Les dones negres no paren de lluitar!

El 2014 va ocórrer un dels fets més cruels de la història de violència policial al país: Cláudia Ferreira, després de morta, va ser arrossegada per policies en un automòbil pels carrers de Rio de Janeiro. Avui dia, els policies estan lliures i ni tan sols han anat a judici. Aquest és un nou exemple lamentable d’homicidis de dones negres i de la impunitat.

L’últim Mapa de la Violència Contra les Dones va revelar que, entre el 2003 i el 2013 (o sigui, durant els governs de Lula i Dilma), hi va haver un augment del 54% en assassinats de dones negres (a diferència d’una caiguda del 9,8% entre les blanques). Així mateix, sabem que la violència contra dones lèsbiques i transsexuals negres sempre s’expressa d’una manera més cruel.

Segons el Butlletí Nacional d’Informacions Penitenciàries (Infopen, 2000-2014), Brasil és el cinquè país del món en població carcerària femenina. Les negres són dos terços del total, el 50% d’aquestes té entre 18 i 29 anys, són pobres, amb baixa escolarització i tenen fills.

A més, en un país on el 77% dels assassinats els pateixen joves negres, cosa que suposa l’absurd nombre de 56.000 víctimes per any, les nostres dones pateixen quotidianament amb la pèrdua dels seus fills, germans, pares, companys i amics.

Dones que fa molt que somien i lluiten

Les dones negres han protagonitzat moltes lluites recents. A les ciutats i perifèries, s’han enfrontat a la policia. Al camp, no paren de lluitar contra el latifundi, en defensa dels seus territoris i quilombos [1]. També són a les ocupacions d’escoles en defensa de l’educació pública de qualitat i contra el projecte Escoles Sense Partit. Les negres també estan en les lluites contra les desigualtats en el món laboral, que intenten recloure-les a les tasques domèstiques, a la subcontractació, a la precarietat i als treballs informals.

Per a lluitar, les dones negres també han construït diverses formes d’organització. Són col·lectius, grups de hip hop, organitzacions quilomboles [2] i populars que també han contribuït per a la construcció de la identitat, donant visibilitat als ancestres africans, que sempre van tenir un paper destacat, sigui en la divisió social del treball, basada en el matriarcat, sigui en la preservació i en l’exercici de les religions de matriu afro, que sempre van complir un important paper de resistència per al nostre poble.

La nostra història no és només de dolors i patiments. És una història de guerreres. És la història d’Aqualtune, Acotirene, Dandara, Tereza de Benguela, Luiza Mahin, entre tantes altres.

Una lluita de raça, classe, gènere i orientació sexual

Fins avui, però, sectors dels moviments feministes insisteixen desmerèixer la nostra trajectòria, ometent la pluralitat a l’interior del moviment de dones, no reconeixent la centralitat de raça i classe en el debat de gènere, i adoptant una orientació eurocèntrica, el que fa que aspectes que ens afecten directament es tornin invisibles i secundaris.

Aquesta posició reflecteix preconceptes i és alimentada per ideologies racistes com el mite de la democràcia racial i la teoria del blanquejament, que identifiquen al nostre poble com a símbol de l’endarreriment i de la incapacitat. Lamentablement, això també és present a part de l’esquerra brasilera que es distancia de la realitat, de les necessitats i formes de lluita i de l’organització de les dones negres.

Revertir això és part fonamental de les nostres lluites. En el capitalisme, ja vivim a la nostra pròpia sort, sent victimitzades pel racisme institucionalitzat i pels governs que es neguen a adoptar polítiques públiques que, de fet, suposen millors condicions de vida, mitjançant l’adjudicació de terres, polítiques d’eradicació d’epidèmies, com el virus del Zika i el dengue, programes d’ocupació i renda, més hospitals, establiments de salut, escoles, llars d’infants, transports públics i habitatges dignes.

Per aconseguir-ho és necessària la unitat entre tots els oprimits i explotats. Cal que blanques i blancs, homes en general, LGBTs i altres sectors dels treballadors i de la joventut incorporin les nostres reivindicacions i demandes.

Aquesta necessitat encara és més gran avui en dia. No per creure que hi ha una abassegadora onada conservadora al país, sinó perquè tenim certesa que, davant de la crisi, el capitalisme intenta oprimir més per explotar més. Abans, amb Lula i Dilma, avui amb Témer i les seves reformes que, de manera encara més profunda, ataquen les dones negres.

Però tenim història. I ella ens mostra que és possible resistir i avançar.

Notes:

[1] Quilombo: el concepte s’emprava per anomenar el lloc on es reunien els esclaus de raça negra. Així, un quilombo era una zona que ocupaven els esclaus en aconseguir la llibertat, després d’escapar de les mines i les plantacions que controlaven els esclavistes procedents de Portugal. [N. de T.]

[2] Quilombolas: és la designació comuna dels esclaus negres que van fugir de les plantacions sucreres o de les hisendes on realitzaven durs treballs físics, per formar i refugiar-se als quilombos. També s’aplica als seus descendents.