La darrera setmana del cicle de vagues va dur la disputa de la comunitat educativa amb el Departament d’Educació a una nova dimensió. La impressionant demostració de força i determinació de les treballadores de l’educació i la radicalització de les protestes (manifestacions massives, accions clau com el bloqueig de Montserrat, la Sagrada Família o els nombrosos talls a l’AP-7) els sindicats convocants de les vagues (USTEC, ASPEPC, CGT, com a integrants de la taula sindical i Intersindical i COS com a convidats, completant el comitè de vaga) van aconseguir tornar a seure amb el Departament d’Educació amb l’objectiu de seguir negociant a partir de l’acord del 9 de març amb CCOO i UGT. Unes negociacions que divendres passat van arribar a un preacord amb USTEC i ASPEPC, mentre que la CGT, Intersindical i la COS van aixecar-se de la taula. Aquest preacord serà sotmès a votació per a tot el personal educatiu durant els primers quatre dies de juny, coincidint deliberadament amb el debat parlamentari dels pressupostos, que el PSC té com a objectiu aprovar definitivament el 2 de juliol amb el suport inestimable dels Comuns i d’ERC, que han rebutjat condicionar la seva aprovació a la satisfacció de les demanes docents.
Per: Corrent Roig Educació
Les claus del pre-acord insuficient de la USTEC i ASPEPC
El més greu d’aquest preacord és que suposa l’acceptació de «l’acord de la vergonya» amb algunes engrunes (annexos) per fer-lo digerible. És substancial que es renunciï a la clàusula de revisió salarial, la única garantia per a mantenir el poder adquisitiu, a la internalització de tot el personal educatiu, a una ampliació de les plantilles i una reducció de ràtios suficient… i a una inversió a la pública del 6%, tal com la mateixa LEC estableix. A més, oblida deliberadament les demandes del PAE i el personal externalitzat, com les vetlladores, conservant el model de precarietat al qual estan sotmeses les treballadores que es fan càrrec de l’alumnat més vulnerable. Per últim, la convocatòria de 5000 places de catedràtics/es implica augmentar la diferenciació salarial i jeràrquica entre les treballadores del sector enlloc de promoure el cos únic docent.
Aquest acord, per tant, no garanteix la recuperació del poder adquisitiu perdut, manté una inclusiva sense recursos i la massificació d’alumnat a les aules, degradant la pública perquè sigui assistencial i subsidiària de la privada (dos dies després de signar l’acord de la vergonya del març el govern va ampliar els concerts a la privada), i conserva l’estructura jeràrquica de la direcció dels centres educatius, sostinguda en base a l’antidemocràtic decret de direcció, plantilles i autonomia de centres. En definitiva, no resol ni de bon tros la greu crisi educativa i assegura que l’escola pública segueixi infrafinançada i precaritzada. Tanmateix, aquest preacord deixa a l’estacada als centenars de mestres i professors/es que durant els darrers mesos han estat represaliats per exercir el seu dret a vaga, amb multes i sancions administratives. Qualsevol preacord digne de ser signat hauria d’incloure l’anul·lació de totes aquestes sancions.
A més, el preacord fruit de la negociació de divendres és molt pitjor que el preacord presentat pel govern de Pérez-Llorca fa uns dies al País Valencià i que fou rebutjat massivament pel personal educatiu valencià. Si les treballadores valencianes han rebutjat un acord millor que el nostre amb un 91% de suport, quin sentit té que nosaltres el recolzem? En quina posició deixaria a les nostres companyes si les docents catalanes l’acabem acceptant? És una situació que adoleix de sentit i suposa un insult a tot el col·lectiu.
La insuficiència d’aquest preacord rau en la correlació de forces del personal educatiu, que ha demostrat que només la mobilització i auto-organització poden arrencar concessions a un Departament que intenta tancar un conflicte a la desesperada. No es tracta de tancar el conflicte a qualsevol preu sinó d’aconseguir un acord a l’alçada de les nostres demandes, i la força del personal educatiu mobilitzat possibilita aquest escenari.
Les assemblees manen: què hi ha de cert i què hi ha de relat?
Els sindicats no han parat de repetir que les assemblees, els veritables motors de tota la lluita, són les qui manen, no obstant això, hi ha elements de la realitat que indiquen el contrari. Cal recordar que, en un inici i quan el Departament va entendre finalment que estava enfrontant una autèntica revolta docent, els mateixos sindicats convocants van exigir que se’ls convoqués a tots sense exclusions i al marge de CCOO i UGT, que van actuar com a braç sindical del govern del PSC signant l’acord i situant-se del costat de la ‘patronal’.
