Europa | Construir una alternativa revolucionària a la crisi de la UE

Davant la crisi financera del 2007/2008, els principals països imperialistes europeus, per evitar la fallida financera, la caiguda de l’euro i la depressió, van recórrer al rescat públic dels bancs i al saqueig de la perifèria, i van iniciar en alguns països centrals, com Gran Bretanya, forts atacs a les conquestes socials.

Els països deutors de la perifèria, intervinguts per la troika, van ser sotmesos a una cura de cavall. Els seus pressupostos públics van ser expropiats i se’ls van imposar salvatges plans d’ajust i contrareformes, que han instal·lat un nou patró d’explotació i han accentuat la seva dependència, arribant a l’extrem de modificar l’estatut nacional de països com Grècia i Portugal, reduïts a semi colònies de l’imperialisme alemany i europeu.

Crisi estructural i ofensiva contra la classe treballadora i la perifèria

Però l’espoli de la perifèria no va ser suficient. La recuperació als països imperialistes centrals de la UE va ser anèmica i tots els problemes de fons persisteixen, amb l’economia europea atrapada en una ona descendent que es va obrir el 2008, amb creixements febles i especulatius i recessions profundes.

Per això, el gran capital europeu, al mateix temps que mantenia l’ofensiva a la perifèria, ha hagut d’atacar la classe treballadora als països centrals, començant per França. Aquest és el significat de la reforma del codi laboral del govern Hollande, que Macron vol portar encara més lluny, amb la finalitat de canviar el patró d’explotació de la classe treballadora francesa. És també l’andanada contra el “model social belga”, el pesat atac contra els drets laborals a Itàlia o l’ofensiva capitalista a Gran Bretanya (amb el Servei Nacional de Salut i els serveis municipals salvatgement colpejats i amb” contractes zero hores” que arriben a 7,1 milions).

L’ampliació del fossat entre els diferents països ha anat de la mà d’un gran salt en la desigualtat social a cada país. Mentrestant, Alemanya s’ha convertit, des de la implantació de l’euro, en la gran potència industrial i financera europea i ha reafirmat la seva aclaparadora hegemonia, política i institucional.

En aquest procés, la UE s’ha mostrat com una màquina de guerra del capital financer europeu contra la classe treballadora i els pobles d’Europa. La seva actuació davant la crisi dels refugiats i els migrants sense papers i les seves mesures als països “rescatats”, en particular a Grècia, formen part de la història de la infàmia.

La seva actuació més recent és la imposició (amb la complicitat de Tsipras, enfrontat a la seva sisena vaga general) de l’anomenat “quart memoràndum” grec: l’últim i brutal paquet de mesures exigit per la troika, que inclou una nova destralada a les pensions públiques (i ja van 13!), una nova pujada d’impostos, afectant de ple als sectors amb menors ingressos, i noves retallades a les prestacions socials i als drets laborals. L’espoli es completa amb noves vendes a preu de saldo del què queda del patrimoni públic nacional i el traspàs a “fons voltor” estrangers dels crèdits morosos de la banca grega.

El president electe francès, Macron, ha anunciat que pensa aprovar abans de l’estiu, per decret, sense debat ni aprovació en l’Assemblea Nacional, una nova reforma laboral i altres mesures de xoc contra la classe treballadora francesa.

Brèxit i Trump: tot queda potes enlaire

El gran capital europeu, encapçalat per Alemanya, va redissenyar el seu projecte davant la crisi accentuant l’estratègia aplicada fins al moment. L’“informe dels cinc presidents” del 2015 parlava de “refundar” la UE en 10 anys, centralitzant més les competències i impedint qualsevol “desviació” de cap govern així com sotmetent completament la perifèria. Aquesta política es combinava amb el TTIP, el tractat de “lliure comerç” a signar amb els EUA, que eliminava les restriccions a l’accés de les multinacionals europees i americanes als serveis i contractes públics i blindava els seus drets en tribunals privats.

