El dret a un futur i a una pensió digna s’està veient frustrat per les polítiques dutes a terme des de fa ja força dècades pel PSOE i el PP. Però aquesta frustració ha anat en augment des dels pactes de Toledo (1995) i, sobretot, des que es va decidir pagar el deute, situant-lo per sobre de la qualitat dels serveis públics.Per Elena B., de Sevilla

Les pressions perquè es dugui a terme un augment dels Fons de Pensions són cada vegada més elevades, i la «caixa de les pensions» s’està quedant buida, ja que el govern no para de treure’n diners per pagar el deute públic.
Caiguda de les pensions i privatització
Des de fa unes dècades, els governs del PP i del PSOE han fet reformes i pactes (tant amb l’oposició com amb els sindicats i la patronal), que no han millorat la vida dels pensionistes.

Les pressions perquè es dugui a terme un augment dels Fons de Pensions són cada vegada majors.

A partir del Pacte de Toledo s’han obert les portes als fons privats de pensions i a la prolongació de l’edat de jubilació, fent que els treballadors/es hàgim de tenir més de 65 anys per jubilar-nos, allargant d’aquesta manera la nostra vida laboral.

Les retallades provoquen un empitjorament en la qualitat de vida i una bretxa entre els jubilats/es. L’última reforma actualitza la pujada de les pensions entre un vergonyós 0,25% (la mínima) i un 0,50% (la màxima). Una misèria.

Pel que fa al model mixt de pensions, el que es busca és que es complementin les pensions públiques amb els plans privats, juntament amb una ajuda social. D’aquesta manera, l’estat garantiria una pensió miserable i la resta dels diners s’entregarien als capitals privats perquè en facin negocis suculents.
Les dones: les més afectades
A l’Estat espanyol, la diferència entre pensions, a més de venir determinada per la renda de cada persona, també està delimitada per factors demogràfics. Però no són les úniques causes de l’enorme desigualtat entre les pensions mínimes i les més altes.

Les pensions de les dones són, de mitja, uns 421 € més baixes que la dels homes, i cotitzen un 19% menys que aquests. A sobre, el fet que les dones visquin més fa que siguin elles les que tinguin la majoria de les prestacions per viduïtat, les quals són sorprenentment baixes.

Les dones solen estar en els llocs de treball amb salaris més baixos, a més d’haver d’atendre les tasques domèstiques, perquè en la majoria de llars el repartiment de les tasques no és equitatiu. Això dóna lloc a unes prestacions per desocupació més baixes.

Aquesta mateixa precarietat laboral es va donar durant l’època de la dictadura, quan milers de dones van treballar sense estar cotitzant, fet que ha donat lloc a què, a l’hora de tenir una pensió, aquestes siguin raquítiques, tot i sumar-hi les ajudes socials.

S’ha de tenir en compte la taxa d’atur femenina. El 20% de les dones en el nostre país estaven a l’atur a finals del 2016, amb la qual cosa les seves pensions serien les no contributives i amb prou feines permeten arribar a fi de mes. S’ha d’afegir l’agreujant de què moltes famílies sense recursos viuen d’aquesta renda donada la seva situació laboral.

En sectors com el de serveis, les treballadores de la neteja o les que cuiden a la gent gran, en nombroses ocasions, no estan tan sols donades d’alta a la Seguretat Social, amb la qual cosa no cotitzaran. Aquests treballs tenen una gran càrrega física que, a la llarga i amb la vellesa, donen problemes de salut. Per això, encara que les dones visquem més anys, la nostra qualitat de vida és pitjor.

Un altre sector desfavorit és el de les dones immigrants. Aquest grup de la població és dels més vulnerables, a causa que ha d’enfrontar-se, més enllà dels problemes laborals, al masclisme i la xenofòbia d’un país en el qual les retallades socials són cada vegada majors.
Retallades i reformes laborals = pensions precàries
L’augment de l’edat de jubilació ha provocat una caiguda en la qualitat de vida dels treballadors/es, així com l’increment de la precarització i que el relleu generacional sigui cada vegada més tardà.

Les dones ens hem de posar al capdavant de la lluita per unes pensions dignes per ser les més afectades de les successives reformes.

Les retallades en els serveis públics també inciten a la precarització del treball, sobretot en els sectors més feminitzats, ocasionant una baixada del salari i, conseqüentment, unes pensions més baixes. És el peix que es mossega la cua una vegada i una altra.

Una mà d’obra barata i precària reté un sou baix i, per tant, unes pensions de misèria amb les quals amb prou feines es pot viure. A això se li ha de sumar la bretxa salarial entre homes i dones, que augmenta sense parar. A sobre, hi ha més atur entre les dones i la seva reinserció en el mercat laboral és més complicada i més lenta a causa de factors com la maternitat o a no haver estat treballant durant molt de temps per haver estat cuidant d’altres familiars.

Per això, es fomenten els rols de gènere que ens han assignat des de petites. Així, l’Estat s’estalvia diners fent que les dones cuidin dels nens i dels grans de forma gratuïta i sense cotitzar. Això provoca que, a l’hora de tenir una pensió, aquesta sigui mínima.

La lluita de les pensions ve de la mà de la lluita contra les reformes laborals i les retallades que ens han imposat des del govern i des de Brussel·les.

Les dones ens hem de posar al capdavant de la lluita per unes pensions dignes per ser les més afectades de les successives reformes. Les nostres pensions són l’expressió de la desigualtat laboral que patim i que és una injustícia social lligar la seva quantia a les rendes del treball i les cotitzacions socials.

Les pensions: un dret de totes/s que hem de defensar

No hem de permetre que ens robin les pensions públiques per fer d’aquest dret un negoci pels banquers, les asseguradores i els fons d’inversions.

Hem d’organitzar i enfortir des de ja el moviment que a escala estatal s’està organitzant amb les plataformes pensionistes, els sindicats combatius, els treballadors/es en actiu i els joves, per defensar les nostres pensions. Aquest moviment ha d’aixecar una plataforma de reivindicacions clares i exigir:

 
Pensions públiques a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat!
Pensió mínima de 1080 euros en 14 pagues i revaloritzable en relació a l’IPC real!
Anul·lació de les reformes de les pensions del 2011 i 2013 i jubilació als 65 anys!
Eliminació de tot tipus de copagament o plans de pensions!
Pensió igual per a homes i dones!
Fora els fons d’inversió, les asseguradores i els bancs de les pensions!