Felipe Alegria
(Del llibre “La cuestión nacional hoy y el marxismo revolucionario” Marxismo Vivo Ediciones
http://www.corrienteroja.net/category/actualidad/cataluna/cuestion-nacional/)
L’enorme força aconseguida pel moviment sobiranista català ha deixat en completa evidència que si el poble de Catalunya vol decidir el seu futur nacional, no té més remei que trencar de forma dràstica i explícita amb el règim monàrquic espanyol i proclamar la seva sobirania. Amplis sectors populars de Catalunya, en particular les classes mitjanes colpejades per la crisi i pauperitzadas, han vist en la ruptura independentista amb l’Estat espanyol l’instrument per aconseguir els seus anhels de canvi social. El moviment independentista català s’ha convertit en l’avançada de la lluita democràtica estatal i en el punt central de crisi del règim monàrquic sorgit de la Transició
Esquerra Republicana (ERC), que era -per raons d’inèrcia històrica- la “candidata natural” a encapçalar aquest procés de radicalització de les classes mitjanes catalanes, s’ha resignat al paper de furgó de cua d’Artur Mas, el representant més genuí de la burgesia catalana. I seguint el seu deixant, exclou del seu programa allò que no sigui compatible amb els límits imposats per Berlín i Brussel·les. Tot ha de quedar subordinat a la permanència catalana en la UE i l’Eurozona, amb el que això implica: submissió nacional i “ajust estructural” contra les conquestes i drets laborals i socials.
Tot això succeeix en uns temps en què, a diferència del període àlgid de la lluita antifranquista en els anys 70 o dels tumultuosos anys 30, el moviment obrer no està avui assumint el paper protagonista que llavors exercia, ni compta amb fortes organitzacions sindicals i polítiques que li representin, com es reflecteix en el fet que sigui el descompost i desarmat sindicalisme col·laboracionista i burocràtic de CCOO-UGT qui segueixi ostentant la majoria sindical.
En aquestes circumstàncies, el moviment de l’esquerra independentista catalana, representat políticament per la CUP, s’ha convertit, amb un programa democràtico-radical de ruptura amb el règim espanyol i amb la Unió Europea, en l’única força rupturista catalana. És actualment el principal canal de la radicalització dels sectors més plebeus i castigats de les classes mitjanes i d’una part important de la joventut precaritzada, al mateix temps que ha obert una bretxa electoral entre sectors de la classe obrera, com hem vist en les eleccions municipals i en el 27-S. La CUP s’ha convertit, com a conseqüència d’això, en eix de reagrupament de l’activisme d’esquerra a Catalunya, reflectint en el seu si sensibilitats polítiques diferenciades i encara contraposades.
Atenent a aquestes circumstàncies, Corrent Roig, l’organització catalana de Corriente Roja (secció de la LIT-CI en l’Estat espanyol), va decidir el gener de 2015 integrar-se a l’espai polític Per la Ruptura: l’espai en el qual la CUP conflueix amb organitzacions de l’esquerra anticapitalista i agrupaments municipalistes d’esquerra i on es recolza la candidatura CUP-Crida Constituent (CUP-CC).
En aquest temps hem lluitat i seguim lluitant braç a braç amb els companys i companyes de l’Esquerra Independentista catalana, hem participat junts en les eleccions municipals i ara en les plebiscitàries del 27-S, hem debatut programes i full de ruta, hem participat en les primàries per a la llista de la CUP-CC i hem tingut també importants diferències, com quan el diputat Quim Arrufat va fer la proposta de “llista civil unitària independentista sense polítics”, que va dividir la CUP per la meitat i va deixar en evidència la precarietat de la democràcia interna. De la mateixa manera, tenim grans diferències amb l’ambigüitat estratègica mostrada després de les eleccions del 27-S, que deixa indefensa a la CUP-CC davant les enormes pressions que rep i que pot conduir al desastrós resultat de recolzar un govern de la coalició Junts pel Sí (JxS).
