, està controlada per l’estat cubà. No està controlada per les empreses privades. Les empreses privades, per a contractar, han de recórrer a l’estat.

D’altra banda abans de parlar del bloqueig i abans de parlar de la dissolució del camp socialista hem de comprendre que Cuba és una illa, que no té aigua potable, que no té petroli, que no té terres cultivables, que no té llum elèctrica i que no té tot el que té el Brasil. Una vegada un dirigent de la revolució em va dir: tant de bo haguéssim fet la revolució a l’Argentina o al Brasil perquè aquí no tenim absolutament res i quan parlem de Cuba hem de dir que a Cuba viu gent, viuen persones i a aquestes persones cal donar-los de menjar, han de tenir aigua, han de tenir llum, han de tenir gas. Llavors, que passa? Si no tenim llum, si no tenim gas, si no tenim petroli, si no tenim res, cal fer alguna cosa.

Va haver-hi una crisi molt gran, una mobilització molt gran l’any 1994, que va ser la crisi dels balseros on el poble cubà es va mobilitzar a la plaça i va fer un embolic impressionant i el govern cubà “antidemocràtic” no va reprimir. No va treure a l’exèrcit. No va tirotejar que és al que nosaltres estem acostumats. Aquest govern “autoritari” no va rebentar a garrotades a tota la població cubana. Això està documentat a tota la premsa, això ho sap tothom. D’altra banda qui diu que Gorvachov i Fidel Castro són la mateixa cosa és una persona que està faltant a la veritat. Tots sabem que Gorvachov va donant conferències per tot arreu i Fidel Castro continua defensant les conquestes de la revolució a Cuba.

Em sembla molt important tenir clares les característiques de l’economia cubana. Que és el que compta l’economia cubana per a poder alimentar a tota aquesta població. Tots sabem i tenim molta claredat sobre el poder que tenen les masses quan no volen a un govern i així com es van mobilitzar l’any 1994, després van decidir que volien continuar lluitant i que volien continuar defensant a aquest Comitè Central i a Fidel Castro. Aquí van parlar del Che Guevara també i això em va indignar perquè sóc argentina. Pobre Che Guevara, va morir i no pot parlar mentre que Fidel Castro està viu. Jo considero que és una actitud molt fàcil avui ser guevarista perquè el Che Guevara està mort. Però és molt difícil ser castrista perquè Fidel Castro està viu i és l’únic referent revolucionari que existeix a Amèrica Llatina.

Carlos

(Brasil – Metge)

Volia recordar que l’any 1991 jo vaig ser a Cuba dues vegades, a l’octubre i després al desembre. Jo ja havia anat a Cuba l’any 1979, estava en aquesta època a la Universitat de Harvard fent un curs de salut pública i vaig passar gairebé un mes juntament amb un grup coneixent el sistema de salut cubà. Després jo vaig tornar per a participar en el congrés de pediatria l’any 1984, després novament el 1987, dues vegades en el 91, en el 93, 97 i en el 2000 i jo vaig tenir oportunitat d’acompanyar durant tot aquest temps la societat cubana. El que va passar l’any 1991 cap país al món ho suportaria. Cap altra societat. Perquè el PIB (Producte Interior Brut) de la nit al dia va caure un 35%. Aquí al Brasil cau un 1% i és un caos. Diverses fàbriques van haver de tancar perquè no tenien com funcionar El mateix amb l’energia elèctrica. Ells depenen del petroli. Llavors com havien de funcionar les fàbriques si no podien importar matèria primera? Ells no podien fabricar ni sabó, ni dentifrici. Va ser una situació dramàtica i, malgrat això, el poble cubà va continuar sustentant  la revolució cubana i  la seva direcció.

Els Estats Units, l’any 1993, van fer una campanya fortíssima perquè a les eleccions les persones no votessin o votessin en blanc. A tota Cuba només va haver-hi  un 7% de vots anul·lats i en blanc, a l’Havana van ser el 14%. L’any 1997, novament, quan va haver-hi eleccions gairebé van desaparèixer els vots nuls i blancs. I que és el que pot justificar tot això? És el procés democràtic i el debat que es fa a Cuba al voltant dels seus destins. Jo vaig veure, fins i tot per televisió, innombrables congressos que es van realitzar a Cuba i Fidel present en tots ells, també amb els pioners, per a debatre la dramàtica situació que existia i quines eren les propostes per al “Període especial”. Aquestes propostes eren debatudes a tots els racons, van ser debatudes en els sindicats, en els barris, fins que finalment es van transformar en llei, després d’haver estat discutides a tota la base, és que es van adoptar les mesures que s’haurien de prendre per a enfrontar el període especial.

Jo volia recordar aquí dues coses interessants, el que va passar l’any 1994, allò de que ja va parlar la companya, quan per força d’una provocació feta per la “gusanada” va començar a haver-hi un gran batibull en una plaça i Fidel es va dirigir, amb tot just nou persones i no va permetre que ningú utilitzés armes en cap hipòtesi i va bastar la presència de Fidel a la plaça perquè el poble s’ajuntés a ell i, fins i tot, sortís en manifestació en defensa de la revolució cubana. Per a acabar volia donar una altra dada que sortir aquests dies. La setmana passada el govern cubà va empresonar a un bàndol de txecs, entre els quals hi havia un diputat i un ministre amb diners de la contrarevolució dels EUA per a fomentar, dins de Cuba, la contrarevolució. A partir d’allà va començar a haver-hi protestes a tot el món, principalment a l’ambaixada txeca. Perquè ara, abans d’ahir, van desfilar més d’un milió de cubans, amb Fidel al capdavant. La marxa va passar davant de l’ambaixada i van ser hores de marxa, davant de l’ambaixada txeca, per a mostrar el suport del poble cubà a les mesures del seu govern.

Quan nosaltres discutim la revolució cubana, el primer que hem d’entendre és que aquesta mai se suïcidarà i si va prendre aquestes mesures, en termes d’inversions estrangeres, això era absolutament fonamental en la cerca de capital, de tecnologia i de mercat.

Leonel

(Cuba –Institut d’Agronomia- Integrant de la delegació oficial de Cuba al Fòrum)

Sense cap dubte és important que el Fòrum Social Mundial discuteixi els problemes de l’agenda i és bo que s’analitzi la situació de Cuba, però de Cuba en la seva lluita contra el neoliberalisme, en la seva lluita per un ordre just i superior. No per a analitzar imperfeccions de determinats aspectes de l’economia cubana, imperfeccions de determinats aspectes de la nostra vida política. Realment no puc donar dades perquè no és el més interessant. Simplement desmitificaré una mica algunes idees que va plantejar el company Hernández. I penso que és important perquè hi ha mala interpretació, o mal coneixement.

Al nostre país, la Llei d’Inversions Estrangeres, aprovada l’any 1982, no es va posar en funcionament fins l’any 1996 perquè no va fer falta, però ja el nostre parlament constituït l’any 1976, el parlament actual, va valorar la conveniència econòmica i política que Cuba s’obrís potencialment a la inversió estrangera però en aquest moment ens donava suport la Unió Soviètica, existia el Consell d’Ajuda Mútua Econòmica, existia una ajuda concreta de la República Popular de la Xina, però a més existia ajuda alemanya, de la RDA, que ens aportava tota la llet en pols per a la nostra població. Existia ajuda de Polònia que ens donava tots els productes químics per a l’agricultura, avions per a fumigació… Tot el parc automotor d’òmnibus era hongarès perquè era l’acord que teníem amb el Consell d’Ajuda Mútua Econòmica. Lliurar-los sucre, lliurar-los cítrics i que d’Hongria vinguessin òmnibus, però Hongria va desaparèixer i la Republica Democràtica Alemanya va desaparèixer també. Va desaparèixer, amb les seves imperfeccions, perquè quan van envair Txecoslovàquia l’any 1968 el nostre comandant en cap, el mateix d’avui, li va preguntar als soviètics: I que farien amb Vietnam? Farien el mateix? Vull dir amb això que Cuba mai va ser un satèl·lit de la Unió Soviètica. A vegades em preocupa perquè cal aixecar de la tomba a Stalin. La revolució cubana no té res a veure amb aquest company, va néixer i va atacar al Montcada quan ell moria.

Respectem tots els plantejaments teòrics i l’aportació important que va fer el camarada Trotsky a la revolució russa. Ho respectem, com a revolucionari, com a fundador de l’Exèrcit Roig, com a membre del partit comunista, en aquella etapa tan complexa, sobre si guerra o revolució permanent, o socialisme en un sol país. Va estar amb Lenín i aquest el va considerar l’home més capaç de tot el Comitè Central. Un dels homes mes intel·ligents del Comitè Central. Per tant, no estem debatent res d’això. Com a mínim jo, que provinc de les ciències socials i vaig ser professor de la Universitat de l’Havana. Vaig estudiar les seves idees i no hi tinc res en contra.

