Grècia: davant el dictat imperialista, suspendre el pagament del deute i nacionalitzar la banca

Estan en curs les negociacions entre el govern grec i els dirigents de l’imperialisme europeu. El paquet de mesures exigit per l’imperialisme no és res més que la firma de l’estatus d’una colònia seguida d’una veritable declaració de guerra contra la classe treballadora: exigeix el manteniment integral del pla de privatitzacions iniciat pel govern Antonis Samaras [Nova Democràcia], els aeroports i els ports del Pireu i Tessalònica; implementar la reforma de les pensions (és a dir, rebaixar-les i acabar amb les prejubilacions); mantenir la suspensió de la negociació col·lectiva salarial i laboral, revisar el dret de vaga i la llei que regula els acomiadaments col·lectius (EROS), sens dubte per facilitar-los.

Però, com que el pagament del deute ha de sortir de la suor dels treballadors grecs, exigeix que qualsevol canvi del marc laboral sigui sotmès a l’aprovació de la Troika. També exigeixen augment l’IVA i acabar amb els subsidis al combustible de la calefacció i al combustible dièsel agrícola… Manté la política de superàvit primari i les retallades en despeses socials. Així mateix, planteja “revisar les taules salarials” dels treballadors estatals, és a dir, retallar els salaris de l’Administració Pública.

Per si fos poc, hi ha un aspecte escassament discutit i comentat per la premsa: l’exigència “d’establir una agència tributària independent”. És a dir, l’Estat grec ha de renunciar al control de la recaptació d’impostos i passar-la directament a la Unió Europea (UE), reconeixent la fi de qualsevol tipus de sobirania.

El que du a terme l’imperialisme, i que únicament no escolten els que no volen escoltar, és que el preu a pagar per quedar-se a la UE i a la zona euro és la colonització del país i l’esclavitud. El domini i la humiliació de Grècia no és dictat només per la política de pillatge, sinó també, com afirma un dels portaveus del capital financer: “La democràcia europea té una premissa organitzativa nova. Els ciutadans encara han de canviar els seus líders cada cert temps, però només amb el clar enteniment que les eleccions no anuncien canvis de direcció. Les elits europees, d’esquerra o de dreta, dins o fora de la zona euro, s’agenollen davant l’altar de l’austeritat. Els governs es permeten un retoc per aquí o un matís en què li donen més importància per allà. Ningú s’atreveix a posar en evidència el catecisme de l’austeritat pressupostària”. (Financial Times, 06/05/2015)

Dit això, l’imperialisme necessita esclafar els treballadors grecs per haver-se atrevit a dir prou a l’espiral de retallades, contra-reformes i sobreexplotació. “L’altar de l’austeritat” no admet reformes: el rebuig d’Alexis Tsipras al dictat de l’imperialisme com que no venia acompanyat de mesures que permetin trencar amb el catecisme de l’austeritat manté el país agenollat.

L’alternativa a convertir Grècia en una colònia alemanya és suspendre el pagament del deute i sortir de l’euro

La lògica de canviar l’austeritat estricta per una “austeritat atenuada” porta a acceptar, encara que negociant, els termes del dictat imperialista, donat que l’única estratègia real de la negociació té com a límit i horitzó que Grècia es quedi a tota costa a la zona de l’euro. Però, aquesta estratègia respon, ni més ni menys, que als interessos de la gran burgesia grega i a la dels banquers paràsits en fallida; manté el país ostatge dels préstecs del Banc Central Europeu (BCE) perquè ells mantinguin els seus guanys, mentre la classe treballadora s’enfonsa en la misèria.

Tsipras ha denunciat que l’asfíxia financera a la qual el BCE està sotmetent a Grècia és immoral. Però l’imperialisme no entén de moral ni d’humanitat, qualitats exigides pel primer ministre grec a aquells que es neguen, fins i tot, a reconèixer la seva responsabilitat històrica per l’ocupació i la barbàrie nazis a Grècia a la II Guerra Mundial. El que no diu Tsipras és que aquesta “asfíxia financera” és facilitada, ni més ni menys, per la seva decisió de firmar l’acord del passat mes de febrer. I la pregunta: quines mesures va decretar el govern de Tsipras contra “l’asfíxia financera” imposada pel BCE? Va obligar a tots els organismes estatals (des dels municipis fins als hospitals) a posar a disposició del govern les seves reserves de caixa per complir els compromisos de l’FMI.

