Pel Secretariat Internacional de la LIT-QI
A la nit del 25 de novembre del 2016, va morir Fidel Castro. La seva mort ha causat un gran impacte mundial. El 1959, Fidel va encapçalar la revolució que va enderrocar el dictador Fulgencio Batista i, des del 1960, aquesta revolució va construir el primer Estat obrer de Llatinoamèrica, davant de les mateixes costes de l’imperialisme ianqui.
Com a resultat de la revolució, el poble cubà va obtenir importants conquestes expressades en grans avenços: la plena ocupació, l’alimentació, la salut i l’educació públiques, eliminant o disminuint al mínim xacres socials del capitalisme. En aquests camps, Cuba va superar a països llatinoamericans molt més desenvolupats, com el Brasil, Mèxic o l’Argentina. Va quedar així demostrada la immensa potencialitat de l’expropiació de l’imperialisme i la burgesia, l’economia planificada, la socialització dels principals mitjans de producció i el monopoli estatal del comerç exterior. Fins i tot en un país pobre com Cuba, que es va transformar en l’expressió d’una alternativa possible pel camí de la lluita.
La revolució cubana i les seves conquestes van fer de Fidel una de les figures polítiques més influents de la segona meitat del segle XX i, sens dubte, la principal referència de l’esquerra llatinoamericana.
Pel prestigi guanyat per la revolució cubana i les seves conquestes, milions de persones a Cuba, Llatinoamèrica i al món ploraran la mort del vell líder, a qui consideren el símbol d’aquesta revolució. Comprenem aquest dolor i som solidaris amb aquest fet perquè per aquestes persones mor un líder revolucionari.
El nostre corrent morenista va ser, des de la dècada del 1960, un gran simpatitzant i defensor de la revolució cubana. Tanmateix, això no va impedir que critiquéssim durament la direcció castrista, perquè aquest estat obrer era governat per un règim burocràtic i repressiu, sense llibertats reals per als treballadors i les masses, com la de formar organitzacions polítiques diferents del Partit Comunista o sindicats independents dels autoritzats pel govern.
De la mateixa manera, la critiquem quan (a partir de la seva integració a l’aparell estalinista mundial) va adoptar l’estratègia de construcció del socialisme en un sol país i la “coexistència pacífica” amb l’imperialisme, que buscava frenar les revolucions que explotaven al món. Un clar
exemple d’això es va donar a Nicaragua. El 1979, la direcció sandinista havia encapçalat una revolució triomfant contra la dictadura d’Anastasio Somoza, molt similar a l’ocorreguda a Cuba. En aquestes condicions, el govern sandinista va consultar a Fidel Castro (a qui considerava el seu dirigent) el camí a seguir, i la resposta de Fidel va ser que “no fessin una nova Cuba”. És a dir, que no avancessin en el camí de l’expropiació i el socialisme. Nicaragua va seguir sent capitalista i el sandinisme es va transformar en un partit burgès, corrupte i repressiu.
Aquesta integració a “l’ordre mundial” es va accentuar des de finals de la dècada de 1990, quan Fidel i la mateixa direcció castrista van restaurar el capitalisme a Cuba. Aquesta realitat, avui objectivament innegable, va tenir profundes conseqüències. La primera és que Cuba ha deixat de ser un país independent de l’imperialisme per entrar en un avançat procés de semi colonització, en primer lloc per part de l’imperialisme europeu i, ara, s’obren les portes a les inversions de l’imperialisme ianqui. La segona és que la direcció castrista (la mateixa que havia dirigit la revolució) s’ha transformat en una nova burgesia entreguista, associada i subordinada a l’imperialisme. La tercera és que, a partir de la restauració capitalista, aquesta direcció va començar a atacar i a eliminar les grans conquestes de la revolució i avui ressorgeixen xacres del capitalisme que semblaven superades, com l’atur i la prostitució massiva.
Conseqüent amb això, i en clar contrast amb la seva rebel·lia del passat, Fidel i la direcció castrista van accentuar a l’extrem el seu paper de defensors de “l’ordre mundial”. Com una clara expressió de tots dos fets (el lliurament de la sobirania i el seu paper polític), estan les trobades i abraçades amb Barack Obama i el Papa Francisco (qui no casualment, ha lamentat la mort de Fidel).
Sabem que aquestes posicions són profundament polèmiques i no són compartides per la majoria de l’esquerra amb la qual hem debatut en molts materials. Però, a més de les diferències en debat, hi ha una tradició equivocada de silenciar les crítiques a l’hora de la mort. Aquesta tradició no és la nostra: respectem el dolor dels milions que veien a Fidel com el seu líder però, juntament amb aquest respecte, creiem també que la veritat és revolucionària i no ha de callar fins i tot en els moments més dolorosos.
Per això reivindiquem al Fidel que va enfrontar l’imperialisme, al Fidel que va expropiar, juntament amb els treballadors cubans, la propietat privada i els mitjans de producció, al Fidel que va donar origen al primer estat obrer de Llatinoamèrica. No reivindiquem al Fidel Castro que va impedir l’expropiació, i per tant l’aprofundiment, de la revolució a Nicaragua i Amèrica Central. No reivindiquem al Fidel del règim burocràtic i totalitari imposat a l’illa, ni al Fidel que, juntament amb el seu germà Raúl i la burocràcia cubana, va restaurar el capitalisme i va obrir les portes a les multinacionals. Dir aquesta veritat és fonamental en els temps d’avui, precisament quan commemorem els 100 anys de la Revolució obrera i socialista a Rússia. És fonamental perquè avui, més que mai, el capitalisme fa crisi per tots els porus i està conduint la humanitat a la barbàrie i el planeta a la destrucció, posant a l’ordre del dia la necessitat de la revolució socialista internacional.
Des de la LIT diem als treballadors i a les noves generacions que l’estalinisme no és sinònim de socialisme. Que la tràgica restauració del capitalisme als països que van fer revolucions al segle XX que van expropiar a la burgesia s’hagués pogut evitat si els treballadors haguessin comptat amb una nova direcció revolucionària, antiimperialista, internacionalista, anticapitalista, recolzada en les organitzacions democràtiques dels obrers, dels treballadors del camp i de la ciutat, dels explotats i
els oprimits. Aquesta direcció és en la que estem obstinats a construir per recuperar els ensenyaments del Partit Bolxevic, el veritable pioner de la revolució obrera i el socialisme.
