PROU violència contra les dones!

La primera causa de morts de dones al món és l’homicidi per persones conegudes. Dones que van ser assassinades “per ser dones”, perquè la seva culpa va ser la d’haver violat el paper ideal de dona obedient, bona mare i bona esposa; dones que han pres la llibertat de decidir què fer amb les seves vides, que s’han sostret del poder i control del mateix pare, company, amant i, per la seva autodeterminació, han estat castigades amb la mort. El fenomen és tan ampli que ha generat la necessitat d’una nova paraula per indicar-ho: el feminicidi.

Les violacions, els intents de violacions, els assalts sexuals i les violències domèstiques no disminueixen, sinó que la gravetat d’aquestes augmenta: el 70% de les dones, d’acord amb un informe de l’ONU, almenys un cop a la seva vida és víctima d’un episodi de violència per part d’un home, que sovint és l’espòs, el pare o un parent conegut: això vol dir que mil milions de dones i nenes han estat colpejades o violades durant la seva existència. I després hi ha les nenes que són víctimes de la mutilació genital i dels matrimonis forçats.

La violència implica una experiència traumàtica amb un impacte devastador en la salut física i mental de les dones i nenes víctimes de la violència, i amb conseqüències que van des de fractures a embarassos problemàtics, des de trastorns mentals a relacions socials compromeses.

Feminicidis i violacions constitueixen la part més notable del fenomen anomenat “violència de gènere”, són la part més visible i més atractiva per als mitjans de comunicació que busquen pujar en el rànquing d’audiència. En efecte, el que les xifres i les estadístiques no diuen, és que hi ha una onada de violències “ordinàries” contra nenes i dones de proporcions dramàtiques, que inclouen també les formes més dissimulades, menys escandaloses, que estan destruint la subjectivitat de les dones psicològicament, econòmicament i socialment, amb conseqüències destructives de forma insidiosa i de gran envergadura.

En el pla productiu, amb la lògica de “guany a qualsevol cost” el capitalisme utilitza a les dones com a mà d’obra d’acord a les seves necessitats: quan les necessita en la producció fa campanyes elogiant la seva capacitat i quan hi ha crisi i atur, les empeny fora perquè tornin a l’interior de la casa, ja que no els necessiten més, són les primeres a ser acomiadades. Tot i això, les dones avui dia són la meitat de la classe treballadora a tot el món i són cada vegada més incloses en la producció social. Tanmateix, aquesta incorporació al mercat laboral s’ha desenvolupat amb el temps en grans nivells de desigualtat salarial, en feines mal pagades, en pitjors condicions laborals i moltes vegades per fora del mercat formal.

Aquesta desigualtat laboral històrica s’ha aprofundit com a conseqüència de la crisi econòmica mundial. La diferència salarial entre homes i dones s’ha incrementat i també la proporció de dones que treballen a mitja jornada és molt més elevada que la dels homes, a causa principalment al fet que les dones estan també involucrades en la cura de nens, ancians o malalts, és a dir els membres improductius de la societat, això fa que sovint sigui impossible per a elles acceptar la feina a temps complet, així troben precarietat i flexibilitat en temps de crisi, per deixar espai per als homes. Com a conseqüència, les pensions que reben les dones d’edat avançada són més baixes que les dels homes i per tant hi ha més dones que homes que cauen en la pobresa en la vellesa. A això estan associades les retallades en la despesa pública i la privatització dels serveis que afecten les dones més severament, atès que aquestes incideixen en els sectors professionals (salut, educació, infermeria i serveis personals) on més estan empleades i pel fet que la manca de serveis sovint és assumida per les dones mateixes: aquestes faltes són, de fet, compensades individualment per les dones, d’acord a una idea, socialment compartida, de “subsidiarietat” amb la qual veuen consagrat el confinament de les dones en l’àmbit privat de la cura de la família i del treball domèstic.
Particularment greu en un context social en el qual la vida és més difícil per a les dones, especialment les mares, és l’atac als drets i les llibertats individuals en l’àmbit de la maternitat, del suport per a l’embaràs, del dret a l’avortament, a l’anticoncepció, a l’educació sexual. Són més de 225 milions les dones que volen planificar un embaràs, però no tenen èxit perquè no fan servir un mètode anticonceptiu eficaç.

