AUTOR: David Poch

Publiquem l’article del nostre company David (membre de l’Associació de Pobles del Sud de Sabadell), publicat a la novena edició de la revista de l’Associació, que té un nou número cada dos mesos:

Campoamor, i en general el sud de Sabadell, sempre ha estat un barri d’acollida d’aquells que buscaven un lloc en el qual, inclús quan l’habitatge era escàs.

Així, mentre en altres barris apareixia el fenomen de les barraques a les lleres del riu Ripoll, a Campoamor va donar origen a l’aparició dels habitatges rellogats de Fátima, on es llogaven patis com a vivenda particular (es va arribar a estimar que en tan sols 34 cases van arribar a viure 93 famílies). De fet, segons un estudi de Montserrat Obradors, un 69,09% dels habitants de les cases “ultrabarates” de Fátima depenien d’aquestes ajudes.

Tota aquesta especulació no tan sols no va ser capaç de donar solució al dèficit d’habitatge, sinó que va afavorir l’ocupació de lleres de rieres y rius sovint sota la forma de vivendes molt precàries. Tot això va ser el brou de cultiu que va convertir les riuades de 1962 en un desastre encara més gran. Segons algunes fonts es van comptabilitzar 350 morts (algunes altres arriben al miler), 372 desapareguts i 235 ferits. Encara que les xifres exactes, tot i així, son difícils de precisar donada la quantitat d’habitants del Vallès desapareguts i no censats, així com dels cossos que no es van arribar a recuperar. D’altra banda, aquesta primera riuada, junt a les rèpliques del 4, 5 i 6 de novembre van deixar un total de 652 famílies sense llar… La tragèdia humana i material va posar en evidència el sistema anterior, d’un accentuat «laissez faire» (deixar fer).

Tot això va canviar la mentalitat urbanística de Sabadell: l’ajuntament va exigir la cessió temporal als propietaris de vivendes buides i s’impulsaren canvis legislatius per a obligar als fabricants a proporcionar habitatges al seus treballadors. Segons càlculs de l’època, el dèficit d’habitatges s’enfilaven fins als 7000.

Tot i així, aquestes mesures van avançar a un ritme extremadament lent, ja que no existia un especial “interès” per part del gremi de fabricants per a complir amb la llei i els terminis.

És en aquest context on Carme Obradors, assistenta social de Cáritas, va començar a dur a terme la seva tasca en el barri de Campoamor prenent consciencia, de mica en mica, de la mala planificació i de les pèssimes condicions de vida de tots els veïns immigrants. Desde el barri, fomenta les actuacions socials per sobre de la beneficència tradicional per a empoderar individual i col·lectivament als veïns del barri. Junt amb el mossèn Josep M. Canals, conegut com el “Padre Dinamita” per les seves misses contra el règim franquista, van lluitar per a aconseguir millores en el barri, com l’obertura d’un dispensari mèdic, entre moltes altres coses. També van posar el seu granet de sorra per a solucionar el tema del habitatge amb la creació de la cooperativa d’habitatges “La vanguarda” mitjançant la qual van construir prop de 500 habitatges accessibles als treballadors.
I, d’aquesta manera arribem a l’actualitat on, un cop més, la auto-regulació del mercat s’ha mostrat ineficient. Si a l’any 1962 el problema va ser la falta d’habitatges, actualment es la seva accessibilitat, donant lloc a vivendes sense gent i gent sense vivenda.
Sé que no sóc molt original al respecte, però sóc dels que pensen que la dignitat d’un barri també es mesura (de fet es la principal mesura) per la dignitat de vida del seus veïns. Es per això que em sento especialment orgullós, com a membre de la associació, de que s’hagi pogut parar un desnonament, segurament en pararem molts més… amb tu al meu costat.