La sentència de l’Audiència de Navarra en el cas de “La Manada”, que els absolia del delicte de violació, agressió i intimidació, ha suscitat la indignació de milions de persones, en especial de les dones. Els carrers es van omplir de manifestants que expressaven la seva indignació. Les signatures per reclamar la inhabilitació dels magistrats i magistrades encarregats de dictar la sentència van superar el milió en qüestió d’hores. La indignació va augmentar encara més quan es va conèixer el vot particular d’un dels magistrats, Ricardo González, que es va pronunciar a favor de l’absolució i va defensar que el que es veia al vídeo és “sexe en un ambient de gatzara”.

Per a ses senyories, no hi ha violència ni intimidació en el fet que cinc energúmens fiquin una dona en un portal, l’acorralin i la coaccionin i, aprofitant-se de la seva superioritat física i numèrica, la sotmetin a relacions sexuals no consentides i sense preservatiu. Tampoc no importa que quatre estiguin investigats per una altra agressió sexual a una altra jove a Pozoblanco (Còrdova).

A QUI DEFENSEN AQUESTS JUTGES I AQUESTA JUSTÍCIA?

La sentència i la tipificació del delicte posen damunt la taula que les decisions judicials en el cas de dones agredides continuen plenes de tòpics i prejudicis masclistes i retrògrads. Les lleis i la seva interpretació judicial estan plenes d’aquest masclisme infame.

El rigor, la ideologia que emana de les sentències sembla feudal: s’obliga a la víctima mateixa a haver de demostrar la seva innocència, a “demostrar que s’ha defensat amb ‘dents i ungles’ durant l’agressió”, això quan no és ella mateixa “qui l’ha provocada amb la seva manera de vestir o de comportar-se” (“sentència de la minifaldilla” del 1989).

Què demanen aquests jutges a les dones? Que es resisteixin a l’agressió sexual i posin en risc les seves pròpies vides? Lamentablement la sentència mostra que és així, que es regeixen per una lògica reaccionària, masclista i clerical. El seu model és el de Santa Maria Goretti o Santa Agnès, canonitzades per l’Església catòlica perquè “van preferir morir” defensant la seva virginitat abans que “ofendre Déu”? Que no recorden les paraules de la mare de Cristina Iglesias després del funeral (2016): “Van matar la meva filla perquè es va resistir al violador”?

Aquesta és la moral sobre la qual sustenten la justícia en un país on una dona és violada cada vuit hores i només una de cada vuit es decideix a presentar denúncia.

LA VARA DE MESURAR DE LA CASTA JUDICIAL

La judicialització de bona part de la vida política i social és un dels trets distintius de la situació actual. La crisi galopant del Gobierno que fa aigües; la paràlisi d’aquest suposat òrgan de la sobirania popular que és el Parlamento i el descrèdit general de tot el règim, el Rei inclòs, ha donat a jutges i magistrats una rellevància enorme en la vida política i social, des d’Altsasu a Pamplona, passant per Catalunya o els interminables casos de corrupció.

La visió “imparcial”, “equilibrada” i “justa” d’aquests magistrats és la que fa que es considerin incitació a la violència les lletres d’un raper; terrorisme una baralla nocturna en un bar d’un poble durant les festes; sedició i rebel·lió la convocatòria d’un referèndum, i, en canvi, NO VEGIN violació en l’actuació de “La Manada”.

Les balances de la justícia a aquest país estan ostentosament inclinades cap a la dreta, puden a franquisme, a masclisme i a casta servil de les classes dominants. La sentència posa damunt la taula no només la Llei, sinó també aquells qui l’administren.

Fins i tot el Gobierno del PP s’ha vist obligat a sortir a escena i parlar de “revisar el Codi Penal”. Aquest Codi que des del 1995 han revisat cinc vegades, sempre per accentuar la repressió i retallar les llibertats, però mai per definir el delicte de violació partint del criteri més elemental: NO ÉS NO i tota relació sexual no consentida és violació. Aquest principi ja regeix a set països europeus després d’anys de lluita. Aquí no es va voler acceptar malgrat els suggeriments del moviment de dones i juristes feministes a la reforma del 2015.

NOMÉS DES DEL CARRER CANVIAREM LES COSES

La reacció del Consell General del Poder Judicial, dels fiscals i de les associacions de jutges, incloses les “progressistes”, ha sigut la pròpia d’una casta que repudia per “desproporcionada” la resposta del carrer. Però com s’ha demostrat amb les pensions, ni el Gobierno ni cap mena d’institució mouen un dit fins que el carrer els obliga a fer-ho.

Exigir que es modifiqui el Codi Penal (perquè es qualifiqui de delicte de violació tota relació sexual no consentida) i que es depuri la judicatura, posa el dit a la llaga d’una institució, “la Justícia”, que va passar del franquisme a la “democràcia” sense cap mena de depuració. Va passar el mateix amb la policia, la guàrdia civil, els militars i els alts funcionaris franquistes, que van continuar als seus càrrecs i amb els seus crims impunes. Aquesta pesada herència és en l’explicació de fons del que va passar a Pamplona.

Esperar que aquesta gent incorpori de manera voluntària una perspectiva de gènere a les lleis i que, a més, formin de manera consegüent els jutges és com apel·lar als miracles.

L’únic indici de “democratització” de la judicatura, molt lleu i molt parcial, va ser la instauració del Jurat, que va arribar gairebé vint anys després de la Constitució del 78. Malgrat tot, des de la seva entrada en vigor, cap govern del PSOE i del PP l’ha promocionat i molts jutges i fiscals l’han torpedinat, malgrat que només suposa el 0,04% dels judicis penals.

QUE LA LLUITA NO S’ATURI I FIXI ELS SEUS OBJECTIUS

“No estàs sola” és una de les consignes més corejades aquests dies mentre prossegueixen les manifestacions, assemblees i actes de suport a la jove agredida. Aquest és el camí al qual s’intenta sumar més dones i homes, a les organitzacions sindicals, socials i polítiques, de portar-lo als barris, empreses, universitats, instituts, assemblees de pensionistes…

Però no es tracta només de manifestar la nostra indignació mentre deixem les mesures que s’han d’adoptar a les mans del Gobierno, els jutges i els partits del règim. Per això és necessari que les organitzacions obreres, democràtiques i de dones construïm juntes i junts un Pla de mesures d’urgència que es basi en:

  1. Modificació immediata del Codi Penal perquè es qualifiqui de delicte de violació tota relació sexual no consentida: NO ÉS NO.
  2. Depuració del sistema judicial començant per la inhabilitació dels i les jutges implicats en la sentència de “La Manada”.
  3. Elecció democràtica de fiscals i jutges per part dels ciutadans i ciutadanes.
  4. Generalització del Jurat per garantir la formació a la població i en concret contra el masclisme.
  5. Exigir la formació en violència masclista de tot el personal que atén qui la pateix, tant en l’àmbit judicial i policial com en el social o sanitari.
  6. Educació sexual i en valors d’igualtat obligatòria en les diverses etapes educatives.
  7. Promoure l’autodefensa de les dones envers les agressions.
  8. Augment de fons en els Pressupostos de l’Estat per als recursos i protocols d’atenció sanitaris per a dones que pateixen agressió sexual.
  9. Prohibició de la pornografia i la publicitat degradant de la dona, font de negocis multimilionaris.