AUTOR: LEANDRO AZNAR
Publiquem apuesta nota amb motiu de la mort del artista Quino el passat 30 de septembre de 2020:
Resumint la Guerra de Vietnam, la beatlemania, la influència de la Revolució Cubana, el Maig Francès, les dictadures que arrasaven l’Amèrica Latina, junt amb altres fets notables de la dècada dels 60, va néixer Mafalda.
Joaquin Salvador Lavado Tejón, o Quino, com el coneixem, amb el seu estil àcid i alhora tendre, va expressar en aquestes vinyetes les injustícies del món a través d’una rebel, però innocent (a cops no tant) nena de 6 anys i els seus amics/gues.
Mafalda cuidava d’un globus terraqüi com si es tractés d’un malalt, quan escoltava amb preocupació les notícies en la ràdio. Mentrestant, Felipe s’angoixa, perquè els deures escolars li treuen temps per a llegir les historietes d’El Llanero Solitario que tant li agraden. Susanita, fidel a la pressió ideològica que encara avui s’exerceix sobre les dones, només pensa en casar-se i tenir fills/es. A Manolito, per altra banda, només l’importen els negocis; “nadie amasa una gran fortuna sin hacer harina a los demás”, dirà donant segurament la més sincera i sintètica definició del que és el capitalisme. Miguelito passa de debatre’s la seva pròpia existència a fer rabietes perquè l’envien a comprar. I Libertad, la més rebel del grup, somia amb una revolució social.
Quino ha marxat i ens ha deixat a aquest entranyable grup de personatges les històries dels quals, malgrat haver-se deixat de publicar fa ja més de 40 anys, segueixen sent molt actuals. La realitat és que aquest món malalt que preocupava tant a Mafalda no ha millorat. Les grans potències imperialistes segueixen controlant el món i imposant misèria sobre el poble treballador. Les dones segueixen sent menyspreades, violentades, assassinades. Les empreses i els banquers s’emporten el planeta per davant.
Però hi ha alguna cosa més que fa que Quino i Mafalda siguin atemporals. Potser tan atemporals com els Beatles (i costa tant trobar a algú a qui no li gusti Mafalda com passa amb els Beatles), dels quals tant l’autor com el personatge són fanàtics confessos. I és que després de més de 50 anys, ens seguim identificant amb Mafalda.
I com no fer-ho? Quan els carrers s’omplen de Mafaldas portant mocadors verds perquè no siguin morint dones per la desídia de l’estat. O quan centenars de milers de Mafalda s’enfronten a Xile, a Colòmbia, a l’Equador o a Nicaragua a governs que trepitgen la dignitat del poble.
No per res una de les últimes declaracions de Quino va ser la seva negativa al fet que grups “provida” utilitzin la imatge de Mafalda amb un mocador blau cel. O la vinyeta que va dibuixar Quino en la que la nena cridava “No sóc una dona a la seva disposició!” criticant al llavors mandatari italià Berlusconi, que havia agredit verbalment a la diputada Rosy Bindi.
Quino ha marxat, però ens va deixar històries que no solament segueixen actuals perquè el món segueix estant fet una porqueria. Segueixen actuals perquè el poble treballador no accepta les coses com són, i s’aixeca i lluita per un món millor.
On sigui que hi hagi una lluita contra una injustícia, allà Mafalda estarà present,
i amb ella, també Quino.
