El desmantellament del camp andalús

Per entendre l’abast dels conflictes d’Agrícola Espino i Baena Franco, i per què s’està castigant amb tanta severitat a les víctimes, mentre els botxins es passegen amb total impunitat, és necessari aprofundir no només en les relacions laborals que en aquests moments es donen al camp, sinó que hem de comprendre el desmantellament que ve patint l’agricultura a Andalusia i, per tant, l’ofensiva contra els drets dels jornalers que avui en dia es concentren en el PER.

Desmantellament del camp a Andalusia
El camp andalús ha vingut patint una important reculada que afecta no només al model productiu, sinó també a les relacions laborals existents.
El peatge que Espanya va haver de pagar per integrar-se l’any 1986 a la UE va consistir a desfer-se o reconvertir les branques productives que, dins de la divisió europea del treball, podien fer competència a les que ja s’havien adjudicat les principals potències. La “reconversió” va subordinar l’agricultura i la ramaderia a França i la indústria a Alemanya, destruint sectors sencers.
La reconversió no només va paralitzar la modernització agrícola que a finals dels anys 70 i principis dels 80 venia donant-se, sinó que ha anat desmantellant branques com la remolatxa, el cotó, el tabac, la llet… fins al punt que es va passar de ser exportador a haver d’importar productes bàsics. Entre 2003 i 2010 les exportacions es van reduir un 20%. Els efectes d’aquesta reconversió s’expressen notòriament en el Producte Interior Brut (PIB) que, en el cas de l’agricultura, passa de representar un 6,4% l’any 1985, generant un 18% de l’ocupació, a un 2,5% del PIB l’any 2014. Per contra, França s’ha convertit en el segon major exportador de productes alimentaris, darrere dels EUA.
Els efectes d’aquesta reconversió es manifesten en un profund canvi en el model productiu on l’agricultura i l’agroindústria han passat a ser sectors marginals de l’economia espanyola, en post de la maquinària alemanya i francesa, grans beneficiaris de la UE. És en la monopolització del comerç i la indústria europea per part d’aquestes dues potències on s’amaguen les veritables raons que han motivat la sortida del Regne Unit de la UE.

Quins instruments utilitza la UE per desmantellar l’agricultura a Andalusia?
Per avançar en el desmantellament de l’agricultura, la UE va establir una política de contingents quantitatius sota l’argument de “regularitzar el mercat i l’índex de preus”, ja que els primers anys van estar marcats per fortes turbulències econòmiques, generant importants pèrdues pels agricultors francesos, que veien com els seus productes es devaluaven a causa del superàvit que havia suposat l’entrada al mercat comú dels productes procedents d’Espanya.
Per evitar aquests desequilibris i afavorir els agricultors francesos es van establir els límits en la producció mitjançant un sistema de contingents, que obliga als agricultors a produir una determinada quantitat, fixada des de la UE, i que afavoreix inevitablement a l’agricultura francesa, com és en el cas de la llet i la vinya. Aquests contingents tendeixen a restringir-se cada vegada més com en el cas del préssec i la nectarina. L’any 2015 el contingent es va situar en 38.000 tones i el 2016 l’han fixat en, solament, 11.500 tones, de les quals al juliol s’han permès retirar 5.750, quedant-se 940 sense contingent.
Aquesta política de contingent es combina amb l’assetjament que exerceixen el grapat de comercialitzadores i distribuïdores que tenen el monopoli de la comercialització en el marc de la UE i que, mitjançant la seva política de preus sempre a la baixa, extorsionen a les petites explotacions. Segons un informe de la Comissió Europea, entre els anys 2012-2015, els tomàquets espanyols es van vendre a 66 cèntims per quilo (preu de sortida del magatzem) enfront dels 85 cèntims d’Itàlia, els 87 d’Holanda i els 1,26 euros de França.
Aquestes polítiques han provocat la ruïna de milers de petites explotacions. Segons l’INE, l’any 2009 es va constatar un descens d’un 44,7% en les explotacions agràries respecte als nivells d’una dècada abans. Quant a la producció, la reculada és encara més greu. El cultiu de tabac va passar de 16.000 hectàrees a unes 8.000; el cotó va caure de 90.000 a 50.000 hectàrees i la remolatxa va passar de 982.000 a 498.000 tones de producció.
Al mateix temps que la producció agrària tendeix a desaparèixer, la desocupació a les comarques agràries es fa més aclaparant. En el cas de la vega del Guadalquivir les restriccions de la política de contingent amenaça d’arrencar finques senceres de cítrics, presseguers i nectarines, la qual cosa tindria un fort impacte en l’ocupació de la comarca.

