Entre moltes altres coses la pandèmia ha posat de manifest dues coses, una, que les retallades en la sanitat pública i la conseqüent privatització dels serveis sanitaris va provocar que fossin absolutament desbordats per la pandèmia, i dos, la propietat privada de les patents farmacèutiques està frenant la resolució de la crisi sanitària a nivell mundial.

No poden amagar que el 80% dels vacunats a nivell mundial, ho són en els estats imperialistes, mentre en nacions semi-colonials de la mida de l’Índia o el Brasil el Covid-19 segueix campant pels seus respectes, afavorit per unes estructures polítiques corruptes fins a la medul·la.

És tan evident la contradicció entre salut pública i propietat privada, que ho amaguen amb aquest binomi de la “col·laboració publicoprivada” com eufemisme que volen fer extensiu a un sector tan aparentment diferent com Alcoa i el seu pla de tancament de les fàbriques a Galícia i Astúries. Davant això, la política de govern ha estat marejar la perdiu amb la “possible” venda a el capital privat com a única salvació.

En aquesta línia el delegat de Govern a Galícia va definir perfectament què entenen per “col·laboració publicoprivada”, “(…) La SEPI -organisme estatal- va a estar aquí per ajudar, per col·laborar, per acompanyar, per intervenir, però està clar que hi ha empreses que estan interessades en la compra “(Europa Press, 18/06/21).

traduït; l’estat és el apuntador(“mamporrero”) de les empreses privades, siguin les farmacèutiques o les alumineres. Tant els dóna la mercaderia -doncs per a ells, tot és una mercaderia- de la qual es tracti, salut, alumini o alimentació, la qüestió és com fer que les empreses de la salut, del’ etall, etc., tinguin beneficis privats.

El pla 2030, la reconstrucció de l’economia i el “mantra”

Amb l’objectiu de garantir el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, des de la UE (i les altres potències imperialistes) han elaborat plans / agendes amb multimilionàries inversions públiques. En els EE. UU són billonaries, a la UE, una mica més modestes, mil milionàries.

El PC Xinès, per la seva banda, ha aprovat uns plans que arriben als anys 50, en primer lloc per internacionalitzar la seva economia a través de l’anomenada “nova ruta de la seda”, i segon, per apuntalar la seva classe mitjana i inversions en infraestructures ara que la “globalització” ha entrat en crisi reduint les exportacions i s’estan enfortint les tendències autàrquiques de l’economia (Brexit!).

D’altra banda, la pandèmia, com hem vist, ha posat de manifest les conseqüències socials i polítiques de la contradicció entre salut pública i propietat privada dels mitjans de producció, que ha generat esclats socials des de la 1a potència, els EUA, fins a països pobres d’Àfrica com Senegal, passant per mitja Amèrica Llatina.

En aquesta contradicció, els teòrics dels governs burgesos estan reprenent parcialment les receptes que els va donar molt bons resultats en la postguerra mundial, adoptant algunes mesures del keynesianisme sintetitzada en la frase de Biden davant les “queixes” dels empresaris que no troben treballadors/es: “pagueu-lis més”. Una queixa que sembla generalitzada, ja que els empresaris d’hostaleria espanyols diuen el mateix.

Aquest rescat del keynesianisme en el marc d’un neoliberalisme dominant es tradueix, no en la reconstrucció pura i dura de l’estat de benestar; no ho necessiten. Al davant no tenen a un terç de la humanitat fora de les cadenes del mercat capitalista en una URSS, una Xina no capitalista, etc., com a exemple pràctic de societats que funcionaven sense capitalistes; sinó d’una manera intermèdia amb l’anomenada “col·laboració pública privada”, en la qual el públic (o sigui, l’estat) compleix el paper que el delegat de govern de Galícia va definir perfectament: “… ajudar, per col·laborar, per acompanyar , per intervenir, (…) “, no per rescatar, ni molt menys planificar.