En aquest treball volem explicar quins són les diferències fonamentals que mantenim amb els corrents de l’Esquerra Independentista, en particular les que són més de fons, les estratègiques i ideològiques.
Autodeterminació, sobirania i independència
La proclamació de la República catalana independent és per a nosaltres una tasca fonamental en aquest període. Les raons d’això són clares: la primera, ja esmentada, és que la vida ha demostrat amb escreix que no hi ha cap possibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació sense que Catalunya trenqui amb l’Estat centralista opressor. Aquesta ruptura és, d’altra banda, el camí més clar, econòmic i factible per desmantellar el règim monàrquic sorgit de la transició: un règim hereu del franquisme i fidel instrument de les empreses de l’Ibex 35, de Merkel i Brussel·les. Si el poble català venç, la classe treballadora i tots els pobles de l’Estat estaran en molt millors condicions per treure’s de sobre aquesta pesada llosa. Si és proclamada la República catalana, serà un enorme triomf democràtic que obrirà una gran comporta a la mobilització popular, que facilitarà que la classe treballadora recuperi el protagonisme que li correspon i que afavorirà que es posin en qüestió les bases del domini del capital financer i de la dictadura de la UE i la troica. Seria, en definitiva, un pas cap a la revolució social, que és el nostre gran objectiu estratègic.
Per a nosaltres, el dret a l’autodeterminació, a la sobirania nacional catalana, i, en concret, la batalla perquè la classe treballadora es posi al capdavant d’aquesta reivindicació democràtica essencial, és quelcom irrenunciable, permanent, que afecta al moll dels nostres principis i de la nostra estratègia. És una obstinació inel·ludible perquè només mitjançant el respecte més escrupolós a aquest dret fonamental es pot aconseguir la unitat real de la classe treballadora espanyola i catalana així com la fraternitat entre tots dos pobles. I perquè només si la classe treballadora assumeix sense reserves aquesta reivindicació, aconseguirà guanyar per a la seva causa les castigades classes mitjanes petit burgeses de la nacionalitat oprimida.
Però la defensa del dret a l’autodeterminació no significa que s’hagi de defensar en qualsevol circumstància la independència de la nació oprimida. Aquesta és una decisió que, com deia el vell Lenin, ha de prendre’s “d’una manera absolutament independent en cada cas concret” i sempre “des del punt de vista dels interessos de tot el desenvolupament social i de la lluita de classe del proletariat pel socialisme“1. I és així perquè l’autodeterminació “no equival en absolut a la separació, fragmentació i formació de petits Estats. Significa només una manifestació conseqüent de lluita contra tota opressió nacional” (Lenin, “Tesis”).
Avui, a semblança del que ocorria a principis dels anys 30, i igual que van fer Trotsky i Nin en aquelles circumstàncies2, considerem que la lluita per la proclamació de la República catalana independent és una tasca essencial, que no pot fer-se descansar ni en falses proclames de la burgesia catalana ni en la inconsistència de les classes mitjanes petit burgeses. Avui com llavors, Catalunya és l’avançada de la lluita de masses contra el règim monàrquic, l’element central de la seva crisi i la clau per a rebentar-lo i empènyer endavant el procés revolucionari tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Però podria no haver estat aquest el cas. Imaginem-nos una situació a l’inrevés, en la qual un procés revolucionari, amb el moviment obrer al capdavant, estigués més avançat a Espanya que a Catalunya i aquesta fora, en canvi, el vagó de cua, el més endarrerit i retardatari. Llavors, sense deixar de defensar intransigentment el dret a l’autodeterminació, ens oposaríem no obstant a la independència, ja que aquesta aniria contra el desenvolupament del procés revolucionari. Per la mateixa raó tampoc estàvem d’acord amb l’opció independentista durant el període àlgid de la lluita antifranquista, allà en els anys 70, quan un poderós moviment obrer i popular solcava el conjunt de l’Estat i l’autodeterminació de les nacionalitats era una reivindicació compartida.