Per què els terratinents miren cap a una altra banda, mentre els petits i mitjans agricultors van a la ruïna?
Per aplicar la reconversió al camp sense que generés grans convulsions socials, la UE va apostar per la famosa política de subvencions per fer callar les veus crítiques amb el nou model productiu.

D’aquesta manera, la UE, a iniciativa de França va decidir canviar els criteris d’accés a la PAC (Política Agrícola Comuna), que va passar de ser un instrument al servei d’augmentar la producció a premiar als grans latifundis improductius en detriment dels petits agricultors que produeixen i treballen la terra, en vincular aquestes ajudes al nombre d’hectàrees i no a la producció.
D’un total 5.160 milions que rep el camp a Espanya en subvencions de la PAC, el 80% se’l reparteixen entre un 20% de beneficiaris, independentment de si treballen la terra o no, pel sol fet de ser terratinents i propietaris de grans superfícies. De fet, entre els 900.000 perceptors d’ajudes de la PAC, solament 320.000 cotitzen a la Seguretat Social. Només un terç dels que reben ajudes creen ocupació al camp!
Com van fer amb la reconversió industrial, les ajudes de la UE al camp solament contribueixen “en nom de la regulació del mercat” a liquidar els sectors productius i privilegiar els terratinents rendistes, acabant amb la producció al camp i generant altes taxes de desocupació.

Augmenten els latifundis, mentre desapareixen les petites explotacions

Un estudi realitzat per diferents organitzacions agrícoles assenyala que el model actual, impulsat per la UE amb el suport dels governs de torn, està obrint l’escletxa de la desigualtat al camp, provocant la ruïna de les petites propietats en benefici dels grans latifundis.
Assenyala aquest mateix informe que el nombre d’explotacions agràries que han desaparegut assoleix un 23,2%, ocupant Andalusia el segon lloc en el rànquing amb 48.200 explotacions desaparegudes. En els darrers 10 anys, els petits agricultors/es han perdut el control del 17% de les terres europees. A Espanya l’agricultura familiar ha passat de controlar el 15% de la terra a tan sols el 7%. En els últims 10 anys, han desaparegut 989.796 explotacions agràries, és a dir, 82 explotacions per dia. Segons un informe de EUROSTAT del 2012, el 3% de les explotacions agrícoles controlen el 51% de la terra, mentre que el 81% dels petits agricultors/es posseeixen tan sols el 14% de la terra agrària.
La Casa d’Alba té més de 34.000 hectàrees, els Mora-Figueroa i Domecq més de 25.000 hectàrees, José María Aristraín més de 28.000, la família Botín amb terres que superen les 25.000… Totes aquestes propietats romanen ocultes sota societats mercantils i totes elles reben generoses ajudes de la PAC. Fins a 2,9 milions d’euros l’any rep la Casa d’Alba. És evident que la Política Agrícola Comuna (PAC) consolida la propietat de la terra adjudicant-li una renda fixa tan sols per ser propietaris. L’any 2011, l’1,5% de les finques va acaparar un 76% de les subvencions de les ajudes de la PAC.

