Per Imanol Beristain, activista estudiantil i membre de Corriente RojaSegons Eduardo Ocaña, portaveu d’Oficina Precaria, “el 72% dels becaris desenvolupen les mateixes funcions que un treballador”, i no obstant això, a la majoria de casos, sense cobrar un sou. D’altra banda, a un article d’El Confidencial es denunciava “la misèria” de ser becari a un restaurant d’alta cuina, amb fonts de primera mà que afirmaven haver treballat a jornades de fins “16 hores a pals i sense cobrar”.
L’inici del passat mes de maig, el Dia Internacional de la Classe Treballadora, va estar marcat casualment per una polèmica entorn del xef Jordi Cruz, que va confessar no tenir contractats a becaris que treballen al seu restaurant, posant sobre la taula un debat ben necessari.
Aquesta qüestió té origen a un article publicat per El Confidencial sobre la situació dels becaris des del punt de vista dels propietaris de restaurants, on va intervenir el xef Jordi Cruz, amb unes declaracions que van caldejar l’ambient a les xarxes socials i que van tenir una forta resposta, quelcom positiu per què és senyal que cada cop es tolera menys l’explotació laboral. El rebuig a les paraules del xef i la controvèrsia que segueixen generant les seves declaracions per part de becaris, sindicalistes i figures públiques, són un clar símptoma que vivim una situació d’absoluta precarietat.
“Em molesta que es parli del treball de stagiaire com quelcom negatiu, com si fos un abús o una mala pràctica”, afirmava el xef d’Abac, el seu restaurant-hotel a Barcelona amb dues Estrelles Michelin.
El mateix xef català reconeixia no haver passat mai per aquesta situació, però sentir “molta enveja” quan coneix algú que “ve d’estar a la cuina de Martín Berasategui, per exemple”.
Però sense cap mena de dubte, la seva frase estrella va ser la següent: “Un restaurant Michelin és un negoci que, si tota la gent de cuina estigués a plantilla, no seria viable“.
Això va ser el detonant. El rebuig a les paraules del xef i la controvèrsia que segueixen generant les seves declaracions entre els becaris, sindicalistes i figures públiques, són un clar exemple que vivim una situació de precarietat absoluta i on els treballadors i treballadores, sigui quina sigui la seva edat, travessen moments de profunda indignació per l’àmbit laboral, encapçalant Andalusia la taxa de desocupació juvenil (54.1% d’atur entre els menors de 25 anys).
Centrant-nos en l’expressió “molta enveja”, sembla que part de la propaganda que es vessa sobre la classe treballadora i la joventut és la freqüent pràctica d’acusació de dir-nos privilegiats, com fan amb els estibadors per a desdibuixar la claríssima realitat que són els sous de misèria de la majoria de treballadors i joves, així pretenen crear-nos enemics dins la mateixa classe treballadora i fer que ens enfrontem entre nosaltres.
El mateix passa amb els becaris. Ens intenten vendre que són uns privilegiats per a dividir als estudiants i desenfocar el veritable problema: que no només és Jordi Cruz, que és una situació generalitzada d’explotació. El grau de convenciment, acceptació i normalització del xef sobre el “privilegi” de ser becari arriba fins a un punt on va comentar el següent:
“Estàs aprenent dels millors a un ambient real, no està costant-te res i et donen allotjament i menjar. És un privilegi. Imagina’t quants diners et costaria a un màster a un altre sector”, argumentava Jordi Cruz.
Mentre se’ns diu privilegiats, els governs i les seves polítiques ens condemnen a una vida de misèria, obligant a molts joves a marxar del país cercant oportunitats laborals.
El masterxef Jordi Cruz naturalitza la plusvàlua en defensa de becaris i becàries sense sou, es nota que no trepitja el mateix terra que nosaltres: milers d’estudiants patim la pujada de taxes i la reducció de beques, i perquè no tenim una font estable d’ingressos, molts ens trobem obligats a viure o dependre econòmicament dels nostres pares, o matar-nos en vida per a trobar una feina i després conformar-nos amb un treball precari (si és que l’aconseguim) que no cobreixi les nostres necessitats bàsiques.
