Entrevista a l’Abril, educadora social i art-terapeuta

“L’escola pública ha anat en detriment perquè hi ha un objectiu d’intentar implementar una mirada inclusiva, però no es donen els recursos necessaris per dur-ho a terme”

L’Abril treballa en dos centres educatius, un de primària i un de secundària, d’alta i màxima complexitat. És educadora social i art-terapeuta i està contractada com a especialista en pràctiques restauratives i gestió emocional. La meva funció és implementar la metodologia restaurativa, una mirada restaurativa en cada centre.

Es tracta d’un programa del Consorci, però és una subcontractació que està subrogada a una fundació privada, que prioritàriament porta programes de salut mental, a excepció d’aquest on treballo, que és educatiu.

La nostra funció és implementar una mirada més oberta en relació a l’educació, menys punitiva i, per descomptat, les pràctiques restauratives que intenten crear més cohesió de grup, sentiment de pertinença, tenir més autoconeixement sobre les emocions, poder-les expressar d’una manera més assertiva o sense violència i que aquesta ajudi en la gestió de conflictes també. També fem resolució i mediació de conflictes.

Has notat un empitjorament a la teva feina o a la resta de serveis públics els últims anys?

Fem formació professional a professionals, formació a claustre i als docents, sobretot, i assessorament a banda d’activitats amb codocència com a modelatge. Actualment estem a 17 hores i mitja en dos centres, a no ser que sigui un Institut Escola, que això és un dels empitjoraments de la meva feina, ja que antigament hi havia un referent per centre, sempre que el centre sol·licités el programa i estigués dintre del que llavors era pla de barris, que actualment no cal. Això sí que ha sigut un detriment.

L’altra és la subcontractació, que ja ho érem, i ara només ens delimitem a establir una metodologia. Abans la nostra feina era més lliure i cadascú ho portava una mica des del seu saber. Actualment ens hem de cenyir a una metodologia concreta, que també està molt bé, el que passa és que de la manera que es vol implementar és bastant idealista, perquè és un canvi de mirada que una persona sola en un centre es fa molt difícil.

En els últims anys sí que ens hem adonat que l’escola pública ha anat en detriment perquè hi ha un objectiu d’intentar implementar una mirada inclusiva, l’escola inclusiva, però que en canvi no es donen els recursos ni les formacions necessàries per poder-se portar a terme, que al final és un detriment cap a l’alumnat, perquè tothom té aquesta sensació, que no s’està una educació de qualitat, amb una frustració molt gran darrere i una sobrecàrrega molt important que afecta a nivell personal i professional a tots els professionals educatius, amb el qual és molt difícil també implementar una nova mirada, formacions noves… A banda, hi ha moltes contradiccions perquè hi ha un temari bastant obsolet, però per una altra banda s’ha invertit molt en noves tecnologies i metodologies bastant innovadores, basat en competències, que està molt bé com a ideal, però que al final a la pràctica la manera en com s’està arribant és molt precària i amb pocs resultats efectius.

Hi ha programes i mètodes educatius que s’estan implementant que són bons, però com que hi ha falta de temps i de recursos, i es pretén fer tantes coses amb un marge de temps tan petit que hi ha aquesta sobrecàrrega, això fa que hi hagi aquesta precarietat i que no s’arribi als resultats esperats. Hi ha una sobrecàrrega de projectes, d’objectius, però, en canvi, no hi ha els recursos i el temps i la formació per poder-ho fer.

També hi ha una segregació escolar important, segons el barri on s’inscriu l’alumnat. Hi ha hagut una retirada els darrers anys de figures socials i per contra s’està intentant promocionar figures molt més punitives com és la policia, com a mesura punitiva amb aquest estigma darrere de persones amb situacions de precarietat i de manca de recursos, sobretot econòmics, i que això genera més problemes i en lloc d’invertir en professionals educatius i socials inverteixen en cossos policials i sense consensuar ni parlar ni debatre amb la comunitat educativa, que són els professionals que hi treballen.

Això és una mica l’empitjorament, a part també les ràtios, perquè se suposa que hi ha una ràtio de 20 alumnes per classe, però que al final en la primària acaben sent més, fins a 25, amb totes les necessitats educatives especials que arriben i hi ha pocs recursos. Nosaltres tenim a l’escola de primària uns 16 alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), i una figura de reforç, que és una vetlladora contractada per 20 hores a la setmana, i al final toca 1 hora i 25 minuts per alumne i la setmana i això és totalment inefectiu. A més, a Infantil de 4 anys, hi ha 4 alumnes amb NESE. Llavors, 25 alumnes en total i una vetlladora a 20 hores a la setmana, per als 16 alumnes amb NESE, que 4 d’ells estan en una classe d’infantil. Ni tan sols això s’ha pogut aconseguir, de retirar-ne algun o distribuir-lo d’alguna altra manera.

A secundària, haurien de ser 25 alumnes i acaben sent 30 o així, i les escoles se les empesquen perquè hi hagi dos professors per classe, però llavors això treu hores de coordinació, treu hores de tutoria, hores personals, que llavors va bé per coordinar-se amb altres professionals, per fer seguiment o tutories als alumnes, hores personals per preparar-se bé les classes, i aquest és el problema, que s’han de reestructurar per reduir ràtios i per poder donar els serveis mínims que van en detriment a un treball de qualitat. Si hi ha un programa nou, una altra manera de donar la classe, s’ha d’invertir també en poder-ho preparar i gestionar, i coordinar-te amb els professionals que toquin.

Aquí s’ha retirat també una figura de TIS i l’any que ve es retirarà també una figura d’orientadora a l’institut. L’institut és de dues línies, hi ha com 400 alumnes i ja no es dona l’abast, es retiren figures i al final no es pot fer cap seguiment socioemocional gairebé de cap tipus i sembla que el que interessa són números però els números tampoc hi són.

Has participat en alguna lluita en el sector?

Justament ara amb educació estic fent costat, el que passa és que no m’han convocat a vaga fins al darrer moment, llavors el que puc oferir més ara és sensibilització i difusió a nivell social, que és a més el conveni que a mi em toca perquè, una altra dificultat amb què em trobo és que, tot i treballar per a l’educació i que el nostre treball diari i amb qui ens hem de coordinar i amb qui hem també d’arribar a acords és amb la direcció, i per tant és més consorci que no pas la nostra fundació, les nostres condicions són molt diferents, i a part de la subcontractació tenim un conveni del sector del conveni de discapacitat, que no és ni educatiu, ni sanitari, com podria ser, perquè la fundació té programes sanitaris, no és per discapacitat i, per tant, tot es fa molt complicat i des del nostre sector ens estem intentant autoorganitzar els treballadors i treballadores a través del sindicat i mirant cap on ens porta l’energia i la força per intentar reivindicar les nostres millores. També he participat a manifestacions del sector social.

Com creus que es pot solucionar la crisi dels serveis públics?

Molt des de l’autoorganització i la consciència que es poden canviar les coses, hem de començar a aprendre a incomodar, a no callar, a crear aliances, a informar-nos bé sobre els nostres drets, a través dels sindicats que també ens puguin recolzar i començar a ocupar els carrers i començar a alçar la veu i a intentar ser constants en aquesta lluita per arribar a generar canvis, però sobretot a través del convenciment que si ens unim podem aconseguir canvis.