Estatal | Podemos, la crisi d’un projecte

En aquest xoc, personalitzat en dos egos desmesurats, està en joc el control de l’aparell del partit, el discurs i el mateix càrrec de secretari general. Després d’un precongrés ple de maniobres i atacs personals a les xarxes socials, amb un paupèrrim nivell polític i un estil propi de campanya electoral, alguns han estudiat la possibilitat d’una ruptura. Però no sembla la hipòtesi més probable, almenys a curt termini: és d’esperar, per contra, que el congrés es tanqui amb un armistici inestable que no tancarà una crisi de sortida incerta.
La crisi no ha començat ara
Diferents comentaristes diuen que la crisi de Podemos va començar quan no va guanyar les eleccions generals i, en conseqüència, no va accedir al govern. Però és força dubtós que els dirigents de Podemos pensessin en aquest escenari. Sí que esperaven, en canvi, superar al PSOE i convertir-se en la principal força de l’oposició. Però això no va succeir i va provocar els primers xocs importants entre Iglesias i Errejón, fins llavors carn i ungla.

Estem davant la crisi d’un aparell electoral que en poc temps va pujar com un coet, propulsat pels mitjans i recolzant-se en la necessitat d’un canvi social i polític profundament sentit. Aquest aparell va ser decisiu per desmobilitzar el carrer i reconduir la mobilització al terreny electoral. Va acabar també donant oxigen al PSOE quan aquest es trobava a la vora del precipici.

L’actual crisi ve covant-se des que es van iniciar els triomfs electorals. En només dos anys, mentre Podemos obtenia un munt d’escons en parlaments autonòmics i ajuntaments, els cercles de base es despoblaven i s’erigia una pesada estructura de càrrecs i alliberats, plena d’arribistes. Mentrestant, la il·lusió que va despertar en molts sectors populars s’anava refredant, mentre molts votants començaven a veure que Podemos no era el gran instrument del «canvi» que esperaven, sinó un partit cada cop més integrat al sistema.

Els sectors més mobilitzats han estat els més desencantats pel comportament de Podemos en parlaments i ajuntaments, en particular en aquells llocs on té l’alcaldia, sent el cas més notori Madrid, on l’alcaldessa Carmena considera que el programa electoral és un catàleg de bones intencions que es pot incomplir sense major objecció. D’aquí la seva hostilitat amb la PAH o amb els defensors de la remunicipalització dels serveis públics.

L’agra disputa entre Iglesias i Errejón té lloc en un moment que, després del llarg període electoral i una millora econòmica desigual, fràgil i transitòria, sembla haver-se aturat el desplaçament polític de les classes mitjanes. El contingut de la disputa és com preservar millor aquest aparell electoral a les actuals circumstàncies. Per la resta, la feblesa de l’arrelament obrer i popular de Podemos, l’estil i estructura cabdillista del partit, la composició social dels seus quadres i l’ego fora del comú dels seus dos màxims dirigents, ajuden a explicar les formes que ha pres el seu enfrontament.
Què representa Errejon?
Errejón respon a les pressions socials d’aquells sectors de les classes mitjanes que no volen anar més enllà de la regeneració del règim. És a ells a qui els ofereix un «projecte de normalitat alternativa». És per a ells que defensa un Podemos «patriòtic» que exclou tota perspectiva de ruptura i aposta per la integració en les institucions del règim, a les que considera «resultat d’anys de confiança i esforç col·lectiu» que cal «recuperar».

Ja durant les passades negociacions d’investidura, Errejón es va mostrar partidari de donar suport a un govern presidit per Pedro Sánchez aliat a Ciutadans. Ara, preguntat si creu que la prioritat és manifestar-se al carrer o «ser útils» des de l’escó, respon contundent: «nítidament, demostrar a la gent que som útils des de ja». No es tracta -diu- de «cavar trinxeres, protagonitzar protestes i endurir la nostra formació política», sinó d’entrar en una dinàmica de pactes i negociacions parlamentàries amb el PSOE, així com amb Ciutadans i altres forces, amb l’objectiu d’anar aprovant mesures parcials. La batalla inicial de Podemos contra el bipartidisme ha quedat ja ben enterrada. Ara, la relació amb el PSOE, s’ha de fer «de manera intel·ligent i laica», davant «la negació obsessiva i xoc frontal».

Tancant el seu discurs, Errejón reclama «deixar enrere les etiquetes d’esquerra i dreta», exigeix dirigir-se «més enllà dels sectors més empobrits» i obrir els braços a les classes mitjanes. En aquesta política, l’aliança amb IU (que «no ha actuat» electoralment) es presenta com una nosa.
El sector de Pablo Iglesias
Els mitjans de comunicació presenten a Pablo Iglesias com un radical enfrontat al «moderat» Errejón. Però Iglesias no és cap perillós esquerranista. És el mateix que fa només sis mesos clamava contra «aquesta idiotesa que dèiem quan érem d’extrema esquerra que les coses es canvien al carrer i no en les institucions».