En realitat, no és una “col·laboració”, sinó posar a l’estat al servei de la reconstrucció de l’economia per seguir mantenint la tesi que tant li agrada a el PP i a Rajoy, la teoria de el vessament segons el qual, si fas rics als rics , la riquesa tard o d’hora es “vessarà” per tots els sectors socials com el xampany en una torre de copes.

Els 140 mil milions i el “mantra”

Com si de la loteria es tractés, a l’Estat Espanyol l’han “tocat” 140.000.000.000 dels 750 mil que la UE va repartir per “reconstruir” l’economia després del desastre de la pandèmia

Un aclariment perquè no confonguin amb la propaganda; la UE no és una “germaneta de la caritat” que “regala” diners. A canvi, la meitat d’aquests diners es va a sufragar a través de “bons europeus” creant deute públic europeu en mans dels bancs, que va haver de pagar la ciutadania. La creació directa de moneda (euros comptants i sonants) pel BCE està literalment prohibit en el Tractat de Maastricht, on s’estableix que l’emissió de diners s’ha de fer a través dels mercats financers.

I segon, l’altra meitat es finançarà a través de crèdits dels propis estats en les mateixes condicions que els “bons europeus”, és a dir, creant més deute públic de l’Estat.

Tot aquests diners no va a arribar a la població directament per reforçar els sistemes sociosanitaris, per pagar les pensions, etc., això està expressament exclòs de les condicions dels préstecs i l’acceptació dels plans per la Unió Europea, sinó per finançar projectes empresarials que apuntin en els objectius de al Desenvolupament Sostenible de l’ONU; la transició ecològica, l’economia circular, la tecnologia 5G, la    I+D+I, etc.

És la versió “5G” de la teoria del vessament, donar-li diners públics als capitalistes privats perquè aquests, amb les seves inversions, acumulin més riquesa que amb el temps es vessarà a la societat amb la creació d’ocupació; ¿Això és el que entenen per col·laboració “publicoprivada”? Que els serveis públics estiguin cada vegada més desmantellats, que les pensions de l’estat siguin cada vegada més magres no és important, ja que en una imitació de la frase bíblica de “déu proveirà”, la “propietat privada proveirà”.

Que això suposi que els capitalistes utilitzen les lleis per disciplinar la classe obrera (lleis “mordassa”, reformes laborals, tocs de queda sota la dictadura de la “salut pública”, etc.), empobrint-les prou perquè les queixes dels empresaris que “no troben treballadors” es facin callar sense necessitat de seguir el consell de Biden (el “paguin millor”), tampoc importa.

Després de la pandèmia, ¡el capitalisme ha mort; visca el capitalisme “5G”!

Aquesta consigna és la de tots els que s’auto-qualifiquen “progressistes” (“la modernització d’Espanya” diu la ministra Yolanda Diaz), amb uns EUA que “han tornat” per posar ordre en un món que, a dir dels mitjans occidentals, els capitalistes xinesos i els seus amics russos han desordenat amb pandèmies i competències deslleials.

Com el capitalisme “5G” ha de diferenciar-se en alguna cosa del “vell” capitalisme neoliberal que havia quedat tocat en la crisi de l’any 2007/2008, i la pandèmia s’enfonsés; un capitalisme lligat als Trump i Bolsonaros, que posaven a la humanitat a la vora del desastre, és que rescaten la necessitat de el paper de la cosa pública (l’estat) en el control d’algunes de les seves manifestacions més salvatges.

Enfront de la llei de la selva d’aquests dos presidents histriònics i els seus pares ideològics, els neoliberals, els “chicagos boys”, etc., estan popularitzant la fórmula “col·laboració públic-privat” com si fos una superació dels desastres generats pels “miltonfriedman”, anunciant un futur verd, sostenible, amb l’arc de Sant Martí com a bandera. El problema és que el capitalisme és, primer i, abans de res, un sistema que es basa en l’expropiació de la feina humà i el saqueig de la natura.

