Reproduïm el discurs del camarada Ángel Luis Parras, el “Caps”, en l’acte de commemoració dels 22 anys del PSTU, secció brasilera de la LIT-QI.
Estimats companys i companyes,
És un honor i un plaer saludar-vos des de la LIT-QI.
22 anys del PSTU, d’un Partit que reafirma que la seva raó d’existir és la lluita per la revolució i el socialisme des de i amb la classe obrera. Té sentit avui, en ple segle XXI, reafirmar aquests senyals d’identitat?
El PSTU es va fundar en una dècada molt dura. Era la dècada inaugurada amb la caiguda del Mur de Berlín, en què es refermava l’ofensiva neoliberal a tot el planeta.
Ens deien que era la “fi de la història“, que “el capitalisme era l’únic sistema social possible“, que “la democràcia es reafirmava com la forma de govern universal“, que “el món havia superat els blocs” i amb ells els perills de les guerres. Que els avenços de les noves tecnologies garantien el progrés il·limitat.
Anava a ser el més semblant al “Món de les Meravelles”.
Però, 22 anys després, el seu món és el de la crisi econòmica més profunda des del 1929, és el de les guerres i les revolucions, que segueixen sent el signe distintiu d’aquesta època.
El seu món és el que protagonitzen els més de 400.000 morts en el genocidi contra el poble sirià; el de la vergonyosa imatge de mort i desolació que representa l’arribada massiva de refugiats a les costes d’Europa i el tracte infame que els ofereix la “civilitzada” Unió Europea.
El seu món és el de la legió de desocupats; el dels salaris de la fam i els drets socials que es liquiden; el de l’esclavització de milions de dones i nenes; el de la destrucció de l’ecosistema.
I és davant d’aquesta situació de catàstrofe social on la lluita pel socialisme reafirma la seva plena vigència.
Nosaltres no defensem la necessitat present de la revolució i el socialisme per dogma de fe o ni per fervor pseudoreligiós. El que per a nosaltres dóna fonament científic a aquesta necessitat present és que, sota aquest sistema, la humanitat s’ha enredat en una espiral infernal; el progrés humà s’ha detingut en un carreró sense sortida.
A cada pas, el sistema capitalista mostra la seva contradicció fonamental: la que es dóna entre el caràcter cada vegada més social de la producció i l’apropiació cada vegada més individual d’aquesta producció. És aquesta contradicció la que genera que en un pol, cada vegada més reduït, es concentri la riquesa, mentre en un altre, cada vegada més gran, creixi la misèria.
La desigualtat social creixent no és un error del sistema, és part de la seva essència mateixa.
Un sistema que es basa en l’explotació del treball ja no és capaç ni d’assegurar el treball als seus esclaus assalariats.
Per això, només sobre la base de l’expropiació dels grans mitjans de producció i de canvi és possible reorganitzar l’economia, procedir a la seva planificació i fer que la producció i l’apropiació d’aquesta producció siguin socials.
No hi ha altra manera de garantir el pa, el treball i el sostre per a milions d’éssers humans, d’acabar amb les guerres, amb la barbàrie, que no sigui la lluita present pel socialisme.
I aquí apareixen els propagandistes del sistema que afirmen que parlar de socialisme està mal vist per la gent i que, fins i tot, provoca rebuig.
Escoltant aquests arguments, un no pot deixar de preguntar-se: si el socialisme està tan mal vist per la gent, per què l’estrella de la campanya electoral als Estats Units és un personatge com Bernie Sanders, que es proclama “socialista”? Per què en una bona part d’Europa els partits que governen o aspiren a això, es continuen anomenant “socialistes”? Encara que, els uns i l’altre, tinguin de socialistes el que Eduardo Cunha d’honrat benefactor?
Diuen que no ens assabentem que “el socialisme va fracassar”. Li direm no amb cites de Marx, de Trotsky o de Lenin, sinó amb els arguments d’un jove cineasta argentí: qui els ha explicat a vostès que el socialisme va fracassar? Sóc un apassionat de Romeu i Julieta. Si jo entro a un teatre a veure aquesta obra i la posada en escena és pèssima, el director de l’obra és un desastre i part dels actors confon els papers, tinc dret a dir que Shakespeare va fracassar?
