El XIV Congrés de la Lliga Internacional dels Treballadors, reunit a l’agost, va aprovar la declaració següent sobre la situació política mundial, que posem a disposició de la nostra militància i l’avantguarda obrera i social de tots els països.

Després de la pandèmia, que ha causat més víctimes entre les masses populars del món que la Primera Guerra Mundial, la guerra d’Ucraïna contra l’agressió genocida i l’ocupació russa, amb el protagonisme central de la tenaç i heroica resistència del poble ucraïnès (amb les Defenses Territorials, formades principalment per treballadors i treballadores, que lluiten a la primera línia) és, ara mateix, l’epicentre de la lluita de classes internacional. Aquesta guerra, producte i expressió de la crisi de l’ordre mundial imperialista, aprofundeix alhora totes les contradiccions mundials i aguditza la lluita de classes.

Accelera els enfrontaments dels EUA amb Rússia i Xina, empenyent cap a una aliança entre aquests últims. Els Estats Units intenten, així mateix, imposar les seves condicions a Alemanya i França i reordenar les seves relacions amb la Unió Europea (UE) i altres potències imperialistes en benefici propi. Desencadena una paorosa carrera armamentista general i la militarització de les relacions internacionals, inclosa l’amenaça de guerres locals, en una dinàmica cada cop més agressiva i més global.

Aprofundeix la crisi econòmica a tot el món estimulada per la crisi energètica i dels cereals (que s’agreujarà per l’absència de la propera collita a Ucraïna), per una inflació galopant i per la crisi del deute que afecta, amb especial virulència, a els països semicolonials i es combina amb les crisis alimentàries, és a dir, fam als països més vulnerables.

S’accentua l’emergència climàtica, aguditzant la catàstrofe ambiental i provocant efectes dramàtics per a milions de persones com a conseqüència de l’escalfament global i la seva seqüela de sequeres, inundacions i migracions climàtiques, portant al món situacions cada cop més irreversibles i augmentant, alhora el risc de noves pandèmies.

El conflicte de Taiwan, avivat per la visita de Nancy Pelosi, reflecteix l’accentuació del xoc entre els EUA i Xina. Així com per a aquesta última la unificació nacional amb Taiwan, un romanent del seu passat colonial, és essencial per afirmar la seva hegemonia a Àsia i, per tant, per a les seves pròpies aspiracions globals, per als Estats Units és igualment primordial impedir aquesta unificació per reafirmar la seva decadent hegemonia mundial. Per això, l’imperialisme nord-americà ha abandonat de manera evident l’anomenada “ambigüitat estratègica” de la política “d’una sola Xina” de Nixon. El conflicte de Taiwan s’ha convertit actualment en el punt sensible de l’enfrontament entre els EUA i la Xina i es pot agreujar qualitativament si la Xina decidís ocupar militarment l’illa els propers anys.

Enmig de la crisi de la divisió mundial del treball en què es recolzava l’anomenada globalització, un òrgan de premsa del capital financer com el Financial Times parla de dues grans hipòtesis per al futur de l’economia mundial: l’estagflació, és a dir, l’estancament amb inflació o la caiguda en una depressió econòmica general d’abast mundial si l’estancament s’accentués. Això es combina amb la crisi del deute extern i l’endeutament públic que s’anuncia en tota una sèrie de països semicolonials i que fins i tot pot arribar a la perifèria de la UE, a la qual cosa s’afegeix la crisi d’endeutament de les empreses –les anomenades empreses zombis–, fet que pot desencadenar una crisi financera. Tot això confirma la crisi del capitalisme, la seva crisi de rendibilitat i la seva impossibilitat, en les circumstàncies actuals, de revertir la caiguda de la taxa de guany.

Al costat del desenvolupament de les noves tecnologies, les tendències a la configuració de blocs econòmics regionals i a la recolonització, assistim a un fort descens de països  dintre de la jerarquia de l’ordre imperialista com grans semicolònies industrialitzades, com Brasil o Turquia, provocant desindustrialització , atur, precarietat i treball informal generalitzat. Dintre del mateix paquet, ens trobem amb la caiguda a l’abisme d’un conjunt de països a l’Àfrica i en altres continents. Això provoca migracions massives que en temps molt curts injecten desenes de milers de treballadors migrants al proletariat dels països d’acollida, alterant-ne la composició i facilitant a la burgesia un agreujament de la precarietat i la divisió entre els treballadors i treballadores.

Les conseqüències de tot això per als treballadors i les treballadores i per a les masses populars de les diferents regions del món són devastadores: noves onades d’atacs als salaris, precarització generalitzada, destrucció de serveis públics, un fort empitjorament general de les condicions de vida i un augment escandalós de la desigualtat, mentre la fam afecta els sectors més empobrits del conjunt de països semicolonials i imperialistes, acarnissant-se, dramàticament, als països més fràgils. Combinat amb això, vivim un procés d’empobriment generalitzat de sectors de la petita burgesia, una part dels quals es radicalitza cap a l’esquerra i una altra alimenta els moviments d’ultradreta.

L’altra cara de la moneda és l’augment de la repressió, els atacs a les llibertats democràtiques i l’increment substancial de les opressions. És el cas de l’opressió nacional, de les lleis i atacs racistes i les xenòfobs que es concentren contra els i les treballadores migrants, les lleis i agressions masclistes contra les dones (com a exemple a destacar, la decisió recent del Tribunal Suprem nord-americà) i els crims d’odi contra la població LGTBI.

