L’impeachment de Dilma: “No ploris per mi, Brasil”

Fa pocs dies que el Senat brasiler ha votat de manera definitiva l’impeachment de Dilma Rousseff. És a dir, l’ha destituït del seu càrrec de presidenta perquè assumeixi, ara com a president constitucional, a Michel Témer.

Aquest fet ha tingut gran repercussió no només al Brasil sinó arreu del món, i els mitjans impresos i virtuals estan plens d’anàlisis sobre el seu significat i sobre les perspectives. En aquest marc, evidentment el PT (desallotjat del govern) denúncia i es lamenta pel que ha succeït. Però el que crida l’atenció és que la majoria de l’esquerra no petista (que se situava fins fa poc com a “oposició d’esquerra” als seus governs) repeteix i, fins i tot, amplifica aquestes lamentacions.

És el cas del diputat federal Iván Valente (un dels principals dirigents del PSOL) que, a la seva pàgina de Facebook, va penjar un vídeo afirmant que es tractava d’un “dia de dol per al Brasil”. En el mateix to, dirigents d’altres organitzacions van parlar “d’un dia molt trist” o “ombrívol”.

El “discurso” del PT

Comencem amb la matriu d’aquestes lamentacions, és a dir, amb el mateix PT. En iniciar el procés judicial i parlamentari que portaria la destitució de Dilma, el PT va començar a denunciar-ho com un “cop de la dreta” (tesi que Dilma va mantenir fins al final, en el seu últim discurs com a presidenta en la sessió del Senat).

Es va tractar, en realitat, d’un “discurs” en el sentit que el filòsof i pensador francès Michel Foucault donava a aquest concepte. Per a ell, la producció del “discurs” es donava per “un cert nombre de procediments que té per funció esquivar la pesada i temible materialitat” dels fets. És a dir, de la veritable realitat i els seus processos.

Quines “materialitats” pretenia “esquivar” el PT? La primera és que, després d’anys de servei fidel a la burgesia, aquesta la descartava com a eina per exercir el seu domini de l’Estat i del govern, en el marc de la crisi econòmica, social i política que viu el Brasil. I ho feia dins dels mecanismes del mateix règim polític constitucional burgès (que el mateix PT havia buscat enfortir) i sense modificar-lo en la seva essència ni institucionalitat.

La segona és que, per la frustració i l’esbronc de les promeses de “canvi” no complertes i els durs atacs a les masses que la crisi econòmica obligava a realitzar al servei de la burgesia (tot i que Dilma havia promès en la campanya electoral per la seva reelecció que “mai ho faria”), les masses deixaven de considerar al PT com el seu partit, i com a propis els seus governs. Trencaven massivament amb el partit i el govern (i començaven a lluitar contra ell).

El discurs del cop va ser un intent “d’esquivar” (o atenuar) aquestes dues realitats. D’una banda, dir-li a la burgesia que encara eren necessaris i, de l’altra, van cridar a les masses que no trenquessin (o frenessin la seva ruptura) perquè hi havia un “perill més gran” a enfrontar en conjunt.

En realitat, en tot aquest procés, el PT mai va actuar com qui enfronta a un cop d’estat real: es va mantenir sempre en el joc de la “institucionalitat”, i les mobilitzacions a les quals cridava eren en realitat un element al servei d’aquest joc. A més, no va aconseguir revertir la ruptura de les masses basada en el sentiment just que havien estat traïdes. Les masses que havien votat a Dilma, no volien la seva tornada. Per la combinació d’aquests elements, les mobilitzacions contra el suposat cop van quedar reduïdes a fets merament superestructurals de l’aparell del PT i de la militància d’altres organitzacions de l’esquerra.

Descartat en la situació actual per la burgesia i abandonat pels treballadors i les masses, el govern del PT mor sense glòria (encara que amb molta pena injustificada per part dels seus militants i de la majoria de l’esquerra). És l’única explicació lògica al fet que un congrés corrupte i desprestigiat hagi pogut destituir Dilma sense que les masses moguessin un dit en defensa seva.

