Les Marxes de la Dignitat han tornat a demostrar que són un referent unitari de lluita. Un instrument d’unificació de les lluites i al voltant d’un programa que, partint de les necessitats més immediates -el pa, el treball, el sostre i la igualtat-, enfronta al Govern, a la Unió Europea i a l’FMI.Per Corrent Roig
Les Marxes posen al centre el que no posen ni els partits institucionals, ni la burocràcia sindical: el no pagament del deute, la derogació de totes les reformes laborals, la defensa de les pensions públiques a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat… I diuen que l’únic camí per a un canvi real és la lluita obrera i popular, és el carrer i no mitjançant l’aritmètica parlamentària d’un Parlament electe entorn d’una llei antidemocràtica.
Per aquesta raó, no li falten pressions des de fora, que en no en poques ocasions es fan sentir des de dins. Ens diuen: cal buscar “agrupaments més amplis”, “no ser sectaris”.
I què vol dir això? Que cal renunciar al programa de les Marxes? Per exemple, cridar contra la reforma laboral del PP però callar davant la del PSOE? Dir pensions públiques sí, però recolzar els Pactes de Toledo, que han estat el major atemptat contra les pensions públiques?
Què vol dir que les Marxes han de renunciar a exigir el no pagament del deute? Quin és el missatge segons el qual cal recolzar les lluites obreres, però no les que exigeixen dels Governs i Ajuntaments del canvi la remunicipalizació dels serveis públics?
La burocràcia de CCOO i UGT no ha parat al llarg de les últimes setmanes de fer convocatòries, saldades amb un fracàs darrere l’altre, per tancar l’espai a les Marxes reclamant del Govern “el diàleg social”, és a dir els pactes de sempre.
Com tampoc es pot perdre de vista la convocatòria de l’1 d’abril, “Davant el saqueig de la màfia, justícia social i democràcia”. Una convocatòria que ni esmenta la derogació de les reformes laborals, la defensa de les pensions a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat, ni parla del no pagament del deute.
El seu criteri “ampli” solament té un propòsit, treballar a contramarxes, perquè l’oposició al Govern no es mogui de la via de la “oposició parlamentària” i el reanimament de les lluites no acabi sent expressat per un programa i un organisme que no poden controlar, les Marxes de la Dignitat.
Per PA, TREBALL, SOSTRE I IGUALTAT
En defensa de pensions públiques dignes i a càrrec dels Pressupostos! No al Pacte de Toledo!
Per l’ocupació estable, salaris dignes i la renda bàsica: Derogació de les reformes laborals!
Per la llibertat dels/les presos/es i processats/des per lluitar! Amnistia!
Pel no pagament del deute. UE i FMI fora ja d’aquí!
Per la defensa dels Serveis Públics com a drets essencials!
Contra el feminicidi: Ens volem vives, ni una menys!