L’any 1934 (el de la revolució asturiana i els fets d’Octubre a Catalunya) els marxistes revolucionaris van fer de la lluita per la proclamació de la República catalana una de les seves grans banderes. I, no obstant això, dos anys més tard, van canviar les tornes arran de la guerra civil i del procés revolucionari que amb aquesta es va engegar, en el qual Catalunya era l’avantguarda indiscutida. Defensar llavors la separació de Catalunya hagués escapçat la revolució, fraccionat el moviment obrer i la lluita antifeixista i facilitat la victòria a Franco.
Un bon exemple històric de com aborden els marxistes revolucionaris el problema de la independència és el de Polònia. La independència d’aquest país, ocupat i dividit per tres potències havia estat durant llarg temps una de les grans banderes revolucionàries europees. I no obstant això, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, els marxistes revolucionaris es van negar en rodó a plantejar la batalla per la independència de Polònia perquè, en plena guerra entre els dos blocs imperialistes, hagués significat, inevitablement, lliurar-se a un o un altre d’aquests blocs. En aquella situació “sens dubte molt embolicada, hi ha una sortida que permetria a tots seguir sent internacionalistes: als socialistes russos i alemanys, exigint l’absoluta “llibertat de separació” de Polònia; als socialistes polonesos, lluitant per la unitat de la lluita proletària en un país petit i els països grans, sense propugnar en l’època donada o en el període donat la consigna d’independència de Polònia.” (Lenin, “Tesis”)
Alliberament nacional i lluita revolucionària pel socialisme
La lluita per l’autodeterminació en particular i per la democràcia política en general forma part substancial de la lluita pel socialisme. El vell Lenin ho expressava amb aquesta contundència: “Així com és impossible un socialisme victoriós que no realitzés la democràcia total, tampoc el proletariat pot preparar-se per a la victòria sobre la burgesia si no lliura una lluita revolucionària general i conseqüent per la democràcia”. Però amb la mateixa contundència proclamava: “és imprescindible supeditar la lluita per aquesta reivindicació [l’autodeterminació], així com per totes les reivindicacions fonamentals de la democràcia política, a la lluita revolucionària de masses pel derrocament dels governs burgesos i per la realització del socialisme” (Lenin, “Tesis”).
Per als marxistes revolucionaris, l’alliberament nacional i l’alliberament social no només són indissociables sinó que el primer sempre va supeditat a la segon. Tot ha de ser considerat des d’una òptica de classe, no des d’un punt de vista “nacional”; des de l’impuls de la mobilització directa de masses, que no s’adapta a la legalitat injusta i opressora del règim sinó que la desafia i qüestiona. És per tot això que rebutgem propostes com la de la “llista civil” que va plantejar el diputat de la CUP Quim Arrufat. Una “llista civil” electoral on havien de participar figures independentistes de “totes les sensibilitats”, una majoria d’elles liberals, partidàries de la via morta de la “negociació” amb el règim monàrquic i defensores d’una Catalunya formalment independent però en veritat sotmesa als dictats de Berlín i Brussel·les. Una llista que, d’haver-se consumat, hauria encoratjat falses il·lusions en la burgesia catalana i fomentat el col·laboracionisme de classes, que hauria lliurat bona part de la classe treballadora a les mans de l’espanyolisme d’esquerra i que hauria significat la renúncia a presentar una candidatura pròpia defensora de la ruptura oberta amb l’Estat espanyol i amb la troica i les seves polítiques d’ajust. Pels mateixos motius i amb molt més èmfasi encara, rebutgem donar suport a un govern format per la candidatura de Junts pel Sí.
Independència i lliure unió
La proclamació de la República catalana té un alt valor revolucionari però no constitueix un objectiu tancat en si mateix. La seva importància radica precisament en què és una peça clau per impulsar la fallida del règim monàrquic i obrir, a Catalunya i a la resta de l’Estat, un gran canal a una ona de mobilització popular que qüestioni el domini del capital financer i la dictadura de la UE i la troica. És, per això, un component imprescindible del programa obrer i democràtic.