Però, aquesta era l’única via? No. “L’asfíxia” no pot ser utilitzada per negociar el dictat, ja que només és necessari que el seu govern nacionalitzi la banca, sense assumir cap dels seus deutes, la unifiqui en un únic banc estatal i decreti el control dels moviments de capitals.

Però el govern i el seu partit, Syriza, ja han anunciat que, d’haver-hi un “acord”, llancen per la finestra el programa de Tessalònica, amb el qual Syriza va guanyar les eleccions. Ja no hi ha compromís d’augmentar el salari mínim, de derogar completament la reforma laboral, no augmentar l’IVA, la quitança unilateral del deute, anul·lar les privatitzacions, etc. Al contrari, assumeix que privatitzarà, però això sí, de “forma sobirana”. Ni tampoc la reincorporació dels funcionaris fets fora pel govern de Samaras, com l’heroica lluita de les netejadores del ministeri, només l’1% seran reincorporats, segons el projecte de llei del govern.[1]

L’únic i suprem argument utilitzat per Tsipras per justificar les concessions és que no està legitimat pel poble grec per trencar amb l’euro. Però, l’argumentació inversa també és veritable, perquè si hi ha alguna cosa que no tingui Tsipras és un mandat per no complir amb el seu programa i el seu solemne compromís de posar fi a l’austeritat.

L’opció de Syriza és renegar dels compromisos assumits amb els treballadors. Per portar-los a terme, ha de trencar els seus lligams i compromisos amb la burgesia grega, amb l’ANEL[2] i, en particular, amb els banquers socis de l’imperialisme en el pillatge del país, paràsits dels grans taurons europeus.

Per acabar amb l’austeritat, s’ha de decretar la suspensió immediata del pagament del deute. Si Tsipras no ho fa, seguirà amb la lògica de les retallades, les privatitzacions i la sobreexplotació dels treballadors/es.

Plantegem als treballadors/es grecs que no hi ha un altre camí que la seva mobilització i lluita independent del govern. És necessària una vaga general en defensa de les reivindicacions bàsiques dels treballadors i contra els plans d’austeritats negociats pel govern amb l’imperialisme. És l’hora de guanyar els carrers i exigir a Syriza: no negocieu el dictat imperialista! Suspeneu d’immeditat el pagament del deute i nacionalitzeu la banca! Feu una crida internacionalista urgent de solidaritat als treballadors europeus i d’arreu del món!

Els que a l’interior de Syriza (com la Plataforma d’Esquerra) són contraris a la firma del nou memoràndum, no poden seguir sembrant il·lusions en el govern: es fa més que necessari trencar amb el govern Tsipras-Anel, organitzar l’oposició obrera i popular i construir el front únic dels treballadors, independent del govern, en via d’avançar en la unitat per lluitar. I, més que mai, cridar a la solidaritat europea davant el boicot i aixecant la bandera d’una Europa unida dels treballadors i els pobles.

Per descomptat, obrir una perspectiva d’aquest tipus exigeix un govern que es recolzi i respongui davant la classe treballadora i el poble organitzats, que faci els passos de ruptura necessaris i articuli la solidaritat. Parlem d’un govern dels treballadors. I de la necessitat d’avançar, dins de l’actual procés de reorganització, en la construcció d’una direcció revolucionària. Ratifiquem finalment la nostra disposició a col·laborar i ajudar a les organitzacions i activistes de l’esquerra grega a conformar una oposició obrera i socialista al govern de Tsipras.

Solidaritat amb el poble grec! Anul·lació del deute grec dels Estats!

Des dels països europeus que es diuen “creditors” de Grècia (Alemanya, França, Itàlia, Estat espanyol, etc.) fem una crida a tots els partits, organitzacions i sindicats a iniciar una campanya immediata per l’anul·lació del deute grec. Els treballadors/es grecs no ens deuen res: el “rescat” grec que va suposar immensos sacrificis pel poble grec, que no va tenir més destí que salvar de la fallida a la banca imperialista creditora, en particular a la banca alemanya, francesa i nord-americana, compromeses amb grans préstecs al país. El rescat de la UE no va ser res més que la transferència del deute de la banca als Estats perquè la paguem els de sempre. La lluita per l’anul·lació del deute grec és la mateixa que portem a terme en els nostres països contra les retallades i l’austeritat.

[1] La lluita de les netejadores del Ministeri d’Hisenda http://www.litci.org/index.php/grecia/item/3058-la-lucha-de-las-limpiadoras-del-ministerio-de-hacienda#.VY5co-SlgWx

[2]Partit de dreta membre de la coalició de govern