Les ajudes a la Dependència a Andalusia, estan pràcticament paralitzades. Segons dades estadístiques del Portal de la Dependència (Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat) el 30 de setembre hi havia a Andalusia 287.425 dependents amb dret a prestació dels quals 180.574 l’estan rebent ja, la qual cosa significa que més de 100.000 estan en llista d’espera. De tots ells almenys 37.411 són dependents severs i greus (el que vol dir que necessiten ajuda en totes les activitats bàsiques de la vida diària) i la resta són dependents moderats, després d’obtenir aquests últims el dret a les ajudes el juliol de l’any passat, després que el govern central aprovés una llei que retardava la seva incorporació al sistema per dos anys.
Tant el retard a l’hora de valorar a aquestes persones, com la falta de recursos de tot tipus per elaborar un pla individual d’atenció amb cadascuna d’elles, així com el dèficit de places que existeix en centres de dia o residències públiques, fa que en la majoria dels casos l’espera perquè els arribi la resolució de reconeixement des que es fa la sol·licitud, s’allargui més enllà dels sis mesos de termini màxim que segons la llei ha d’intervenir i que passi molt més temps encara, per rebre les ajudes quan tenen dret a elles.
I la veritat és que encara que el govern andalús hagi aprovat aquest any el Pla Andalús de Promoció de l’Autonomia Personal i Prevenció de la Dependència, per prevenir el deteriorament i alentir l’evolució de les més de 90.000 persones reconegudes com a dependents moderades, només un 22,85% d’elles estan rebent alguna ajuda de les que per llei els correspon, la qual cosa significa que un 77,15% segueix esperant.
A més, en la majoria dels casos l’ajuda es redueix a un Servei de Teleassistència, que és un dispositiu connectat al telèfon perquè la persona es comuniqui amb una centraleta per donar-li suport davant de situacions d’emergència o inseguretat, solitud i aïllament.
…I una vegada més recau en les dones
I parlar de paralització de la Dependència a Andalusia, és parlar de què som les dones les que ens veiem més afectades, ja que per la nostra major longevitat, som majoria entre la població dependent. Un 66% del total, segons dades del Ministeri.
També som dones les cuidadores no informals reconegudes com a tals en l’àmbit familiar, (8933 enfront de 1052 homes segons la mateixa font), moltes d’elles desbordades en el seu rol per la manca d’ajudes públiques. O entre el personal que treballa en els serveis que recull la Llei com són l’ajuda a domicili, centres de dia o residències. Treballadores que amb les retallades, estan veient com perillen les seves ocupacions o es deterioren les seves condicions laborals, ja de per si bastant precàries en molts casos.
Uns pressupostos “socialistes”?
És per això que l’increment del 2,5% (1.161 milions) per a Dependència, previst en l’avantprojecte de llei del pressupost andalús per 2017, que el govern andalús ha presentat i l’aprovació definitiva del qual està prevista pel 22 o 23 de desembre, és totalment insuficient per revertir aquesta situació de paràlisi en què es troba la Dependència. Igualment passa amb el pressupost amb el qual s’ha decidit finançar aquest primer Pla Andalús de Promoció de l’Autonomia Personal i Prevenció de la Dependència, que és de 1.765 milions fins al 2020! I del que segons les seves pròpies dades, solament s’han beneficiat fins ara un 0,37% de les persones dependents a Andalusia.
Tampoc l’increment previst d’un 5,5% en Salut (9.304 milions), que inclou 97 milions més de despesa de personal sanitari i d’un 3,8% més en Educació (6.103 milions) seria capaç de revertir els devastadors efectes de les retallades en despesa social duts a terme en aquests anys, tant per l’anterior govern del PP, com pel govern andalús.