Tampoc entenem la proclamació de la República catalana independent com una reivindicació “separatista” sinó com una base des de la qual defensar amb la major legitimitat la lliure unió entre els pobles de l’Estat. Som oberts partidaris de la unió, però rebutgem amb totes les nostres forces una unió forçada. A la classe treballadora només li interessa una unió lliure entre pobles lliures i sobirans. Per això reprenem la vella consigna d’Unió lliure de repúbliques, que aixequem al mateix temps que la de la República catalana.
La lluita pel dret a l’autodeterminació ha de convertir-se en el ciment que uneixi els treballadors de la nació opressora i els de la nació oprimida en la lluita comuna contra l’opressió nacional. Fem nostres les paraules d’Andreu Nin:
“La solidaritat entre els obrers de les diverses nacions que integren un Estat ha d’estar per sobre de tot. La solidaritat de classe és superior a la solidaritat nacional. La política de nacionalitats del proletariat no té res a veure amb el nacionalisme burgès. Per a la classe obrera, el problema de les nacionalitats oprimides no és sinó un aspecte de la revolució democràtica general, i només serà possible la seva solució mitjançant l’acció comuna dels obrers de totes les nacionalitats de l’Estat.” (“Els moviments d’emancipació nacional”)
La lluita per l’autodeterminació i, en concret, per la República catalana és una batalla que ha de donar-se a Catalunya i a Espanya, a Barcelona i a Madrid. És una batalla que, sent la mateixa, ha de donar-se des d’angles diferents i complementaris. El marxista de la nació opressora, en aquest cas l’espanyola, “ha d’exigir la llibertat de separació política de les colònies i nacions que ‘la seva’ nació oprimeix.” “És una exigència incondicional.” (Lenin, “Tesi”). En el cas de la nació oprimida, en el nostre cas Catalunya, ha de posar l’accent en la lliure unió, al mateix temps que preserva “la unitat organitzativa dels obrers de la nació oprimida amb els de la nació opressora. Sense això, no és possible defensar la política independent del proletariat i la seva solidaritat de classe amb el proletariat d’altres nacions” (“Tesis”). Lenin concloïa: “A gents que no han penetrat en el problema, els sembla ‘contradictori’ que els socialistes de les nacions opressores exigeixin la ‘llibertat de separació’ i els socialistes de les nacions oprimides la ‘llibertat d’unió’. Però, per poc que es reflexioni, es veu que, partint de la situació donada, no hi ha ni pot haver-hi un altre camí cap al internacionalisme i la fusió de les nacions” (“Balanç de la discussió sobre l’Autodeterminació”).
És aquesta una orientació que té profundes diferències amb l’enfocament post-leninista de l’Esquerra Independentista. La unitat estatal de la classe treballadora no forma part de les seves preocupacions i ha estat habitual en aquests anys el seu rebuig, igual que l’esquerra abertzale basca, a participar en convocatòries de lluita d’abast estatal. El seu horitzó se circumscriu als Països Catalans, els límits dels quals defineixen l’àmbit de les seves organitzacions. El seu objectiu estratègic és la independència, la construcció nacional dels Països Catalans i l’edificació del socialisme en aquest espai. La seva pròpia concepció de la construcció del socialisme té com a escenari els Països Catalans. No es plantegen la perspectiva d’una unió lliure de pobles lliures de l’Estat espanyol i, passant per sobre dels llaços històrics, familiars, culturals, i econòmics existents, conceben la relació amb el poble espanyol com si fora amb qualsevol altre poble d’Europa i del món.
L’absència d’una visió internacionalista
Lenin solia insistir que “la reivindicació de democràcia ha de ser considerada en escala europea (ara caldria dir en escala mundial), i no aïlladament” (“Balanç…”). Aquest és justament un dels ensenyaments més importants de la tradició marxista revolucionària en relació a les lluites d’emancipació nacional. I si això era veritat en temps de Marx i, més encara, en temps de Lenin, ara ho és encara més.