Però el Brèxit i la victòria de Trump ho han trastocat tot. El referèndum britànic, fruit d’un enfrontament interburgès, es va celebrar enmig d’una profunda crisi social, amb desocupació massiva a les ciutats del Nord, un alt grau de precarització laboral i atacs profunds als serveis públics fonamentals. Recollint una votació molt heterogènia, una majoria es va pronunciar pel Brèxit, colpejant durament la UE i debilitant-la: l’abandonament ha deixat de ser tabú.

Per la seva banda, la victòria de Trump posa en crisi l’estratègia de suport a la “construcció europea” mantinguda des de la II Guerra Mundial per l’imperialisme nord-americà, recolzada en una aliança privilegiada amb Alemanya. Trump prefereix tractar amb cada país per separat que amb una Europa alemanya.

En el 60è aniversari del Tractat de Roma, la UE viu el seu pitjor moment històric, amb una crisi que amenaça la seva pròpia existència.

Governs i règims en crisi

La crisi de la UE no és només la crisi del projecte central del gran capital europeu sinó també la del règim polític dels països decisius, on s’ha obert un període de gran inestabilitat política. És el cas de la 5a República francesa, en crisi oberta, amb els principals partits burgesos que l’han sostingut (gaullistes i socialistes) malferits, amb un estès rebuig popular a un règim on la veu del poble no importa i una polarització social que es va expressar en el vot a la ultradretana del Front National i a Melénchon. La victòria de Macron és una pilota d’oxigen temporal, però no deté aquesta crisi.

És també el cas d’Itàlia, on Renzi va perdre el referèndum constitucional i va haver de dimitir. El seu Partit Democràtic, hereu del vell PCI i sectors de la Democràcia Cristiana, principal partit burgès del país, es troba sumit en una greu crisi, igual que el partit de Berlusconi, amb les enquestes donant a Grill com a guanyador si avui se celebressin eleccions, encara que, amb l’actual legislació, tindria grans dificultats per formar govern.

És així mateix el cas de l’Estat Espanyol, on el govern Rajoy viu embolicat en un mar d’escàndols de corrupció. En minoria, governa gràcies a la conformitat del PSOE i dels sindicats oficials. S’enfronta, a més, a l’independentisme català, en un conflicte que posa en qüestió el cor mateix del pacte de la transició que va donar lloc a l’actual règim monàrquic.

La resistència dels treballadors

Hem viscut poderoses lluites de resistència, amb auges com les grans mobilitzacions contra les retallades a l’Estat Espanyol entre 2012 i 2014, la gran lluita grega, amb el seu moment culminant en el referèndum de juliol del 2015 i, finalment, la batalla de la classe obrera francesa contra la llei laboral d’Hollande el primer semestre del 2016.

Aquestes mobilitzacions, amb un fort impacte al continent, no van ser unificades a cada país i van quedar nacionalment aïllades a escala europea. La burocràcia sindical va jugar un paper decisiu per impedir la unificació de les lluites en vagues generals que, en el context d’una mobilització europea, haurien fet possible tirar enrere els atacs, derrocar als governs i derrotar a la UE i la troica. Aquesta actuació nefasta de la burocràcia sindical va ser de la mà de la majoria de l’esquerra europea: Algú s’imagina als partits “amics del PASOK” i “amics de Tsipras” cridant a una mobilització europea en suport al poble grec?

No obstant això, les lluites han demostrat la capacitat de lluita de la classe treballadora europea i han evidenciat que, més enllà de les disparitats nacionals, aquesta no està disposada a acceptar resignadament l’ofensiva del capital i que, malgrat els cops rebuts, no està vençuda i tornarà a sortir a enfrontar els nous atacs.

Reformisme i Neorreformisme: els amics del PASOK i els amics de Tsipras.

Hi ha una aguda crisi i decadència dels vells partits socialdemòcrates, convertits des de fa temps en partits social-liberals, corresponsables de l’ofensiva capitalista contra la classe treballadora europea. El cas recent més destacat és el del PSF d’Hollande, amb clars símptomes de “pasokització”: abandonat per les seves bases, enfonsat en el descrèdit popular per la seva bel·ligerància contra les conquestes obreres i amb la seva ala dreta passant-se a Macron.