Ell ha estat -al costat d’Errejón- l’artífex del verticalisme organitzatiu de Podemos i de la renúncia a totes i cadascuna de les reivindicacions rupturistes del primitiu manifest «Moure Fitxa». El «patriotisme» i l’abandonament de la perspectiva de classe és també patrimoni comú de tots dos: per a ells no hi ha burgesia sinó «elits», no hi ha classe treballadora sinó «gent» o «pàtria».

Van ser Iglesias i Errejón junts els que van posar fi a la campanya contra el bipartidisme per passar a pactar amb el PSOE, fins llavors membre de «la casta», en parlaments i ajuntaments. De la mateixa manera, van ser ambdós els qui van assumir el marc i els límits de la UE i els que van deixar de qüestionar el «règim del 78», abandonant la lluita per la República i per una ruptura constituent, tot assumint la institucionalitat vigent.

Tots dos, Iglesias i Errejón, han assumit la «plurinacionalitat», però ho han fet amb trampa, perquè cap d’ells defensa en la pràctica el dret d’autodeterminació dels catalans, als quals condemnen a esperar una victòria electoral futura i per golejada de Podemos, una hipòtesi tant dubtosa com llunyana.

En realitat, Iglesias és l’ambigüitat calculada on tot depèn de les expectatives electorals i de la correlació de forces interna. La seva trajectòria oportunista i el seu enorme ego l’han desacreditat fora i debilitat dins del seu propi partit.

En aquesta ocasió, Iglesias entén que la tàctica d’Errejón és ruïnosa i que, en cas de dur-se a terme, desdibuixaria de tal manera a Podemos que li impediria optar al govern l’any 2020. «Si ens subordinem a la lògica institucional -diu Iglesias- ens dissoldrem». Per això, amb la vista posada en les pròximes eleccions generals, defensa que Podemos ha de «repartir la seva acció política a les institucions i al carrer», «estar en els conflictes socials» i fer dels seus parlamentaris uns «activistes institucionals». Tot i que la veritat és que la seva presència a les mobilitzacions té caràcter mediàtic i està mediatitzada per la seva aliança amb la burocràcia sindical de CCOO-UGT, la gran defensora del «diàleg social» de tan trist record i la responsable de mantenir al moviment obrer sota control.

En aquest context, per Iglesias, els vincles d’IU amb l’aparell de CCOO ja justificarien l’aliança electoral. De la mateixa manera, està literalment obligat a defensar que Podemos ha de formar part d’«alguna cosa més àmplia», ja que en comunitats autònomes com la catalana o gallega, té un pes ínfim en relació a les confluències territorials.

Per la resta, el futur «govern alternatiu» d’Iglesias per al 2020, comptaria amb «els millors» experts, però estaria molt lluny de ser un govern rupturista que va a l’arrel dels problemes. No només ja perquè seria un govern en aliança amb el PSOE, sinó perquè el seu programa econòmic no passaria d’un keynesianisme moderat i perquè estaria subjecte a la institucionalitat del règim i sotmès als dictats de la UE. No és estrany que Iglesias -igual que Errejón- sempre s’hagin negat a criticar Tsipras, avui el sicari de la Troica a Grècia, i no hagin dit res sobre què farien en una situació similar.
La postura d’Anticapitalistas (Podemos en Movimiento)
Abans d’entrar en matèria, correspon primer agrair a Miguel Urbán que hagi negat la seva vinculació amb el trotskisme:  «Nosaltres [Anticapitalistes] procedim d’una tradició més diversa i múltiple. Alguns diuen que som trotskistes però no ho crec, de veritat. Estem més vinculats als nous moviments internacionalistes com el zapatisme». Com a membres d’una organització que sí que es reivindica del trotskisme, ens congratulem de l’aclariment.

Anticapitalistes viu amb preocupació la gran crispació de Podemos, però alhora busca aprofitar l’ocasió per blindar les seves zones d’influència i ser reconegut com a «grup d’afinitat». Podemos-Andalusia, per exemple, ja s’ha declarat «partit autònom i federat», amb finances i llistes electorals pròpies.