Ara nosaltres vam tenir una caiguda del 34,5% del PIB, i no l’any 1992, sinó a partir de 1989 que és quan va començar la caiguda. Quan els soviètics a mitjans d’any, el mateix senyor Gorvachov, que es va tractar aquí d’igualar a Fidel, ens va dir que no venia més petroli, quan Hongria va deixar de donar-nos els òmnibus, quan els alemanys no ens van comprar més taronges ni cap cítric. Quan no van arribar més avions de fumigació de Polònia. Quan va començar a caure la Unió Soviètica, que ens donava petroli, amb crèdits. Llavors va ser necessari actualitzar la llei d’inversions estrangeres, buscant capital, tecnologia i mercat. Perquè la nostra tecnologia era soviètica, era búlgara. I les centrals sucreres tenien tecnologia soviètica i els nostres avions eren russos, de l’any 1962, perquè no teníem diners per a comprar DC 10. Però nosaltres no lliurem al capital estranger les nostres propietats. A Cuba l’empresa telefònica és estatal. Amb el 51% de capital cubà, amb treballadors tots cubans. Sense empresaris estrangers. I el mateix passa a la regió on s’extreu el petroli, que va possibilitar que avui no hi hagi talls de llum a l’Havana. Perquè la companyia canadenca va aportar capital, tecnologia i els nostres enginyers, que són tan capaços com ells, formats a Cuba i no a Harvard, estan preparats per a enfrontar això.

Cuba és un país on no hi ha segrestos, no hi ha bombes, no hi ha explosius, no hi ha drogues. Hi ha algunes prostitutes, és cert, però no desemparades. Prostitutes amb nens i amb cercles infantils, amb molt bona salut, que duraran 76 anys d’edat perquè aquesta és la mitjana de vida al nostre país. Prostitutes amb escola. Prostitutes que si s’emmalalteixen del cor les operem gratis. Per tant són prostitutes per shampu i jeans i no són com diu el company un cas “dramàtic.”

Nosaltres no hem lliurat cap terra; a Cuba, el sistema bancari és cubà. D’on es parla de bancs estrangers. Que passa? aquí pot estar la confusió del company Hernández. Crec que el company Hernández té els seus criteris. Crec que els ha analitzat i els ha exposat de manera decent aquí. Crec que és correcte debatre així. Ara, què passa? Hi ha un error, els bancs que tenim a Cuba existeixen, entre altres coses, per a donar-nos capital per a poder nosaltres implantar tecnologia i buscar mercat. Que passa? Cuba no pot fer transaccions en dòlars. Cuba les ha de fer en lires, en iens, en pessetes i llavors cal portar bancs que ens donin suport, bancs estrangers. A Cuba no hi ha hotels estrangers. La cadena Sol Meliá és espanyola i aporta capital. Nosaltres posem el personal cubà. Tres directius espanyols administren això per deu anys. S’emporten tots els seus guanys i ens deixen tecnologia, cultura gastronòmica, cultura en l’atenció al turisme i a més un hotel cinc estrelles, però aquest terreny és nostre. Qui diu que l’hem perdut?

La nostra revolució no és idíl·lica. La nostra revolució té moltes imperfeccions. El nostre procés polític té moltes imperfeccions. Però el nostre major enemic són els Estats Units. I fa nou dies va prendre possessió un president que possiblement és agressiu amb Cuba. No podem estar debatent a la societat cubana res que no sigui la sobirania. Com educar als nostres fills. Com portar la cultura a tots. Mantenir una taxa de mortalitat infantil baixa. Com evitar les prostitutes. Com controlar aquest turista sexual que pot arribar. Per a acabar els vull assegurar tres coses. Primer, i ho sap el company marxista, leninista i trotskista i revolucionari que ha parlat aquí. A Cuba es té el poder sobre els mitjans de producció. Cap mitjà de producció està en mans d’estrangers. Tenim el poder polític, que és el que va lliurar la Perestroika i la Glasnost. Per tant no hi ha cap comparació amb això, i ho sap ell també. Tercer, no es preocupin per l’edat de Fidel. Primer perquè està molt sa. Segon, és cert que està arribant a una edat perillosa i tothom mor però a Cuba la revolució tindrà continuïtat. Com la van tenir altres revolucions i les que no la van tenir és perquè van començar a debatre qüestions esotèriques, utòpiques i abstractes d’una realitat.

El president del nostre parlament, Ricardo Alarcón, tenia 21 anys quan va triomfar la revolució. Avui té 63 i és dels vells dirigents que queda al país. El nostre primer ministre en té 49. Tots els governadors de províncies són homes de 50 anys. Els nostres ministres van néixer amb la revolució. La revolució tindrà continuïtat. Agraïm això i els diem que no volem revolucions abstractes. Les revolucions són a la terra i contra els ianquis. Moltes gràcies. 

Martín Hernández

Els volia expressar una opinió i manifestar-los alguns problemes, especialment als companys que han criticat la meva intervenció. Jo entenc i respecto l’opinió de diversos companys que, davant les meves crítiques, han respost amb un suport incondicional a Fidel i a la conducció de l’estat cubà. Perquè ho entenc? Perquè la història mostra que quan una revolució tan profunda, que va provocar tantes transformacions (com és el cas de la Revolució Cubana) i que va impactar tant a tot el planeta, moltes vegades la resposta natural davant les crítiques és sortir en defensa incondicional d’aquest procés, independentment del que estigui passant. Però crec que aquí es comet un error. Es confon defensa de la revolució cubana, que aquí no està en discussió, amb defensa de la direcció que sí està en discussió.

Ara vull que reprenguem dues o tres qüestions que vaig plantejar anteriorment. En primer lloc, em diuen que el que estic parlant no és veritat i que, en l’essencial, res ha canviat a Cuba. Continua la revolució. Ara els pregunto. El monopoli del comerç exterior, continua? Els companys em diuen que no estem davant d’una revolució idíl·lica, i tenen raó. Qui pensa que pot haver-hi una revolució on no hi hagi contradiccions de tota mena s’enganya completament.

Són tantes les contradiccions que a Rússia, en els primers anys de la revolució, va existir la NEP, la Nova Política Econòmica, que va significar fer-li enormes concessions al capitalisme. No hi ha revolucionis de color de rosa, però camarades, jo no estic parlant de revolucions roses. Estic a favor que en un determinat moment, i tal vegada aquest era el moment de la revolució cubana, es consideri necessari demanar ajuda a l’exterior, de demanar préstecs, inversions etc. Això és així a la vida. Qualsevol obrer que estigui davant d’una necessitat va al banc i tracta d’aconseguir un préstec, no perquè estigui a favor del banc sinó perquè precisa d’aquests diners. Però no és això el que estic discutint en relació a Cuba.

Jo no estic qüestionant que Cuba, davant la necessitat, hagi demanat ajuda exterior. El que estic discutint és que la Llei d’inversions estrangeres és una llei de lliurament del país al capital estranger. La màxima expressió d’això és el fet que l’estat no té mes el monopoli del comerç exterior, i això ho diu la llei, no és invenció meva, llavors els pregunto: això que estic dient, és cert o és una calúmnia? Perquè jo estic llegint la llei que vam comprar a l’Havana i no una interpretació de la llei. Llavors de res val, companys, en un debat d’aquest tipus, voler guanyar la discussió a crits, i això els hi dic per als dos sectors de companys aquí presents

I llavors torno a la pregunta anterior: el monopoli del comerç exterior, no la qüestió de comerciar amb l’exterior, està en mans de l’estat o en mans de les empreses? Què diu la llei, i mes que això, què existeix a la realitat avui?

Sobre la intervenció de la companya Paola, de l’Argentina. Ella va fer una descripció de Cuba que no correspon amb la realitat. Cuba és un país que va viure sempre una situació molt difícil, des del moment de la revolució. Justament per això, els avenços d’aquest país, són extraordinaris justament perquè es van fer en aquest país. Ara no se d’on va treure la companya aquests informes que va presentar. El que ella va dir, que no té terres per a conrear, que no té aigua, que no té petroli. No és així. Té tantes terres per a conrear que és un dels grans productors de canya de sucre. No és que Cuba no té petroli. Té petroli. Justament el que jo estic discutint és que el petroli està sent lliurat a companyies canadenques. És un país que té reserves extraordinàries, com per exemple les reserves de níquel.

Cuba és un país l’economia del qual fins avui es basa en el monocultiu del sucre però no perquè no tingués altres recursos, sinó per l’aspecte negatiu de l’ajuda soviètica, que feia costat a Cuba però va mantenir el país en el monocultiu. No es va desenvolupar el projecte original del Che Guevara de la industrialització. Llavors no és que no tenen recursos.