L’origen d’aquesta situació, segons l’Organització mundial de la salut (OMS), es trobaria en les dificultats d’accés als anticonceptius, la mala qualitat dels serveis designats per orientar i seguir les dones, i barreres culturals i polítiques. Cada any al món 300 mil dones moren de complicacions relacionades amb l’embaràs i el part, és a dir, aproximadament 830 per dia. Però es tracta només d’estimacions, perquè, tal com assenyala a l’OMS, en realitat aproximadament el 60% dels països no té un sistema d’estadística i detecció adequat d’aquestes morts. En la majoria dels casos es podrien haver evitat amb una assistència de qualitat i amb la intervenció de la medicina prenatal. Són 26 milions les dones en edat reproductiva que al món viuen en situacions d’emergència i necessiten els serveis de salut.

La violència masclista és l’assetjament sexual en el lloc de treball o d’estudi, és la publicitat i la propaganda que posa a les dones com a objecte sexual. És el tràfic d’éssers humans amb fins sexuals, dels quals el 80% són dones: cada any s’estima que al voltant de 800 mil són expatriades per ser venudes per a aquest fi.

La violència masclista és la utilització del cos femení com a trofeu de guerra, manejat com un símbol del poder dels conqueridors i de la submissió dels pobles i de les nacions vençudes. Les agències de les Nacions Unides estimen que més de 60 mil dones van ser violades durant la guerra civil a Sierra Leone (1991-2002), més de 40 mil a Libèria (1989-2003), fins a 60 mil a l’ex- Iugoslàvia (1992 -1995), i almenys 200 mil a la República democràtica del Congo durant els 12 anys de guerra. I avui dia a Síria, de les quals ningú parla, o al Darfur, regió del Sudan a l’Àfrica central.

La violència masclista és negar l’asil a les famílies i a les dones amb els seus fills després de viatges esgotadors i perillosos producte de l’emigració forçada per les guerres. Quan arriben a les fronteres dels Països europeus i són recompensades amb una altra violència i repressió per part dels aparells de policia, com es veu a través de les imatges que han fet la volta al món en la crisi recent. Segons les estimacions de l’OMS, en els països afectats per conflictes o per crisis migratòries augmenten els casos de violència sexual i de violència per part de la parella contra les dones. Dins d’aquests contextos, pràctiques tradicionals nocives per a la salut, com la mutilació genital femenina o els matrimonis forçats i de menors, es poden exacerbar encara més. Les mateixes condicions en les quals nenes i dones es mouen les fan especialment vulnerables: moltes viatgen sense documents, fan treballs de salaris baixos, o no regulats. Per la falta de protecció, es troben en condicions d’especial dependència i sovint són víctimes de violacions, violències, i tracta.

Enderrocar el masclisme és part de la lluita per enderrocar el capitalisme

L’augment de la violència contra les dones és un greu símptoma de l’expansió de la ideologia masclista, de la creença que els homes són més forts i més capaços que les dones i que, per tant, han de governar el món. Aquesta ideologia nefasta afirma que independentment del color de la pell, de l’edat, de la nacionalitat, del nivell d’educació, de la religió, les dones neixen per a ser mestresses de casa, tenir fills i fer-se càrrec de la família, i que no són aptes per a la producció social i la política; tracta a les dones com a “éssers inferiors”, destinades a ser esclaves de la casa, a guanyar menys que els homes i a ocupar pitjors llocs de treball, a fer-se càrrec de les tasques domèstiques i a ser propietat privada dels seus marits i companys, convertint-se en l’excusa perfecta per justificar tot tipus de violències domèstiques, que arriben fins i tot a l’homicidi de les dones per part dels seus companys. Aquesta ideologia es transmet socialment a través de la família, l’escola, la religió, la cultura i les tradicions.

L’ONU és perfectament conscient de la situació, perquè les dades que hem utilitzats abans són difoses per la seva agència de la salut (OMS), però es limita a promoure una jornada commemorativa per a l’eliminació de la violència contra les dones. Com és una organització al servei dels governs capitalistes i de l’imperialisme mundial, en promoure aquesta jornada, d’acord amb un hàbit que ja s’utilitza per a altres qüestions com els drets humans, els drets dels infants, el dret a una llicència de maternitat, etc. Intenta “legitimar” el sistema capitalista, demostrar que hi ha una solució a l’opressió i al masclisme dins el sistema, canalitzant l’atenció sobre un problema cada vegada més gran en un sol dia. De res serveix a les masses oprimides i explotades, és un intent insignificant de reduir la qüestió i de carregar a les mateixes víctimes el pes de la solució.