La lluita de classes, si pren força en algun país del continent, adquireix ràpidament una dimensió europea. És el que ocorre amb la batalla per la República catalana. Estem davant una lluita democràtica que no només qüestiona el règim monàrquic espanyol sinó també les estructures de la UE; que xoca amb el capital financer, els grans Estats europeus i la pròpia UE, que s’alineen obertament amb el gran capital espanyol i el seu Estat. És una lluita que exigeix unir forces amb la classe treballadora i els pobles europeus, i molt en particular amb els de l’Estat espanyol. Que no només va unida a la batalla per una unió lliure de repúbliques, sinó que s’integra de ple en la lluita comuna per construir una Europa dels treballadors i els pobles o, el que és el mateix, uns Estats Units Socialistes d’Europa. No és casual que aquesta fos una de les grans consignes de la Tercera Internacional fins a la degeneració stalinista, just la que donava coherència estratègica a la lluita revolucionària a cada país europeu.
Aquesta falta de perspectiva és una de les grans falles de l’Esquerra Independentista. La seva estratègia parteix dels Països Catalans i en ells culmina. L’internacionalisme és per a ella un complement l’eix del qual és la solidaritat entre nacions oprimides, no una expressió estratègica de la revolució europea i mundial.
Una estratègia reformista
Abans hem esmentat que l’Esquerra Independentista circumscriu la seva perspectiva de construcció del socialisme als Països Catalans. Creiem que és una gran limitació estratègica perquè l’experiència dels règims burocràtics de la URSS, Xina o la mateixa Cuba, i la posterior restauració capitalista, han demostrat amb escreix que no hi ha marge històric per edificar cap “socialisme en un sol país”, tampoc als Països Catalans. Un país pot començar la construcció socialista, però si la revolució no s’estén i abasta els principals països capitalistes, acaba condemnada a la burocratització i al fracàs. Per aquest motiu la lluita pel socialisme té per una dimensió mundial i, per a nosaltres, en primer terme europea. El capitalisme ha creat una economia mundial i, en primera instància, continental. El socialisme no es construirà tornant a les economies “nacionals” sinó planificant l’economia a escala europea i mundial al servei dels pobles.
Dit això, volem entrar a polemitzar amb la seva perspectiva estratègica de transformació social. Compartim la seva afirmació que ens enfrontem a un capitalisme irreformable que planteja una ofensiva general sobre les condicions de vida i de treball i sobre els recursos existents. Però la qüestió en litigi és si és possible superar aquest capitalisme depredador i començar la construcció del socialisme sense una ruptura revolucionària. És a dir, sense que la classe treballadora, amb els seus aliats, prengui el poder i construeixi un nou Estat, un Estat de nova planta, basat en organismes democràtics de masses i en l’expropiació i nacionalització dels bancs, els sectors estratègics de l’economia i les grans empreses, donant pas a una planificació democràtica de l’economia.
Aquesta és la posició que seguim defensant els marxistes revolucionaris. I ho fem sabent que avui no tenim cap Estat dels treballadors que puguem prendre com a referència (com sí ho teníem en vida de Lenin), ni tampoc comptem amb un gran partit revolucionari victoriós en el qual recolzar-nos. Ho fem conscients del fatídic balanç dels règims stalinistes i la indecent propaganda que va identificar Stalin com a legítim continuador de Lenin i no com el seu enterrador. I ho fem, finalment, sabent que hi ha moltíssimes coses que desconeixem sobre com es desenvoluparan els processos revolucionaris en el futur, però convençuts que si les masses treballadores no construeixen els seus propis organismes democràtics i aquests no disputen el poder estatal i ho acaben conquistant, no s’iniciarà la construcció del socialisme i totes les conquestes seran efímeres. Estem també convençuts que la base de l’estratègia revolucionària consisteix a ajudar a les masses treballadores a trobar el pont entre les seves reivindicacions actuals i el programa de la revolució, un pont format per un sistema de reivindicacions transicionals que, partint de les condicions i el nivell de consciència actuals, condueixi en direcció a la presa del poder per la classe treballadora.