L’ascens de Corbyn a Gran Bretanya va reflectir una crisi del partit laborista que ve des de lluny, que inclou xocs de l’aparell del partit amb la burocràcia sindical i, sobretot, el repudi de gran part de la classe treballadora i la joventut britànica cap al “New Labour” instaurat per Blair. No obstant això, malgrat recuperar suport de sectors importants de joves i de treballadors, Corbyn, des que va ser triat líder del Labour, ha mostrat el seu rebuig a trencar amb l’ala dreta del partit, àmpliament hegemònica en el grup parlamentari i els càrrecs municipals.

El seu programa electoral planteja reconstruir parcialment l’Estat del Benestar apujant impostos als més rics i proposant algunes nacionalitzacions limitades, però dient molt poc sobre els milers de milions de lliures saquejades dels serveis municipals. Tot, per descomptat, sense qüestionar la propietat dels bancs i grans empreses, ni el règim polític britànic i les seves institucions, ni els pactes i compromisos internacionals del capitalisme anglès (com l’OTAN o el desplegament imperialista de tropes britàniques al llarg del món), ni tan sols l’armament atòmic. Pel que fa a la UE, busca un arranjament amigable en el marc del mercat únic i la unió duanera. És un programa a la recerca d’un “capitalisme (imperialista) de rostre humà”, que seria aplicat de manera “pragmàtica i raonable”, degudament “supervisat per l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària”.

Però mentre el gran capital controli els principals ressorts econòmics i estatals no només els punts socials del programa de Corbyn mancaran de viabilitat sinó que, en el cas que fossin imposats per la pressió social, la seva continuïtat tindria els dies explicats. En realitat, no hi ha manera de recuperar les conquestes de l’Estat del Benestar si no és expropiant al capital i assumint el poder la classe treballadora. Després de tot, si es va aconseguir l’Estat del Benestar després de la Segona Guerra Mundial, no va ser més que per la por de la burgesia a la revolució social.

No obstant això, el més sorprenent de tot és l’alineament incondicional de l’esquerra britànica amb Corbyn, que ha vingut a salvar el Labour. Des de Left Unity i la Trade Union and Socialist Coalition (TUSC), passant pel Socialist Party i el Socialist Workers Party, tots han renunciat a aixecar una alternativa revolucionària independent. Per tots ells, com diu Left Unity: “la reconstrucció del Partit Laborista com un partit socialdemòcrata de masses és vital”.

Però on l’evolució ha estat més fulgurant és amb Tsipras-Syriza, als qui el gruix de l’esquerra europea (Podem, Esquerra Unida, el Bloco portuguès, Mélenchon, Die Linke…) havia presentat com a heroi de la lluita contra l’austeritat i model de referència enfront d’una socialdemocràcia al servei de la troika i en caiguda lliure. No obstant això, poc després d’arribar al govern, Tsipras i Syriza van passar de ser l’“esquerra radical contra l’austeritat” i el “cop” del PASOK a convertir-se en el seu substitut. Van trair el poble grec en el referèndum i es van transformar en els nous executors de la troika, en els gestors de la política criminal de la UE contra els refugiats.

A Portugal, el Bloco d’Esquerda integra (juntament amb el PCP i la burocràcia de la CGTP) la base parlamentària del govern del PSP, amb l’argument que és l’única política possible per impedir la tornada de la dreta. Amb això, avalen la política d’austeritat de la troika aplicada per Costa, anestesien al moviment i alimenten la falsa il·lusió que és possible una sortida per al país en el marc de la UE i per la via parlamentària.

