Entrem en el 2024 i a la pujada de gener després de l’efímera il·lusió de “Felicitat, Pau i Amor” que cada any ens venen per Nadal. I ho fem de la mà d’un nou govern “progressista” que, si bé va ser investit amb una majoria parlamentària folgada, es troba en un difícil equilibri institucional i amb molta menys capacitat legislativa a causa de la majoria absoluta del PP al Senat.

Aquest govern es troba en la disjuntiva d’aplicar el pla d’ajustament que ve d’Europa, al mateix temps que atén les demandes dels seus socis de govern i compleix amb les promeses socials que ha fet.

Unes promeses socials (de les quals parlarem més en profunditat a les pàgines centrals) que, si bé són engrunes molt per sota del que necessitem, estan amenaçades pels paràmetres fiscals de la UE que funcionaven abans de la pandèmia i que s’han reactivat el 2024: límit del 3% de dèficit (enguany tanquem en el 3,9%) i un deute que no ha de sobrepassar el 60% del PIB (avui sobrepassa el 113% del PIB).
De fet, la UE ja ha amenaçat amb obrir un procediment a Espanya per dèficit excessiu tan aviat com a la primavera de 2024. Tot això mentre segueix la cursa armamentista i l’exigència de l’OTAN d’augmentar el pressupost militar fins al 2% del PIB, per al que la UE contempla una excepció de despesa en la nova normativa sancionadora que entrarà en vigor el 2025 (però que deixa intactes els límits de dèficit i deute).

El “progressisme” en el qual se situa el nou govern de coalició de Sánchez i Sumar, constituït ja com l’ala esquerra del règim monàrquic després de l’expulsió de Podemos, no és més que l’expressió del sector de la burgesia nacional que tem el xoc directe amb el moviment obrer i popular, per la qual cosa advoca per la “pau social i el diàleg” valent-se de la burocràcia sindical i tot l’espectre de l’esquerra parlamentària.

Mentrestant, la ultradreta campa a plaer i guanya influència en els barris obrers amb la seva demagògia social davant el continu empitjorament de les nostres condicions de vida i, sobretot, davant la impotència que generen les polítiques “progressistes”, que en res resolen aquesta situació.

En aparent contraposició al govern “progressista” ens trobem a un PP cada vegada més “ayusificat” (no sense comptar amb l’impuls inicial de VOX). Ells representen als sectors burgesos que estan per la “fi de les mitges tintes”, per solucions autoritàries i mesures ultraliberals de xoc. Com comprovem amb Trump, Bolsonaro i ara Milei a l’Argentina, aquesta dinàmica de xocs entre blocs burgesos reaccionaris i “progressistes” és un fenomen mundial producte de la crisi de l’ordre capitalista.

Però la polarització en el si de la burgesia no impedeix que en uns certs temes “d’Estat”, aquestes faccions es continuïn posant d’acord. En el cas del PSOE/Sumar i del PP, i encara que Sánchez es queixi que l’insultin, tots tanquen files en la seva defensa tancada de la Constitució i la Corona (com es va encarregar de deixar-nos clar el rei Felip VI en el seu discurs de Nadal) i dels interessos de la burgesia imperialista a la qual representen i que forma part de l’entramat d’estats imperialistes de la UE.

És per això que volem començar l’any igual que l’acabem. Explicant que, en aquesta polarització, el que falta és un camp propi de la classe treballadora, amb el seu programa i les seves banderes. Un camp de classe que no es dilueixi ni se sotmeti el “camp progressista”, que combati de front el camp reaccionari sense oblidar mai que “governi qui governi, els drets es defensen”. Només la classe treballadora organitzada serà capaç de fer front a l’extrema dreta i canviar les regles del joc perquè la seva crisi la paguin els capitalistes.

Per fer-te amb un exemplar, contacta amb qualsevol militant o escriu-nos per xarxes socials o a catalunya@correntroig.org. Aquests són els articles que trobaràs en aquesta edició de Pàgina Roja:

  • Editorial
  • El govern PSOE-SUMAR davant del genocidi del poble palestí
  • Un nou executiu “progressista” que continuarà governant per als rics
  • Podemos o el modern Ícar