El capitalisme “5G” no suprimeix l’explotació, sinó que sota una forma tecnològicament moderna (Ipad, tauletes, mòbils, i les aplicacions corresponents, etc.), s’està tornant a relacions laborals més semblants a les de al segle XIX que a les de finals del XX; O per ventura que una persona hagi d’estar pendent d’una aplicació de mòbil perquè el contractin, no és el mateix que aquell que baixava a la plaça de la vila a esperar que el recollissin? La diferència és formal, una aplicació al mòbil substitueix a la plaça (l’aldea global de MacLuhan), però el fons, la venda de força de treball per un salari, es manté.

A més, a l’augmentar la capacitat productiva de l’ésser humà i de el sistema en general mantenint la propietat i el benefici privat com a objectius, sent el mercat al centre per a la determinació de la producció de mercaderies, les crisis de sobre producció no només no desapareixeran, sinó que enviaran a més éssers humans a la pobresa i l’exclusió.

El capitalisme “5G”, que promet un futur verd i arc de sant Martí diu la llegenda irlandesa i celta que a la fi de l’arc de sant Martí hi ha una olla amb un tresor-, no pot deixar de saquejar la natura. Potser acabin amb el carbó i el petroli, però seran altres materials com el liti i les terres rares, l’or, el coltan, el coure, etc., el que provoca/ provocaria la destrucció de la naturalesa amb la megamineria.

El capitalisme “5G”, al no suprimir les relacions socials de producció, manté les conseqüències terribles en l’ésser humà producte de l’alienació i la cosificació de les relacions humanes, sinó que les aguditza. Aquestes seguiran sent mesures no per les capacitats de les persones, sinó pel valor que el capitalisme els dóna a través de els diners. Les malalties mentals i físiques que d’això es deriven no desapareixeran; recordem a la passada que el 60% de les malalties que avui es produeixen, estan provocades per unes relacions socials deshumanitzades i l’estrès que el treball assalariat basat en l’enriquiment i acaparament de coses produeix. En capitalisme “5G” el “tenir” seguirà sent superior a el “ser”.

El control de l’estat i el control obrer

La col·laboració “públic privada”, fins i tot en la versió més “cutre” com l’esmentada més amunt, no deixa de ser un reconeixement explícit de que si es deixa tot en mans de la “mà fosca de mercat”, aquest porta a la societat a la crisi, a l’empobriment i al desastre. És el reconeixement que el capitalisme necessita un “control”. Però ¿és possible que l’estat, aquest estat pugui dur a terme aquest control?

Des del “progressisme” insisteixen en la vella, vellíssima idea que l’estat se situa per sobre de les classes socials, com un ens neutral que depèn qui estigui al govern gestionés “el comú” en un sentit o un altre. Aquesta idea es va veure enfortida al llarg de la pandèmia, quan al començament de l’any 2020 “van declarar” la guerra al virus Covid-19. Amb això tapaven el seu veritable objectiu, “que l’economia no s’enfonsés”; a el “humanitzar” el virus com si tingués voluntat i no fos només un agent patogen que emmalaltia la gent, es desviava l’objecte de la por de les poblacions.

La culpa de la pandèmia la tenia un “virus” com a personificació de el mal davant el qual els governs -menys els negacionistes de Bolsonaro i Trump, que es van limitar a no fer res- volien combatre, encertada o equivocadament per protegir la població. A la fi el problema no eren unes estructures econòmiques i polítiques incapaços per definició de defensar a la població, sinó uns governs que “gestionaven” malament aquestes estructures. Es feia abstracció del caràcter de classe de l’estat i les seves institucions, els governs a al front.