D’altra banda, la “màscara del cop d’estat” va caure davant d’altres “materialitats” que mostren la veritat del que ha passat. Una d’elles (en les que una imatge val més que mil paraules) és la foto de Dilma xerrant amablement amb el senador Aécio Neves (una de les principals figures de la “dreta colpista”) en un interval de la sessió del Senat que la va destituir. La segona és el fet que el PT, en més de mil municipis, ha conformat aliances amb partits “colpistes” per a les pròximes eleccions municipals. La tercera és que la destitució es va donar sense llevar-li a Dilma els drets polítics per 8 anys (tal com indica la Constitució). És a dir, conserva els privilegis d’expresidenta (un alt salari vitalici, dos cotxes i vuit treballadors pagats per l’Estat) i podrà postular-se a càrrecs polítics (ja va anunciar que es postularà com a candidata a senadora per Rio Grande do Sul el 2018). Certament, per ambdues parts, és una forma molt especial d’actuar en un “cop d’estat”.

I l’esquerra no petista?

L’esquerra no petista va comprar i repeteix el discurs del PT. Fins i tot l’augmenta i li dóna un to més dramàtic. A la pàgina ja citada d’Iván Valente es reprodueix un article en què el títol parla per si mateix: “El cop del 2016 és el retrocés més important de la democràcia a Brasil des del 1964” (data del cop militar que va enderrocar a João Goulart i que va instaurar una sagnant dictadura que va durar fins a 1985).

Altres organitzacions atenuen una mica aquesta definició i parlen de “cop institucional” assentat en “una ona reaccionària” de la realitat. Però l’anàlisi i les conclusions polítiques van en el mateix sentit: els treballadors i les masses (i també l’esquerra) han patit una dura derrota. Pitjor encara, es tractaria d’una derrota sense lluita, ja que les masses haurien estat guanyades per les propostes de la dreta o, com a mínim, estan passives i desmoralitzades davant el cop. Per això, la burgesia i la dreta estan “a l’ofensiva”, nosaltres estem “a la defensiva” i hem d’actuar en conseqüència.

Una cadena de falsos raonaments

Les anàlisis i conclusions d’aquesta esquerra representen una cadena de raonaments equivocats.

El primer d’ells és que el “cop” queda caracteritzat perquè el vot de 61 senadors va valer més que el dels 54 milions de brasilers que van votar a Dilma. Agreuja aquest quadre de cop el fet que les acusacions contra Dilma no haurien estat provades. Aquí, ras i curt, es tracta d’un “embelliment” de la democràcia burgesa i dels seus mecanismes institucionals. S’abandona un concepte de Marx i Lenin: “fins a la més democràtica de les repúbliques burgeses és una dictadura del capital”.

Per descomptat, per a les masses, una democràcia burgesa amb certes llibertats i el dret de vot és molt millor que una dictadura. Per això, quan hi ha cops reals defensem aquest règim polític i als seus governs davant els cops. Però això no elimina la realitat de què tota democràcia burgesa es basa en “cops” i enganys permanents als desitjos i a la voluntat de les masses.

Dilma, per exemple, va ser elegida el 2014 dient que mai atacaria les conquestes i els drets dels treballadors. Però just quan va començar a governar, va nomenar com a ministres a diversos representants de l’alta burgesia (com l’economista Joaquim Levy, a Hisenda, i la representant de l’agronegoci, Katia Abreu, en Agricultura) i va començar a atacar les conquestes i drets. ¿Hi va haver o no un “cop d’estat” a la voluntat popular dels 54 milions que l’havien donat suport? Sigui dit de passada, diguem que (camuflats darrere del discurs de Dilma) el 2014 també van resultar electes, a les llistes amb el PT, Michel Témer i tota una part dels diputats i senadors “colpistes” (és a dir, en aquestes eleccions, Dilma i el PT haurien començat a preparar el suposat cop de

2016).

El problema principal, però, és l’equivocat mètode d’anàlisi que utilitza aquesta esquerra per definir el que anomenem la “correlació de forces” entre les classes socials. És una anàlisi que només considera els fets superestructurals: es destitueix un govern suposadament més progressiu i amb suport popular i el reemplaça un altre més reaccionari i de dreta. Ja hem dit que, per a nosaltres, això no significa un cop d’estat perquè es dóna dins de l’actual règim polític, sense modificar-lo. Però el central és que considerem que la correlació de forces no ha de mesurar-se en el terreny de la superestructura sinó en el de la lluita de classes.

I la realitat indica que des de les grans mobilitzacions de juny del 2013, el règim de dominació de la burgesia brasilera mostra profunds elements de crisi. Situació que ni les eleccions del 2014, ni l’impeachment de Dilma han aconseguit tancar. Per contra, el govern de Témer (per les seves pròpies contradiccions i el seu escassíssim suport de masses) és més feble i fràgil que el de Dilma.

