No hi ha mitjà de comunicació que no parli de la recessió econòmica que s’apropa. Les borses mundials semblen una muntanya russa que balla al so dels tuits de Trump sobre la guerra comercial. Hi ha ja una recessió del sector industrial en el món, amb l’única excepció de la Xina, el creixement de la qual cada vegada es retalla més. El Banc d’Espanya i el govern Sánchez ja han reconegut «una desacceleració més profunda del que pensàvem».
En realitat, al llarg d’aquests més de 10 anys des de la crisi financera de 2007/08, mai hem sortit de la depressió. En aquest temps la classe treballadora ha estat salvatgement colpejada. I el mateix ha passat amb amplis sectors de les classes mitjanes. Les condicions de vida i treball de la immensa majoria social han patit una degradació substancial, en exclusiu benefici d’una petita minoria parasitària de banquers i grans empresaris, ara més concentrats i poderosos que abans de la crisi. I tot i així, malgrat la seva ofensiva antisocial, no sols no han aconseguit remuntar l’economia sinó que l’han aguantat artificialment, mitjançant el Banc Central Europeu, dedicat a comprar deute públic i privat i a lliurar fons il·limitats als bancs al 0% d’interès. Un remei que a hores d’ara ja no els dóna per a més.
La nova recessió que s’anuncia s’entrellaça, a més, amb l’emergència climàtica, els efectes ambientals de la qual, socials i econòmics creixen dia rere dia. Una emergència climàtica que, més enllà dels gestos hipòcrites, els capitalistes són incapaços de sufocar perquè xoca frontalment amb la seva raó de ser: la recerca del màxim benefici.
La fragilitat de l’economia espanyola
D’acord amb Europa, la recessió industrial porta ja tres trimestres instal·lada entre nosaltres. En els set primers mesos d’aquest any gairebé 30.000 treballadors industrials han estat afectats per Ets, un 85% més que en el mateix període de l’any passat. D’ells, 5.600 en Ets d’extinció. Entre els sectors afectats està el de l’automoció, amb acomiadaments, supressions de torns i expedients de regulació temporal, a més de la no renovació del contracte de milers de treballadors temporals. En el transport aeri ens enfrontem als plans d’acomiadament de Norwegian (660 treballadors) i Ryanair (512). Acollint-se a la reforma laboral, les empreses, poden acomiadar arbitràriament, sense cap nosa legal.
La recessió que ve té una especial gravetat per diverses raons. Aquesta vegada la crisi afecta de manera directa a Alemanya, la locomotora europea que representa el 28% del PIB de la UE i el 39% del seu valor afegit industrial. Atrapada enmig del conflicte entre els EUA i la Xina, l’economia alemanya s’ordena al voltant de l’exportació, principalment als EUA i la Xina, de cotxes d’alta gamma i maquinària avançada. Al seu torn, una part fonamental de la indústria europea és subministradora d’aquesta màquina exportadora en crisi. Aquest és el cas de la indústria espanyola, la dependència de la qual és enorme, més si cap des de la implantació de l’euro i l’última crisi.
La fragilitat industrial espanyola s’expressa de manera particular en l’automoció, de lluny el principal sector manufacturer. Aquest sector depèn totalment de multinacionals estrangeres, està concentrat en el muntatge i no conté cap centre tecnològic, excepte SEAT. I el més greu: cap de les multinacionals presents planeja fabricar aquí els seus cotxes elèctrics. Per contra, volen continuar dedicant les plantes al muntatge dels cotxes de combustió, en obert declivi.
La fragilitat es reflecteix igualment en el pes desorbitat del turisme, d’acord amb l’«especialització» de l’economia espanyola. És el sector que més aporta al PIB espanyol (15%) clarament per sobre de la indústria, amb tota la seva càrrega de temporalitat, baixos salaris i pèssimes condicions de treball. En territoris com Balears o Canàries més del 30% de l’ocupació depèn del turisme. Ara, la fallida de l’agència britànica Thomas Cook ha deixat en evidència la vulnerabilitat del sector, que podria col·lapsar si la situació econòmica s’agreuja a països com Gran Bretanya, Alemanya o França.