Andalusia és l’autonomia amb el menor pressupost sanitari per habitant de tot el país, ja que tan sols gasta 1.007,11 euros per persona, una quantitat molt allunyada de la mitjana nacional, que són 1.232,60 euros
En Educació, 1000 interins/es de primària s’han quedat sense feina aquest any, amb el que són ja 7000, els docents suprimits curs a curs pel govern andalús des del 2012 en tots els nivells educatius (Secundària, FP, Infantil i Primària). Això sense esmentar que monitors i milers de treballadores-intèrprets de llengua de signes, educadors/es de suport o netejadores, es troben en les més nefastes condicions de precarietat a causa de l’externalització de molts serveis educatius.
Tornant a la Dependència, des de l’executiu andalús es queixen amb raó que el govern central solament ha aportat en l’últim any un 18% del pressupost per a Dependència, en comptes del 50% que li corresponia per llei, obligant a la Junta d’Andalusia a carregar amb un 82% de la despesa i que aquesta situació és “insostenible”, per la qual cosa reclamen “un pacte d’Estat per mantenir la Dependència”.
Però resulta que en l’Avantprojecte del Pressupost andalús per 2017, es destinen 11,4 milions d’euros, al dia!, per pagar el deute contret amb l’Estat pels préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica i el Pla de Pagament a Proveïdors, la qual cosa suposa una despesa que absorbeix la cinquena part del total i un augment d’un 38% respecte a l’actual exercici. I això, sense saber encara la incidència que tindrà per a les autonomies, l’ajust de 5.500 milions que ha exigit Brussel·les a Espanya.
I en això de seguir pagant el deute i ajustar-se al dèficit que els imposa la UE i el govern central, està molt clar que “no estan disposats a treure els peus del plat”, encara que això suposi seguir deteriorant els serveis públics.
I és que encara que la Consellera d’Hisenda hagi dit que aquest pressupost és “clarament d’esquerres” o que “No hi ha cap política en aquests comptes que no siguin netament socialistes” i per molt que s’obstinin a dir que a Andalusia no hi ha retallades i que les seves polítiques són “diferents” a les del PP, els números parlen per si sols i la realitat diària que patim les de baix, és molt diferent del que expliquen en els seus discursos.
Els indicadors sobre exclusió social evolucionen pitjor a Andalusia que a la resta d’Espanya, sigui la despesa mitjana de la llar, la desocupació de llarga i molt llarga durada o les dificultats per arribar a final de mes.
Som la segona comunitat amb la taxa de pobresa infantil més alta d’Espanya, només per darrere de Ceuta” i la que té l’índex més alt de pobresa, sent un 43,2% d’andalusos i andaluses, les que viuen sota aquesta situació, la qual cosa equival a 3.620.684 persones.
PSOE: Pilar del règim i sostenidor del govern del PP
Ja fa anys que el PSOE es va convertir en un dels pilars del règim, respectuós i garant de les regles del joc que ens imposa el mercat capitalista, del respecte a les lleis encara que aquestes siguin injustes i de l’ordre social existent. Amb la crisi del capitalisme, el PSOE (en general tota la socialdemocràcia europea) i cada vegada més també Podem i IU (l’oposició de la qual al govern no passarà d’una “oposició parlamentària”), han passat d’administrar l’Estat de Benestar, a ser tan sols “gestors de la misèria”, allà on governen. I el govern andalús n’és el millor exemple.
En aquests dies hem vist com per garantir la “governabilitat”, el PSOE ha decidit immolar-se, passant de ser el partit que s’alternava en el poder amb el PP, a ser directament la seva sustentació.
Per tot això, la tasca que les treballadores i treballadors andalusos tenim per endavant, és no donar ni un sol vot de confiança al govern andalús i seguir organitzant i donant suport a les lluites que sorgeixen en oposició a les seves polítiques.
- No a les retallades, vinguin d’on vinguin!
- Derogació de les reformes laborals!
- Per la defensa dels serveis públics!
- No al pagament del deute ni al pla d’ajustament exigit per la UE!
- Contra tota forma de violència masclista. Ni una Menys!
- Amnistia social!