L’altre component central de l’equació és que els treballadors i les masses no han estat derrotats en la lluita. Des del 2013 existeix un procés d’augment considerable del nombre de vagues i conflictes. I si aquest procés no avança més i fa un salt no es deu a les masses (i la seva suposada derrota o desmoralització), sinó a la política de les direccions de les principals organitzacions de la classe, com la CUT i les altres centrals.

Aquest fet (la lluita de les masses) es veu acompanyat per un dels elements més progressius i positius de la realitat: la ruptura dels treballadors i les masses amb el PT, i amb la seva política de conciliació de classes amb la burgesia i l’imperialisme. Està caient el gran obstacle que impedia el creixement i el desenvolupament d’una veritable esquerra socialista revolucionària.

Per descomptat que el primer procés no implica automàticament el segon, però ofereix moltes millors condicions per a això. Però, en comptes de recolzar-se en aquest curs progressiu de la consciència de les masses, la majoria de l’esquerra (amb els arguments de la lluita contra el cop d’estat i l’onada reaccionària), s’abraça al PT i als seus governs, en la seva agonia i caiguda. Per això, el seu to ombrívol davant la destitució de Dilma. Més enllà de les seves intencions, acaben jugant un paper de dic de contenció i de fre a la construcció de l’alternativa revolucionària que necessiten els treballadors.

I ara?

Aquests dirigents i organitzacions plantegen que ara el centre és lluitar contra les mesures del govern i pel Fora Témer. Estem totalment d’acord amb això i actuem en conseqüència amb això, impulsant i intervenint (sense cap sectarisme) en tota lluita que vagi en aquesta direcció (com l’acte conjunt de les centrals sindicals del passat 16 d’agost o la lluita contra els acomiadaments a la planta de la Mercedes Benz a l’ABC).

En aquest marc, volem fer diverses consideracions. La primera és que per a nosaltres es tracta de lluitar de debò per derrotar les mesures de Témer i al mateix govern. Per exemple, a través de la construcció d’una vaga general que permeti portar al triomf aquesta lluita.

Perquè, fins i tot en el marc d’aquesta unitat d’acció contra el govern, és necessari diferenciar-se de PT i la CUT, que fan “com que lluiten” al servei de la seva veritable política: deixar que el govern Témer faci la feina bruta de l’ajustament i preparar el front electoral perquè Lula torni a ser electe el 2018. La majoria de l’esquerra no petista considera que aquesta diferenciació és “sectària”.

Al seu torn, la lluita contra el govern Témer i les seves mesures ha de situar-se en perspectiva d’una estratègia molt més ofensiva: la presa del poder pels treballadors i les masses. És a dir, no només la derrota del govern Témer sinó la del conjunt d’aquest règim corrupte i putrefacte al servei del capitalisme, per instal·lar un nou règim (sobre la base d’institucions completament diferents) i iniciar la construcció d’un nou tipus d’Estat, al servei dels treballadors i les masses. És a dir, la perspectiva estratègica de la revolució socialista.

Gran part de l’esquerra no petista ha abandonat (o mai va tenir) aquesta estratègia i, per tant, es tracta només de “resistir” i “radicalitzar la democràcia” (dins de les institucions de la democràcia burgesa). Una altra part afirma mantenir-la, però la “correlació de forces” i “l’endarreriment de la consciència de les masses” impedirien tenir-la ara com a estratègia present. En tots dos casos, les propostes es limiten a “resistir” per objectius molt més limitats i per un llarg període.

No som “religiosos” ni voluntaristes: sabem que la revolució socialista només es pot donar per la combinació d’una sèrie de factors objectius i subjectius. Sabem també que les masses comencen la seva lluita no per objectius estratègics sinó per les seves necessitats més sentides. El que diem és que les masses brasileres no estan derrotades i que estan fent una accelerada experiència amb la realitat del capitalisme i les conseqüències. Confiem plenament tant en les seves forces com en la seva capacitat d’aprendre de la realitat i avançar en la seva consciència i organització. En aquest marc, l’estratègia de la revolució socialista ha d’estar més present que mai i no ser postergada per a un futur indeterminat com ens proposa la majoria de l’esquerra brasilera amb els seus laments i queixes.

En aquest procés, la destitució de Dilma serà únicament un episodi i no la “tragèdia” o gran derrota que aquesta esquerra ens pinta. Parafrasejant l’òpera Evita, diem: “No plorem per ella, Brasil”.