Així doncs, l’autoproclamat comitè de vaga (conformat per USTEC, CGT, ASPEPC, La Intersindical i COS), ha estat l’interlocutor amb el Departament. La CGT, ASPEPC i la USTEC van cedir una part dels seus espais representatius per incloure la COS i la Intersindical en aquesta interlocució, que no tenien representació reconeguda via eleccions sindicals. Sobta, però, que un model de lluita construït a partir de l’auto-organització de les assemblees de treballadores no hagi tingut cap representació dins d’aquest «comitè». Si els sindicats volien que les assemblees manessin veritablement, no haurien d’haver cedit algun dels seus espais per a que representants de les assemblees negociessin amb el Departament en igualtat de condicions i no quedessin sotmeses a les decisions dels aparells sindicals, com tot just acaba de succeir amb la USTEC i ASPEPC?
Aquest comitè de vaga, però, va deixar de ser-ho en el moment que va acceptar el marc negociador de la Mesa Sectorial (on són CCOO i UGT), desconnectant la negociació del moviment de base i del control de les assemblees, amb l’agreujant, a més en aquest cas, que a la mesa hi era la patronal (el Departament), els representants ‘oficials’ del personal mobilitzat… i els signants de l’acord contra el qual s’estava lluitant!
USTEC, i a un altre nivell el corporatiu ASPEPC com a comparsa, han jugat el paper de ‘burocràcia sindical d’esquerres’, tornant el moviment a la cleda, després de demostrar-se que el primer intent de pau social (l’acord de CCOO i UGT) no havia aconseguit frenar-lo. El paper de la CGT, el més ferm i honest, no l’exclou de cert grau de responsabilitat, ja que va acceptar el marc negociador de la Mesa Sectorial en comptes de mantenir-se ferma en la defensa del comitè de vaga, sotmès al control de l’assemblea de docents de Catalunya, com a únic òrgan representatiu i negociador.
Cap acord sense consulta… però de nou, les assemblees manen?
Malgrat alguns/es delegats de diferents sindicats s’hi van oposar, l’Assemblea Educativa de Catalunya, reunida el dissabte 29 de maig a Mataró, es va pronunciar contra el preacord i va orientar que fossin les assemblees de centre les qui debatessin i el ratifiquessin o el rebutgessin (necessitem temps per consultar i debatre a les assemblees dels centres i les diferents assemblees territorials, per tal de poder decidir de manera democràtica i amb criteri). Tot i així, laUSTEC, CGT, Intersindical i la COSja han anunciat que sotmetran el preacord a una consulta telemàtica que començarà el dilluns 1 de juny a les 12 del migdia i s’allargarà fins dijous a la mateixa hora. Paral·lelament, denunciem que USTEC i ASPEPC hagin desconvocat les vagues territorials de dilluns a dijous, condicionant, així, el mateix resultat de la consulta, doncs en qualsevol procés mobilitzador i democràtic, primer es consulta i, si el resultat és favorable, es desconvoca. Mentrestant, la CGT, COS i la Intersindical han començat a fer campanya per rebutjar el preacord i han mantingut totes les mobilitzacions, incloent la convocatòria de vaga general educativa del 5 de juny.
En nom de la democràcia (totes les treballadores podran decidir si accepten o rebutgen el preacord) hi ha, de nou, un intent de deslegitimar les assemblees com a subjectes dirigents del conflicte. No s’entén perquè els sindicats no convoquen una aturada de dues hores per tal que totes les treballadores dels centres educatius es reuneixin per discutir i votar l’acord. Si les assemblees no serveixen per aprovar o rebutjar el preacord, a quin rol les estem relegant? Votar telemàticament, com proposen els sindicats, obstaculitza el debat seriós entre treballadores que han estat organitzant les aturades, vagues i mobilitzacions més importants del sector educatiu des dels anys 80.
I ara què?
La primera passa és convocar d’urgència les assemblees de centre i garantir que aquestes siguin representatives i inclouen no només al personal educatiu sinó també al PAE i totes les treballadores dels centres educatius. Aquests sectors també estan actualment amb uns processos de negociació paral·lels als d’Educació, i per tant, s’ha d’exigir la vinculació de la seva negociació a la nostra, ja que també són treballadores de l’educació pública, malgrat la degradació que han patit pels processos d’externalització progressius en els darrers anys, de la mateixa manera que el personal de les escoles bressol i el PAS.
Les assemblees haurien de fer valer la seva pròpia veu, discutint el preacord signat per la USTEC i l’ASPEPC, sotmetent-lo a votació i fent públic el seu pronunciament, tal i com ja han començat a fer algunes assemblees com la de l’Escola Industrial de Sabadell. Tot i que paral·lelament els sindicats organitzin la consulta telemàtica és important que les assemblees no deixin d’exercir les seves funcions, doncs renunciar-hi serà la primera passa per a desarticular la conquesta més important d’aquesta lluita, malgrat les debilitats lògiques que encara expressa l’estructura assembleària catalana.