L’arrel de la violència contra les dones es troba en el podrit sistema capitalista, que utilitza a la ideologia masclista per explotar, oprimir i discriminar en general als més febles de la societat, en aquest cas les dones. El capitalisme s’alimenta de la desigualtat innata entre homes i dones i la utilitza per dividir a la classe treballadora i per obtenir més guanys. Aquest sistema no pot i no vol resoldre la qüestió de gènere perquè sobre aquestes diferències es basa el control social d’una classe sobre l’altra. L’onada de violència que ha afectat la població femenina mundial no és resultat d’una emergència, sinó la conseqüència de decisions específiques, operades per un sistema, el capitalista, que intenta autoconservar-se. Per tant, és hipòcrita pensar que l’Estat capitalista, que contribueix a fomentar aquesta situació d’aïllament domèstic de les dones, aquesta manca d’autonomia econòmica i d’autodeterminació, pugui tutelar els seus drets. Les condicions de misèria i pobresa són el terreny ideal perquè les violències i els maltractaments contra les dones s’exacerbin.

Com a dones proletàries, oprimides i explotades, som cridades a participar de les mobilitzacions que seran organitzades sobre aquest tema, perquè lluitarem fins a la mort per enderrocar la violència masclista de la dona i de tots els oprimits. Però hem de denunciar al mateix temps aquesta política enganyosa, que tanta propaganda ha fet l’ONU.

Cal transformar aquest dia en una jornada de lluita contra les causes concretes de la violència que sigui part d’una lluita més en general en contra el sistema capitalista que impulsa guerres, genocidis i explotació contra els pobles, fent el món cada vegada més perillós per a les dones, especialment per a les més pobres, les negres, les immigrants i les treballadores de tot el planeta; contra els governs que enganyen a les dones amb les seves polítiques d’empoderament i de benestar, fent-les creure que aquesta és la manera de resoldre el problema de l’opressió i de la violència, mentre li descarreguen sobre les esquenes dels treballadors i dels pobres seves plans de misèria i d’explotació.

Cal lluitar per dir prou a la violència i l’empitjorament de les condicions de vida de les dones, que estan reaccionant a aquests atacs dirigits a limitar la llibertat. Elles han estat i són l’avantguarda de la classe treballadora que s’aixeca en molts Països contra els règims (Egipte, Tunísia, Síria), contra l’atac als drets a Europa (Espanya i Polònia), contra les violacions (Índia), contra les maniobres econòmiques (Brasil), contra la violència i els feminicidis (Argentina).

Cal començar un camí de lluita capaç d’estendre’s a tots els sectors de la classe treballadora, en el qual tots som cridats a participar, expressant solidaritat a la condició de la dona, inclosos els homes, perquè no hi ha alliberament de la humanitat si no és a través de l’alliberament de la dona. La lluita per la igualtat de les dones treballadores no és només de les dones, és també una obligació dels homes de la classe treballadora, ja que el masclisme, a més de ser odiós, divideix la classe. I les dones són meitat de la classe. És per mitjà de la unitat de la classe treballadora sobre la base d’una comuna posició de classe, independent del gènere, de la raça o de l’orientació sexual, i amb la lluita per l’objectiu comú del socialisme que es derroten fins al final els prejudicis, en contra dels quals les i els socialistes hem de lluitar diàriament. La lluita pel socialisme es basa en el poder de la classe treballadora, de tots els treballadors, siguin homes, dones, immigrants, LGBTS o negres. En aquesta lluita, cada treballador i treballadora té un paper fonamental: la victòria de classe treballadora només serà possible si, al costat dels homes treballadors, hi ha una igual lluita per part de les dones treballadores. És per això que el treballador conscient que vol canviar el món ha de combatre el masclisme, fins i tot a l’interior de classe treballadora, i defensar les dones treballadores com el seu igual en la lluita de la nostra classe en contra de la burgesia i el sistema capitalista imperialista.

Prou masclisme i explotació! Prou violència contra les dones! El sistema econòmic socialista eliminarà les bases materials de l’opressió de gènere, i la lluita per instaurar-lo enderrocarà els prejudicis sexistes, demostrant en la pràctica la igualtat entre homes i dones.

Cal seguir l’exemple de les dones argentines i de la seva avantguarda les treballadores que comencen a organitzar aturades de la producció, juntament amb els treballadors, contra la violència i pels drets de la dona.

El capitalisme mata! Mort al capitalisme!