El que va fracassar va ser l’estalinisme, la seva teoria-programa del socialisme en un sol país. El que van derrocar els treballadors i els pobles de l’Est europeu van ser les dictadures, va ser aquest infame i sanguinari aparell mundial de l’estalinisme, que a sang i foc havia restaurat el capitalisme i convertit en milionaris i homes de negocis als antics buròcrates.
El que els treballadors i els pobles de l’Est van enderrocar va ser aquesta mena de “govern mundial”, aquest Pacte que després de la Segona Guerra Mundial, Stalin i els representants de l’imperialisme mundial, Anglaterra i els Estats Units, van signar i que, durant prop de mig segle, va permetre a l’imperialisme recuperar les principals economies europees, espoliar les colònies, ofegar en sang i foc les revolucions obreres, construir l’Estat sionista i restaurar la seva dominació arreu del món.
Però l’estalinisme va pagar cara la seva traïció. Si la revolució russa va demostrar que la classe obrera podia prendre el poder i fer els primers passos en la construcció del socialisme, la caiguda de l’estalinisme va reafirmar la tesi del vell Trotsky i va mostrar, com ell deia, que la roda de la història és molt més forta que els aparells.
No hi ha cap manera de comprendre les actuals crisis polítiques, les revolucions i els aixecaments en aquests anys, d’Egipte a Síria, de Grècia a França, de Mèxic a Turquia, passant per la catastròfica Unió Europea i la polarització social que acompanya l’actual crisi econòmica, sense la fi d’aquest Pacte Mundial que va controlar les destinacions del món des de mitjans del passat segle.
Per això, on molts veuen una derrota, la caiguda de l’estalinisme i la fi de la seva existència com aparell mundial, és per a nosaltres la victòria més gran, al costat de la derrota del nazisme, en la història de la humanitat.
Però res més equivocat de pensar que mort el gos, morta la ràbia. L’estalinisme va deixar impregnat el seu ADN fins i tot en molts dels que es declaren fervorosos antiestalinistes.
En primer lloc, perquè molts dels que dirigeixen els anomenats “nous partits”, els Syriza i els Podemos, es van formar en les files de l’estalinisme i, en especial, en els Partits Comunistes europeus, de l’anomenat eurocomunisme.
Es presenten com defensors de la “nova política” i ens titllen de sectaris i obsolets. Diuen: com pot ser que defenseu la vigència, en la seva essència, del Manifest Comunista, un programa que té gairebé 170 anys? Com pot ser que defenseu com a model la primera revolució obrera triomfant, la revolució russa, que l’any vinent complirà… 100 anys!
Ens proposen, a canvi, la Democràcia real. Però, de què democràcia parlen? Segons ells cal retornar a l’Àgora grega!, a les places públiques de l’antiga Grècia, on els ciutadans debatien i resolien sobre tots els afers; aquesta és “la democràcia en essència pura”.
Disculpin, doncs, la nostra ignorància, però, com ens titllen d’obsolets per defensar essencialment programes i experiències revolucionàries de fa més d’un segle per, tot seguit, proposar-nos un model de fa més de 2.500 anys? Temps per temps, el nostre és l’últim crit de la modernitat, comparat amb el seu model prediluvià.
I és en aquesta reivindicació de la democràcia en general que mostren l’essència del que són. Obliden que en aquella democràcia, els esclaus, els estrangers, les dones i els pobres no podien participar. És, en realitat, la democràcia esclavista, el règim de la democràcia per als grans propietaris.
Nosaltres defensem l’única democràcia real que la humanitat coneix: la democràcia obrera, la dels que produeixen la riquesa social, la qual es va posar en peu amb els Soviets, el Govern dels treballadors, en la revolució de 1917 a Rússia.
Com els vells reformistes, els de la nova política són defensors inconfessos del sistema capitalista. Situen la contradicció central del sistema en el terreny de la distribució. Els seus programes no passen de la redistribució de la riquesa. D’un millor repartiment. Sense, així, qüestionar la producció, és a dir, l’essència de les relacions socials de propietat.