A Alemanya, Die Linke ja governa amb l’SPD en els lands de Turingia i Brandenburgo i aspira a convertir-se en el seu soci menor en un improbable govern federal. A l’Estat Espanyol, Podemos, que ja ha perdut bona part de les il·lusions que va despertar, es mostra com un aparell electoral que associa la seva futura entrada al govern a una coalició amb el PSOE. A França, el programa de Melénchon, exministre de Jospin i candidat de “França Insubmisa”, té un biaix marcadament nacionalista (incloses declaracions xenòfobes i també de biaix imperialista en relació a la Guyana francesa en les passades eleccions presidencials), no toca la propietat de les grans empreses i els bancs, ni tampoc trenca amb la política imperialista francesa.

Tots ells, Melénchon, Podemos, el Bloco d’Esquerda, Die Linke o Syriza, no plantegen cap ruptura amb la UE, sinó que proposen “modificar els tractats” per a la seva “refundació”.

Aixecar una resposta internacionalista a l’ofensiva capitalista, treballar per construir una alternativa a la burocràcia sindical

Si hi ha alguna cosa que no s’ha de repetir més és que, davant de situacions com el referèndum grec o la mobilització contra la llei laboral a França, no hi hagi una resposta europea del moviment obrer, encara que de moment sigui minoritària.

Ara mateix tenim el “quart memoràndum” grec, els decrets anunciats per Macron pel juliol (radicalitzant la contrareforma laboral i atacant altres conquestes bàsiques del moviment obrer francès) i les agressions en marxa en els altres països.

Per això és urgent que des del sindicalisme combatiu s’engeguin els preparatius per convocar una jornada europea de lluita que doni una resposta unida a l’ofensiva de la UE, enforteixi  la classe obrera francesa i al poble grec i unifiqui a cada país les lluites en curs, en confluència amb els moviments unitaris de lluita existents.

Cal donar tot el suport al sindicalisme combatiu i als organismes unitaris de lluita que sorgeixen a diferents parts d’Europa com les Marxes de la Dignitat a l’Estat Espanyol o el Front de Lluita No Austerity a Itàlia. És necessari enfortir als sindicats combatius i que s’agrupin a la Xarxa Sindical Internacional de Solidaritat i Lluites. Cal treballar sense descans per aixecar una alternativa sindical a les centrals burocràtiques.

Necessitem una resposta solidària contra les reformes que destrueixen els drets laborals i sindicals i arremeten contra el sistema públic de pensions; pel no pagament d’un deute il·legítim; en defensa de serveis públics gratuïts i de qualitat; per l’establiment un Salari Mínim europeu digne; per plans de xoc contra la desocupació basats en el repartiment del treball sense disminució de salaris; per les reivindicacions de la dona treballadora; contra la repressió a les lluites i en defensa de les llibertats democràtiques atacades.

Construir una Internacional revolucionària a Europa

Per a nosaltres, la Lliga Internacional dels Treballadors (LIT-CI), la lluita per organitzar una resposta internacionalista europea és indissociable de la lluita per construir una alternativa revolucionària a Europa. Aquest és el nostre compromís i la nostra batalla.

Tsipras ha demostrat que si un se sotmet a la Unió Europea i a l’Euro, per moltes promeses i discursos que faci des de l’oposició, quan arriba al govern es converteix en l’executor de la troika. Repudiem aquest neoreformisme que no va més enllà de les eleccions i les institucions burgeses i que es cobreix amb frases buides sobre la “radicalització de la democràcia” i la “refundació” de la UE… per acabar governant pel capital a costa de la misèria del poble.

La lluita i el compromís de la LIT és construir un agrupament militant independent de la burgesia, de la socialdemocràcia i del neoreformisme, dels amics del PASOK i dels amics de Tsipras. Un agrupament classista i internacionalista enfrontat els governs de la troika, estiguin formats per partits de la dreta, per Hollande o Gentiloni, per Costa a Portugal o per Syriza a Grècia. Un agrupament per a la revolució socialista europea, on el treball institucional sigui solament un element auxiliar de la lluita extraparlamentària. Un agrupament l’estratègia del qual impliqui trencar amb la UE i obrir pas a un nou règim polític i social basat en la democràcia obrera i en la propietat social dels grans mitjans de producció, per una Europa dels treballadors i els pobles, és a dir, per uns Estats Units Socialistes d’Europa.