La tardor del 2016 marca l’inici d’un dificultós any polític a Europa. La crisi dels refugiats pren proporcions desorbitades, el Brèxit genera una incertesa creixent, les negociacions del TTIP s’estanquen i la conflictivitat social és alta a països com Grècia i França (que han viscut diverses vagues i mobilitzacions generals), però també a Polònia, on la impressionant mobilització de centenars de milers de dones (totes vestides de negre)  als carrers de Varsòvia i altres ciutats.  L’economia, per altra banda, no arrenca i segueix l’escenari de l’estancament, tot i els innombrables programes de liquiditat del Banc Central Europeu (BCE), injectant euros al mercat i comprant deutes públics als països.

Per Gabriel Hulland

Tsipras segueix les ordres de la UE i aplica un atac sense precedents al poble grec

Fa poc més d’un any, el juliol del 2015, la majoria (62%) dels participants al referèndum convocat pel govern Tsipras sobre el tercer memoràndum amb la Unió europea es van pronunciar en contra de firmar-lo i van rebutjar les polítiques d’austeritat. Algunes setmanes després, Tsipras firmava el memoràndum i es comprometia a implementar el pla de privatitzacions i reformes “estructurals” exigides per la Troika (Comissió Europea, BCE i FMI). Va ser una gran traïció al poble grec que l’havia votat justament per combatre les polítiques d’austeritat i la UE.

Des de llavors, el govern Tsipras ve complint a ratlla les polítiques neoliberals, atacant salvatgement les condicions de vida i venent el país, convertit en una colònia alemanya. Ho ha fet enfrontant-se a una forta resistència als carrers. Els treballadors han protagonitzat ja 4 vagues generals i innombrables protestes i manifestacions, moltes de les quals han patit una forta repressió policial. L’última protesta important va tenir lloc fa poques setmanes a Atenes quan els pensionistes van sortir al carrer contra la reforma de les pensions.

El rebuig popular al govern de Syriza, el partit que s’havia construït els últims anys com la principal referència “antiausteritat” a Europa, no para de créixer. Les últimes enquestes electorals mostren una diferència de més de l’11% entre Nova Democràcia, el vell partit de les tradicionals oligarquies gregues i Syriza, en segon lloc. El punt d’inflexió de l’auge de Syriza a la seva decadència va ser la traïció postreferèndum.

El Parlament grec va privatitzar el desembre 14 aeroports regionals, comprats per l’empresa alemanya Fraport per 1200 milions d’euros. L’empresa xinesa Cosco, que ja s’havia apoderat d’una de les terminals del port de Pireu el 2009, ha arribat a un acord de compra de la resta del complex portuari per 370 milions d’euros. La idea és convertir Grècia en el punt d’entrada a Europa dels productes xinesos.

L’empresa de trens grega (Trainoise), possiblement venuda a l’empresa pública de trens d’Itàlia, així com les empreses d’aigua, el metro d’Atenes i part del sistema elèctric estan dins del pla de privatitzacions del govern. El que està fent Grècia és un vertader pillatge del país, mitjançant l’entrega de la gran part del seu patrimoni públic al capital internacional.

La crisi econòmica és desoladora. El deute públic és del 180% del PIB, la taxa d’atur és del 23% i l’economia es reduirà un 0,5% aquest any. Des del 2009, l’economia es troba en un procés de caiguda en picat, exceptuant el 2014, quan va créixer menys d’1%. Per augmentar la gravetat de la situació, el govern va aprovar una dura duríssima reforma de pensions (citada anteriorment), va abaixar el salari mínim, ha atacat la negociació col·lectiva i ha apujat els impostos a les famílies que tenen els ingressos més baixos.

La Llei El Khomri acaba amb drets històrics dels treballadors francesos

França és una de les economies més importants del món, la segona a la zona euro i també a la UE, havent avançat recentment al Regne Unit a causa dels primers efectes del Brèxit a l’economia anglesa. El gran capital francès ha estat beneficiant-se enormement del mercat comú europeu, tot i que en una posició clarament subalterna en relació a Alemanya.

El 2015 hem vist enfrontaments molt durs dels treballadors francesos amb el govern d’Hollande i la patronal. La lluita contra una reforma del codi laboral francès molt retrògrada, que ataca drets històrics de la classe treballadora francesa, conquerits rere dècades i dècades de lluites i vagues generals, ha provocat titulars a la premsa internacional. Fotos i vídeos de les marxes obreres a diferents punts del país han atret l’atenció d’activistes de tot el món. La França de la Resistència contra el nazisme i el Maig del 68 va tornar a existir a la memòria col·lectiva de milers de persones.

La llei El Khomri, basada en la reforma laboral espanyola, implica la primacia, de l’acord  de l’empresa sobre la llei i la fi dels convenis per branques, la possibilitat d’acomiadaments improcedents, una major facilitat per imposar acomiadaments i la fi dels contractes fixos. És la destrucció d’un dels pilars de l’Estat del benestar francès.

Els treballadors francesos han protagonitzat, des d’inicis d’aquest any, 9 jornades de vaga, a les que han participat bona part dels assalariats del país, amb els petroliers, ferroviaris i transportistes al capdavant. El mètode de lluita van ser els piquets, el bloqueig de vies i estacions, així com la interrupció de la producció i les grans manifestacions  de masses.

El paper de la burocràcia de la CGT, que ha perdut més de cent mil afiliats els últims anys, a causa de no unificar el moviment, no organitzar la vaga general i no portar la lluita fins a les últimes conseqüències, ha provocat el desgast i el cansament dels sectors de l’avantguarda, la qual cosa ha estat fonamental per permetre l’aprovació de la reforma. Hollande va utilitzar un dels mecanismes més antidemocràtics de la Constitució francesa, un article que possibilita aprovar una llei sense necessitat de tramitar-la i posar-la a votació a l’Assemblea Nacional.

La repressió del govern va ser quelcom sense precedents els últims 70 anys d’història del país, segons l’opinió dels companys del sindicat Solidaires, una organització que participa activament d’aquesta lluita. També van intervenir altres elements, com la no entrada del moviment estudiantil i dels professors al conflicte.

La lluita no ha acabat encara, però difícilment es revertirà formalment la llei ara per ara. La lluita ara es trasllada a cada centre de treball, a mesura que es vagin concretant els canvis en la legislació laboral empresa a empresa, dia a dia.

França i Grècia: la UE imposa polítiques d’atacs als drets socials.

França i Grècia són països molt diferents, però tenen quelcom en comú: el paper central de la UE respecte dels atacs als drets de la classe treballadora. A Grècia governa el principal representant de la “nova esquerra” “neorreformista”, que fins fa poc temps despertava enormes il·lusions a l’avantguarda de tot el continent i que ara és l’agent neocolonial de la UE, particularment d’Alemanya. A França, hi ha el front de l’executiva el Partit Socialista Francès, un partit que ja fa molt va perdre el seu caràcter obrer i que ni tan sols defensa un programa reformista, sinó que directament representa els interessos del gran capital francès, en combinació directa amb la UE.

La UE és una màquina de guerra del capital financer contra la classe treballadora i els pobles d’Europa. Els atacs són brutals i es donen a escala continental, la resistència ha de donar-se en la mateixa escala. La solidaritat entre els i les treballadores de tot el continent ha d’augmentar proporcionalment respecte dels atacs. Hem de reprendre la mobilització. És l’únic camí.