D’altra banda, la companya deia que no hi ha restauració del capitalisme perquè les empreses no contracten els empleats, sinó que és l’estat qui ho fa. Això és així, però no diu res pel que fa a la restauració o no. Tampoc diu res en relació a la restauració del capitalisme, si hi ha més o menys empreses estatals. Per exemple, a Veneçuela, que és un típic país capitalista d’aquesta àrea, el 58% de la producció prové d’empreses estatals. Això no defineix el caràcter de classe de l’estat. El que per a mi defineix el caràcter de classe d’un estat, és el tipus de propietat i de relacions de producció que aquest estat protegeix i defensa. Per això vaig col·locar l’exemple de la NEP a la Unió Soviètica. La NEP va significar enormes concessions al capitalisme, fins al punt que gairebé el 80% de les terres van quedar en mans  de particulars. I perquè continuava sent un estat obrer? Perquè aquest estat tenia com a estratègia desenvolupar la propietat estatal i les relacions de producció no capitalistes i per això, durant el període de la NEP, van ser aquestes empreses les que més es van desenvolupar.

Ara vostès, els que em critiquen, han de deixar de banda els crits i la indignació, que no ajuden al debat, i m’han de dir a qui afavoreix aquesta Llei d’inversions estrangeres que vaig citar i, en aquest marc, m’han de dir com és la política per a Cuba de la burgesia espanyola, de la canadenca, de la Unió Europea en el seu conjunt i com ha de ser la resposta, dels que defensem la revolució cubana, en relació a aquesta política. Els faig aquesta pregunta perquè al meu entendre, l’imperialisme europeu, amb Espanya al capdavant, moltes vegades com a testaferro de capitals alemanys i americans està volent recolonitzar Cuba. Això no ho dic només jo. En un quadern per a empresaris, que circula per tota Europa, es fa una crida per  anar a per  Cuba, perquè diuen que Cuba és un paradís fiscal i agreguen, en relació a la mà d’obra, una cosa similar al que va dir la companya argentina, només que ho diuen des del punt de vista dels empresaris. Diuen que l’estat cubà és extraordinari perquè garanteix educació d’alt nivell, salut i habitatge i llavors ells diuen que la mà d’obra cubana és extremadament competitiva, és a dir, és molt barata, això és el que diuen els imperialistes, no jo, i per això van a per Cuba.

Llavors el que estic discutint no és si es devien o no buscar préstecs o inversions a l’exterior. El que jo estic dient és que l’obertura a Cuba va significar acabar amb la planificació central de l’economia i amb el monopoli del comerç exterior.

La companya argentina diu que no s’està tornant a la propietat privada dels mitjans de producció, llavors jo pregunto: perquè l’any 1992 es va reformar la constitució, per introduir justament aquest tema, el de la propietat privada dels mitjans de producció?

Valentín Sosa

(Cuba –Doctor en Ciències Econòmiques – Membre de la direcció nacional de l’Associació Nacional d’Economistes i comptadors de Cuba – Membre de l’Associació d’Economistes d’Amèrica Llatina i el Carib –  Integrant de la delegació oficial cubana al Fòrum)

Està una mica violent l’ambient i jo vull ajudar a calmar-lo. Nosaltres els cubans estem acostumats a preservar la calma en els moments més difícils, llavors… tranquils. En primer lloc, volem agrair, en nom de la delegació cubana l’oportunitat d’haver participat en aquest primer Fòrum Social Mundial anti Davos, no anti Cuba. En segon lloc, reconèixer que com a cubans, ens sentim molt orgullosos d’haver nascut a la terra que Cristóbal Colón va denominar la terra mes bella que ulls humans han vist, la terra del general Antonio Macedo, el nostre “Tità de bronze”, la terra de Carlos Manuel de Céspedes, el pare de la pàtria, la terra de José Martí, el nostre heroi nacional i la terra del nostre benvolgut comandant Fidel Castro.

Vull començar amb l’últim que va esmentar el col·lega ponent i donar-li una informació molt important per al món. Precisament, avui a Cuba, del 29 de gener al 2 de febrer, s’efectua la Tercera Trobada Internacional d’Economistes sobre globalització i problemes del desenvolupament. Aquest és un dels esdeveniments més grans del món. La primera característica que té aquest esdeveniment és que és un dels esdeveniments més democràtics. En aquest esdeveniment participen més de quinze organismes i organitzacions internacionals. El Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, científics socials, investigadors i tots aquells que vulguin abordar les temàtiques relacionades amb l’economia mundial, el seu impacte socioeconòmic, els fluxos financers, la integració d’Amèrica Llatina i altres temes que tenen a veure amb el desenvolupament de la regió i d’Amèrica Llatina, el Carib i el món sencer. Aquest és un esdeveniment que té una característica molt interessant i és que Cuba convoca al món a parlar. És a dir, tothom va a Cuba a expressar les diverses opinions, participen no solament neoliberals, participen marxistes, participen neokeynesians, estructuralistes, en primer lloc, lògicament, per a resoldre els problemes del món.

Jo els demano calma, com a cubà, com a marxista, per a expressar algunes consideracions. Nosaltres fem aquest esdeveniment, que és molt important i al qual els convidem. Tal vegada al gener de l’any vinent és la quarta trobada. Crec que és important que vostès tinguin l’oportunitat de conèixer la realitat de l’economia cubana i al mateix temps conèixer Cuba en terreny propi.

Vull fer algunes precisions perquè ha estat molt interessant l’exposició del company, però l’Associació d’economistes i la CEPAL tenen un gran nivell d’actualització en xifres que és necessari conèixer.

Primer, després de l’ensorrament del camp socialista europeu i la desintegració de la Unió Soviètica, l’economia cubana va començar a enfrontar, l’any 1990, una de les més profundes crisis de la seva història. Això no és un secret. Augmentada per l’oportunista intensificació del bloqueig econòmic dels Estats Units des de l’any 1962.

En els primers anys de la dècada de 1990 s’aguditzaven els efectes d’aquest període especial. Ja des de 1986, en el congrés del partit, la direcció va preveure que els cubans havíem de ser capaços de resoldre aquells problemes interns, econòmics, que havíem heretat, perquè lògicament no tenim un sistema perfecte i vam cometre alguns errors. Això tampoc és un secret. Aquest procés va tenir característiques excepcionals.

Les primeres mesures adoptades es van encaminar a aconseguir una obertura externa i amb això la reinserció de Cuba en el nou panorama de l’economia internacional. Però ha de recordar-se que anteriorment teníem entre el 80 i el 85% del comerç amb els països socialistes. La decisió d’obrir l’economia amb capital estranger, fonamentalment per mitjà de la creació d’empreses mixtes, amb un control majoritàri de la part cubana, va ser legislada l’any 1982 i va aconseguir la seva majoria d’edat amb la nova Llei d’Inversions Estrangeres. L’objectiu primordial d’aquesta llei era obtenir accés al finançament internacional, tecnologies i mercats, compensant així les pèrdues dels vincles amb l’antic camp socialista. Lògicament, en perdre-ho tot, calia buscar tecnologies i mercats.

Cuba té l’alt honor de dir que té una força de treball qualificada. Això és producte d’una inversió que l’estat ha fet des del triomf de la revolució.

Una altra decisió important va ser establir els principis d’equitat que precedirien l’ajust consistent a tractar de preservar l’ocupació, els ingressos dels treballadors, mantenir els nivells de salut, educació i seguretat social que són conquestes importants i, malgrat la crisi, es van preservar aquests valors que a pocs llocs del món es preserven.

En el camp de la política econòmica es van centrar els esforços en el desenvolupament de les activitats econòmiques capaces de generar els més dinàmics ingressos en divises, en turisme i en sectors prioritaris de l’economia.

Al juliol del 1992 l’Assemblea Nacional va aprovar canvis en la Constitució amb la finalitat d’avançar en el procés de transformacions, entre altres qüestions es va reconèixer la possibilitat d’incorporar béns de l’Estat a favor d’empreses mixtes i es va aprovar aquesta forma de propietat. També es va eliminar el monopoli de l’estat en la realització d’operacions de comerç exterior. Crec que això és important. Juntament amb l’anterior es van promoure importants canvis polítics com l’elecció directa, i per vot secret, dels diputats a l’Assemblea Nacional. És un sistema democràtic molt just. I juntament amb l’anterior la presentació dels candidats, directament, per la població. Això és molt més important. Addicionalment es va perfeccionar el sistema de govern amb la creació dels Consells Populars que constitueixen les instàncies de base per a un millor coneixement de les decisions que tenen a veure amb els problemes que afecten la comunitat.

En un sentit general crec que nosaltres podem expressar que en matèria d’obertura externa les decisions mes importants han estat l’aprovació d’una nova llei de mines, que actualitza la legislació existent i incorpora les normes internacionals en aquesta esfera i la promulgació d’una nova llei d’inversions estrangeres a aquest efecte que acabo d’explicar. Aquesta última llei ha suscitat gran interès internacional perquè s’ofereixen garanties als inversors iguals als que usualment es concedeixen a l’exterior. Així podran vendre o transmetre la seva participació, total o parcial, en moneda lliurement convertible i podran sol·licitar prorroga per a l’acabament de les seves operacions. Fins avui, el nivell d’inversions a Cuba aconsegueix la xifra de 4.100 milions de dòlars. Les aportacions dels inversors poden ser en moneda lliurement convertible, maquinària, equips i altres béns tangibles, drets de propietat intel·lectual. La Llei també inclou l’establiment de zones franques, parcs industrials, amb règim especial de matèria duanera, canviària, tributària, amb el propòsit d’estimular les exportacions i el comerç internacional.