La gestió de la pandèmia va tenir un eix comú en tots els casos, des dels negacionistes del Brasil i els EUA fins a la Xina, passant per Europa, “que l’economia no caigués”. La seva gran preocupació com a estats no era la salut pública, sinó que la crisi sanitària no afectés massa als beneficis dels propietaris dels mitjans de producció, distribució i financers, els vells “burgesos” o “capitalistes”, i actuaven en funció de aquest criteri.

L’estat i les seves institucions, els governs al capdavant, eren les salvaguardes d’aquests interessos, el gestionés qui ho gestionés; fora Xina amb la bandera “roja” o Trump amb la de les “barres i les estrelles”, perquè l’estat no és aquest ens neutral, situat per sobre de les classes; sinó que és un conjunt d’institucions que mil fils personals, polítics i ideològics l’uneixen a aquests interessos. No són necessàries les “portes giratòries” dels polítics perquè aquests defensin els beneficis capitalistes. El control de l’economia per l’estat burgès com pretenen fer a través de la col·laboració “públic privada” està al’ervei d’aquests beneficis, com bé expressa el Delegat de Govern de Galícia.

Davant d’aquest “control” que en realitat és ser el apuntador(“mamporerro“) del capital, en la seva accepció pejorativa com “persona que fa els treballs desagradables, bruts i servils en nom d’altres persones”, cal aixecar una altra perspectiva radicalment diferent.

Fent un esforç imaginatiu per sortir-se dels esquemes ideològics burgesos, segons els quals els límits de l’economia capitalista són irreformables, fins i tot per als més progressistes (l’objectiu és “millorar la vida de les persones”, va dir l’expresident d’Uruguai, Mujica , un dels seus ídols), intentem veure com seria la gestió de la pandèmia sense que el problema fos “que l’economia no caigués”.

Per anar al més recent, les vacunes. Segons les OMS el 80% de les persones vacunades pertanyen a estats “rics” -en termes marxistes, imperialistes-, i només el 20% en els dependents. Mentre existeixi la propietat privada de la indústria farmacèutica, que només busca augmentar els beneficis, aquesta relació desigual es seguirà produint. És clar que hi ha una relació directa, “causa-efecte”, entre beneficis empresarials i percentatge de vacunats, de manera que, només acabant amb aquesta propietat privada, es podrà vacunar tota la població de manera equitativa.

Això, fent-ho extensiu a tots els àmbits de la societat, ens trobem que el problema per a la vacunació és la propietat privada, per al canvi climàtic és la propietat privada, per a l’explotació dels i les treballadores és la propietat privada de els mitjans de producció i distribució. Resulta que la paraula “problema” es lliga com l’ungla a la carn a la “propietat privada”.

Donem la volta a la idea. Si en comptes de propietat privada establim la “propietat comuna” ens trobem que els beneficis inherents a aquesta propietat privada desapareixen, i el produït per la societat amb el seu treball és propietat comuna, és a dir, de tots i totes, del conjunt d’aquesta societat .

Si cap individu té la propietat d’aquests mitjans de producció i distribució, els beneficis privats no seran els criteris per a la producció de mercaderies i la seva distribució, sinó que, en principi, seran les necessitats d’aquest “tots i totes”, és a dir, socials, les que regeixin els objectius econòmics. L’economia estarà a el servei d’aquestes necessitats.

Es pot argüir, i amb certa raó, que això ja es va intentar en l’URSS i els estats anomenats del “socialisme realment existent”, i va acabar com va acabar.

És cert. En aquestes societats el control de la propietat comuna estava en mans d’un sector d’elles, que per la força s’havien fet amb el control d’estat. No eren propietaris de res, ja que no podien legalment ni deixar-se’l en herència a ningú; al no haver propietat privada de mitjans de producció i distribució les lleis d’herència estaven limitades a consideracions molt personals. Però si usufructuaven la possessió del que era de tots i totes, i per aquesta via es beneficiaven de la seva situació de poder en la societat. No eren capitalistes sinó buròcrates, en el sentit dels funcionaris dels imperis egipci o xinès, que es beneficiaven del seu poder des de les institucions en nom de el faraó o de l’emperador, però no eren propietaris de res.

