AUTOR: EUSEBIO LÓPEZ
Si quedava algun dubte sobre el caràcter neofranquista de les institucions del règim, la pretensió del Tribunal Suprem de jutjar de nou a Otegi el posa blanc sobre negre. Després de les cartes dels militars en la reserva a rei, i el silenci d’aquest, així com les amenaces d’una “marxa enrere” amb 26 milions d’afusellaments, ara el TS assumeix la tesi de la fiscalia que de l’anul·lació del judici Otegi, per la qual va complir 6 anys de presó, se segueix … la repetició del judici.
Un dels principis bàsics del dret burgès és que ningú pot ser jutjat dues vegades pels mateixos fets sobre els quals hi ha sentència ferma; i això és el que el TS pretén, emparant-se en què el Tribunal Europeu d’Estrasburg va anul·lar la sentència condemnatòria. Així, en un ris veritablement delirant, la mateixa justícia que va vulnerar els drets d’Otegi, ara s’arroga la capacitat de jutjar de nou. En tot cas, hauria de ser la mateixa víctima de les maniobres de la “justícia” espanyola qui reobrís el cas; no els responsables de la nul·litat. És més, algun en la seva pell podria exigir de l’Estat una indemnització per detenció il·legal, ja que la sentència anul·lada va ser executada i complerta.

La intenció del TS no és altra que debilitar el govern PSOE-UP i els suports rebuts per a l’aprovació dels Pressupostos Generals; però aquest TS, que té la intel·ligència d’un peix, no només està vulnerant un principi del dret que coneix un estudiant de 1º –no poder ser jutjat dues vegades pels mateixos fets sobre els quals s’ha dictat sentència ferma–, sinó que està despullant el caràcter simbòlic del Tribunal d’Estrasburg.

Si la sentència del TS que va condemnar Otegi va ser ferma i es va executar, és evident que el que digui el Tribunal d’Estrasburg i la possibilitat de recórrer davant d’ell és una salutació a la bandera. Si no fos així, Otegi, amb el seu recurs davant aquest tribunal hauria paralitzat l’execució de la sentència, i no hauria entrat a la presó a l’espera de la seva resolució; però va entrar-hi, demostrant que a l’hora de parlar de drets democràtics la UE és un símbol inútil: a Otegi ningú li treu els sis anys de presó.

 
El paper del govern
Seria una broma de mal gust repetir fins a no poder més que l’Estat Espanyol és “democràtic“, on es garanteix la separació de poders i la independència judicial; si no fos perquè hi ha gent que passa anys a la presó o a l’exili per muntatges judicials que després el Tribunal d’Estrasburg es dedica a anul·lar, encara que no serveixi de res.

Altsasua, Valtonyc, independentistes gallecs… Els casos donarien per fer una llista de greuges contra una justícia que amaga els més granats del neofranquisme; l'”ou de la serp” que és el règim que mai va trencar amb la dictadura, la “transformà” i que partits com els que estan en el govern han cobert amb el vernís de demòcrates.

El govern del PSOE, com els governs anteriors del PSOE, són els principals responsables de la desmemòria que permet que tribunals com el Suprem, el Constitucional i l’Audiència Nacional dictin sentències com la que va condemnar Otegi i que el Tribunal d’Estrasburg va anul·lar. El que és greu és que no és el primer cas, ni serà l’últim. Tots ells s’han dedicat a repetir aquest mantra sobre la “independència” judicial, sabent que és una mentida com una casa; perquè és en el poder judicial on s’amaga el fonamental del neofranquisme. No es pot oblidar una dada, l’Audiència Nacional va ser creada en el mateix decret del 4 de juny del 77, que liquidava el tristament famós Tribunal d’Ordre Públic, i els jutges que el constituïen o bé van passar a la “nova” Audiència Nacional o al TS.

El govern PSOE-UP ha d’acabar amb l’excepcionalitat que l’Estat Espanyol compti amb tres tribunals, dos especials / polítics sota el rètol de l'”antiterrorisme”, l’AN i el TC, i un civil, el TS. En una democràcia burgesa no existeixen tribunals especials, tots els fets presumptament delictius es jutgen sota la mateixa jurisdicció, la civil. Però cal anar més enllà, ja que el poder judicial, com l’exèrcit, són els refugis del neofranquisme a les institucions del règim, i de la mateixa manera que cal depurar l’exèrcit, cal treure dels seus càrrecs a tots els jutges neofranquistes, que prevariquen sistemàticament en els seus muntatges judicials.

