Els llegats de Luther King, Malcom X i la crisi del pacifisme i del racialisme

Volem aquí aprofundir aquest debat un cop més a partir de figures emblemàtiques en relació amb aquests temes: Martin Luther King i Malcom X. Aprofundir una mica més en el llegat de dos líders negres és necessari perquè, en haver estat assassinats quan encara estaven enmig de la reformulació de les seves perspectives polítiques i ideològiques, ambdós van deixar un llegat que va fer que la història del moviment (fins i tot de les Panteres) fos, per diverses interpretacions, una barreja moltes vegades contradictòria de referències teòriques, tàctiques, polítiques, programa i estratègia.

En els dos propers textos ens aturarem en els debats al voltant de la consigna “Black Power” i en informacions més factuals (una cronologia) sobre anys de formació i ampliació, entre 1965 i l’inici de 1968 quan l’FBI va llençar el seu cèlebre programa de Contra Intel·ligència (COINTELPRO) que, decididament, tenia a les Panteres com el seu principal punt d’atac.

Luther King i la crisi del somni pacifista

Des de la postguerra, la població negra estava migrant massivament de les àrees rurals cap a les urbanes. Al voltant del 1970, a prop del 75% dels negres estaven ja vivint en ciutats on la demanda per drets civils (fi de les lleis segregacionistes, dret a vot, etc.) ja no reflectia una realitat, naufragada en la subocupació i en la desocupació com també en obstacles socials i econòmics que negaven l’accés dels negres a l’educació, la salut, l’habitatge, el transport, etc. I tot això envoltat per la discriminació i marginalitat persistents, que deixaven pràcticament intactes la segregació a les escoles, llocs de feina i altres aspectes de la vida quotidiana.

L’exemple més pervers de la continuïtat del racisme, que perviu avui dia, era la brutalitat institucional (o sigui, portada a terme per l’Estat, principalment pels seus aparells policial i judicial), el que feia que les pràctiques polítiques pacifistes fossin cada cop més qüestionades.

Un relat fet per George Jackson (militant de les Panteres, assassinat pels guardes de la presó l’agost de 1971) descriu bé la situació a inicis dels anys 1960: “homes negres nascuts als EEUU que tinguin la sort suficient de viure més enllà dels 18 anys estan condicionats a acceptar la inevitabilitat de la presó”. Una situació que, com Jackson descriu, va influenciar de forma no esperada en els militants i els debats de l’època: “Jo vaig conèixer a Marx, Lenin, Trotsky, Engels i Mao quan vaig entrar a la presó, i ells em van redimir”.

El cas de Luther King és exemplar de què no eren tot just els joves que, empresonats o empesos per la mateixa realitat, estaven qüestionant pràctiques utilitzades durant les lluites pels drets civils i buscant noves referències. Va ocórrer després de ser brutalment colpejat, el 1963, per la policia de Birmingham (Alabama), que King va declarar que les protestes que van explotar en solidaritat amb ell eren, en realitat, “una revolta de classe; dels no privilegiats contra els privilegiats”.

El 1967, quan les Panteres ja prenien els carrers, Luther King havia portat les seves conclusions encara més a l’esquerra, definint, per exemple, que “nosaltres estem avançant per una era que ha de ser una era de revolució… De què serveix per a una persona tenir els taulells dels bars integrats [o sigui, sense la prohibició legal de la presència de negres] si ella no pot comprar ni tan sols una hamburguesa?”.

Com també havia avançat en una comprensió més internacionalista de la qüestió, abraçant pautes que es giraven contra el govern i el sistema, com és evident en el seu famós discurs: “És hora de trencar el silenci: declaració d’independència en relació amb la Guerra de Vietnam”, proferit el 4 d’abril de 1967, exactament un any abans del seu assassinat: “Avui, abans que res, una connexió gairebé molt fàcil i òbvia entre la Guerra de Vietnam i la lluita que jo i altres estem portant a Amèrica” (…). Vietnam continua xuclant homes, habilitats i diners com una aspiradora destructiva i demoníaca. Per això, jo vaig ser compel·lit, de forma creixent, a veure la guerra com una enemiga dels pobres i a atacar-la com a tal”.

I continuava: “Joves negres i blancs estan sent morts o morint junts en defensa d’una nació que ha estat incapaç de seure’ls junts en les mateixes escoles. Així nosaltres els veiem, amb una solidaritat brutal, cremant les cabanyes a les viles miserables, però sabem que ells difícilment podrien viure en la mateixa quadra a Chicago. Jo no puc silenciar-me davant d’una manipulació tan cruel de les persones pobres”.

Per fi, malgrat haver fet diverses declaracions anticomunistes al llarg de la seva vida, el 1968 Luther King estava aproximant-se cada cop més als moviments dels treballadors. I, conseqüentment, començava a significar una amenaça cada cop major per al govern i el sistema. Prova lamentable d’això va ser el fet que ell va ser mort la nit posterior a haver parlat en una assemblea del Sindicat dels Treballadors del Servei Sanitari de Memphis, que estava portant a terme una vaga degut a la mort de dos treballadors negres, per les pèssimes condicions de treball[2].