El desmantellament de la producció agrària va associat a la pèrdua dels drets dels jornalers/es
Les polítiques que s’han aplicat des de la UE estan sembrant d’incertesa el futur de l’agricultura, i adquireixen un caire encara més preocupant després de la signatura del TTIP, en la qual els EUA, com a principal comerciant i distribuïdor del món, tindrà les portes obertes per inundar el mercat amb els seus productes, creant una competència a la baixa, les conseqüències de la qual seran demolidores per la producció a Europa.
Aquestes transformacions es combinen amb les exigències per part de la UE de continuar la senda de les retallades per fer front al dèficit i als pagaments del deute que van crear els banquers, que a Espanya bat rècords històrics. Les retallades tenen com a víctimes els treballadors, ja que en cap moment s’ha plantejat reduir les ajudes de la PAC als grans terratinents.
En el cas d’Andalusia on existeixen drets essencials com el PER, que permet als jornalers/es sobreviure en les estacions en les quals no hi ha feina, el desmantellament del camp fa que ja no els interessi mantenir els jornalers i jornaleres als pobles per una setmana de treball durant tot l’any. És per aquest motiu que la mateixa UE, en comptes de sancionar, ha sol·licitat reformes estructurals relacionades amb el desmantellament dels serveis públics i dels drets aconseguits.
Aquests canvis han endurit les relacions laborals contra els jornalers. No solament no es respecten els drets més bàsics que vénen recollits en els convenis, sinó que, fins i tot, ni tan sols se’ls dóna d’alta a la Seguretat Social, la qual cosa impedeix que els eventuals que han d’ajuntar 35 peonades es quedin sense poder sol·licitar les seves prestacions i d’aquesta forma mantenir la seva cartilla.

Els jornalers hem de posar-nos al capdavant de la lluita en el camp. Per on començar?
Els jornalers i jornaleres, tant d’Agrícola Espino com de Baena Franco, som víctimes d’una ofensiva general contra el model agrari que des de l’entrada d’Espanya a la UE estan intentant enfonsar a través dels contingents de producció i les subvencions als grans terratinents per tenir les terres ermes.
Es tracta d’un nou model que afavoreix la concentració de la terra en mans dels grans terratinents en detriment de les petites explotacions, que tendeixen a la desaparició. Aquest panorama ens presenta una Andalusia erma, anul·lant la sobirania alimentària, havent ara d’importar productes que fins fa dos dies produíem.
Aquestes transformacions, que seran més virulentes a partir de la signatura del TTIP amb els EUA, fa que els jornalers hàgim d’implicar-nos per donar una sortida a la situació que amenaça a milers de pobles i comarques agràries.

No al requisit de les 35 peonades fins que donin d’alta als treballadors i s’acabi amb les restriccions i la quota de la UE sobre el camp Andalús
El model de l’Andalusia erma, sense cultivar, que venen impulsant té com a víctimes principals els/les jornalers/es. Veiem com les comarques agràries es veuen afectades per la xacra de la desocupació, i com amb aquesta venen salaris de misèria i condicions laborals que recorden més al segle XIX que a l’actual.
A més d’aquests problemes, ens trobem que la patronal ni tan sols ens dóna d’alta a la Seguretat Social. Es fa impossible que els jornalers puguin reunir les 35 peonades per cobrar l’atur antic o la Renta Agrària. Aquest frau diari i permanent no sembla preocupar a cap govern. Tant Rajoy com Susana Díaz estan obsessionats amb perseguir als jornalers, o sigui, a les víctimes, que a diferència dels botxins del camp, sí que compleixen amb la Seguretat Social, abonant el seu segell agrícola quan estan cobrant prestacions (87 €) o quan són donats d’alta pagant les seves assegurances socials.
Aquests mateixos governs, que fan ulls clucs davant d’aquestes pràctiques irregulars o fraudulentes, en treuen profit doble: primer mantenen contenta la patronal del camp i, per altra banda, es beneficien de què cada cop són menys els treballadors que compleixen el requisit de les 35 peonades, i per tant, són menys ajudes en prestacions les que es perceben.
Els veritables estafadors no són altres que els patrons, que no declaren als seus treballadors i el Govern, que tot i sabent que es manté una part important dels jornalers en il·legalitat, continuen exigint les 35 peonades per gaudir de les seves prestacions. En aquest sentit, tant l’Inspecció de Treball com el SEPE, organismes dependents del Ministeri de Treball, han fet una veritable caça de bruixes, no contra els qui no compleixen amb la Seguretat Social com els empresaris d’Agrícola Espino i Baena Franco, sinó contra els qui venen pagant religiosament el seu segell cada mes al llarg de la seva vida laboral.
L’exigència al Govern d’acabar amb les 35 peonades es converteix en una mesura d’emergència social davant la situació fraudulenta que mantenen a gran part dels eventuals en el camp i la desocupació creixent que des de la UE estan implantant.