Un altre factor de fragilitat és el Deute Públic, que aconsegueix la barbaritat del 100% del PIB i que s’aguanta pel programa de compres massives del Banc Central Europeu, que té en el seu poder el 25% del deute espanyol i ha fet que el seu cost sigui artificialment molt baix. Una crisi financera desequilibraria per complet els comptes de l’Estat.
Plou sobre mullat
Ningú sap amb precisió quan arribarà la propera recessió ni tampoc fins a quin punt la podran controlar (en la gran recessió de 2008-2013 es van destruir 3,8 milions d’ocupacions a l’Estat espanyol) El que està fora de dubte és que significarà un fort augment de la desocupació i una nova ofensiva contra els drets laborals, les pensions i els serveis públics.
El problema és que ara, a diferència de 2008, plouria sobre mullat, sobre una classe treballadora a la qual li ha estat imposada ja una enorme reculada laboral i social. Els serveis públics estan lluny de recuperar-se de les grans retallades sofertes, un 27% de la població viu per sota del llindar de pobresa, un 14% de treballadors són pobres i la precarietat afecta de ple no només als serveis sinó a la indústria. La situació dels 14.000 «riders», treballadors de plataformes com Deliveroo, Glovo o Ubereats, és l’exemple de cap a on ens volen portar: obligats a donar-se d’alta com a treballadors autònoms, sense possibilitat de negociar les seves condicions de treball i sotmesos a abusos sense control, reben sous de 900 euros dels quals han de restar despeses laborals de 450, inclosa la cotització a la SS.
El paper de Sánchez i dels aparells sindicals
Per descomptat, davant una nova recessió els treballadors no poden esperar res bo de Pedro Sánchez, tant si presideix un govern recolzat en Pablo Iglesias com en la dreta. La seva política estarà totalment sotmesa als dictats de la UE i de l’Ibex 35; no tocarà la reforma laboral de Rajoy; atacarà el sistema públic de pensions amb l’argument hipòcrita de la «sostenibilitat» i intentarà implantar la «motxilla austríaca», precaritzant encara més les contractacions i amenaçant les ja miserables indemnitzacions per acomiadament. Les seves promeses socials seran fum i la seva «transició ecològica» un frau.
Ja ho hem vist aquests mesos decretant serveis mínims que atempten frontalment contra el dret de vaga: 90% als vigilants de seguretat, 78% als treballadors d’AENA, 80% en els trajectes de l’AVE i el 65% en mitjana distància, percentatges similars a Ryanair.
Hem vist també la vergonyosa submissió dels buròcrates sindicals de CCOO, UGT i USO a aquests decrets. Són aquests mateixos buròcrates els qui han neutralitzat l’última pujada del SMI de 8000 treballadors de serveis auxiliars de Securitas i Prosegur, en permetre que els empresaris la compensessin absorbint els complements salarials i no salarials. Quant als Ets, en comptes de plantar cara i unificar la resposta, promouen la por i assumeixen els acomiadaments des del primer dia.
Cal preparar-se
La resposta a la recessió que ve ha de començar ara: fent front als plans d’acomiadaments i tancaments de plantes que, en molts casos, pertanyen a multinacionals que continuen lluint elevats beneficis; fent front de debò als serveis mínims abusius; unificant les lluites; deixant clar a Sánchez que «governi qui governi, els drets es defensen».
Respondre a una nova recessió ens exigirà fer passos substancials en la reconstrucció del sindicalisme de classe i en la recuperació del protagonisme de les assemblees de treballadors. Ens exigirà lligar les respostes immediates amb un programa de transformació socialista que inclogui mesures d’expropiació dels bancs, les energètiques i altres empreses estratègiques i posi en marxa un pla general de reconversió ecològica de l’economia basat en la plena garantia dels drets dels treballadors afectats, en una planificació democràtica i en el control dels treballadors i usuaris. Un programa que té un contingut europeu, és incompatible amb la UE i ens porta a lluitar per una Europa socialista dels treballadors i els pobles.
Octubre de 2019
