Mentre la societat està al carrer, contra l’“almoina” als pensionistes, la bretxa salarial o pel dret a decidir a Catalunya, el govern, CCOO, UGT i CSIF signen el II Acord per a la millora de les condicions laborals i l’ocupació en l’Administració Pública.

Enfront de la “recuperació econòmica” no els ha quedat més remei que prometre 250.000 places i una pujada salarial del 8% en tres anys. Però el que no diuen és que totes aquestes mesures estan condicionades al creixement de l’economia i a l’estabilitat pressupostària.

Però que ningú es deixi enganyar, aquesta és la manera en com responen a les mobilitzacions de Marea Blanca, Verda, Taronja, Bombers i Bomberes, Forestals, Justícia de Galícia en vaga indefinida, interins andalusos en lluita, III Marxa de Precàries a Galícia i l’aparició de noves organitzacions sindicals en diferents sectors, com la Plataforma d’Interins, Temporals i Estatuaris Eventuals (PI). Tot plegat a escala estatal i per intentar que la situació es calmi, per reprendre control de les direccions sindicals i recuperar-se del descrèdit que tenen davant dels i les treballadores i de la societat.

Un bon acord o una nova mentida

Les parts signants diuen que amb aquests acords “es milloren les condicions de treball i incrementen la qualitat en la prestació dels serveis públics”. Però no van pel bon camí de recuperar els nivells d’ocupació d’abans de la crisi, ja que les Ofertes d’Ocupació no s’acosten ni de lluny a les més de 700.000 interines que hi ha; això suposarà un ERO encobert, la destrucció de milers de llocs de treball, canviar el personal amb antiguitat per nous treballadors (sense antiguitat) i estalviant-se milers de milions d’euros en les indemnitzacions per contractes en frau de Llei. Com es pot parlar de recuperació econòmica amb una pujada del 8% en tres anys, si hem perdut més del 13%?

Si llegim la premsa, entenem que els acords són d’aplicació immediata, però res més lluny de la realitat. Les direccions sindicals bé que ho saben, aquesta aparent unitat, com si tota la plantilla de les administracions fóssim iguals, no és tal. Aquesta unitat queda en paper mullat, ja que si bé és un Acord Marc, les mateixes direccions sindicals la trenquen quan negocien administració a administració, trosset a trosset, com si cada secció de l’Administració fos independent en la qüestió de les relacions de treball; totes estan unides per les mateixes polítiques de retallades desenvolupades pels governs, tant el central com els autonòmics. Per evitar desestabilitzar als diferents governs (competències descentralitzades), fomenten la divisió i el corporativisme.

Darrere l’estela deixada per les dones treballadores i els pensionistes

El govern del PP està a la corda fluixa, com van demostrar les mobilitzacions de dones i pensionistes, i aquests Pactes volen garantir la “pau social”. Però per molt que presumeixin de “recuperació econòmica” la veritat és que el govern menteix, les retallades continuen, l’article 135 de la Constitució segueix vigent i el deute segueix pagant-se, i això és el que impera en el control de la despesa pública. Qui es refia d’un govern que durant anys ha fet que cada Consell de Ministres signi noves retallades?

Els i les pensionistes tornen a sortir al carrer amb el suport de les dones, passant per sobre de les direccions sindicals majoritàries. Els i les treballadores de l’administració hem de seguir aquest exemple. Ha arribat l’hora de superar aquestes direccions trencant la divisió que tant l’Administració com els sindicats majoritaris introdueixen, unint la lluita amb altres sectors socials podrem derrotar la fal·làcia que “no hi ha diners” per a la despesa social, però si per rescatar bancs i autopistes.

És tasca del sindicalisme de classe i alternatiu fer aquest pas de superar les divisions administratives (Central, Autonòmiques, Ajuntaments, Diputacions) i engegar un pla de lluita decidit en assemblees i reunions de centres de treball, per aconseguir el rebuig unànime i rotund  a aquests Acords, en la defensa de tots els llocs de treball i per a recuperar-ne els perduts. Són les necessitats socials les que han de determinar els llocs de treball i no les polítiques privatitzadores.