Nosaltres pensem que Cuba, sense aplicar models neoliberals i receptes imposades des de l’exterior, reactiva algunes de les principals branques productives i aquí vull donar algunes xifres que no es van esmentar en aquest plenari. No s’han detingut les inversions més importants per al nostre desenvolupament i això mostra, a més, com un país petit i bloquejat pot tirar endavant sense renunciar als beneficis socials aconseguits en més de quatre dècades de revolució.

La tendència positiva de l’economia cubana s’ha començat a manifestar a partir de 1995 on l’economia comença a créixer un 2,5% del Producte Interior Brut. Pot afirmar-se que a partir de 1996 es consoliden els factors que impulsen la dinàmica del desenvolupament, les transformacions econòmiques mostren l’orientació gradual de l’economia cubana cap a les condicions d’eficiència i competitivitat de l’economia internacional. Això és un element important. Els indicadors socials bàsics han aconseguit mantenir-se malgrat les enormes mancances sofertes en aquests anys. La taxa de mortalitat infantil arriba a 7,1 per mil nascuts vius, la més baixa de tota la història de la revolució. No s’ha tancat una escola i els pensionistes reben les seves prestacions, durant tot el període especial i a l’actualitat.

Malgrat la continuïtat del bloqueig, l’Informe sobre el Desenvolupament Humà reconeix que Cuba ocupa el segon lloc, entre els països de més baix nivell de pobresa humana en la categoria dels subdesenvolupats. És un assoliment innegable. Malgrat totes les limitacions i totes les restriccions. Per acabar, vull dir que nosaltres els cubans realment ens sentim molt optimistes pel nostre model de desenvolupament econòmic. El nostre model no li ho recomanem a ningú. Però ens sentim molt satisfets amb la tasca que estem desenvolupant. Per tres raons. Primer perquè el més important és el poble, el més important és l’home. Segon, perquè el paper de l’estat està encaminat a preservar les conquestes fonamentals de l’obrer, del poble, dels nostres intel·lectuals. I tercer, perquè s’ha demostrat que quan el poble està unit, mai pot ser vençut. Nosaltres tenim l’exemple del nen Elián González, amb qui el poble de Cuba va estar durant sis mesos, i amb tota la unitat vam demostrar, defensant que havia de tornar a Cuba. Això mostra el que som nosaltres, els cubans, quan volem enfrontar la batalla davant qualsevol adversitat.

Nosaltres volem agrair i demostrar-los que nosaltres estem convençuts que el neoliberalisme, la via fonamental que persegueix és la d’incrementar la desigualtat dels pobles i oprimir-los. Nosaltres estem segurs que el socialisme és la paraula fonamental que defensa les bases socials i la justícia social dels pobles. Moltes gràcies.

David

(el Brasil)

El caràcter de la discussió que s’està plantejant aqui, que ja va ser ben exposada i discutida pel company Hernández, és el paper del caràcter de l’Estat. Aquesta és la qüestió primordial que nosaltres hem de discutir aquí. La companya economista argentina va plantejar una sèrie de situacions, una sèrie d’elements en relació a Cuba només que, com a economista, ella es va oblidar simplement de definir que la plusvàlua, que no deixa d’existir en un estat encara que aquest estat sigui socialista, contínua existint. On és aquest 49% d’empreses mixtes que estan en poder del capital estranger? On és que aquesta plusvàlua s’està produint? Va per a la classe treballadora cubana o per a sectors de l’imperialisme? S’està produint en funció de portar millores i avenços a la societat cubana o està anant a engreixar les butxaques de l’imperialisme que s’està establint en la societat cubana?

Hi ha un llibre i una pel·lícula, que crec que la majoria dels presents coneix, que es diu “Revolució a la granja” on els porcs que van realitzar la revolució socialista, a poc a poc anaven alterant els manaments socialistes en la mesura que anaven realitzant acords amb l’imperialisme, i així s’arriba a la derrota del sistema socialista per les concessions realitzades a l’imperialisme.

És obvi que, com el company Hernández va assenyalar aquí, defensem la revolució cubana, defensem la revolució socialista a la Unió Soviètica, de la mateixa manera que defensem totes les revolucions socialistes, les quals van ser enfonsades com va ser assenyalat aquí pels companys, per direccions que estaven establertes i que els pobles creien cegament que estaven orientades al desenvolupament, a la fi de l’estat i a la globalització del socialisme; no obstant això, què és el que nosaltres vam veure? Què és el que va passar amb les revolucions de l’Est europeu? Serà que les masses, alliberades de les seves cadenes, van sortir als carrers a cridar per la revolució política que nosaltres defensàvem, que era la fi de l’estat burocràtic, que era la fi d’aquells que estaven allà usurpant la riquesa produïda en una societat socialista o es van llençar als braços de l’imperialisme pensant que en l’imperialisme estaria la salvació i la solució? Companys, aquestes direccions van endarrerir el procés revolucionari mundial

En relació al que va dir el company que va ser a Cuba, que va ser allà i va veure com el poble discutia. Jo li pregunto. Quants cubans van ser a les urnes a defensar que la plusvàlua produïda a Cuba fos retirada del poble cubà i lliurada a l’imperialisme? Serà que aquesta consulta va ser feta democràticament als companys cubans? Serà que el poble cubà està  sent conscient d’això?

Leandro Paxião

(el Brasil – PSTU)

Jo sóc militant del moviment homosexual i vaig decidir entrar al PSTU i a la LIT perquè vaig veure en el PSTU i la LIT allò que tenim en la nostra bandera, diversitat, respecte a les crítiques i jo vaig veure això dins del partit. Hi ha espai dins del partit.

Ara volia dir una cosa. Aquí jo tinc el dret a dir el que diré a continuació però si jo estigués a Cuba no hagués tingut aquest dret. A Cuba es considera l’homosexualitat una degeneració del capitalisme i jo no em considero això. I jo penso que vostès tampoc pensen això. Jo opino que vostès respecten als germans, a les germanes, als amics que són gais o lesbianes i pensen que ells tenen dret a la vida i no anar a la presó, perquè a Cuba, quan va ser feta la revolució, els homosexuals van ser enviats a la presó i a Rússia no. Quan va triomfar la Revolució Russa, la primera cosa que van fer va ser abolir totes les lleis contra l’homosexualitat, que després l’estalinisme va destruir, per això jo dic, o la revolució és una revolució completa o no és una veritable revolució.

Mario Moreira

(Cuba –Subdirector de l’ONG Associació per a la Unitat de La nostra Amèrica. Integrant de la delegació oficial de Cuba al Fòrum)

Jo volia, en primer lloc, recolzar el criteri de la delegació cubana de respectar les diverses opinions que hi ha aquí, a la sala, i agrair el suport que hem tingut aquí, en aquest gran fòrum que es convoca per primera vegada.

Estic molt d’acord amb el company Hernández que és una llàstima que no hi hagi hagut una presència cubana d’especialistes que poguessin donar conferències, haguessin pogut, potser, aclarir molts dels interrogants perquè no és el mateix visitar Cuba en una o dues vacances en els anys 80 que fer el que va fer el company que ha anat insistentment a Cuba i ha pogut anar presenciar els canvis substancials que s’han produït al nostre país.

En relació amb la presentació del Dr. Hernández, o del company Hernández, sí voldria dir una cosa. S’han presentat moltes dades estadístiques en relació amb els llocs de treball en els primers anys de la dècada dels 90, que lògicament van afectar la societat, però no es va manifestar aquí que el salari d’aquestes persones va ser mantingut en un 60%. No hi ha cap país del món que a una persona que està fora del seu lloc de treball se li pagui per això. L’estat cubà va garantir el 60% del salari a aquestes persones que es van quedar sense feina, no obstant això, ja a partir de l’any 1997 (és una llàstima que no tingui aquestes xifres) ja s’han incorporat a la feina milers i milers de treballadors i treballadores cubanes. És una llàstima que no s’utilitzin aquestes dades d’Internet perquè estiguin mes actualitzats en la informació econòmica perquè no és el mateix el que diu la premsa sensacionalista que el que en realitat passa a Cuba. Jo els insisteixo a vostès perquè visitin Cuba, perquè puguin veure que la realitat és una altra. Clar que no tots tindran la facilitat de fer-ho però realment no és el mateix visitar Cuba l’any 1991 que ara. Hi ha un canvi, no cap a un capitalisme, per a deixar-ho ben clar, sinó per a defensar les conquestes socials. Podran existir altres canvis a nivell social. Cuba va cap a canvis en la transformació social però defensa moltes conquestes, i les ha defensat sempre i aquestes conquestes desgraciadament, no es mostren al món. Es parlava dels serveis de salut, que hi ha un deteriorament. Quin poble del món amb deteriorament de salut pot mantenir una mortalitat infantil en un 7,2 per mil en diversos anys i l’expectativa de vida en els 76 anys? Quin país, amb un deteriorament en els seus serveis de salut pot donar-se aquest luxe? Jo els faig aquesta pregunta a vostès.