Tanmateix les assemblees de centre, municipals i comarcals haurien de poder decidir la continuïtat de la lluita, començant per sotmetre a votació l’adhesió a la vaga del 5 de juny, s’aprovi o es rebutgi el preacord. Hem de defugir la tessitura “o vaga o res”, doncs les vagues són un dret col·lectiu i una eina de la classe treballadora per enfrontar els atacs de governs i patronal, i perden el sentit quan es converteixen en una imposició sindical que divideix la unitat de les treballadores en lluita.
La mobilització del personal educatiu continua disposant d’un ampli suport social, tal i com s’ha pogut veure en la coordinació tímida però incipient de les AFA’s de tota Catalunya amb diverses mobilitzacions organitzades a alguns pobles i ciutats del territori. El pitjor que ens pot passar és quedar-nos una petita minoria fent vaga i organitzant accions allunyades dels nostres companys i companyes de centre. De fet, escalar el conflicte no vol dir necessàriament radicalitzar-ho. En la mesura en què aconseguim sumar-hi més sectors de treballadors/es en la lluita oberta contra el govern més fàcil serà imposar les nostres demandes al Departament d’Educació.
Així doncs, serà molt més útil que les assemblees continuïn organitzant mobilitzacions amb el conjunt de la comunitat educativa i tots els col·lectius i organitzacions que donen suport a les demandes docents, com l’assemblea docent de Terrassa, que a la vaga del Vallès Occidental del 19 de maig va sumar-se a la PAH Terrassa per aturar el desnonament d’una família amb menors al seu càrrec al barri de Sant Llorenç, o que a la vaga del 28 de maig va organitzar una gran mobilització de la mà de la cultura popular de la ciutat.
Corrent Roig reconeixem les assemblees de centre com a espais d’unitat del personal educatiu i com a únics interlocutors legítims en aquesta lluita. Nosaltres farem campanya pel NO al preacord i, en aquells centres educatius on siguem, treballarem per tal que les assemblees discuteixin i es posicionin en relació al preacord i al full de ruta a seguir. Tanmateix, insistim en la necessitat d’involucrar activament a tota la comunitat educativa, començant per demanar pronunciaments de les AFA’s i del moviment estudiantil, l’entrada en escena del qual serà qualitatiu per guanyar força. Tanmateix, creiem que la CGT pot i ha d’aparèixer com el sindicat més ferm en la defensa de les assemblees del personal educatiu i no sumar-se a les maniobres burocràtiques que han governat les decisions d’altres sindicats com CCOO, UGT, i també USTEC i ASPEPC.
Les treballadores necessitem organitzar-nos políticament
Els sindicats (tots) són organitzacions necessàries per les lluites immediates de la classe treballadora perquè la doten d’organització estable però son conservadores per essència (són un aparell, amb cert nombre de professionals, desconnectats encara que sigui parcialment de les condicions materials de vida dels treballadors a qui suposadament representen…). Quan s’intenta desfermar un moviment potent des de baix, que desborda als sindicats i que s’auto-organitza, la tendència conservadora dels sindicats serveix de fre.
Per això, les qui, a banda de mestres, docents o personal educatiu, formem part de Corrent Roig, estem convençudes que per aconseguir que l’educació pública sigui veritablement universal, gratuïta i de qualitat, ens hem d’organitzar políticament. Entenem que la causa de la destrucció de l’educació pública, independentment de qui governi, està arrelada al sistema capitalista, i que tota l’esquerra reformista, malgrat els discursos i la bona voluntat, en última instància, governa reproduint aquesta lògica i defensant els interessos dels/les propietaris/es i amos del món. S’evidencia, doncs, que cap força política amb representació parlamentària, defensa la necessitat d’expropiar les escoles privades i concertades i absorbir-les a la xarxa pública així com les empreses que es lucren amb l’activitat pedagògica i docent, per posar-les sota control dels/les treballadors/es. Davant les crisis econòmiques o les guerres, aquests governs sempre escolliran retallar el serveis públics i la despesa social abans que confiscar els guanys milionaris de l’IBEX per garantir-los. Així doncs, només a partir de la planificació democràtica de l’economia serà possible garantir, a llarg termini, una educació pública, gratuïta i universal. Es per això, que empenyem per poder ser una palanca en la construcció de la unitat i solidaritat entre tot el moviment obrer, a la vegada que defensem un camí estratègic, anticapitalista i revolucionari . Perquè només amb la gran majoria de treballadors/es en lluita units/des i coordinats/des, defensant un programa socialista, tindrem les condicions per lluitar per la transformació social que tant ens manca. I confiem que en aquesta tasca ens acompanyaran molts/es dels/les docents i mestres amb qui avui compartim assemblea.