Però on més mostren com l’estalinisme va impregnar amb el seu ADN a tota aquesta esquerra, és en el seu ús generalitzat de la teoria dels camps. La profunda crisi iniciada el 2008 va despullar totes les contradiccions socials i entre elles les mateixes disputes interburgeses.
D’aquest fet, tal com van fer els menxevics i després per l’estalinisme, la concepció dels “camps” i de la lluita entre ells, que supera la lluita de classes, s’eleva a concepció teòrica, programàtica i política.
La seva conclusió cada vegada que les crisis i les tensions socials apareixen en escena, de Veneçuela al Brasil, d’Espanya a Portugal, és apostar per la unitat de totes les forces ‘democràtiques’ i ‘progressistes‘. La lluita de classes desapareix i d’acord amb això aposten per la conformació de governs de col·laboració entre patrons i treballadors.
Dediquen la seva obstinació a convèncer els treballadors que han de sumar-se al furgó de cua del tren “burgès progressista” per “no fer el joc a la dreta”.
Recondueixen les protestes obreres i populars al joc de les institucions del parlamentarisme burgès, esborrant tota empremta de classes i impedint que la classe obrera entri en escena de forma independent.
Com els vells reformistes, confonen el poder amb el govern. Per això, quan arriben a aquest, no passen de ser gestors del sistema. Però, a diferència dels vells socialdemòcrates alemanys o de la socialdemocràcia de postguerra a Europa, el capitalisme es troba sumit en la seva decadència i els seus gestors, lluny de reformar, acaben sent els governs de les contrareformes. Per això, com Syriza, acaben duent a terme el major pla de retallades socials conegut en la moderna història grega i, pagant en tot just un any, tres vagues generals en contra seu.
El mateix podem dir de Podem i els nous governs municipals a l’Estat espanyol que, lluny d’expressar cap canvi, acaben garantint la presència de les grans constructores i la privatització dels serveis públics i xocant amb les vagues dels treballadors del transport públic en Catalunya o amb els justos reclams de remunicipalització dels escombriaires i jardiners madrilenys.
Justifiquen la seva covardia i submissió al sistema perquè diuen que estem davant d’una onada conservadora que recorre el món i un retrocés en la consciència de les masses.
Diuen: Si no és així, com es pot explicar el desenvolupament de la ultradreta electoral a Europa?
Neguen, primer la lluita de classes, i els falta un mil·límetre per dir que “cada poble té el govern que es mereix”.
Com estan lligats als seus compromisos amb la burgesia, no poden explicar quin paper juga en tot aquest creixement electoral de la ultradreta la negativa reiterada de l’esquerra europea a enfrontar la Troika; la seva negativa a exigir la ruptura de la Unió Europea i l’euro. No expliquen per què una vegada i una altra ofeguen les vagues i manifestacions per reconduir-les a la pleta d’unes eleccions cada vegada més antidemocràtiques. No expliquen la seva renúncia expressa a lluitar pel no pagament del deute infame que espolia els treballadors, i no expliquen la seva negativa a aixecar un pla d’emergència social que rescat als treballadors i el poble. No expliquen, tampoc, com incideix tot això en la formació de la consciència obrera.
Carreguen les culpes en els altres i intenten explicar la situació pel retrocés de la consciència. En realitat, diguem les coses com són, aquí el retrocés en la consciència és el que han patit ells. Volen explicar l’estat del món com els vells idealistes: en comptes de partir de l’existència a la consciència recorren el camí invers.
S’entesten a dissoldre, a cada pas, l’existència de les classes socials i després retreuen a la classe obrera que no es reconegui a si mateixa. Apliquen les polítiques burgeses de la dreta quan arriben als governs i després retreuen a la gent que no sàpiga distingir entre la dreta i l’esquerra.
Als treballadors i als pobles se’ls pot i se’ls ha de demanar el que se’ls pot demanar: que lluitin. I, quantes més mostres en volen en tots aquests anys? De Síria a Palestina; d’Egipte a Turquia; de Mèxic a Polònia; de França a Grècia; de Bèlgica a Espanya. Quantes més mostres de lluita volen?