Com a resposta a la necessitat del capital d’imposar els seus plans de recuperació i sobreexplotació, per tal d’aprofundir en les opressions i per tal d’enfrontar les mobilitzacions massives contra aquests plans i opressions els règims s’endureixen, enfortint l’extrema dreta, que arriba a les diferents regions del planeta i es converteix en una de les opcions de govern de les diferents burgesies, cosa que accelera el bonapartisme i, alhora, la desestabilització dels règims burgesos que han garantit l’estabilitat burgesa durant dècades, com veiem en el cas de la UE.

La brutalitat dels atacs provoca la resposta de les masses amb grans mobilitzacions tal i com hem vist aquests anys en llocs com Myanmar, Sudan, Xile i Colòmbia; com ha passat ara als grans aixecaments populars semiinsurrecionals de Sri Lanka i Equador; com a les prolongades aturades nacionals de Panamà; o com estem veient en el poderós moviment vaguístic actual a la Gran Bretanya davant de la inflació. Són moviments que apunten cap a processos similars en altres països en els propers temps.

Fins ara, el protagonisme en la resposta ha correspost abans que res a la joventut precaritzada i als sectors oprimits, amb una participació massiva de la classe treballadora diluïda en el moviment. La resposta de masses a Sri Lanka o Panamà, o abans a Myammar, ha comptat, però, amb una participació destacada, encara que puntual, de moviments vaguístics de la classe obrera. Tot i així, aquesta encara no ha jugat un paper dirigent en l’aixecament popular i no ha donat passos significatius en la seva autoorganització democràtica.

El moviment de vagues britànic, per la seva part, està marcat per una forta radicalitat, conflictes que han sortit fora del control de la burocràcia sindical i una pressió creixent de la base obrera per la convocatòria d’una vaga general a tot el país. Aquest moviment, però, encara no s’ha estès al continent europeu i encara no sabem quan el moviment obrer nord-americà reprendrà la seva recent batalla per salaris i drets.

Tots aquests processos estan limitats per fenòmens com les deslocalitzacions, la desindustrialització i la fragmentació obrera en els processos productius (consentida i pactada amb la burocràcia sindical), que obstaculitza l’organització de la classe, tal com havíem conegut tradicionalment, fet que suposa un desafiament de gran envergadura per nosaltres.

Les i els revolucionaris hem de preparar-nos per a un salt substancial dels desequilibris socials i polítics a les diferents regions del món, que provocarà esclats i que en alguns països es donaran situacions prerrevolucionàries i revolucionàries, però també respostes reaccionàries i fins i tot contrarevolucionàries. Davant d’aquesta situació, els partits reformistes, com el de Boric i el PC xilè, Petro a Colòmbia o el PT de Lula, són l’instrument per desviar i derrotar la mobilització i, des dels governs de col·laboració de classes que presideixen, imposar els plans de les burgesies, socis menors de l’imperialisme. Com a reacció a les polítiques dels governs de Boric, Petro i molt probablement de Lula, podem esperar que sectors de lluitadors obrers i populars, en particular de la joventut, entrin en un procés de ruptura amb aquests governs de col·laboració de classes. Guanyar-los per a la revolució i per al partit obrer i revolucionari serà una dura batalla en què haurem de lluitar ja no sols contra el reformisme sinó contra l’extrema dreta.

La batalla pel desenvolupament i l’enfortiment del sindicalisme independent de la patronal i els governs, democràtic i de lluita, per l’autoorganització democràtica del moviment, l’autodefensa i l’organització dels sectors oprimits de la classe treballadora té un paper essencial en la lluita per les reivindicacions més sentides per les masses.

Per l’ocupació i els drets laborals bàsics; per l’escala mòbil de salaris, un salari mínim digne i l’estabilitat a la feina; pel no pagament del deute; contra el desmantellament dels serveis públics; per les llibertats democràtiques i la llibertat dels presos per lluitar; contra la violència mascilista i la població LGTBI, pel dret a l’avortament i les mesures de socialització del treball domèstic; pels drets de les nacionalitats oprimides i els pobles originaris; pels drets dels migrants; per unes mesures urgents davant de l’emergència ambiental, particularment per aturar ja l’escalfament global mitjançant l’expropiació de les grans corporacions energètiques i mineres sota control obrer i de les comunitats; per la destrucció de les armes nuclears i les armes de destrucció massiva i reducció dràstica de les despeses militars; per un govern dels treballadors basat en consells obrers i populars.

La batalla per recuperar la solidaritat internacionalista amb la lluita dels treballadors i dels pobles és una tasca essencial. Des de la LIT-CI ens comprometem a donar continuïtat, amb un impuls renovat, a la campanya de solidaritat amb la classe obrera armada i partisana ucraïnesa que avui resisteix la invasió i l’ocupació genocida de Putin i lluita per la seva sobirania nacional.

La lluita per guanyar la consciència de l’avantguarda militant de la classe obrera i els sectors oprimits del proletariat cap al programa de la revolució socialista esdevé l’element clau per avançar en la construcció de la direcció revolucionària mundial, és a dir, de la construcció de la LIT-CI, com a embrió de la reconstrucció de la Quarta Internacional. Aquesta és la nostra tasca.

Mans a l’obra!

Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional

Agost del 2022.