Pel Pa, el Treball i el Sostre

La campanya electoral transcorre enmig d’eslògans buits, mentre la desigualtat social segueix augmentant i el 22% de la població viu amb menys de 8.000 euros a l’any. El sou mitjà és inferior a 700€ i nou milions de pensionistes cobren entre 600 i 650 €. Els contractes precaris i a temps parcial són generalitzats. Continua l’atur de més de 4 milions de persones, convertit en un fenomen crònic. Els serveis públics segueixen sota mínims i continuen tancant-se fàbriques impunement, amb ERO’s i ERTO’s. Aquesta és la realitat social de la gran majoria. En canvi, pels més rics, entre 2011 i 2014, el patrimoni s’ha incrementat en 300.000 milions.

 

La UE i la Troica dicten el programa del pròxim govern

Mentre s’engega una altra vegada la parafernàlia electoral, Brussel·les ja ha deixat clar que no importa quin sigui el resultat del 26J, ells ja han decidit el programa del pròxim govern. La UE exigeix “aprofundir en les reformes” i noves retallades de milers de milions d’euros. Ha anunciat també que fiscalitzarà les retallades trimestre a trimestre, com en un Estat sotmès.

No hi ha canvi possible si el govern és vassall de Brussel·les i de l’Ibex 35

Si no es planta cara i es desobeeix a la UE i la Troica, les promeses seran paper mullat. No només no hi haurà millores, sinó més retallades i contrarreformes com la proposta de més reforma laboral. Plantar cara vol dir posar com a prioritat absoluta el pa, el treball i el sostre: l’economia no pot estar al servei de banquers i especuladors.

Això vol dir decretar una moratòria en el pagament del deute i una auditoria pública, perquè: no es pot pagar un euro als bancs mentre les necessitats bàsiques de la població no estiguin ateses i no sapiguem de qui és el deute i com va ser contret. Ara, només en interessos, es paguen 35 mil milions anuals.

Vol dir també tirar enrere les reformes laborals del PP i del PSOE; posar fi als desnonaments i talls d’aigua i llum; revertir les retallades; apujar el salari mínim a 1000 euros i garantir un referèndum unilateral d’autodeterminació a Catalunya.

Cal plantar cara a la UE i recuperar la lluita obrera i popular

No volem que el govern que vingui, encara que es digui d’ “esquerres”, sigui un instrument de la UE, la Troica i l’Ibex35.

Només cal veure el govern de Tsipras a Grècia, convertit en el braç executor dels plans de misèria de la UE i prova irrebatible d’on queden les promeses quan es posen els dictats de la UE i la Troica per sobre de les necessitats del poble.

O també els “ajuntaments del canvi”, com el d’Ada Colau, que s’han sotmès a la “necessitat de governar per a tots” i de respectar lleis injustes, mentre miren d’evitar l’enfrontament amb els poderosos, convertint les grans promeses en paper mullat. La continuïtat dels desnonaments, el conflicte amb els treballadors/es del metro i autobusos, l’actuació envers els “manters” o el “banc expropiat” de Gràcia mostren què dóna de si el govern d’Ada Colau, al que s’acaben d’incorporar ara els socialistes, els mateixos que hi ha manat a Barcelona durant 32 any..

PP iPSOE: No els volem ni en directe ni en diferit

El govern “socialista” francès d’Hollande, a les ordres de la UE i la patronal vol imposar per decret una reforma laboral salvatge, “a l’espanyola”. Però la classe treballadora i la joventut francesa han sortit al carrer, amb vagues, manifestacions i bloquejos per impedir-ho. Aquest és l’únic capaç de canviar les coses.

En contrast, aquí, des de mitjans del 2014 hem viscut un reflux del moviment de protesta, que ha estat portat al terreny electoral i institucionalitzat a mans de les “forces emergents”, juntament amb la burocràcia de CCOO-UGT.

El PSOE està immers en una crisi molt profunda perquè molta gent treballadora que li ha donat el vot fins ara, ha deixat de fer-ho en arribar a la conclusió que es tracta d’un partit institucional, corrupte i pro patronal. Ciutadans, al seu torn, és un PP reciclat, creat per l’IBEX 35 per renovar la dreta espanyola.

A Catalunya, en el debat dels pressupostos hem vist com Convergència i d’Esquerra es negaven ni tan sols a admetre les minses esmenes que plantejava la CUP per votar uns pressupostos que perpetuen les retallades, se sotmeten a Madrid i Brussel·les i tenen com a prioritat el pagament d’un deute il·legítim.

En aquestes eleccions, Podemos i IU es presenten junts com Units Podem, aixecant importants expectatives. Però les seves promeses estan supeditades als acords amb la UE, de la mateixa manera que els canvis político-institucionals que proposen, com ara el referèndum, queden supeditats a la voluntat del PSOE. El centre del seu projecte és aconseguir un govern amb el PSOE, el partit de les reformes laborals, les retallades, la submissió a la troica i l’OTAN.

L’opinió de Corrent Roig: Governi qui governi, els drets es defensen!

A les eleccions del 20 de desembre vam integrar, com a part de “Sindicalistes per la Unitat Popular”, la candidatura Unitat Popular-IU, defensant un programa de ruptura davant l’emergència social. Llavors vam dir que, fos quin fos el resultat, els vots i diputats havien d’estar al servei de la lluita. El gir que van donar IU i Alberto Garzón, oblidant el programa electoral i abanderant la proposta d’un govern presidit pel PSOE, va llançar per la borda el camí amb “Sindicalistes per la Unitat Popular”.

Aquest 26-J hauríem desitjat presentar candidatura pròpia per difondre un programa socialista, però les traves d’una llei electoral antidemocràtica i el bloqueig dels mitjans a a tota candidatura que no sigui la del quatripartidisme han fet inviable presentar llista.

No cridem a votar cap candidatura perquè cap presenta una resposta real a la guerra social desfermada contra el poble treballador.

Però volem dir a tothom que votarà En Comú Podem o que pensa abstenir-se que no hi haurà canvi sense reprendre la lluita, sense un programa d’emergència a favor de les treballadores i el poble i sense enfrontar als banquers, a la Troica i al règim monàrquic. Cal defensar amb fermesa la convocatòria d’un referèndum unilateral d’autodeterminació, en lloc de deixar el dret a decidir en mans d’acords i de majories impossibles a les Corts espanyoles. Sigui quin sigui el resultat, caldrà reprendre els carrers després del 26J