El que passa és que Jordi Cruz, com a bon empresari, s’està lucrant amb la feina d’uns becaris que no cobren, i el plat que arriba a la taula pot ser una autèntica delícia (per a qui pugui pagar-se’l), però s’ha de recordar qui el prepara i a quines condicions laborals es troben sotmesos a la cuina, és a dir, qui fa realment que tot el restaurant funcioni.
Inclòs remetent-nos al marc jurídic, els becaris que no cobren es troben sota l’empar de la llei, donat que és il·legal treballar gratis segons la sentència del Tribunal Suprem del 2007 que s’aplica sistemàticament a tots els casos similars: El becari, que ha de complir certes tasques, no les realitza en la línia de contraprestació, sinó d’aportació d’un mèrit. El tret diferencial de la beca, com a percepció, és la seva finalitat primària de facilitar l’estudi i la formació del becari i no la d’apropiar-se dels resultats o fruits del seu esforç o estudi, obtenint d’aquests una utilitat en benefici propi. De manera que, si de l’examen i la valoració de la prestació del becari al marc de la mateixa activitat de l’entitat que concedeix la beca s’obté que la finalitat fonamental del vincle no és la de contribuir a la formació del becari, sinó obtenir un treball necessari per al funcionament o l’activitat de gestió del concessionari d’aquesta, la conclusió és que la relació serà LABORAL, si a aquesta concorren les restants exigències de l’article 1.1 de l’Estatut dels Treballadors.
Pel que fa a les pràctiques curriculars i extracurriculars (moltes d’elles mal remunerades), s’hauria de fer un acompanyament real de com és la seva experiència i situació, front possibles problemes immediats i que han de comunicar-se, com la vulneració dels seus drets i condicions laborals.
D’altra banda, conec companys que han estat vilment explotats a les seves pràctiques i que han tingut unes condicions lamentables, perquè s’han aprofitat de l’alumne i se li han encarregat tasques que no són ni les indicades ni les correctes. La nostra precarietat no pot, a més, estar adobada amb explotació.
A vegades, encara que l’alumne no ho digui, necessita ajuda o una major atenció per a desenvolupar-se a les pràctiques o a les beques d’estudi, així com una preocupació pel seu benestar, que el seu centre de treball sigui un espai on es trobi còmode, amb un bon ambient de treball i que no suposi cap maldecap per a la persona, ni de molt, que es vulnerin les nostres condicions. El cas de Jordi Cruz posa de manifest una realitat silenciosa: l’explotació i precarietat entre els joves del sector de l’hosteleria i altres sectors amb el vistiplau dels mitjans de comunicació.
La política institucional s’oblida molt sovint de la joventut, de la treballadora i l’estudiantil. És necessari lluitar per uns plans de treball i formació, i també de cultura, esport i oci, i que les lluites serveixin com a veu dels joves.
Necessitem una alternativa des del carrer cap als governs de l’austeritat, per a defensar els drets del poble treballador, i especialment de la joventut més empobrida i precaritzada i els estudiants, que es troben entre els més afectats pel desmantellament i la privatització dels serveis públics.
És una prioritat defensar l’educació pública i de qualitat com a dret bàsic i no com al privilegi d’una minoria, així com un treball digne per a tothom. Les treballadores i estudiants hem de lluitar de manera unitària i conjunta, a través de la mobilització, contra les reformes educatives i els atacs que vénen dels governs en forma de retallades (pujada de taxes i reducció de beques), que ja han expulsat a més de 127.000 estudiants de la universitat.
Hem de donar continuïtat a l’exemple de les treballadores i treballadors de ‘Emplea Joven’ i ‘Emplea Joven +30’ en lluita pels 6 mesos complets de treball i contra la precarietat, hem de defensar unes condicions i salaris dignes per a les becàries i becaris de tots els sectors, contra els contractes almoina i els sous brossa, perquè les grans empreses i multinacionals no es lucrin de forma despiadada a costa nostra i posar fre al capitalisme i als interessos de la patronal que estan entrant fins al fons de la cuina.
Referències bibliogràfiques:
http://www.elconfidencial.com/espana/2017-04-24/los-becarios-de-adria_1371187/
http://www.elmundo.es/f5/comparte/2017/05/02/5908867aca4741963b8b45ae.html
http://www.publico.es/opinion/carta-publica-privilegiado-trabajador.html