L’estratègia de l’Esquerra Independentista és diferent. Per a ella, l’accés al socialisme vindria de manera progressiva, a través de la construcció de “espais de contrapoder popular“, de “conquesta de sobiranies“. I quina actitud s’hauria de prendre davant l’Estat burgès en aquest procés? Dos companys tan significats com Pau Llonch i Josep Manel Busqueta (diputat electe de la CUP-CC en les eleccions del 27-S) llancen llum sobre aquest assumpte en el seu llibre “Fre d’emergència”
Segons Pau Llonch, aquesta pregunta ha de contestar-se a la llum d’experiències com la de Veneçuela, “que ha aconseguit apostar per una revolució de les condicions econòmiques i, per tant, transformar des del punt de vista econòmic la societat, mantenint o respectant el que podríem cridar Estat de dret“. Per aquest motiu planteja “revisar aquesta relació tan antagonista que tenim amb l’Estat com a tal. Potser pot haver-hi una sèrie d’estructures d’Estat que siguin, amb una correlació de forces favorable, transformadores“. És a dir, que ja no es tractaria de la presa DEL poder per crear un nou Estat i començar així la construcció socialista, sinó de la presa DE poder, de manera que es pugui convertir l’Estat burgès en l’instrument d’una gradual transformació socialista, on la “economia social” i el cooperativisme jugarien un paper determinant.
Tot plegat ens porta a diverses reflexions. La primera és que ens trobem davant una formulació actualitzada d’una estratègia reformista “a lo Bernstein” que, com aquest, combina la palanca parlamentària, el desenvolupament del cooperativisme i el rol dels ajuntaments com a peces d’un avanç progressiu i gradual al socialisme. En l’esquema de Pau Llonch, només faltaria una peça: els sindicats, als quals Bernstein assignava la tasca de desenvolupar la “democràcia industrial”. En canvi, en l’estratègia de l’Esquerra Independentista tindrien una especial rellevància els ajuntaments, entesos com a peça clau d’una nova institucionalitat i com a eina bàsica del canvi social. Cosa que queda, però, allunyada de l’orientació leninista, que subordina el treball municipal a l’estratègia de presa del poder (veure la resolució “El partit comunista i el parlamentarisme”, en particular el seu punt 13, del segon congrés de la Internacional Comunista).
La segona reflexió és sobre el paper de l’economia social i el cooperativisme. Una cooperativa pot ser un instrument útil davant el tancament d’una empresa, quan els treballadors i treballadores la recuperen i la tornen a engegar en forma cooperativa, mostrant a més que no fan falta patrons per fer-la funcionar. Pot ser un mitjà de creació d’ocupació per a un grup d’aturats… Però mai serà una eina per a la transformació general de l’economia. Fa més d’un segle, Rosa Luxemburg, en la seva famosa obra “Reforma o Revolució”, va rebatre amb gran energia aquesta utopia reformista. Referint-se a les cooperatives de producció, les va definir com:
“Petites unitats de producció socialitzada dins del règim capitalista d’intercanvi (…) els obrers que formen una cooperativa de producció es veuen en la necessitat de governar-se amb el màxim absolutisme. Es veuen obligats a assumir ells mateixos el paper d’empresari capitalista, contradicció responsable del fracàs de les cooperatives de producció, que es converteixen en empreses purament capitalistes o, si predominen els interessos obrers, acaben per dissoldre’s.
Per això les cooperatives de producció només podran assegurar la seva existència en l’economia capitalista si, recorrent a algun ardit, aconsegueixen suprimir la contradicció capitalista entre el mode de producció i el mode d’intercanvi. I ho poden aconseguir només si se sostreuen artificialment a la influència de les lleis de la lliure competència (…) quan s’asseguren per endavant un cercle fix de consumidors, un mercat constant. Com a tal remei poden servir les cooperatives de consum (…)
Però llavors les cooperatives de producció han de quedar, en el millor dels casos, condemnades a un mercat local i reduït (…) les cooperatives de consum i, per tant, també les de producció, queden excloses de les branques més importants de la producció de capital (…) Per aquesta única raó (deixant de costat de moment el seu caràcter híbrid) no pot considerar-se seriosament les cooperatives de producció com a instrument per a la realització d’una transformació social general”
Els arguments de Rosa Luxemburg són, si cap, més vigorosos ara, quan 200 companyies gegantes dominen l’economia mundial. De la mateixa manera, experiències com la de Fagor o Eroski testifiquen les seves paraules.