La consciència obrera no brolla de l’espontani, és el producte de la confrontació, de l’acció conscient, tenaç, diària, d’una direcció revolucionària que disputi aquesta consciència en totes i cadascuna d’aquestes lluites i lluiti per un programa i una sortida socialista no per a un futur incert sinó per al present.
Deia el cèlebre escriptor i poeta francès Victor Hugo: “¿Hi ha alguna cosa pitjor que un botxí?… Sí, l’ajudant del botxí!“.
Per això, la formació d’una direcció revolucionària, d’un Partit revolucionari, és impossible sense la confrontació diària contra els botxins i contra els ajudants del botxí.
Significa això que siguem uns sectaris que neguem la unitat amb tot aquell que no coincideixi amb nosaltres? Per res. No hem escatimat mai ni escatimarem la unitat amb ningú si és per lluitar; no hem escatimat ni escatimarem mai els esforços necessaris perquè la classe obrera aixequi els seus organismes de front únic i irrompi de manera independent a l’escenari polític.
Però si ens parlen “d’unitat” en general amb aquesta suposada esquerra que conforma fronts de col·laboració de classes o dóna suport a partits burgesos, o perquè fem junts de la presentació als parlaments burgesos al centre de la nostra política… per a aquesta unitat, que no comptin amb nosaltres.
No ens creiem els únics revolucionaris del món, estem convençuts que darrere de totes aquestes heroiques lluites són molts els treballadors, els pobres, els joves, els oprimits cridats a construir les files de la revolució, i per això treballem. Però hem vist moltes vegades dissoldre partits revolucionaris en nom d’àmplies unitats.
Si hi ha més partits revolucionaris, encantats de conèixer-los!, que ens diguin el seu nom, posin damunt de la taula els seus programes i ens mostrin la seva tasca diària, i llavors estarem encantats de debatre i treballar en comú per la unitat.
Però dissoldre o trencar un Partit revolucionari en nom de la unitat amb aquesta suposada esquerra que dóna suport a governs burgesos, que no passa d’esperar els canvis sobre la base de tenir cada dia més diputats i deixa les tasques de la lluita pel socialisme per a un futur incert, és un crim polític.
No voldria acabar sense referir-me explícitament als últims esdeveniments en el PSTU. La decisió injustificada d’un sector de trencar amb el PSTU i conformar un altre partit és, sens dubte, un cop i així els sentim en la LIT-QI. Els vam dir que les diferències, tot i ser profundes, no estaven esgotades ni provades; es van donar tota mena de garanties democràtiques perquè seguissin defensant les seves opinions dins la LIT-QI i el PSTU. Lamentablement, els companys i companyes van decidir consumar el que havien preparat.
Nosaltres, diem com Espinoza: ni riem ni plorem, intentem comprendre. Prenem nota i seguim endavant.
Deia el vell Trotsky que les pitjors derrotes no són quan l’enemic et venç sinó quan, a la seva manera, et convenç.
Que ningú es cridi a enganys, la LIT-QI té una secció al Brasil i es diu PSTU.
Camarades del PSTU, moltíssimes gràcies per aquest bell acte, que reafirma la nostra convicció en aquest partit. Estàvem convençuts que el PSTU superaria el cop i aquest acte és la millor demostració que el superarà. I ho sabíem perquè aquest partit no és qualsevol partit. Aquest partit està fet d’una fusta especial: és aquesta fusta que es forja en les fàbriques, als barris pobres, entre els negres, entre les dones lluitadores, entre la joventut precària, entre els i les oprimides i amb aquesta fusta és amb la que es fan les grans obres.
Però és, a més, un partit internacionalista. I tinguin la certesa, camarades del PSTU, que en la LIT-QI tenim memòria, que no els deixarem sols, com vostès no ens van deixar sols quan passem per el pitjor en la LIT, enmig de l’al·luvió oportunista. Compteu amb nosaltres per al que necessitin.
Camarades: Visca el PSTU! Visca la LIT! Visca la Quarta Internacional! Visca la lluita de la classe obrera!