En defensa dels drets dels treballadors del Camp
El principal problema que travessa el camp no són els canvis meteorològics, sinó les restriccions i quotes que la UE manté. La firma del TTIP amb EEUU tendirà a restringir cada cop més la producció de països perifèrics com Espanya, especialment en zones agràries com Andalusia.
Aquest desmantellament va associat a una política conscient de soscavar els drets dels jornalers que venen produint-se des de fa més d’una dècada. Primer van acabar amb el subsidi agrari sota la campanya orquestrada pel govern d’Aznar perquè, segons ells, suposava una “manca d’incentivació del treball al camp”. Van substituir el Subsidi per la Renta agrària, que limitava els drets dels jornalers. El 2012, van incloure el Règim Especial Agrari dins de Règim General endurint les condicions per al manteniment dels drets.
Mentre les obligacions per a mantenir la cartilla van augmentar, els drets es van anar retallant. Si els treballadors deuen més dos mesos de segells, són directament expulsats de la cartilla. Als treballadors de la Renta agrària, a diferència dels que tenen “atur antic”, les jornades de treball que es realitzen al PER no els serveix per a arribar a les 35 peonades necessàries per a cobrar la prestació, amb la qual cosa són cada cop més els eventuals que, malgrat que paguen el seu segell tots els mesos, es queden sense gaudir d’aquesta prestació.
Ens van vendre en el seu dia que, amb la integració en el règim general, els jornalers gaudirien de pensions dignes. Per això van establir en un 11,50% la base de cotització de 748,20 € per als aturats, mentre que quan s’està d’alta la van situar en un 4,70% d’una base de 986,70 €. El problema sorgeix quan només a Andalusia hi ha un 1% dels 513.000 treballadors que són fixes en aquest règim, mentre que el 99% restant tot just pot arribar a les 35 peonades. El resultat el 2013 és que, mentre en el Règim General la pensió mitjana es va situar en 1130,3 €, en el Règim Agrari va ser de 580,87 €. A tot això cal afegir que la Renta Agrària ha suposat un retrocés quant al subsidi en el sentit que els primers han d’estar ajuntant peonades fins a la jubilació mentre que els de ”l’atur antic” a partir dels 52 anys poden gaudir de les prestacions durant tot l’any sense necessitat d’ajuntar peonades.
En definitiva, totes les contrareformes que des de fa més d’una dècada venen rebent el subsidi han significat un retrocés en els drets dels jornalers. No obstant això, aquest subsidi, malgrat que suposa tan sols el 2% de la despesa total en la desocupació nacional, segueix estant amenaçat, no només per la política de retallades, sinó per una política més de fons relacionada amb el desmantellament del sector productiu.
És en aquest marc on s’enquadra la decisió del Govern d’encausar als més de mil jornalers que representen l’empresa d’Agrícola Espino i Baena Franco, deslligant una campanya de criminalització contra els/les jornalers/es. Al seu torn, sonen tambors d’una nova contrareforma en la Renta Agrària i el subsidi.

Justícia per als jornalers d’Agrícola Espino i Baena Franco, presó per als responsables
Els treballadors d’ambdues empreses són els qui venen patint l’atac més dur per part dels governs. Sense cap prova i sense dret a defensar-se van ser penalitzats per l’administració a tornar les prestacions, fent front a sancions de milers d’euros. A més, molts treballadors van perdre el seu dret a la prestació dels 52 anys, havent d’estar fins als 60 reunint peonades. Per si aquest càstig per part del Ministeri de Treball i el Govern no era suficient, a principis de juliol han decidit aplicar-los l’article 307 del Codi Penal, que recull 6 mesos i 3 anys de presó.
Mentre el govern s’acarnissa amb les víctimes, els culpables segueixen amb la seva activitat amb tota normalitat, malgrat que van ser ells els qui van deixar un deute milionari amb la seguretat social en no pagar les assegurances socials dels seus treballadors, quedant-se amb el 4,7% que es van descomptar als treballadors de les seves nòmines.
Com en el seu dia es va afirmar per la unanimitat de tots els grups polítics de la mateixa Diputació de Sevilla a través de la moció presentada en el ple: “Costa de creure que en lloc d’arremetre contra els empresaris responsables del frau es carregui contra les víctimes, en aquest cas els treballadors i treballadores d’ambdues empreses. Costa de creure que a la condemna a la fam que suposa les sancions se li sumi ara la petició de penes de presó”.

