Dona, canvi climàtic i socialisme

Encara que els incendis a l’Amazones, considerada pulmó del planeta, són l’espurna que ha fet prendre consciència d’aquest problema i treure al carrer a les últimes setmanes a milions de persones, el deteriorament del medi ambient, del qual el canvi climàtic és només una de les conseqüències, porta anys produint-se i és, de fet, un fenomen mundial.

Però aquesta crisi ecològica global NO és conseqüència del “comportament humà” tal com pretenen vendre’ns, sinó conseqüència directa d’una manera de producció determinada.

Són les poblacions més oprimides i empobrides les que més depenen dels recursos naturals per a la seva supervivència o que tenen menor capacitat de resposta davant les amenaces naturals i no són responsables d’aquestes, els qui reben els majors impactes. I és en els llocs en què aquestes viuen, on sovint s’instal·len les indústries contaminants o els abocadors de residus que produeixen.

Són els pobles indígenes o determinades minories ètniques a tot el món, els qui històricament es venen enfrontant amb les multinacionals mineres, petrolieres, hidroelèctriques, de l’agronegoci, etc. que destrueixen el seu medi ambient i mitjans de vida i els impedeixen l’accés a recursos naturals com l’aire net, l’aigua potable, etc. que són béns comuns.

I dins d’aquesta situació, som les dones les més afectades a nivell global, ja que constituïm el 70% de les persones pobres del món, a més de que aquest canvi climàtic, com a conseqüència d’un capitalisme cada vegada més en crisi, accentua les desigualtats de gènere que dia a dia aquest sistema contribueix a perpetuar.

Són sobretot les dones que resideixen a països “en vies de desenvolupament” les que dediquen gran part del seu temps a treballar amb els cultius o a buscar aliments, aigua o combustible, tasques que depenen, en gran manera, del clima. A més, representen una majoria a les comunitats rurals que estan més exposades a la sequera i la desertificació. Segons Oxfam, a la zona subsahariana, representen el 75% de la mà d’obra però posseeixen només l’1% de la terra.

Igualment hi ha dades que indiquen que som el 80% de les persones desplaçades al món, pel canvi climàtic. Un fenomen, el de migrar per raons climàtiques, i convertir-se en “refugiat climàtic”, que ni tan sols està reconegut actualment com a tal, a la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 (ONU), però que els experts indiquen que anirà a més. També les dones som majoria entre les persones mortes en desastres naturals, com va passar amb el tsunami asiàtic de 2004, amb més d’un 70% de dones entre les seves víctimes mortals.

Per tant, podem afirmar que la crisi mediambiental té profundes implicacions de gènere i raça i que contribueix a perpetuar el racisme i la desigualtat i discriminació de les dones.

Els governs de tots els colors i a tot el món: Còmplices de les multinacionals!

Els governs de tot signe, porten anys celebrant Cims i Conferències del clima en les quals s’aproven mesures i es contreuen compromisos que no només són totalment insuficients, sinó que ni tan sols es duen a terme.

Això és així perquè, més enllà de la seva retòrica i demagògia, tots ells de forma oberta, com Trump i Bolsonaro, o de forma més solapada, són còmplices de les multinacionals a les quals serveixen, els interessos de les quals defensen i de la qual, en molts casos, acaben formant part.

Com afirma Razmig Keucheyan en el seu llibre “La naturalesa és un camp de batalla. Finances, crisi ecològica i noves guerres verdes”: “En les seves polítiques de gestió del medi ambient i dels recursos, l’Estat afavoreix sistemàticament a les poblacions blanques i a les classes mitjanes i superiors, a les que preserva d’aquest tipus de perjudicis”1.

Els governs en aquest món capitalista són, tal com Lenin els va denominar fa anys: “els millors administradors dels negocis de la burgesia”, ja que, com ens ensenya el marxisme, des de fa més de 200 anys, l’Estat mai és ni podrà ser neutral.

No cal res més que comparar la ràpida resposta que governs i institucions internacionals van donar a l’esclat de la crisi econòmica en 2008 rescatant bancs privats amb diners públics, amb el seu immobilisme enfront del canvi climàtic, malgrat que els científics porten anys alertant de la gravetat de la situació. En aquest sentit, la catàstrofe climàtica que s’acosta, agreuja vertiginosament la crisi de legitimitat del capital i dels seus representants polítics.

Salvar el planeta “empoderant” les dones

A partir d’aquests fets, algunes organitzacions polítiques i socials afirmen que per a salvar el medi ambient, a més de mesures urgents, cal incorporar la “perspectiva de gènere”, en les polítiques contra el canvi climàtic. L’argument: les dones, per la nostra condició natural, per ser més afectades pel canvi climàtic i per la nostra pròpia posició social, som més sensibles i estem més conscienciades i per tant disposades a fer alguna cosa MÉS que parlar i posar sobre la taula, bones intencions.

Per a això demanen  “donar més veu a les dones en qüestions mediambientals” i incorporar més dones “en els òrgans internacionals de gestió dels grans acords sobre el canvi climàtic”, on actualment els homes ocupen el 80% dels llocs de responsabilitat, igual que ocorre a les juntes directives de les grans companyies energètiques, que estan molt “masculinitzades”.

