Mentre la pluja queia de manera torrencial a moltes ciutats de llarg a llarg de l’Estat espanyol, el passat 11 de novembre vam assistir a enormes mobilitzacions que van demostrar que l’11-N va ser una victoriosa jornada de lluita per l’habitatge, els salaris i els serveis públics. L’atur laboral va ser molt desigual segons sectors i territoris, destacant-se la paralització gairebé total de sectors estratègics de la indústria com l’automoció. La vaga general, a més, es va creuar amb conflictes sectorials com ara la vaga indefinida del professorat de Madrid, les vagues del metall de Cartagena o Tarragona, la vaga de les càrniques catalanes o la important mobilització dels/les treballadors/es portuaris/es per Palestina.

Por: Marxismo Vivo

L’èxit de l’11 de novembre s’explica, en bona part, per l’important procés d’autoorganització de l’activisme. Un procés que va arrencar amb acampades en més de 15 ciutats i que va tenir continuïtat en els més de 1.340 comitès de vaga barrials, que van aconseguir agrupar desenes de milers d’activistes i oferir un espai unitari d’organització tant a la nova com a la vella avantguarda. Un èxit que també es pot mesurar en els més de quatre milions de pamflets repartits, en els prop de 600.000 cartells col·locats i en els nombrosos actes, xerrades, vídeos i debats.

Aquesta vaga general no marca el final de res. Els i les qui treballem per a construir la força de la classe treballadora cal que ara posem tots els nostres esforços a enfortir els espais unitaris de lluita per enfrontar, en millors condicions, els pròxims atacs, governi qui governi.

Per a parlar del balanç de l’11N, el marc polític i social en el qual es va donar i la continuïtat, entrevistem a la Tània K, delegada sindical del sector IT i amb la Paola G., sindicalista del sector educatiu, totes dues militants de Corrent Roig.

Previous articleEditorial Contrainforme #4 | L’11-N, un primer avenç de la classe treballadora i la joventut