AUTOR: ROBERTO LAXE
“No es valora una cosa fins que es perd” (dita popular).
Les cartes dirigides per desenes de militars retirats al rei i a la UE, juntament amb l’amenaça d’alguns que cal afusellar a “26 milions de persones” per a “salvar Espanya”, hauria d’haver provocat un veritable terratrèmol social. Perquè no són una sortida de to aquestes idees de ex alts càrrecs de l’exèrcit que no fa molt tenien comandament sobre unitats militars, juntament amb el silenci del seu Cap, el rei; són una amenaça en tota regla a les llibertats democràtiques que compten amb portaveus polítics (Vox).
Doncs bé, aquest terratrèmol social no s’ha produït; les organitzacions que són part d’aquests “26 milions”, és a dir, les de la classe obrera i els pobles de l’Estat, excepte excepcions, han mirat cap a un altre costat com si no fos amb ells. I res més lluny de la realitat; la universalització de les llibertats democràtiques són una conquesta dels pobles que li vam arrencar a la burgesia, després de molts anys de lluita i sofriment.
La conquesta de les llibertats
No pensem que van caure d’un cop, el 14 de juliol de 1789. Fals. El principal dret, el vot, ni tan sols en la revolució francesa va ser universal. Era una democràcia molt limitada; el que la burgesia va conquistar va ser el seu dret al vot; els no propietaris, les dones i per descomptat els esclaus, no podien fer-ho.
La lluita contra el vot censatari, pel sufragi universal, va ser un llarg procés de més de 150 anys, que ha tingut tots els vaivens propis de la lluita de classes. Va ser la lluita pel vot dels obrers, després la de les dones; els esclaus van ser alliberats, però no per això van adquirir automàticament el seu dret al sufragi, van lluitar i molt per ell, i pels drets que això comportava (reunió, expressió, …). La burgesia sabia que el dret al vot significava unes llibertats democràtiques que ajudarien els oprimits a organitzar-se per a enfrontar-la, per això no ho concedia si no era sota la pressió de la lluita social.
En general, des dels anys 70 del segle XX, el vot universal és una conquesta a tot el món, només trencada per moments de dictadura, una forma de “guerra civil interna” que anul·la aquests drets polítics. La burgesia pot viure sense ells; no els necessita més que per a dirimir les seves diferències internes, mentre la classe obrera i els pobles, per contra, necessitem aquest “ecosistema” de llibertats per a desenvolupar la seva organització i lluita pel socialisme en millors condicions. Per això, cada cert temps, la burgesia, a través de les seves institucions repressives, tracta de retallar el seu abast, perquè amb això retalla la capacitat de resposta als seus plans d’explotació i opressió.
La conquesta de les llibertats, com van demostrar els francesos aquests dies enrere quan van sortir massivament contra els intents del govern de Macron de retallar-les, ajuda a la lluita social: són el “ecosistema” més favorable per al desenvolupament d’aquesta lluita.
Economia i llibertats
Des del segle XVIII fins a començaments del segle XX la burgesia estén tot el seu poder pel planeta des dels seus orígens a Europa; al costat de l’economia capitalista va la “democràcia” i les llibertats com a marc polític i legal d’organitzar la societat que influeix a tot el món. Així, la revolució negra haitiana de finals del segle XVIII, fruit de la crisi de la França feudal, es fa a imatge de la qual els blancs de la metròpoli estan duent a terme. La força de la democràcia és que suposa la ruptura total i absoluta no sols amb el règim feudal, sinó també amb l’esclavisme, com es comprovarà en la dècada de 1860 als EUA.
