Per Roberto Laxe

Ja en el desè any de la crisi capitalista anomenada “Gran Recessió”, no és cert que ens trobem en una “recuperació” d’aquesta: el capital no té sectors on invertir amb garanties de benefici, i segueixen saquejant els comptes públics.

Els beneficis empresarials es basen en un augment de l’explotació de la classe treballadora, en les rebaixes dels salaris amb pèrdua de drets socials i polítics i en la precarietat a tots els nivells, en les administracions i en l’empresa privada; en les retallades en la sanitat, en l’educació i en els serveis socials amb la privatització com a lema.

Aquesta concentració del capital i del poder en poques mans té una altra víctima: els pobles que, com el gallec, són perifèria dins d’estats que també són perifèrics, com l’Estat Espanyol.

Les polítiques de la Xunta, d’acord amb les de l’Estat i la UE, desmunten el seu aparell productiu al servei de la divisió del treball de la classe obrera, de l’exportació de matèries primeres i mà d’obra, o de la simple conversió en la marisqueria de l’Estat i d’Europa. Les polítiques de transport que fomenten les connexions amb el centre de l’estat (AVE a Madrid), marginen zones senceres de Galícia, tan urbanes -com Ferrolterra-, com rurals.

Aquest desmantellament conscient i planificat pels poders estatals, desenvolupat per la Xunta de Feijoo, té en l’empresariat gallec el seu principal aval. A les multinacionals com Inditex, o de conserves, cerveses o alumini… no els importa la realitat gallega. Els arriba amb tenir bones comunicacions per enviar les seves mercaderies. La resta del capital viu de les engrunes que cauen de les subvencions de la taula de l’Estat. Es confonen de mig a mig els que esperin per un projecte nacional burgès gallec; aquests van decidir fa anys ser “cua de lleó, en comptes de cap de ratolí”.

Amb l’aprofundiment de la crisi, les seves conseqüències estan colpejant a la classe treballadora i el poble treballador gallec. Amb salaris dels més baixos de l’Estat, amb la taxa de precarietat més alta, la taxa d’atur tapada per l’emigració de milers de joves i no tan joves, no es pot esperar per un projecte inexistent; que el BNG trobi el seu Artur Mas, o En Marea camini cap a un projecte més nacionalista.

La tasca de la lluita per la sobirania nacional gallega no té res de burgesa, és treballadora. La lluita pels drets laborals i pels drets socials, estan totalment imbricats amb la lluita contra tots els capitalistes i les seves institucions (la Xunta, l’Estat i la UE), fins i tot els que es reivindiquen “galleguistes”.

Impulsar a Galícia un Bloc de Classe i Combatiu

La crisi i les seves conseqüències no són exclusives de la classe treballadora gallega, sinó que són part del projecte que es diu Unió Europea, que ha destruït Grècia i empobrit la resta com els centenars de milers de jubilats alemanys treballant amb els “minijobs”, o les reformes laborals a França. Per això, la resposta ha de caminar en el camí de la unitat contra l’enemic comú.

En aquest 25 de Juliol, la classe treballadora gallega ha de prendre el protagonisme que li correspon pel seu paper en la societat; no pot esperar cap “salvador” d’una altra classe social, sinó que ha de visualitzar-se la seva alternativa: la lluita per una Europa dels Treballadors/es i dels Pobles, que trenqui amb la UE i l’euro. Per reconstruir la unitat de la classe obrera, agafa tota la seva força la lluita pel dret a decidir del poble gallec la seva relació amb la resta del món.

La tasca de les organitzacions sindicals, polítiques i socials que es reivindiquen de la classe treballadora és la d’impulsar aquest 25 de Juliol un Bloc de Classe, Combatiu, que posi en el centre els drets laborals i polítics de la classe treballadora.