El control de l’estat obrer no estava en mans dels i les treballadores a través dels seus organismes democràtics, sinó en les d’aquests buròcrates que controlaven els mecanismes de poder físic, l’exèrcit, la policia, o ideològic; es legitimaven com a hereus de les revolucions que havien acabat amb el capitalisme i conquistat la independència nacional.

El control dels recursos de la societat estava en mans d’aquesta casta burocràtica que determinava la producció i distribució de mercaderies no en funció de les necessitats socials, sinó en base als seus apetències individuals, sense el control del mercat.

Malgrat els seus defectes estructurals, en el capitalisme el mercat limita de manera objectiva les apetències individuals dels capitalistes com a persones, fent que inversions no rendibles els condueixi a la ruïna. Els buròcrates tenien, com els senyors feudals, tot el poder polític i militar per fer el que els vingués en gana, sense cap control, ni de mercat ni de la planificació democràtica.

Com casta intermèdia amb el control de les institucions de l’estat obrer, no tenia límits en el seu albir, el que va acabar desorganitzant totalment les societats per ells dirigides. Va ser el Che, en la seva carta a Fidel de el 26 de març de 1965 qui previ les nefastes conseqüències que té aquest paper subjectiu de la burocràcia per a la transició al socialisme.

El control obrer de la producció i distribució és una cosa totalment diferent. En els primers anys de la revolució d’octubre es van donar molts elements d’aquest control, però per l’endarreriment de la Rússia de l’època, per les tasques que això comportava Resoldre molts problemes de l’economia capitalista com el repartiment de la terra, que es regeix per les lleis de mercat i no de la planificació-, i les condicions de guerra civil, aïllament, etc., aquest control va ser molt efímer.

El control obrer sobre la producció i distribució, que respongui als criteris de la planificació democràtica de l’economia i la resolució de les necessitats socials, només serà possible de manera plena en estadi de desenvolupament de les forces productives molt alt. Fins aquest moment el control és polític, és el domini de el sector d’avantguarda de la classe obrera sobre la societat per trencar la resistència de l capital.

Per això, encara que la revolució pugui donar-se abans en països endarrerits econòmicament, on les contradiccions socials són més agudes per la inexistència d’una classe mitjana / aristocràcia obrera i les seves organitzacions polítiques i sindicals, que actua de matalàs social; la planificació democràtica de l’economia en funció de les necessitats socials només es donarà de manera plena en el socialisme; quan s’hagi superat la fase política de la revolució, és a dir, en el moment en què la burgesia hagi estat derrotada definitivament.

En conclusió

El “mantra” de la col·laboració publicoprivada despulla totes les organitzacions polítiques progressistes, social liberals i / o d’esquerres. Totes elles sense excepció quan arriben a el govern de qualsevol institució, des del més petit ajuntament fins als governs, tenen en aquesta col·laboració la via per a la prestació dels serveis públics que pel seu caràcter totalment estructural haurien d’estar en mans de l’estat, i sota control de la classe obrera.

Sigui el transport col·lectiu, la sanitat, l’educació, el sòl o la dependència, aquesta institució lliurament a l’empresa privada en major o menor mesura, la prestació de servei. Però no només això, com es va veure al començament, ara que la “loteria” ha caigut i la Unió Europea va a regar de milions l’Estat Espanyol (i la resta), serà aquesta “col·laboració” la que faci el repartiment de aquests milions.

La “col·laboració públic privada” és la fal·làcia sota la qual s’oculta el lliurament de tots els recursos econòmics i socials a mans privades, quedant només en mans públiques, les que no siguin rendibles. Tota la resta és objecte d’aquesta “col·laboració”, i desmuntar aquesta fal·làcia es converteix en una necessitat per a enfrontar l’ofensiva de l’capital contra els drets socials i laborals de la societat.