Els que condueixen Grècia i l’Esquerra a la rendició han de ser confrontats*
Reproduïm aquí amplis extractes de l’article de Stathis Kouvelakis, membre del Comitè Central de Syriza, denunciant la rendició de Tsipras
Com es pot explicar que els líders de Nova Democràcia o To Potami (líders del camp aclaparadorament derrotat en el referèndum del diumenge) s’hagin convertit en els portaveus oficials de la línia del govern grec? Com és possible que el “No” demolidor a les polítiques d’austeritat del memoràndum sigui interpretat com a llum verda per a un nou memoràndum? Per posar-ho en termes de sentit comú: si estaven disposats a signar una cosa encara pitjor i més comprometedora que les propostes del president de la Comissió Europea, Juncker, quin va ser el sentit del referèndum i la lluita per aconseguir-hi una victòria?
(…) Diumenge passat el poble grec va sorprendre Europa i el món responent en massa a la crida del govern (…) votant “No” de forma massiva a les propostes coercitives i humiliants dels prestamistes. Tant l’extensió del vot del “No” com la seva composició qualitativa, amb la seva enorme presència entre els treballadors i la joventut, donen testimoniatge de la profunditat de les transformacions (…) en la societat grega.
(…) Però des del matí del dilluns, abans que els crits de victòria a les places del país s’haguessin completament apagat, va començar el teatre de l’absurd. Sota l’ègida del president de la República, el govern va convocar els líders dels partits derrotats per acordar un marc per a la negociació, que establia l’euro com a frontera insuperable i declarava específicament que no existeix mandat per abandonar la Unió Monetària. La gent, encara en la boirina joiosa del diumenge, observa com el representant del 62% se subordinen al 38%, just després d’una sonora victòria en favor de la democràcia i la sobirania popular.
El dimarts, el govern, sense una nova “proposta” que oferir, es troba amb un nou i fins i tot més sever ultimàtum. L’endemà Tsakalotos s’estrena com a ministre de finances (després de la dimissió de Varoufakis, una demanda dels prestamistes) amb l’enviament d’una carta al Mecanisme d’Estabilitat Europeu (…) demanant un nou préstec de 50.000 milions d’euros, que estarà acompanyat, per descomptat, d’un tercer memoràndum (…).
La carta de Tsakalotos continua amb referències que Grècia “honrarà les seves obligacions financeres amb tots els seus creditors de manera completa i sense retards”. Resulta obvi que, malgrat les promeses (…) de “reiniciar les discussions a partir de zero”, les “negociacions” continuen exactament on es van deixar, amb els grecs rebaixant la barrera a cada pas del camí.
El mateix dia Tsipras es dirigeix al Parlament Europeu i declara que “si el meu objectiu hagués estat treure Grècia de l’euro, no hauria fet les declaracions que vaig fer just després del tancament de les urnes, ni interpretat el resultat del referèndum (…) com un mandat (…) per aconseguir un millor acord”. “Amb les [noves] proposta -va prosseguir- hem assumit un compromís ferm d’aconseguir els objectius fiscals que es requereixen sobre la base de la regles, perquè reconeixem i respectem que l’Eurozona té regles. Però ens reservem el dret de ser capaços, com a govern sobirà, a triar on hem de col·locar i on afegir la càrrega dels impostos (…)”.
Així, el marc està definit: el de les mesures restrictives que asseguren el superàvit i apunten al pagament del deute. És incontestablement el marc dels memoràndums. El desacord està en la “distribució de la càrrega”. Implica una variant de l’austeritat (suposadament) “més justa socialment”, que serà presentada com a “redistribució”, al mateix temps que perpetua la recessió (tota referència a un compromís amb mesures no-recesionarias ha estat eliminat) i l’empobriment de la majoria.
Mentre s’ensorra el que quedava dels compromisos de Syriza, hi ha un enduriment de l’estat de setge, amb el BCE mantenint tancada l’aixeta de la liquiditat i retallant fins i tot més el valor dels bons bancaris, conduint de manera inexorable al col·lapse.
I encara així, malgrat la gravetat de la situació i el fet que, amb els controls de capital, part del camí ja ha estat recorregut, ningú, a part de Costas Lapavitsas i alguns quadres de la Plataforma d’Esquerra, està parlant de les mesures autoevidentes i bàsiques d’autoprotecció en aquest tipus de circumstàncies, començant pel control públic i la nacionalització del sistema bancari.
(…) Però el referèndum va tenir lloc. No va ser cap al·lucinació de la qual tothom s’ha recuperat ja. Al contrari: l’al·lucinació és l’intent de degradar-lo a un “alleujament” temporal, previ a reprendre el camí pendent avall cap a un tercer memoràndum.
[El govern ] va enviar ahir als parlamentaris un text de dotze pàgines escrit a corre-cuita en anglès per experts del govern francès i basat en la sol·licitud de Tsakalotos al ESM. No és sinó un nou paquet d’austeritat, de fet una còpia gairebé exacta del pla Juncker rebutjat per l’electorat fa uns pocs dies. El seu nucli és massa familiar: superàvits primaris, retallades de pensions, increment de l’IVA i altres impostos i un grapat de mesures que li donin cert sabor a “justícia social” (un increment de l’impost de societats en dos punts). El document va ser aprovat per tots els ministres principals excepte Kamnenos (ANEL) i Lafazanis (Plataforma d’Esquerra).
S’ha convocat al Parlament per votar aquest text avui mateix, sota els mateixos procediments d’emergència abans denunciats emfàticament per Syriza. En molts aspectes [és] un “cop parlamentari”, ja que es demana al Parlament que voti un text que no és ni una proposició de llei ni un acord internacional, donant carta blanca al govern per signar qualsevol acord creditici. Ha estat una condició imposada pel ministre alemany Schäuble.
(…) aquest acord proposat ha desfermat un clam a Syriza. De moment la majoria de les reaccions fortes vénen de la Plataforma d’Esquerra i altres corrents de l’ala esquerra com KOE (…).S’espera que els ministres de la Plataforma d’Esquerra dimiteixin avui. Thanassis Petrakos, un dels tres portaveus del grup parlamentari de Syriza i membre prominent de la Plataforma d’Esquerra va declarar:
“El “no” del referèndum va ser un “No” radical i de classe. Alguns camarades d’alt rang insisteixen en la lògica que “no hi ha una altra manera”. Hem de preparar-nos per sortir de l’Eurozona i dir això a la gent de forma clara. L’Esquerra té futur quan obre les seves ales al desconegut, no al no-res. Aquells que insisteixen que l’opció de romandre dins l’euro a qualsevol preu haurien de saber que és un desastre. Necessitem una sortida preparada per oferir un camí nou. Els primers passos són el control públic dels bancs i del banc central grec, juntament amb mesures severes a l’oligarquia”.
(…) Més enllà del que succeeixi en les properes hores i dies, una cosa ha de quedar clara: qualsevol intent de cancel·lar la voluntat popular de revertir l’austeritat i els memoràndums no és sinó “hubris” [“ofensa”]. Qui gosi conduir el país i l’Esquerra a la rendició i el deshonor ha d’estar preparat per enfrontar-se al seu Nèmesis.
*Traducció Luis Aldamiz. Originalment publicat en Jacobin. Article complet a la web