Realment agraïm, per part de la delegació cubana, que som exclusivament dotze persones, on hi ha estudiants, obrers, organitzacions no governamentals i dirigents de l’estat. És una llàstima que en el panell on estava el president de l’Assemblea Nacional de Cuba no s’hagin efectuat moltes de les preguntes que s’han fet aquí. I vegin si va ser democràtic, per als que van participar, que una persona, una noia, periodista francesa, que en dues ocasions va interrompre despectivament. No obstant això, ell va ser gentil i li va contestar realment el que havia de contestar-li. És una llàstima que algunes de les preguntes que es fan aquí no haguessin estat formulades ahir perquè haguessin rebut la resposta correcta.

Realment els agraïm als organitzadors del fòrum i esperem que Porto Alegre continuï sent la capital del II Fòrum Social Mundial i on el comitè organitzador, em permeto aquest dret, convoqui a una major presència cubana per a mostrar la realitat del nostre país

Giovani

(Cuba – Federació Estudiantil Universitària –Integrant de la delegació oficial cubana al Fòrum)

Represento a una federació estudiantil universitària que al llarg de més de 78 anys va estar compromesa amb el seu poble en la defensa dels interessos del veritable poble. Quan triomfa la revolució, l’any 1959, la meva federació estudiantil, i dic: la meva federació estudiantil!, amb un orgull enorme, i ho dic amb sentiment de pertinença i ho dic amb un sentiment de nacionalisme extraordinari. La meva federació estudiantil universitària va continuar sent aquesta organització de masses que representa els interessos de la comunitat estudiantil universitària del nostre país amb l’única diferència que, abans de 1959, la meva FEU, la meva Federació Estudiantil Universitària, només tenia expressió en les úniques tres elitistes universitats burgeses cubanes i, en aquests moments, gràcies a aquesta revolució socialista cubana, liderada pel nostre Comandant en Cap, té presència en les 78 universitats, centres d’educació superior, d’aquesta illeta bloquejada, d’aquesta illeta del Carib , amb 78 centres d’educació superior.

Vinc a parlar també en nom dels estudiants llatinoamericans, perquè tinc el dret i la representació, perquè represento a una organització llatinoamericana d’estudiants, que la presideix la FEU de Cuba, i no la presideix per casualitat sinó que la presideix per aquest orgull que senten els estudiants llatinoamericans pels estudiants cubans.

Vinc a parlar també com a cubà, i sense autosuficiència, a donar-li les gràcies al meu país, per aquesta escola meravellosa de ciències mèdiques. Aquesta escola llatinoamericana de ciències mediques de l’Havana. En aquest país bloquejat pels Estats Units, aquest país que està en permanent guerra fa 42 anys. Quin govern d’Amèrica Llatina, quin govern del món, ha obert a mes de 2.000 joves llatinoamericans, una escola perquè es formin gratuïtament i vagin als seus països a exercir el sagrat exercici de la medicina?

No sóc economista, però si la meva professora d’economia política fos aquí li hagués donat un infart, s’hagués mort. No sóc economista i molt menys he après dels cubanòlegs. Vostès saben qui són els cubanòlegs? Perquè els cubanòlegs són aquests intelectualoides, aquests polítics que des de Miami parlen de la realitat del meu país. No sóc cubanòleg, sóc cubà, nascut amb la revolució. No vaig tenir la sort, generacionalment parlant, d’estar amb Fidel al Granma, d’anar al Montcada i molt menys vaig tenir la sort de pujar a la Serra Mestra.

Mirin aquesta panxa, perquè aquesta panxa, per a tenir-la grossa, per a alimentar-la cal donar-li menjar al poble i si Cuba l’any 1989 o l’any 1992 no s’hagués vist en la necessitat d’obrir-se i fer aquesta obertura econòmica avui nosaltres, els estudiants universitaris, no seríem aquí i molt menys seríem allà.

La meva generació, amb 28 anys que tinc, és la generació de la bicicleta perquè quan es va acabar el petroli els busos no van poder anar més als centres universitaris. Però la meva generació també és com la de vostè, que va veure professors com vostè, politòlegs com vostè, teòrics com vostè, com tots els que som aquí. La meva generació és la que va veure a aquests professors universitaris treure’s el coll, treure’s el sac i agafar una bicicleta i estar tots els matins a les set en punt, en les nostres universitats cubanes, per a continuar impartint classes, per a continuar ensenyant-nos a pensar. Perquè és veritat que a Cuba hi ha inversió de capitals estrangers, a Cuba, és veritat, hi ha uns certs nivells de prostitució. Això no és mentida, però a Cuba tenim una joventut i un poble instruït, a Cuba tenim educació. Fixin-se vostès. Un país bloquejat, un país assetjat pels Estats Units però un país que obre un canal de televisió perquè tot el poble, obrer, pagès, dones, negres, tots puguin tenir la possibilitat d’accedir lliurement al coneixement. 

A Cuba, és clar que hi ha homosexuals, a Cuba és clar que hi ha lesbianes. Cuba com a nació té els seus defectes, té les seves virtuts, té les seves grans glòries però, més que això, allò que caracteritza al cubà, el que caracteritza a la revolució i el que no perdonen aquests cubanòlegs és aquesta rebel·lia intrínseca en la sang llatinoamericana.

Aquí tampoc s’ha parlat, en aquest plenari, de la solidaritat de Cuba amb la resta d’Amèrica Llatina enmig del període especial. Aquí no s’ha parlat dels metges cubans que estan avui dia a Centre Amèrica. Aquí no s’ha parlat que Cuba va perdonar el deute extern als països de Centre Amèrica on va passar l’huracà Mish. Aquí tampoc s’ha parlat dels “tancs pensants”. Vostès saben qui són els tancs pensants? Són els teòrics nord-americans, els d’aquest únic partit nord-americà. Perquè diuen que a Cuba hi ha un partit únic. Estats Units, aquest país elit de la democràcia, té només un partit. Els tancs pensants són els que ara s’estan trencant el cap per saber que passarà a Cuba quan deixi d’existir Fidel Castro. Mirin, la preocupació de la meva generació no és el que passarà a Cuba després de l’era Castro. Perquè a Cuba mai hi haurà era post Castro. A Cuba ens estem preparant per a l’era post imperi, post imperialisme. I aquest Fòrum Social s’ha de projectar i aquesta era l’alternativa, aquest era l’optimisme i aquesta és encara la fe i la confiança que tenim. Aquest Fòrum ha de ser aquesta alternativa perquè tots, absolutament tots ens preparem i lluitem, no per a l’era post Castro, no per a l’era post revolucionària. I en això Cuba és referent mundial perquè amb els nostres defectes i les nostres virtuts ningú pot negar que Cuba és el far que il·lumina a Amèrica, el far que il·lumina l’esquerra mundial.

Quina revolució, quin govern, ha fet tant pel seu poble en un període de 42 anys? I vostè, que és historiador, sap que 42 anys, en un període històric, no és res. Absolutament res. Quin poble, quin país ha fet tant per la seva nació, per la seva gent com ho ha fet Cuba amb el company Fidel? Aquí s’esmentava això d’Elián. Que estúpids van ser, van ser molt estúpids els de Miami. Retenir aquest nen, jugar amb aquesta consciència. Ens van unir més. Sortim enfortits. Estem enfortits des del punt de vista ideològic, i aquí no importa l’economia, aquí el que importa és la ideologia, el que importa són els valors, aquí el que importa és la cultura. La nostra cultura. Per això com a cubà, diversos, amplis, plurals respectem molt als que ens respecten. Als que analitzen Cuba des de Cuba. Als cubans des de Cuba. Al cubà des del cubà. No des dels satèl·lits al cubà. Perquè nosaltres som un poble molt respectuós. La nostra revolució. Com aquí s’ha dit, no és còpia de ningú, no va ser satèl·lit de ningú perquè si hagués estat còpia ja el paper carbó estaria vell. Si hagués estat satèl·lit ja les antenes haguessin caigut perquè no hi ha recursos per a les antenes. Senzillament som un projecte propi i com a projecte propi se’ns ha d’entendre i també recordar aquí, des d’una visió revolucionària, la qual cosa va recomanar a tota la comunitat mundial el summe Pontífex Joan Pau II quan va estar a l’Havana i va dir que Cuba s’havia d’obrir al món però que era necessari que el món s’obrís a Cuba i com a cubà no tenim gens de por d’obrir-nos a aquest món. 