Malcom X i el qüestionament del racionalisme

De la mateixa manera que estava en crisi el pacifisme, a partir de mitjans dels anys 60 hi havia també una enorme polèmica sobre la perspectiva que hauria de ser adoptada pels moviments. I, en aquest sentit, és necessari, novament, discutir algunes posicions de la principal referència de les Panteres, Malcolm X, particularment en relació amb el debat que oposen les polítiques racialistes i de “raça i classe”.

Primer, val la pena recordar que, des del seu període a la Nació de l’Islam, Malcolm X era un crític feroç del pacifisme: “Així com el senyor d’esclaus del passat va utilitzar al Pare Tomás, l’esclau domèstic, per mantenir als esclaus de les plantacions sota control, el mateix senyor d’esclaus té, avui, negres que no són res més que pares Tomás moderns (…) per mantenir-me a mi i a vostès sota control, per mantenir-nos passius, pacífics i no violents”.[3]

Aquest tipus de postura evidentment portava a un qüestionament del mateix ordre capitalista, sense que, amb tot, el líder negre es distanciés completament de la defensa d’un “racialisme” que, a la pràctica, minava la unitat dels oprimits i explotats, com queda evidenciat en un discurs proferit l’any 1960 quan encara feia part de la Nació de l’Islam: “Cap home blanc realment vol que l’home negre tingui els seus drets”[4]. Per tenir una idea de fins a quin punt Malcolm creia en això, n’hi ha prou de citar un terme freqüentment utilitzat per ell: “dimonis blancs”.

Malcolm va començar a trencar amb aquesta caracterització en la mesura en què es va anar distanciant de la Nació de l’Islam, a les darreries del 1963. En aquella època, ell va afirmar que les divergències amb el principal líder del grup, Elijah Muhammad, giraven entorn de temes com el sectarisme, la falta de coincidència política, de militància concreta i d’accions directes, centrant la seva activitat en allò que la Nació anomenava la “reforma moral”.

Com va ser assenyalat en l’article anterior, Malcolm creia que estava vivint en una Era de Revolucions que demandava la unitat “dels oprimits contra els opressors, dels explotats contra els explotadors”, la qual cosa també implicava el final del sectarisme religiós. Conseqüent amb això, ell va passar a fer una distinció entre els blancs en general i aquella part responsable pel monopoli de l’economia i la súper explotació.

En relació amb el tema religiós, la posició de la nova entitat creada per Malcolm, que també s’expressava en una delimitació en relació amb el sistema, va ser sintetitzada en una entrevista concedida a Pierre Berton el 19 de gener de 1965: “(…) malgrat ser nosaltres musulmans, que creiem en la germanor, també reconeixem que el nostre poble té problemes en els EUA que van més enllà de la religió. Nosaltres reconeixem que molts del nostre poble no es tornaran musulmans (…) nosaltres vam crear l’Organització de la Unitat Afroamericana com una organització no religiosa, de la qual tots els negres americans poden ser part i jugar un paper actiu per colpejar als dimonis polítics, econòmics i socials pels quals tots nosaltres som confrontats”.

En relació amb el racialisme, un passatge de la seva autobiografia, publicada l’any 1965, poc després de la seva mort, sintetitza la posició de Malcolm: “En el passat, sí, jo vaig fer acusacions radicals a tot poble blanc. Jo mai més podré ser acusat per això novament, ja que ara sé que algunes persones blanques són veritablement sinceres, que algunes són realment capaces de tenir una postura fraterna en relació amb l’home negre”.[5]

Per tenir una dimensió del qüestionament del “nacionalisme negre/racialisme” que va caracteritzar els últims anys de vida de Malcolm X, val la pena citar alguns fragments de l’entrevista concedida al gener de 1965:

