La Unió Europea (UE), el projecte central del gran capital europeu des de la II Guerra Mundial, viu la seva crisi més profunda. Una crisi que amenaça la seva pròpia existència, just quan es commemora el 60 aniversari del Tractat de Roma.
Aquesta commemoració coincideix amb el Brexit i l’accés de Trump a la presidència dels EUA, amb una semiparàlisi dels organismes de la UE i una aguda crisi política i institucional en països fonamentals com França o Itàlia. Tot, en un quadre de creixement anèmic per al qual han necessitat recórrer al Banc Central Europeu (BCE), inflant encara més el deute dels països.
El Brexit i l’arribada de Trump
El Brexit no només ha provocat una enorme crisi en l’establishment britànic, sinó que ha obert una enorme bretxa a la UE, quan aquesta es disposava a avançar en l’«Informe dels cinc presidents». Amb aquest informe, aprovat després del tràngol grec, els governs dels països centrals, sota direcció alemanya, pretenien «refundar» la UE en 10 anys.
L’«Informe dels cinc presidents» busca centralitzar encara més competències econòmiques de la UE per sotmetre per complet a la perifèria i descartar d’entrada qualsevol desviació de cap govern. Als ferris controls actuals, s’afegeixen un «sistema d’autoritats de competitivitat de la zona de l’euro», dirigit des de Brussel·les (i supervisat per Berlín) que dictaria fins i tot la política salarial. Qualsevol reforma fiscal progressiva necessitarà ser aprovada per Brussel·les i el dèficit públic només podrà equilibrar reduint la despesa pública.
Però el Brexit ha trencat el consens necessari per a aquesta «refundació». Ha debilitat el projecte de l’euro i la mateixa UE, l’abandonament ha deixat de ser tabú. El rebuig a la UE s’estén no només entre la població treballadora europea, sinó entre sectors de la petita i mitjana burgesia que s’han vist colpejats en benefici del capital financer. L’ascens de la ultradreta europea no és sinó el reflex polític d’aquests sectors burgesos que aspiren a un replegament nacionalista, carregat de xenofòbia i nostàlgic dels seus vells imperis que no tornaran.
Així mateix, l’arribada de Trump trenca amb l’estratègia mantinguda per l’imperialisme nord-americà des de la II Guerra Mundial, de suport a la «construcció europea». Els primers passos de l’actual UE es van donar sota iniciativa nord-americana. El mateix paper de Gran Bretanya a la UE era primordial, a través de la City, entre el capital financer dels EUA i l’europeu. Trump, en canvi, es felicita pel Brexit i aposta per la fi de l’euro i la disgregació de la UE. Prefereix acords bilaterals en lloc de tractar amb una Europa alemanya.
No hi ha sortida sense trencar amb la UE
Des del 2008 fins aquí, la UE ha deixat en evidència la seva naturalesa de màquina de guerra del capital financer europeu contra la classe treballadora i els pobles d’Europa. Les seves mesures en els països «rescatats» i amb particular acarnissament a Grècia, al costat de la seva actuació davant els refugiats i els sense papers formen part de la història de la infàmia.
Aquests moments de crisi de la UE són propicis per a alçar la veu i dir que dins de la UE i l’euro no hi ha cap possibilitat de trobar sortida a la greu situació de la immensa majoria, en particular en el Sud. La tràgica experiència grega mostra que el camí cap a una Europa dels Treballadors i els Pobles implica trencar amb la UE