Els estudiants, el mes d’abril, vam tenir la possibilitat immensa, que no té ningú, que un governant, com el company Fidel, rebés a 6.014 estudiants provinents de 38 països en un congrés Llatinoamericà per a discutir la retallada pressupostària ja que  els governs no donen el 6% per a educació. Aquests temes la meva universitat no els discuteix. Els estudiants cubans no hem d’estar enfrontats a aquesta discussió de pressupost. La nostra discussió és en el camp de la cultura, en el camp de les idees, en el camp del perfeccionament d’aquesta obra feta per humans i com a humans estem també condicionats als errors. Deia Martí que els desagraïts veuen més les taques del sol. Jo sóc agraït i observo més els raigs, com aquí a Porto Alegre. Per què? Perquè agraeixo a Porto Alegre haver-me rebut i a aquest sol que m’està il·luminant.

Jossara Cony

(el Brasil – Diputada i membre del CC del PC do B)

Jo coincideixo amb el company Hernández quan diu que un debat com aquest s’hauria d’estar fent en un auditori on existís la possibilitat que participés molta més gent perquè jo opino que aquest debat, a més de delimitar una discussió decisiva per a aquest Fòrum Social Mundial, és una lliçó. És una lliçó per a nosaltres en l’actual etapa de la lluita de classes. Jo sóc membre del Comitè Central del Partit Comunista do Brasil i vaig plantejar la meva intervenció pe portar aquí, amb tota la calma revolucionària que nosaltres tenim, algunes contribucions per a aquest debat. És una lliçó per a nosaltres, companys, perquè aprendre com s’enfoca i com s’interpreten qüestions decisives, no només per a la Cuba revolucionària, sinó per a la lluita i l’aprenentatge revolucionari de la humanitat, serveix per patrocinar actituds revolucionàries o contrarevolucionàries.

Una de les qüestions que es discuteix aquí és la qüestió de la democràcia. Jo opino que nosaltres tenim l’obligació, com a brasilers, com a llatinoamericans, si tenim una visió internacionalista, d’aprofundir en aquesta qüestió de la democràcia. Perquè democràcia per a mi, i per al meu partit, és democràcia sobre òptica de classe i democràcia sobre òptica de classe pressuposa vigilància revolucionària contra actituds contrarevolucionàries quan es vol construir una nova estructura de societat que garanteixi la veritable emancipació política, econòmica, social i espiritual dels pobles perquè la contrarevolució tracta en tot moment que nosaltres no aconseguim la nostra emancipació i jo opino que, des del punt de vista de la vigilància revolucionària, el poble cubà amb els seus dirigents, dirigits avui per Fidel i dirigits en el futur per aquells que es van formar en el procés revolucionari, ens estan ensenyant el significat de la vigilància revolucionària.

Jo vaig ser a Cuba al 7è Seminari Internacional d’atenció primària de la salut i al seminari sobre plantes medicinals. Però abans de continuar amb l’experiència que vaig tenir allà volia explicar el que jo vull dir quan parlo sobre com es poden generar actituds contrarevolucionàries o revolucionàries. Jo opino que una cosa és cridar a una discussió per a discutir problemes de Cuba, des del punt de vista de l’internacionalisme proletari, de la solidaritat internacional, per a discutir els problemes amb una visió crítica. Però una altra cosa és transformar una oficina com aquesta en una discussió sobre la restauració del capitalisme a Cuba. Aquesta és una actitud contrarevolucionària.

Nosaltres hem de tenir calma, fonamentalment quan s’està donant una disputa d’hegemonia sobre l’òptica ideològica sobre el que nosaltres volem per a la classe obrera al món sencer. Jo vull dir que allà a Cuba jo vaig veure una nació aprenent i sentint l’esperit de la solidaritat. Una cosa nova, que està inacabada, que és realitzada per humans perquè les experiències i els pobles tenen la seva dinàmica relacionada per múltiples factors subjectius i objectius i qui no entén això, i no entén això a partir del que Cuba està fent, amb tot sentiment de la meva militància política i dels compromisos del meu partit, genera actituds antirevolucionàries

Ricardo

(Mèxic- Partit del Treball)

Amb la caiguda del bloc soviètic, i com tot partit que enarbora un projecte socialista, nosaltres ens preocupem per veure quins errors es van cometre a la Unió Soviètica. Que és el que no hem de fer quan nosaltres construïm el socialisme. Amb aquesta preocupació participem com a seu en un seminari per a fer un balanç de la construcció del socialisme, per a analitzar que és el que va passar a la Unió Soviètica i perquè Cuba, Corea del Nord, Vietnam, la Xina seguien amb un projecte socialista.

Crec que hem de tenir la humilitat, abans de treure conclusions apurades, hem de tenir la humilitat primer d’aprendre i ser alumnes dels ensenyaments d’aquests pobles que han aconseguit avançar en el projecte socialista i que han tingut importants victòries. Jo crec que una cosa que hem de deixar de banda és el dogmatisme. Models socialistes poden haver-hi diversos, no només un. Quan es parla del monopoli del comerç exterior com una condició bàsica per a la construcció del socialisme potser no és així. Potser es pot construir un socialisme sense necessitat de monopolis, amb més societat, tal vegada, i no tan estatisme. Jo crec que tenim molt per aprendre. Tan bon punt s’estan donant els primers assajos de construcció del socialisme i crec que hem d’estar oberts a aprendre d’aquests ensenyaments que ens dóna el poble cubà, que ens dóna el poble coreà, que ens dóna el poble vietnamita, que ens dóna el poble xinès, que ens dóna el poble libi, que també s’autodenominen socialistes. Hi ha molt a aprendre i crec que aquest tipus de seminaris, treient una mica l’escalfament ambiental, poden servir per a això.

El que nosaltres els podem dir és que les memòries dels seminaris que nosaltres hem realitzat a Mèxic estan a disposició dels interessats perquè les coneguin. Aquí se sintetitzen algunes experiències. Han assistit els companys de Cuba. Han assistit els companys vietnamites, els companys coreans i allà hi ha hagut opinions divergents, que són naturals. Hi havia, per exemple, companys acadèmics cubans que deien que a Cuba no es podia dir que estaven en el socialisme, estaven en la construcció del socialisme, però no en el socialisme. Companys que deien que sí, que ja estaven en el socialisme. Però jo crec que sí que hi ha hagut un debat important al voltant d’això. Jo crec que el principal objectiu és veure quins errors s’han comès, per a no cometre’ls de nou i donar-nos suport mútuament perquè jo crec que el que no podem permetre és que el fet de buscar errors ens divideixi. Jo crec que el que hem de mantenir són les discussions ideològiques, però també mantenir sempre la unitat contra l’imperialisme i en favor dels nostres pobles. Llavors jo crec que aquest debat, encara que no l’acabem, ni arribem a moltes conclusions, no impedeixi que almenys en la política continuem units encara que en l’apartat ideològic mantinguem un debat que ha de ser productiu i no apassionat ja que la passió l’hem de portar a la política. En la ideologia, en el camp científic i en l’acadèmic hem de ser freds per a poder entendre al nostre contrincant i per a poder aprendre més, amb una ment oberta, que ens permeti cometre la menor quantitat d’errors possibles en el futur.

Breno Altman

(el Brasil – Revista Reportatge)

Primer de tot, jo volia saludar als companys cubans per l’enorme paciència que tenen a tractar els temes que aquí s’exposen. Una paciència que confesso jo no tinc, i no tinc aquesta paciència per un element important que està en el propi tema d’aquest debat, que explica una mica la reacció de diversos companys. Si nosaltres extraguéssim totes les conclusions d’aquesta anàlisi de que va haver-hi a Cuba la restauració del capitalisme, els llaços de solidaritat amb l’Estat, oriünd de la revolució cubana i amb aquella direcció política, ja s’haurien desfet ja que nosaltres no podem tenir cap solidaritat amb un estat capitalista i molt menys amb una direcció que va tenir un paper, que segons aquesta anàlisi, va exercir una tasca contrarevolucionària, més tractant-se de la mateixa direcció que va fer la revolució.

La conclusió política, per tant, que s’extreu d’aquesta anàlisi, que va haver-hi restauració capitalista a Cuba, és que la direcció del Partit Comunista Cubà, encapçalat per Fidel Castro, és una direcció contrarevolucionària, que no mereix cap solidaritat. Si recordem que l’esquerra a Amèrica Llatina es va construir, en bona part, sobre la base dels valors i l’experiència de la revolució cubana, això significa des del punt de vista de l’imaginari de l’esquerra i del seu estòmac, una trompada a la cara. Per això és normal que les persones responguin amb indignació.

Aquesta exposició que va fer el company Hernández és la vella història d’aquella persona que en comptes de comprar una sabata de la grandària del peu tracta de fer que el peu sigui de la grandària de la sabata. S’esclavitza una certa matriu de raciocini i necessiten trobar els conceptes per tal d’intentar preservar aquella antiga matriu. Una conclusió extremadament important que requereix ser discutida, després de 70 anys d’experiència socialista i de col·lapse del món socialista, és la vella idea, que va funcionar com una bandera del raciocini de Trotsky, que no era possible el socialisme només en un sol país. Com que no era possible el socialisme en un sol país moltes vegades es van abordar les experiències socialistes en curs amb conceptes que intentaven comprovar aquesta tesi.