La població negra haitiana segueix l’exemple que li donen els blancs de la metròpoli, perquè la democràcia, fins i tot en la seva forma burgesa, és una manera d’organitzar la societat qualitativament superior a les jerarquies feudals i esclavistes. El mateix passarà als EUA quan la burgesia nordista, impulsada pel seu desenvolupament industrial trenca les estructures esclavistes del sud, alliberant als esclaus. No és un criteri moral el que mou a Lincoln a alliberar als esclaus, sinó econòmic, l’obrer “lliure” dóna una rendibilitat econòmica superior que qualsevol altra relació social anterior perquè l’implica en el desenvolupament social; si per a aconseguir-lo cal anar a la guerra, a la burgesia no li tremola la mà. Sobre aquesta llibertat econòmica es construeix tot el discurs democràtic de la burgesia.
Aquesta és la superioritat, el seu caràcter “revolucionari”, del capitalisme sobre qualsevol altre mode de producció; l’obrer “lliure” associa la seva qualitat de vida a aquesta paraula, “lliure”. No és venut com una persona, sinó la seva capacitat de produir que al temps li converteix en consumidor. I si ets lliure per a vendre’t com a assalariat/da, ets lliure per a organitzar com millor vendre aquesta mercaderia (els sindicats); … d’aquí als drets polítics només hi ha un salt en la consciència d’aquests obrers i obreres.
Quan la burgesia retalla drets polítics, el que està limitant és la capacitat dels assalariats i assalariades per a organitzar-se per a vendre millor la seva mercaderia, la força de treball. Això és el que lliga materialment els drets socials i els drets polítics de la classe obrera i els oprimits. És una relació directa, a majors drets polítics més drets socials i a menors drets polítics, reculada en els socials. Per això la classe obrera ha de ser la primera interessada a defensar els drets polítics; només amb ells estarà en millors condicions per a defensar-se dels apetits explotadors de la burgesia.
En un procés dialèctic, la burgesia , que buscava obrers “lliures” que explotar es va trobar amb la lluita per totes les llibertats del conjunt de la societat. Mentre el desenvolupament econòmic del capital es basava en el “laisser faire”, va anar fent concessions a les lluites obreres i socials pel sufragi universal, les organitzacions obreres, etc.; tot això es va ensorrar quan l’imperialisme capitalista, al començament del segle XX va donar els seus primers símptomes de decrepitud i va esclatar la I Guerra Mundial.
La crisi de l’economia capitalista entre 1914 i 1945 va suposar la desaparició de les llibertats en tot el continent europeu; allí on van sorgir feia dos segles. Les dictadures feixistes que ho van travessar van ser la resposta del capitalisme a l’auge de la revolució socialista, que per a frenar-la van haver de destruir les llibertats fins a les arrels. En països centrals com Alemanya, el Japó o Itàlia, el capital va renunciar a les llibertats democràtiques perquè va veure perillar el principal dret burgès, el dret de propietat.
Després de la II Guerra Mundial, i amb el creixement econòmic que van significar els “30 gloriosos”, les llibertats democràtiques burgeses es van imposar en els principals estats imperialistes: la derrota dels estats feixistes de l’Eix, Alemanya, el Japó i Itàlia, i la constatació de la barbàrie que van significar, van crear una consciència “antifeixista” amb sòlides arrels en gairebé tot Europa. Els cops militars, les dictadures i la repressió de masses, com la revolució, es va cenyir als països semicoloniales, on els imperialismes, començant pel ianqui, feien i desfeien al seu parer, en defensa dels seus interessos.
A Europa només van sobreviure dues dictadures del període entre guerres, la portuguesa i l’espanyola. La primera va ser derrocada per la revolució dels “clavells”, i encara que va ser derrotada amb la reacció democràtica, va incorporar a la població portuguesa a aquesta consciència “antifeixista” sòlida. El cas espanyol és l’excepció que permet entendre actituds que serien inexplicables en la resta d’Europa.
La Transició Espanyola va ser durant anys un “exemple” de “reconciliació nacional” entre les classes enfrontades des del 36; el feixisme/franquisme, a l’aval de l’esquerra i dels partits de la classe obrera, es va disfressar de “demòcrata” i amb això la consciència antifeixista va desaparèixer: les llibertats no apareixen com una conquesta sinó una concessió del regim franquista i els seus hereus, que les vigilen.
