Durant aquest passat mes de març el professorat català ha sortit durant sis dies al carrer en sengles convocatòries de vaga per protestar contra les retallades en educació (encara no s’han revertit totalment les retallades aplicades a partir del curs 2010 – 2011), per la fixesa ja del personal interí en frau de llei i abús de la temporalitat (la Llei 20/2021 no satisfà ni de bon tros les expectatives ni respecta els drets del personal interí abusat), per la immersió lingüística (contra la sentència que obliga al 25% de les classes en castellà a les aules catalanes) i contra la imposició unilateral per part del Conseller d’Educació Josep Gonzalez Cambray dels nous decrets de Calendari (avançament del curs escolar i possible treball dels docents a la primera setmana de juliol obviant les formacions del professorat) i Currículum (1er. i 3er. ESO i 1er. de Batxillerat).
Una vaga històrica
Si ens centrem en el paquet de cinc dies de vaga convocats de manera unitària per tots els sindicats educatius (15, 16, 17, 29 i 30 de març), una cosa que no passava des de feia molt i molt de temps, el seguiment ha estat bastant similar a tots els dies, exceptuant el pic de mobilització que va suposar el primer dia de vaga (30% segons el Departament d’Educació i 70% segons els sindicats convocants). La resta de dies va baixar però no significativament: fins a un 10 – 15% segons el Departament d’Educació i a un 45 – 50% segons els sindicats convocants. Cal destacar un aspecte important que ens deixen aquestes mobilitzacions, a banda de les ja esmentades, i és el fet de la unió de professorat i estudiants en la segona tongada de vagues (29 i 30 de març) en que el Sindicat d’Estudiants també va convocar l’aturada als centres per reivindicar una educació pública de qualitat. La unió de tota la comunitat educativa (mares, pares, personal del PAS, estudiants, professorat…) és clau en tot escenari de victòria per l’educació pública que es pugui plantejar a partir d’ara.
Com estan les negociacions?
Davant d’aquestes grans mobilitzacions (entre 10.000 i 30.000 persones a cada mobilització segons la Guàrdia Urbana de Barcelona) el Departament d’Educació no s’ha mogut pràcticament del seu plantejament inicial. Únicament ha cedit fins ara en el restabliment de la Filosofia com a assignatura optativa a 4rt. d’ESO i en el canvi de valoració de l’alumnat que no arribi als objectius mínims d’ensenyament i aprenentatge (es manté No Assolit en lloc de En procés d’assoliment). La possible moratòria en el currículum anunciada abastament pel Conseller González Cambray durant el segon dia de vaga no és tal, almenys al Batxillerat, donat que a la reunió amb les Direccions duta a terme el passat dilluns 21 de març la pròpia Conselleria se’n va desdir anunciant que el nou currículum de Batxillerat s’aplicarà sí o sí a partir del proper curs a tots els centres educatius de Catalunya. En la resta d’aspectes, ràtios, reducció jornada lectiva, increment del personal d’atenció directa a l’alumnat, reducció horària al personal docent major de 55 anys, reconeixement del primer estadi als 6 anys, derogació del Decret de Plantilles, retirada del nou calendari escolar, una FP pública i de qualitat amb equiparació salarial dels docents… no hi ha hagut avenços significatius, amb la qual cosa les negociacions entre el Departament d’Educació i els sindicats estan ara mateix encallades.
Què cal fer a partir d’ara?
La situació de paràlisi que sembla voler eternitzar el Departament d’Educació per acabar imposant les seves tesis de manera unilateral i sense comptar de manera activa amb la comunitat educativa només es pot redreçar amb la implicació activa de tot un col·lectiu docent que, durant aquestes setmanes, ha demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies renovant un cop més el seu ferm compromís amb un model d’educació pública de qualitat que, a dia d’avui, es troba de forma evident en clar perill. L’únic camí possible per revertir les retallades, aconseguir la fixesa ja per al persona interí docent en frau de llei, tombar els decrets de calendari i currículum per la seva negociació i defensar la immersió lingüística al nostre país passa per continuar amb les assemblees als centres per decidir plegades el nostre futur i el de l’Educació pública. Continuar el camí de la mobilització i la pressió envers el Departament d’Educació per aconseguir els nostres objectius. El nostre futur i el de les futures generacions està avui en joc i no s’aclarirà sense lluita i sacrificis.