El govern, si realment es creu això de la memòria històrica més enllà que s’estudiï en els centres d’ensenyament, té una eina poderosa: l’exigència de la condemna del franquisme per assumir qualsevol càrrec públic i la derogació de la Llei d’Amnistia que protegeix els responsables i beneficiaris de la dictadura. No es pot oblidar que el 65% dels càrrecs que s’asseuen en consells d’administració d’empreses de l’IBEX 35 o són franquistes (Villar Mir, Martín Villa), o hereus directes dels quals es van beneficiar en la dictadura, i no van renunciar als seus privilegis.

No és una cortina de fum
L’intent de l’extrema dreta, política i institucional, de desestabilitzar el govern de coalició, que trenquin els seus suports amb ERC, Bildu i altres, no és una “cortina de fum” per tapar, segons un sector, la corrupció de l'”emèrit” o per combatre els Pressupostos Generals de l’Estat, presentats com “socials“. A l’inrevés, aquests atacs són la manifestació de la profunda crisi que viu el règim del 78, l'”ou de la serp”. No són declaracions dels dirigents polítics, que avui diuen una cosa i l’endemà la contrària per garantir-se uns vots; són resolucions d’institucions essencials en qualsevol sistema polític, la judicatura i l’exèrcit.

El PP, el PSOE, Vox…, el parlament, les CA…, són prescindibles; fan a la perifèria institucional del sistema capitalista, a la forma quotidiana d’organitzar la societat. La judicatura i l’exèrcit fan a cor de l’aparell de l’Estat dels que el capital mai no pot prescindir. Enfrontar-los sistemàticament a altres institucions centrals com el govern, és que el malestar i els elements de crisi són molt profunds; arrelen en contradiccions agudes entre sectors del capital.

De la mateixa manera que als EUA el xoc entre Biden i els demòcrates, i Trump i un sector dels republicans, expressen la profunda crisi que viu el capitalisme nord-americà, dividit entre els diversos sectors de la burgesia per veure qui es fa amb la part del lleó després de la desfeta econòmica dels darrers 12 anys; la virulència dels xocs entre l’aparell d’Estat neofranquista i el govern de coalició té aquest mateix sentit.

El capitalisme, no només l’espanyol, viu una de les seves crisis més greus; té, per dir-ho gràficament, una “crisi existencial”. La pandèmia ha destapat les mancances d’un sistema esgotat, que en el cas espanyol es multiplica exponencialment pel seu paper subsidiari en la divisió de la feina; i ha posat sobre la taula la necessitat d’un canvi profund, “sistèmic“, de les relacions socials de producció.

Els poderosos i els seus portaveus, siguin del punt de l’arc parlamentari que siguin, són conscients d’aquesta necessitat, però sense tocar l’essència capitalista d’aquestes relacions socials. Quan parlen de la “quarta revolució industrial 4.0″, de l'”economia verda o blava”, l'”economia circular”. Són tots projectes al cap dels think tank burgesos, de les universitats, etc., per donar una sortida a un sistema en caiguda lliure, que ja tenen una primera concreció política, l’Agenda 2030 que va aprovar la UE el 2015, que estan desenvolupant els Estats; i a què han dotat ja de 750.000 milions d’euros.

La virulència de les cartes dels militars a la reserva, la del TS amb les seves maniobres judicials, etc., tenen l’objectiu d’intentar canviar la correlació de forces entre els diferents sectors de la burgesia, per ubicar-se millor al punt de sortida de la crisi i fer-se amb el finançament europeu (140.000 milions). Fins ara segueixen la màxima del filòsof grec, “la política és la guerra amb paraules”; no se sap fins quan la “guerra” serà amb paraules.

Més enllà de les diferències amb Otegi, no només en el passat sinó avui pel seu suport al govern de coalició, no pot ser jutjat dues vegades per uns fets pels quals ja va complir condemna; la qüestió és just al revés, és la de dissoldre les institucions judicials que dia a dia vulneren els més elementals drets democràtics com és el d’un judici just, i apartar immediatament de la judicatura a tots aquells jutges i fiscals que no condemnin expressament el franquisme i els seus crims.

La classe obrera no pot despatxar amb un “és una cortina de fum” aquesta “guerra amb paraules”, ja que ella serà la víctima guanyi qui guanyi aquesta “guerra”; la “fusta” del “més fusta, és la guerra” del “marxista” Groucho, és l’augment de l’explotació de la classe obrera i el saqueig dels pobles que necessiten les llibertats democràtiques per organitzar la seva lluita.