Però la crítica al paper estratègic que l’Esquerra Independentista atorga al cooperativisme no és només per la seva inviabilitat històrica com a instrument de transformació social general. És també per la seva concepció d’una societat cooperativista futura, entesa a la manera anarquista, en la qual cada unitat de producció seria un ens independent, propietat dels seus socis treballadors. Compartim la crítica expressada per E. Preobrazhenski en un conegut treball de divulgació bolxevic (“Anarquisme i Comunisme”, 1921):
“La nostra primera divergència amb els anarquistes és a qui han de pertànyer i sota quin comandament han de trobar-se les fàbriques expropiades als capitalistes i en general tots els mitjans de producció. Nosaltres diem: tots els mitjans de producció han de pertànyer i han de trobar-se a disposició de tots els que treballen, de tots els treballadors de la societat comunista (…) pertanyen a tots i a ningú en particular; het aquí el veritable comunisme (…) els treballadors han de triar òrgans especials per a l’administració econòmica (…). Al contrari, els anarquistes sostenen que cada fàbrica, taller, etc. ha de constituir una comuna independent. Els que treballen en aquesta comuna aïllada seran els seus veritables amos (…) Els obrers de cada empresa començaran a sentir-se propietaris de la seva empresa i de fet es convertiran en petits burgesos. L’anarquisme resultarà en la pràctica un capitalisme sense capitalistes, i cada empresa, en lloc d’un propietari, posseirà cent o mil, però no pertanyerà a tota la classe treballadora del país. Aquesta teoria de l’anarquisme, en aquest sentit, no destrueix, abans al contrari, fa viure tots els sentiments petit burgesos de la propietat privada que hereta l’obrer de la societat burgesa”.
La tercera reflexió és sobre el règim veneçolà. Pensem que assignar-li el paper de “apostar per una revolució de les condicions econòmiques” no es compadeix amb la realitat. El socialisme del segle XXI de Chávez ha significat una redistribució de la renda petroliera, que ha comportat la disminució de la pobresa (i ha creat en paral·lel una poderosa xarxa clientelar). No obstant això, no ha modificat les bases econòmiques del país, mantenint el seu “monocultiu” petrolier i la seva dependència. Ha estat respectuós amb la burgesia veneçolana i amb les multinacionals estrangeres i ha pagat religiosament el deute extern. Ha estat, en canvi, molt poc “amable” amb els treballadors fabrils, que han sofert una important repressió. El règim, dominat per militars, ha afavorit, en canvi, l’emergència d’una important “boliburguesia” que s’ha enriquit enmig d’una situació de recessió econòmica, escassetat i una inflació galopant que corroeix greument els salaris.
Un últim aspecte a esmentar és la concepció del socialisme (o “economia postcapitalista”) de l’Esquerra Independentista. L’exdiputat David Fernández ha defensat en variades ocasions que “la matriu de la CUP, que no model, que és una cosa tancada, es basa en un sector públic fort que garanteix l’educació, la sanitat…, un sector cooperatiu i un sector privat sota criteris de mercat social“. Aquesta “matriu” manca d’arrel marxista. No es recolza en l’expropiació del capital i la planificació econòmica sinó en una economia basada en les lleis del mercat, on les cooperatives competeixen entre si i on el “sector privat sota criteris de mercat social” alberga petits, mitjans i grans empresaris.