Des d’aquesta perspectiva, l’eurodiputat d’Equo al Grup Els Verds Florent Marcellesi per exemple, va presentar un manual comunicatiu sobre gènere i canvi climàtic per a “promoure una lluita contra el canvi climàtic amb perspectiva de gènere”, a l’última Conferència sobre el Canvi Climàtic (COP24) celebrada a Katowice (Polònia) al desembre de 2018. En aquest document, s’assenyala, per exemple, que els homes són més responsables del canvi climàtic ja que “tendeixen a consumir carn vermella i processada més sovint i en major quantitat que les dones”, o “fan servir més el cotxe, a més de posseir vehicles més grans i contaminants”.

En realitat, l’objectiu que cada vegada més dones ocupin posicions de poder, fa anys que és plantejat per Organismes internacionals com l’ONU, que en els anys 80 van cooptar a les principals dirigents del moviment feminista portant les seves reivindicacions del carrer a les Universitats i altres institucions, i impulsant els anomenats “Estudis de gènere”. Per a això, se serveixen de teories feministes com la “Teoria de l’empoderament”, amb l’objectiu d’aconseguir que més dones s’incorporin a l’economia i revitalitzar aquesta en alguns llocs i, de pas, rentar-li la cara al capitalisme. Hi ha tot un sector de la burgesia, que fa temps es va adonar que la “igualtat” o “el verd” poden ser molt rentables.

No és només una qüestió de gènere, és lluita de classes

Però per tot el que s’ha dit anteriorment, incorporar més dones a llocs de poder en governs, institucions o organismes sobre el clima o a les juntes directives de les multinacionals, on es prenen les decisions econòmiques o sobre polítiques mediambientals dins d’aquest sistema capitalista, no és la solució.

Estem d’acord que aquest sistema, a més d’ecocida, és patriarcal i racista. Però tal com venim assenyalant, no és només una qüestió de democràcia ni de gènere, sinó en primer lloc, de classes socials.

És possible que el capitalisme es vegi obligat a posar en marxa una indústria basada en energies renovables o a impulsar massivament una agricultura sense químics. Però el capitalisme mai serà “sostenible ni ecològic”, si no es qüestiona els nivells de producció i consum actuals i les desigualtats i injustícies entre el Nord i el Sud.

Ecològic significa buscar l’equilibri entre els ecosistemes, la qual cosa comença per a respectar els cicles naturals de producció. Una cosa que el capitalisme, per la seva pròpia naturalesa, no pot fer. Aquest sistema econòmic igual que es recolza en l’opressió i la desigualtat per a perpetuar-se, ho fa en el creixement il·limitat, la qual cosa és en si mateix insostenible. Un sistema de producció caòtic en el qual no es produeix per a satisfer les necessitats humanes, sinó perquè uns pocs puguin mantenir els seus beneficis i continuar pastant fortunes immenses, a costa de l’empobriment cada vegada major d’una majoria i de la destrucció del planeta.

Els treballadors i treballadores no podem caure, per tant, en aquests paranys reformistes. L’empoderament” de les dones o el “capitalisme verd” que és un conte xinès, són estratègies de l’imperialisme per a intentar convèncer-nos que és possible aconseguir la igualtat i salvar el planeta, sense enfrontar i trencar aquest sistema econòmic amb una forma de producció obsoleta perquè destrueix més del que produeix i perquè comporta NECESSÀRIAMENT unes relacions socials d’explotació, domini, alienació i subordinació de la majoria social, a un grapat de capitalistes, ja siguin homes o dones.

Des de Corrent Roig cridem a totes les dones a participar activament en la Jornada de lluita del 20 al 27 de Setembre, en unitat amb la resta de la classe treballadora, per a exigir a governs i multinacionals una sèrie de mesures d’urgència, amb la mirada posada que és necessari continuar organitzant-nos fins a derrocar i superar aquest sistema econòmic que s’ha convertit en el major enemic de la humanitat.

La lluita contra el canvi climàtic és part de la lluita per una societat socialista i igualitària

Marx va assenyalar en “Manuscrits de París” que la humanitat viu i mor en la naturalesa. Per a ell, seguint el tom III del Capital, el socialisme havia de restablir el cicle material com a “llei reguladora de la producció”, gestionar els recursos i mitjançant l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, gestionar els recursos i l’economia per a “regular racionalment el seu metabolisme amb la naturalesa”, en lloc de ser arrossegats pel mecanisme cec del benefici individual i privat”2.

La lluita contra el canvi climàtic, en defensa de l’aigua, dels sòls i dels hàbitats, és per tant una lluita anticapitalista i antiimperialista, per la construcció d’una societat socialista. Una societat basada en noves relacions de producció i no només en una distribució més justa de la riquesa i els recursos, que planifiqui l’economia col·locant al centre les necessitats socials, la sostenibilitat ambiental i la justícia social, en lloc dels beneficis privats. Una societat nova que permeti superar la separació actual entre el camp i la ciutat, que posi les bases per a establir una relació equilibrada amb la naturalesa i perquè en ella puguin florir relacions humanes noves i igualitàries, sense opressió de cap mena. Només un govern obrer i popular és capaç de fer tot això.

És en aquest sentit que SI acordem que l’emancipació de les dones és un element clau. Perquè no és possible dur a terme una revolució obrera i popular ni construir aquesta societat socialista, sense incorporar en peus d’igualtat a homes i dones a aquesta tasca estratègica que la classe treballadora té per endavant.