Per una Reforma Agrària que faci front a les restriccions de la UE i col·loqui els grans latifundis en mans públiques.
Parlar de Reforma Agrària a Andalusia ens exigeix, en primer lloc, enfrontar el model restrictiu que des de la UE s’està imposant al camp d’Andalusia. No serveix de res posar els latifundis en mans del poble si des de la UE ens penalitzen per produir. De la mateixa manera, s’ha d’exigir que els fons de la PAC es regeixin no pel nombre d’hectàrees com fins ara, sinó per criteris productius i de generació d’ocupació. Fins ara només un terç dels perceptors de la PAC treballen la terra. És necessària una llei que reguli els preus dels productors per acabar amb el xantatge i assetjament que reben els petits i mitjans productors per part de les grans distribuïdores i comercialitzadores.
Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’una expropiació dels grans terratinents. Ens referim al grapat de grans famílies (Alba, Domecq, Mora Figueroa) que concentren la major part de la terra útil a Andalusia, i que malgrat que s’estan beneficiant de les milionàries ajudes de la PAC mantenen les seves terres ermes. S’ha de fer d’aquestes terres un banc públic de terres per a posar-les a produir amb l’objectiu de generar ocupació i recuperar la sobirania alimentària d’Andalusia.
Malgrat que a l’Estatut Andalús està recollida la necessitat d’una Reforma Agrària com un dels principals objectius en els últims 30 anys de govern socialista, no s’ha donat ni un sol pas en abordar aquest problema. Més aviat tot el contrari: la gran propietat ha augmentat mentre que les petites explotacions van desapareixent a un ritme accelerat. Durant el govern PSOE-IU ni tan sols van aconseguir posar en funcionament el famós banc públic de terres. No obstant això, el que sí que està fent aquest govern és posar traves a les finques recuperades pels jornalers.
És necessari que els jornalers es facin eco d’aquestes demandes i es posin a l’avantguarda de donar una sortida a l’actual situació que viu el camp, començant per rebutjar les actuacions penals que ara mateix recauen contra els jornalers d’Agrícola Espino i Baena Franco.

Volen retallar el PER i el subsidi de desocupació
La UE ha perdonat recentment al govern espanyol una multa per excés de dèficit a canvi d’un compromís de Rajoy d’abaixar aquest dèficit. Per abaixar-lo, necessiten gastar menys diners públics. I no és als terratinents, als rics o als banquers als qui els collaran el cinturó. Ataquen novament els drets socials i laborals. Un dels objectius és rebaixar la despesa en ajudes de desocupació.
Els mateixos que fan els ulls grossos amb la corrupció de milers i milers de milions dels seus partits polítics, ara acusen i amenacen amb la presó a les jornaleres d’Agrícola Espino i Baena Franco. Si els empresaris no van pagar la Seguretat Social, perseguiu-los a ells! Però no ens utilitzeu com a cap de turc per a criminalitzar i retallar les ajudes a l’atur agrari.

Andalusia necessita ocupació. Reforma Agrària ja!
Els treballadors no volem viure d’un subsidi de misèria, volem treballar! Per això s’ha de deixar de donar milions i milions als terratinents per deixar les terres ermes. S’ha d’establir amb aquestes finques un banc públic de terres que puguin ser treballades pels jornalers i jornaleres, i destinar les ajudes de la PAC a crear ocupació de qualitat als pobles. Però mentre l’atur segueixi com està, és matar de fam restringir el PER i el subsidi de desocupació.

No al processament de les jornaleres d’Agrícola Espino i Baena Franco!
En defensa del PER i el subsidi de desocupació agrari, no a les retallades!
No a les subvencions milionàries als milionaris terratinents!
Els diners per a crear ocupació.
Reforma Agrària ja!