Una d’elles és aquesta. Dir que a Cuba, com no és possible el socialisme en un sol país, Cuba no podia ser socialista.  Llavors el que va haver-hi a Cuba va ser la restauració capitalista. Una restauració capitalista sense els ingredients essencials d’aquesta restauració capitalista. Perquè allà no va haver-hi la formació d’una nova burgesia, allà no va haver-hi la reapropiació de la propietat a mans capitalistes, Cuba viu una situació d’un drama històric que va haver de viure el moviment revolucionari i socialista que va ser que la revolució va triomfar als països pobres. Quan Rússia va fer la seva revolució l’any 1917, aquesta es va enfrontar amb aquest problema. No tenia l’acumulació primitiva de capital i riqueses per a avançar en direcció al socialisme i es va veure en una situació d’aïllament extrem. En aquesta situació va recórrer a la NEP (La Nova Política Econòmica) el lema de la qual, durant un bon temps, va ser “pagesos enriquiu-vos” perquè hi havia la necessitat d’alimentar al poble rus després de la Primera Guerra Mundial i de la Guerra Civil. L’element essencial de la NEP, des del punt de vista estadístic, va ser l’enorme progressió de la producció pagesa privada fins a tal punt que al final dels anys 20 va generar la crisi de les tisores perquè els pagesos retenien els aliments i amenaçaven d’aquesta manera a la classe obrera. Cuba va viure una situació segons la qual va perdre un terç del seu producte interior brut i va haver de recórrer a una situació anomenada de “període especial” que va ser obertament assumida per la direcció cubana. La frase de Fidel, en un discurs de 1989, va ser: “Nosaltres hem de defensar les conquestes de la revolució, fins i tot encara que això signifiqui fer diversos passos enrere en la construcció del socialisme i en l’adopció de polítiques que li permetin a Cuba tornar a acumular les condicions de riquesa per a reprendre la lluita pel nou sistema” .Va ser, obertament, dita d’aquesta manera.

Per a acabar sobre el que va dir un altre company. Jo crec que hem de tractar d’evitar d’imposar els nostres models als altres països. De la mateixa forma que era equivocat voler importar els models d’altres països. El fet que aquí al Brasil funcionin les assemblees obreres amb diverses tendències, amb diversos partits, això no és una qüestió de principis de la democràcia obrera. El fet que hi hagi nomes un partit no fereix, per si sol, el principi de la democràcia obrera. Jo crec que els companys cubans tenen aquest dret a triar, per la seva pròpia experiència, el model de construcció del seu règim polític.

Miguel

(Cuba – CTC [Central de Treballadors Cubans] Integrant de la delegació cubana al Fòrum)

El primer que es respira en aquest debat, en aquesta sala, és el reconeixement i l’amor a la revolució cubana, cosa que nosaltres agraïm, perquè d’aquest amor, d’aquest reconeixement, de la solidaritat que ha rebut la revolució cubana, el poble del meu país s’ha alimentat sobretot en els temps mes difícils que pensem que van ser aquests, els de la dècada dels 90. Aquí hi ha hagut opinions de tota mena. Unes més comprensibles de la realitat cubana i altres menys. Unes altres que propicien que un s’adoni que no sap res de la revolució cubana però el món és així, hi ha de tot. Però jo crec que el que prima és això, aquest sentiment. Hi ha un missatge que sempre els diem als amics i és que si alguna cosa ens ajuda al poble cubà és que no ens idealitzin.

Nosaltres som un poble en colors, no és en blanc i negre la nostra societat. Té tot tipus de matisos. És veritat que no tenim el paradís que voldríem tenir però no vivim en l’infern en que diuen que vivim. Per a comprendre realment la problemàtica cubana cal conèixer que ha estat la revolució cubana. Quines són les arrels de la revolució cubana. Les nostres arrels no es troben a la revolució d’octubre. Les nostres arrels estan en el segle passat, en l’ideari de Martí, és l’ideari martinià que ens ha vingut animant i també, per descomptat, hem abraçat les idees de les causes mes justes i identificades amb el procés de justícia social.

Avui es parla aquí de si es restaura, com és el camí, etc. Mirin, a Cuba ha passat una cosa molt senzilla. Hi ha un vell proverbi xinès, que s’utilitza molt per aquí que diu: Quan vostè té calor el que ha de fer és obrir les finestres perquè entri l’aire. I nosaltres teníem això, el que passa és que juntament amb l’aire també entren les bestioles. Nosaltres vam haver de fer això. Vam obrir les finestres perquè ens entrés l’aire perquè si no ho fèiem ens quedàvem purs, però ens moríem encara que ens moríssim químicament purs. El destí era aquest, no era un altre. Sabíem que entraven les bestioles i és veritat que van aparèixer figures socials que eren pràcticament desconegudes, com és el tema de la prostitució. Hi ha hagut corrupció, en fi hi ha hagut altres manifestacions també negatives per a la societat que a la meva generació eren desconegudes. El problema està en com nosaltres, cosa que sí hem fet, ens hem apropiat dels nostres propis insecticides per a acabar amb les bestioles, perquè el que no hi ha hagut en totes aquestes expressions ha estat impunitat.

Hi ha hagut una voluntat, des del punt de vista del planejament social, de resoldre i enfrontar el repte que significava tot això. En aquesta etapa hi ha hagut determinats preus que hem hagut de pagar. I ho sabíem. En l’ordre social i fins i tot en l’ordre polític. Va haver-hi a qui se’ls van afluixar les cames davant les dificultats, i això ho sabíem. El que passa és que el poble cubà té una història i costa molta sang fer la revolució. A mi de vegades em dol que hi hagi fins i tot amics que sense mala intenció, des de qualsevol lloc del món, li facin una gran crítica a la revolució cubana, i no dic que sigui aquest el cas, i davant d’això jo dic: Quin país del món porta quaranta anys com nosaltres? Primer és una revolució a noranta milles dels Estats Units, cap l’ha fet. La vam fer nosaltres. Però després la sosté per més de quaranta anys, enmig d’un tenaç bloqueig.

Perquè aquí es parla que si el bloqueig era una mitja veritat. Doncs no, el bloqueig és una veritat absoluta. Una veritat absoluta perquè enmig de la desaparició del camp socialista sorgeix en primer lloc la Llei Torricelli i la llei Helms Burton que són expressions de crueltat i de reafirmació de la voluntat del govern nord-americà d’ofegar la revolució cubana. No és casual. No és una coincidència purament de calendari aquest problema. Llavors jo dic, bé, ningú ha fet això. L’ha sostingut per quaranta anys. Però en última instància el que succeeix a Cuba avui té a veure amb la voluntat dels cubans. Som així perquè ens ha donat la gana en aquest cas. I defensem els nostres desitjos en aquest cas. Algú deia, i jo ho comparteixo: No pretenguem que ho facin igual que nosaltres. I els hi dic amb absoluta claredat. Els sortirà malament. Nosaltres no copiem a ningú. Per això ens surt bé, perquè aquesta és una revolució autènticament cubana; per això no vam anar darrere, com diem al beisbol, de les boles dolentes. D’aquesta manera companys, en nom del moviment sindical cubà el que em restaria és agrair-los la voluntat que la nostra revolució continuï sent una revolució socialista. Els cubans estem segurs, coneixem, quina és la responsabilitat amb la història que assumim des del punt de vista de ser una referència revolucionària que avui, desgraciadament queden poques, però tinguin la confiança que el poble cubà no es trairà ni a si mateix ni a la humanitat en aquests temps. Moltes gràcies.

Martín Hernández

Quan jo vaig parlar, diversos dels presents em van criticar durament perquè jo tenia “un desconeixement complet del que succeïa a Cuba”. Llavors els demano als companys que s’oblidin de totes les dades que jo vaig donar sobre Cuba i tinguin en compte només les que va donar el company Valentín, de Cuba. Perquè el que va fer el company Valentín és una descripció objectiva del que està passant a Cuba. Jo vaig dir exactament el mateix que el company. Totes les dades que jo vaig donar coincideixen amb les del company Valentín perquè, com deia anteriorment, van ser extretes de la mateixa font. Són totes dades del govern cubà i les que no són del govern cubà són del CEA (Centre d’Estudis sobre Amèrica) de l’Havana, que segurament el company Valentín coneix. Jo vaig intentar ser extremadament acurat a prendre les informacions oficials com a veritables. Llavors, repeteixo, només prenguin en consideració la intervenció del Valentín.

Aquesta és una discussió profunda, tots els revolucionaris estem davant d’un desafiament, que té a veure amb els destins de Cuba, que és també el destí d’Amèrica Llatina i de la revolució mundial. Llavors aquests desafiaments que tenim no es resolen amb crits, prepotència o amb falta de “paciència”. Cal tenir molta paciència. Tots nosaltres haurem de tenir molta paciència.