La reacció o contrarevolució democràtica: el vot
La revolució portuguesa va significar la volta de la “revolució” a l’Europa imperialista. La classe obrera i el poble portuguès, entre abril del 74 i novembre del 75 va reintegrar el “fantasma del comunisme” en els estats centrals, en un moment històric d’ascens revolucionari en tota Europa, que havia començat en el maig del 68.
La burgesia no podia obrir el meló dels cops d’estat per a frenar-la, en plena Europa i amb la caiguda de les dictadures europees viva (Grècia i Estat Espanyol); el que a Xile els va servir contra la revolució, el cop de Pinochet, en el vell continent era inviable. Va sorgir així una nova política burgesa, que a la llarga els ha donat grans resultats: la contrarevolució democràtica, que uns altres criden “de reacció democràtica”. Es digui com es digui, l’objectiu és el mateix, reintegrar un ascens de lluites socials i una crisi política de l’aparell de l’Estat, al pantà de la democràcia en la seva versió més limitada, el parlamentarisme.
No és una reacció burgesa que inclogui una repressió massiva, encara que no exclogui cops de la repressió, sinó que secundant-se en les organitzacions majoritàries de la classe obrera, cerca legitimar un nou règim per la via parlamentària. Combina, i ha de combinar perquè funcioni, la “pastanaga” de certes concessions en drets democràtics amb “el pal”.
A Portugal el “pal” va ser l’amenaça constant de l’OTAN davant la revolució; en l’Estat Espanyol, en la transició, va ser el que s’ha anomenat el “ruido de sables”; l’amenaça constant d’una volta al passat (tal com ara estan fent els militars en la reserva). D’aquesta manera, una crisi política de gran calibre acaba sent reabsorbida pel sistema a través del vot.
El dret al vot, que en els seus orígens va ser motiu de grans lluites socials, és avui “el mite” al voltant del qual es construeixen les polítiques burgeses per a legitimar règims reaccionaris. Gairebé sempre que tenen un problema social en nivell crític, es produeix una crida a unes eleccions; els partits d’esquerra es disciplinen a aquesta crida, deixant les mobilitzacions en un segon pla. Al final, el vot popular legitima la nova situació.
Aquest “cretinisme parlamentari” va ser la gran eina per a derrotar als pobles que es van aixecar contra la restauració del capitalisme a l’URSS i altres estats obrers. Després de la promesa d’una democràcia a la “occidental”, amb el vot com a gran conquesta democràtica, van ficar la privatització i desmantellament de les relacions socials de producció no capitalistes que es mantenien en aquests estats.
Les legítimes aspiracions a les llibertats democràtiques d’aquests pobles van ser transformades en la lluita per una democràcia “de tipus capitalista”, mancant un partit de “tipus bolxevic” que com si d’un cirurgià es tractés, fes una diferenciació entre llibertats i relacions socials de producció capitalista. Dit d’una altra forma, l’única manera de defensar les llibertats per al poble era lluitar contra la democràcia capitalista que a manera de “miratge” venien els mitjans de comunicació i els buròcrates reconvertits en capitalistes. Un miratge que tapava la realitat del que va succeir: la volta al capitalisme.
Des de la revolució portuguesa, passant per la transició espanyola, la revolució nicaragüenca, fins a les revolucions àrabs, els processos de lluita en Llatinoamèrica o l’esmentada restauració del capitalisme, les burgesies han utilitzat fins a la sacietat i amb bons resultats l’anomenada “contrarevolució democràtica” com a eina per a desactivar, desviar i derrotar els processos revolucionaris.
Si en el segle XIX la lluita per les llibertats democràtiques responia a les necessitats d’amplis sectors socials, de la classe obrera, de les dones, dels esclaus; avui, en la decadència del capitalisme, la democràcia capitalista s’ha reduït a una paraula: votar. La democràcia no són les llibertats d’expressió, manifestació o reunió, aquestes poden ser retallades sense major cost polític; la democràcia l’han reduït al dret a votar qui legislarà contra la classe obrera i els pobles durant quatre anys.