La construcció del socialisme exigeix conviure durant tot un període amb elements de mercat, amb petits i mitjans empresaris, però això només serà factible després d’haver conquistat el poder polític, en el marc de la planificació econòmica i assegurant una clara supremacia del sector públic de l’economia i el control obrer de la indústria. Aquesta convivència es deu a la feblesa de la base econòmica socialista. Si aquesta avança i s’enforteix, els elements de mercat seran reabsorbits i la propietat social (i de la seva mà, la llibertat individual) s’anirà imposant en tots els terrenys. La “matriu” de David Fernández respon, en canvi, a una idealització de la petita burgesia. En la mateixa línia, Antonio Baños afirmava que creia que “la petita i mitja empresa és anticapitalista. Si el que volen és mantenir una empresa petita, negoci, tenda, davant aquest capitalisme de franquícies, externalització i BOE, no tenen gens que fer. La CUP proposa teixit cooperatiu, però productiu al cap i a la fi. Entra dins dels marges.(…). El petit empresari ha d’entendre que el anticapitalisme defensa interessos no de la lliure empresa i mercat, però sí la igualtat de condicions entre una macromultinacional i ells, entre Zara i la tenda del barri.” (Vilaweb, 25/6/15)
La qüestió dels Països Catalans
La qüestió dels Països Catalans (PP.CC.) entesa com a nació política formada per Catalunya, País Valencià, illes Balears, Catalunya Nord i Andorra, ha estat associada a l’Esquerra Independentista des del seu mateix sorgiment, allà en 1969 (moment de la creació del PSAN). Des de llavors ha estat al centre de les seves preocupacions i ha travessat la seva estratègia
Un estudiós i militant independentista, Toni Rico, ha fet en el seu llibre “No tots els mals vénen d’Almansa” (2013) una aguda crítica a les concepcions que han marcat fins al present la posició de l’Esquerra Independentista sobre aquest tema. L’autor, que es declara partidari d’una “construcció confederal i a terminis” dels PP.CC. càrrega contra uns “conceptes semblants a la ‘unitat de destí en l’universal’ que promulgava l’espanyolisme oficial fa uns anys“. En una entrevista al diari Ara, afegeix: “és fonamental que deixem d’entendre els PP.CC. com un projecte de Gran Catalunya, tal com ha fet l’independentisme clàssic de manera majoritària“. És una crítica que compartim plenament.
Toni Rico qüestiona obertament la idea essencialista dels PP.CC. recolzada en una construcció ideològica artificial i reconeix que “el nostre principal error ha estat mitificar una nació catalana homogènia” que no existeix. Afirma igualment que “buscar els PP.CC. en la història és una pèrdua de temps. El mateix Fuster ho sabia“. I prossegueix: “de què serveix haver compartit història en el passat si en el present els habitants d’aquell territori ni se senten ni volen formar part de la nació?“. I és que, com escriu Jordi Muñoz en el pròleg al llibre: “Només una petita part de la població dels PP.CC. els considera, avui, la seva ‘nació’. La resta ho viu amb indiferència i distància i fins i tot un petit grup, especialment concentrat en alguns territoris [País Valencià] amb hostilitat i rebuig“.
És del tot inqüestionable que els PP.CC. comparteixen llengua, cultura i un passat més o menys comú i que formen una comunitat de llengua i cultura que ha de ser enfortida i defensada amb tota energia enfront de les agressions injustificables dels governs del PP i de l’espanyolisme ranci. Però aquesta comunitat no els converteix en una “nació”, quelcom que requereix una identitat compartida que no existeix.
Ningú pot excloure que els moviments nacionals o protonacionals de Catalunya, País Valencià o les illes Balears puguin evolucionar en un futur cap a un moviment popular pancatalanista favorable a la unitat política dels PP.CC. Si així succeís, comptarà amb el nostre suport. Entretant, com deia Andreu Nin: “no anem a ser precisament els comunistes els que creem un moviment d’emancipació nacional, quan la força de la realitat i les exigències econòmiques no l’han produït” (Tesis sobre les nacionalitats de la IIIª Conferència de l’Oposició Comunista, abril 1932).
15 d’octubre de 2015
1 Resolució sobre la qüestió nacional de la conferència bolxevic d’abril de 1917
2 Veure el capítol VI del llibre La cuestión nacional hoy y el marxismo revolucionario. Marxismo Vivo Ediciones