Quina és la discussió sobre Cuba? La discussió és: necessitem fer concessions al capitalisme? La discussió és: precisem obrir una finestra perquè ens estem ofegant? No, aquesta no és la discussió. Torno a repetir, si és necessari demanar préstecs, es demanen préstecs. Si és necessari portar capitals, a vegades és necessari fer concessions. Si no tenim condicions per desenvolupar una determinada tecnologia, imprescindible, i l’imperialisme sí la té, cal veure com es porta aquesta tecnologia tot i assumint el risc de fer concessions al capitalisme. Sent conscients, en primer lloc, que s’estan fent concessions al capitalisme.

La discussió a la Unió Soviètica, a l’inici dels anys 20, va ser aquesta però va ser una discussió democràtica que va durar un any i mig per a decidir si es feien o no concessions al capitalisme i Lenín estava completament en contra de fer aquest tipus de concessions. Va ser Trotsky qui defensava fer concessions al capitalisme. Trotsky defensava fer la NEP (la Nova Política Econòmica), és a dir, concessions al capitalisme, “obrir les finestres” per a recuperar una economia que estava molt més destruïda que la cubana, qualitativament més destruïda que la cubana, perquè Rússia va passar no només per la Primera Guerra Mundial, sinó per la Guerra Civil contrarevolucionària. Una guerra civil que va destruir, no només les fàbriques, sinó la classe obrera. El gruix dels militants obrers del partit bolxevic van morir a la Guerra Civil i davant d’aquest panorama Trotsky va dir: per a recuperar l’economia hem de fer concessions al capitalisme i per això va donar una batalla al Comitè Central. Va quedar aïllat durant més d’un any. Gairebé ningú el secundava. Lenín estava completament en contra. Lenín temia que les concessions poguessin portar a la restauració del capitalisme. Ara el company Breno diu que la línia de la NEP era “pagesos enriquiu-vos”. Aquesta era la línia dels restauracionistes. Era la línia de Bujarin. Era la línia d’obrir totes les finestres. Aquesta era la línia de Bujarin, que era la dreta del CC del Partit Bolxevic.

Durant mes d’un any es van discutir aquests temes i ningú va dir: “m’està cansant aquesta discussió”, “no tinc paciència”, perquè eren les èpoques de la democràcia obrera. Però no era només el Partit Bolxevic que discutia. La Tercera Internacional discutia.

Llavors, tornant a la NEP, tot el comitè central, amb Lenín al capdavant, va acabar adoptant la política de la NEP i va ser discutida en els Soviets, i es van fer les concessions al capitalisme. Però aquí va venir la discussió. Quines concessions? Fins quan? I això té a veure amb el que deia el company Miguel de la CTC de Cuba. Ell diu “obrim les finestres, encara que entrin bestioles”. El problema no és si entren bestioles sinó la grandària de les bestioles, perquè en obrir una finestra poden entrar mosquits però també poden entrar lleons i tigres. I el problema és fins quan s’obren les finestres. Aquesta és tota la discussió. Que es va discutir a la NEP? El partit bolxevic va discutir que les concessions al capitalisme no podrien afectar la planificació econòmica ni el monopoli del comerç exterior per part de l’estat. Més encara, van discutir que si es feia això suposaria l’equivalent a decretar la fi de la revolució. Aquesta va ser la postura dels bolxevics.

Els companys cubans diuen una altra cosa. Ells diuen que el que intenten mantenir no és el monopoli del comerç exterior, ni la planificació econòmica, sinó mantenir les “conquestes socials”. Però això no defineix res del que estem discutint.

D’altra banda, és necessari fer una reflexió. Amb totes aquestes concessions a l’imperialisme europeu, al qual ningú, en aquesta reunió, es refereix, els companys creuen que recuperaran l’economia i continuaran sent independents de l’imperialisme? Jo penso que això és impossible. Jo em quedo content amb l’entusiasme revolucionari, però això no basta. Cal veure el que passa a la realitat. Cal veure, dins d’això, el paper del govern.

Abans d’acabar volia reivindicar als companys cubans que han participat. Primer perquè per a nosaltres és un motiu d’orgull que ells, pel que representen, hagin vingut a participar d’aquest debat. Segon, pel que Breno no comparteix. Per l’enorme paciència que han demostrat per a discutir diferents opinions.

Valentín Sosa

Jo volia fer-li una pregunta: quins elements té vostè per a dir que a Cuba no existeix més la planificació econòmica? Perquè vostè ha barrejat l’existència de la planificació amb el monopoli del comerç exterior. I vull dir-li que l’any passat a Cuba es va complir el quarantè aniversari de la planificació econòmica i la baula fonamental del socialisme és la planificació. El que passa és que a Cuba, en els primers anys, es planificava sobre la base de balanços materials. Nosaltres rebíem la majoria de les matèries primeres del camp socialista, en enfonsar-se el camp socialista i la Unió Soviètica la planificació juga un element diferent perquè entren els elements financers que no eren presents a la planificació anterior. Això vol dir que el socialisme sense planificació no és socialisme i a Cuba sempre va existir la planificació. Va caldre reorientar el comerç exterior perquè, si no ho fèiem moríem. Hi ha una altra cosa sobre la qual vostè no ha parlat, com és la despenalització del dòlar. Això ho vam fer involuntàriament. Contra la nostra posició. Coneixent els riscos que portava des del punt de vista social. Planifiquem les principals restriccions de l’estat. Això cal parlar-ho perquè a Cuba es va planificar per a sobreviure Per a sobreviure davant un bloqueig econòmic, davant un atac militar i planificar per a sobreviure en el període especial en temps de pau. Sense aquesta planificació no hauríem pogut subsistir. Això és important perquè pot quedar alguna confusió. Nosaltres estem a favor de tot el que va expressar Lenín, el que passa és que són moments històrics diferents. Tot el que es va fer a Cuba es va fer perquè la vida ho va imposar. Per això parlem de conquestes socials. Al principi el món estava preocupat perquè deia que Cuba no s’obria al món. Cuba comença a obrir-se al món perquè la vida li va imposar i perquè les condicions han canviat; per això tothom comença a preocupar-se amb l’obertura cubana.

L’associació d’economistes a la qual jo pertanyo té 35.000 associats a tot el país i la tasca fonamental és participar activament de tot el procés de transformació de l’economia cubana. Jo crec que el socialisme sense planificació no pot existir. El que passa és que les condicions han canviat totalment i jo penso que l’exemple de Cuba és viu.

En la mesura que l’economia cubana es vagi recuperant s’aniran eliminant moltes d’aquestes transformacions. Primer estem encaminats a recuperar el pes cubà. És una tasca fonamental i l’altre és que en la mesura que el comerç exterior es vagi reorientant haurem d’anar canviant la cobertura del comerç exterior perquè lògicament abans no hi havia Banc Mundial. Abans no hi havia Fons Monetari Internacional. L’intercanvi comercial era a preus avantatjosos dins del camp socialista. Per això jo crec que és important i sempre caldrà tenir present que existirà la planificació. I totes les transformacions i totes les obertures han estat per problemes conjunturals perquè les condicions històriques concretes són totalment diferents. El Che va veure moltes coses. Va preveure moltes coses, però la vida és molt mes rica i les condicions han canviat.

Nosaltres ens sentim molt orgullosos de la revolució. El dia que Fidel mori, Fidel no morirà per a nosaltres. Ho sentirem com a cubans, com a éssers humans, però es multiplicaran les seves idees, com es multipliquen les idees del Che, les idees de Martí, les idees de Bolívar a Amèrica Llatina. Per això vull dir que vam cometre alguns errors. Ens vam adonar a temps d’aquests errors però mai ens oblidem de la planificació perquè la planificació és la base fonamental del socialisme.

Martín Hernández

Et responc perquè jo dic que a Cuba no hi ha més economia planificada encara que, per falta de temps, no podré aprofundir en aquest tema. A Cuba, com en qualsevol país, existeixen plans econòmics però ara, a diferència del passat recent, no existeix més una economia planificada. Si no fos així, tu m’has d’explicar per què, en l’últim període, es va dissoldre la Junta Central de Planificació.

Existeix una intima relació entre el monopoli del comerç exterior per part de l’estat i la planificació econòmica. Ningú discuteix que a Cuba es va acabar amb el monopoli del comerç exterior per part de l’Estat, tu mateix ho has plantejat. Actualment a Cuba totes les empreses, siguin estatals, mixtes, estrangeres o nacionals poden exportar i importar el que vulguin; per tant, aquestes empreses no produeixen en funció d’un pla central sinó en funció dels seus propis interessos i necessitats, llavors, de quina economia planificada estem parlant?

Abans d’acabar volia agrair, de nou, la presència de tants companys i companyes en aquest debat. Especialment, volia agrair als que han manifestat diferències amb les meves opinions i que van venir a aquest debat justament perquè tenien diferències. Moltes gràcies.