1. Sobre si ell continuava veient als no negres com a “dimonis blancs”: “Això és el que Elijah Muhammad ens ensenya. Jo no crec en això. Crec que l’Alcorà ens ensenya que l’home no hauria de ser jutjat pel color de la seva pell sinó pel seu comportament conscient, per les seves actituds i accions en relació amb els altres”.
2. Sobre els casaments i la integració interracials: “Jo crec reconèixer a cada ésser humà com un ésser humà, ni blanc ni negre, marró [mestís] o vermell. Quan es brega amb la humanitat com una família, no hi ha per què qüestionar la integració o els casaments mixtos. És amb prou feines un ésser humà casant-se amb un altre ésser humà, o un ésser humà vivint a prop d’un altre ésser humà. Puc dir, no obstant això, que crec que el pes de defensar tal posició mai ha de ser col·locat sobre l’home negre. Perquè és l’home blanc, col·lectivament, qui es va mostrar hostil a la integració, als casaments mixtos i en relació amb altres passos en direcció a la unicitat. Així, com un home negre, i, especialment, com un negre americà, jo no crec que hagués de defensar qualsevol posició que vaig prendre anteriorment. (…) I crec que és la societat que va produir això la que ha de ser atacada, no la reacció que es desenvolupa entre les persones que són víctimes d’aquesta societat nefasta”.
3. Sobre la confrontació final en la societat: “(…) una anàlisi objectiva dels esdeveniments que succeeixen a la Terra avui apunta cap a algun tipus de confrontació final. Vostè pot anomenar-ho de confrontació política o fins i tot confrontació entre els sistemes econòmics que existeixen a la Terra, que gairebé es resumeixen en fronteres racials. Jo crec que hi haurà una confrontació entre Est i Oest. Crec que, en última instància, acabarà sent una confrontació entre els oprimits i aquells que els oprimeixen. Crec que hi haurà una confrontació entre aquells que volen llibertat, justícia i igualtat per a tots, i aquells que volen continuar amb els sistemes d’explotació. Crec que hi haurà aquest tipus de confrontació, però no crec que aquesta estarà basada en el color de la pell, com Elijah Muhammad va ensenyar. No obstant això, crec que es veurà que si les potències europees, que són les antigues potències colonials, no aconseguissin reajustar el seu sentiment de superioritat en relació amb les persones de pell més fosca, que els van ensenyar a veure com a inferiors, llavors les fronteres podran ser fàcilment traçades. Pot fàcilment haver-hi un enrocament en grups racials, i això serà una guerra racial”.

Com veurem en un proper article, aquesta anàlisi va influenciar, en gran mesura, la defensa de la lluita armada i de pràctiques d’autodefensa. Ara com ara, és important que es digui, fins i tot per entendre com les Panteres es van apropiar del pensament de Malcolm X, que l’abandonament de la idea de confrontació generalitzada amb els “dimonis blancs” no va significar l’abandonament per complet del “nacionalisme negre”.

Malcolm X amb prou feines va donar un nou contingut a la idea, com va dir en un dels seus discursos més famosos (i contundents contra la democràcia burgesa), “L’urna o la bala” (3 d’abril de 1964): “La filosofia social del nacionalisme negre solament significa que hem d’unir-nos i remoure els mals, els vicis, l’alcoholisme, la dependència de drogues i altres mals que estan destruint la fibra moral de la nostra comunitat. Nosaltres mateixos hem d’aixecar el nivell de les nostres comunitats, els padrons de la nostra comunitat, per a alguna cosa superior, fer de la nostra pròpia societat alguna cosa bella perquè quedem satisfets en els nostres propis cercles socials i no quedar-nos intentant forçar la nostra entrada en un cercle social on no ens volen”.

Va ser enmig d’aquests debats i marcat per moltes contradiccions i diferents interpretacions sobre les bases teòriques i programàtiques que haurien d’orientar la lluita contra el racisme i la unitat amb els altres sectors oprimits i explotats que va sorgir el Partit de les Panteres Negres per l’Autodefensa. Va ser enmig d’aquests debats que el crit de guerra va guanyar cors i ments de negres: Black Power. Aquest serà el tema del proper article.

* Wilson Honório da Silva és membre de la Secretaria Nacional de Formació del PSTU – Brasil, i Américo Gomes, de la Direcció nacional del PSTU – Brasil.

[1] Llegeix aquest article en castellà, a: http://litci.org/es/opresiones/negros-inmigrantes/panteras-negras-un-rugido-que-todavia-resuena-contra-el-racismo/

[2] Una vegada més, per a més informació sobre la trajectòria de Luther King recomanem la lectura de l’article “Us 50 anus do discurs de Luther King: Sobre sonhos não realitzats i pesadelos quotidians” [Els 50 anys del discurs de Luther King: sobre somnis no realitzats i malsons quotidians], en: http://www.pstu.org.br/node/19977

[3] Malcolm X. Message to the Grass Roots [Missatge a les bases], discurs pronunciat el 10 de novembre de 1963. La referència al nom té a veure amb el llibre “La cabanya del pare Tomás”, de Harriet Beecher Stowe (1852), el personatge central del qual es va convertir en sinònim de negres que tenen una actitud servil i “passiva” enfront de figures d’autoritat del nord-americà blanc, o que procuraven la integració al sistema a través de l’acomodació.

[4] Malcolm X. The truth about Black Muslims [La veritat sobre els musulmans negres], pronunciat a la Universitat de Boston el 24 de maig de 1960.

[5] Malcolm X. Autobiography of Malcolm X [Autobiografia de Malcolm X], p. 368.

Publicat originalment a: http://litci.org/es/lit-ci-y-partidos/partidos/pstu-brasil/los-legados-de-luther-king-malcolm-x-y-la-crisis-del-pacifismo-y-del-racialismo/