Per això aquesta política precisa de l’acord i la complicitat de les organitzacions obreres, progressistes i d’esquerres; sense elles fent eix en aquesta confusió de la democràcia amb les eleccions i el vot, els treballadors i treballadores, els oprimits no creurien en la democràcia capitalista. Són elles les que amb el seu cretinisme parlamentari alimenten la seva indefensió davant les polítiques del capital i els seus governs.
Les llibertats democràtiques i la lluita pel socialisme avui
Abans de la restauració capitalista fins al reformista més recalcitrant (Berstein, Kautski, Allèn, Stalin, Soares o Cunhal, …) lligava la lluita per les llibertats democràtiques a la lluita pel socialisme. Per a ells la lluita per la democràcia burgesa era una etapa necessària en la lluita pel socialisme; la seva traïció sorgia quan tota la seva política es quedava lligada a la pota de la democràcia capitalista a través de pactes amb la burgesia; diguin-se Fronts Populars, Unitats Populars, acords amb el MFA o directament acords amb sectors de l’imperialisme.
Tots presumien de la “via nacional (aquí posi’s el país o estat corresponent) al socialisme”, per a justificar aquests acords amb la burgesia o sectors d’ella, qui imposava el seu programa de democràcia burgesa. El final era la derrota de la revolució, ja fora per via dictatorial o per la via de la reacció democràtica.
La caiguda del Mur i la consegüent campanya de l’imperialisme sobre la “mort del socialisme” va acabar per deslligar la lluita per la defensa de les llibertats democràtiques de la revolució socialista, de tal forma que “alliberades” del seu caràcter d’eina en la lluita revolucionària, queden com a entelèquies que la burgesia interpreta com li dóna la gana. La democràcia ja no és el “poder del poble”, sinó l’obediència a la llei; com si en les societats no capitalistes no hi hagués lleis. La diferència entre una democràcia i un règim autoritari (sigui capitalista, feudal, esclavista, etc.) no és l’existència de lleis, que existeixen per escrit des del Codi de Hamurabi en Assíria; sinó com s’elaboren i on resideix la sobirania política.
El capitalisme en la seva decadència només precisa del vot cada quatre anys que legitimi el règim de torn, totes les altres (expressió i reunió) sobren, ja que els atacs que ha de portar endavant per a recuperar la taxa de guany, és a dir, per a augmentar l’explotació exigeixen la passivitat i la desorganització/atomització de la classe obrera.
En aquest sentit, el neoliberalisme va enaltir les llibertats individuals, que l’esquerra va incorporar com a “apoderament”, quan en realitat es resumien en la “emprenedoria” perquè cada u es busqués la vida com pogués, i votés cada quatre anys. Així, les llibertats que tenen implicacions col·lectives, tant des del punt de vista burgès com el dret de reunió o expressió, com de la classe obrera, el de vaga o manifestació, són prescindibles; i des de fa dècades s’assisteix una veritable orgia de retallades en aquests drets col·lectius. Des de l’Acta Patriòtica després de l’11 S fins a l’intent de Macron d’una “llei mordassa” a la francesa, tots els governs aprofiten qualsevol oportunitat, sigui un atemptat terrorista sigui una pandèmia, per a clavar un clau més en la tomba de les llibertats democràtiques.
Les llibertats democràtiques, amb el dret al vot al capdavant, només adquireixen tot el seu sentit llibertador com a eines de la classe obrera en la seva lluita pel socialisme; en mans de la burgesia són només mitjans per a legitimar la seva opressió i explotació. El “cretinisme parlamentari” de la immensa majoria de les organitzacions anomenades d’esquerra els converteix en part activa del problema, ja que són elles les que són el fil conductor de la confiança dels pobles en els mecanismes de la democràcia capitalista.
Cal reintegrar la defensa de les llibertats en el programa de transició a la revolució socialista, com una eina fonamental en aquesta lluita.