En els seus documents qualifiquen al PSOE com «la pota esquerra del règim» i reivindiquen un Podemos «força antagònic enfront del PSOE-PP». No obstant això, Urbán, en les seves intervencions públiques, es refereix contínuament al PSOE «de la Gestora». Entrevistat a la Sexta Noche, a la pregunta «¿Un pacte amb el PSOE no ho contemplaria en cap cas?» Responia «No, jo no estic dient això. De fet, tenim acords amb el PSOE d’investidura en comunitats autònomes i en ajuntaments. Jo estic dient que no arribarem a cap acord amb polítiques que siguin lesives per a les majories socials, que al final empobreixin a la gent i generin més desigualtat». En realitat, si es mira en detall el seu document polític, el rebuig no és a un govern de coalició amb el PSOE com a tal, sinó a «participar en governs liderats per aquest partit».

Fan molt èmfasi en el fet que Podemos no ha de «mimetitzar-se amb el bipartidisme» ni «convertir-se en un partit més», desvinculat de les lluites socials. Encara Urbán «enriqueix» el concepte: «Mobilització social -diu- és construir teixit social. És crear cooperatives de consumidors i productors que són els que estan plantant cara a l’oligopoli energètic en aquest país (…) tot aquest treball d’economia social i solidària que comença a articular-se en els barris (…) hem de desenvolupar un pla perquè aquests projectes no es quedin en iniciatives disperses sinó que serveixin de preparació transformadora del país abans de guanyar les eleccions» (entrevista de Gorka Castell a ctxt.es 27/1/17). D’altra banda, igual que Iglesias, tampoc se senten en boca de Urbán paraules de denúncia i exigència a la burocràcia de CCOO-UGT per la seva passivitat còmplice davant de la UE, govern i patronal. I és que, ben mirat, per Anticapitalistes «el gran debat és com ocuparem l’espai polític-electoral que està deixant orfe el PSOE».

Un punt central que amb prou feines esmenten és el contenciós català. En veritat, la seva posició respecte al referèndum no difereix de la d’Iglesias: el defensem en abstracte, però ens oposem a la pràctica mentre l’Estat no ho consenti.

La gran bandera d’Anticapitalistes per diferenciar-se d’Iglesias són «les lliçons de Grècia» i l’«estratègia desobedient» davant de la UE. Tenen raó quan diuen que «una estratègia que busca la negociació i, en darrer terme, l’acomodament en els tractats europeus, és una via que ens conduiria (també a Podemos) a la submissió i al xantatge permanent». De la mateixa manera, sembla coherent defensar que no cal «acatar els límits al dèficit públic, ni els projectes de control de la UE de les reformes fiscals i negociació salarial», així com propugnar la suspensió del pagament del deute i una auditoria. Però el que no s’entén és l’obstinació a negar-se a reconèixer la principal lliçó de Grècia: que no és possible satisfer les reivindicacions bàsiques de la majoria treballadora sense trencar amb la UE i l’euro. Per descomptat, davant de la UE és imprescindible una alternativa internacionalista, però aquesta només pot aixecar-se en lluita per demolir aquesta màquina de guerra social del gran capital europeu.

Un també es pregunta com encaixa aquesta «estratègia desobedient» amb una idea de la «reconfiguració de les forces que estan emergint davant de la deutecràcia» en què inclouen, al costat de Podemos, als que donen suport a un govern del PSP a Portugal, a Sanders i Corbyn o Melenchon, quan tots ells són forces reformistes partidàries d’una impossible «refundació de la UE».

No volem deixar d’esmentar el silenci d’Anticapitalistes davant la massacre del règim d’al-Assad contra el poble sirià. En les seves declaracions públiques no diuen una paraula al respecte i en el seu document polític es despatxen amb un lamentable esment a «la guerra multipolar al Pròxim Orient». És una cosa que diu molt del seu internacionalisme.
Per la nostra part
Davant Podemos i les seves diferents opcions en pugna, ens reafirmem en la necessitat d’avançar en la construcció d’un partit revolucionari i internacionalista, arrelat a la classe treballadora i a les seves lluites. Una tasca inseparable de la batalla per buscar una sortida a la crisi per baix i per l’esquerra, impulsant les Marxes de la Dignitat, reforçant el sindicalisme combatiu de classe, enfortint el moviment en defensa de les pensions públiques, les lluites estudiantils i populars, posant en peu, en suma, una potent oposició obrera i democràtica a aquest govern servil de la Troika (en realitat un cogovern del PP amb el PSOE).

Pel que fa a Podemos, li exigirem que posi de veritat els seus càrrecs al servei de les mobilitzacions, que doni suport sense reserves als/les jornalers/es de la Vega del Guadalquivir, que doni suport més enllà de les paraules les Marxes de la Dignitat i que doni suport al referèndum unilateral a Catalunya. Molta gent ha dipositat en ells el seu vot i esperances. És la seva obligació fer-ho.