Per què Rajoy segueix governant?

Hi ha dos arguments que s’han repetit fins a la sacietat per explicar aquest fet. En el primer cas sigui “perquè la gent vota a corruptes”, sigui “perquè els és igual”, “perquè som conservadors”, “perquè hi ha por”… el fet és “que la gent vota a corruptes”. N’hi ha que han trobat en la condició humana l’explicació d’aquesta conducta social: Quan Ponç Pilat va oferir salvar la vida de Jesús o la del lladre Barrabàs, a qui va escollir el poble? A Barrabàs! En essència, aquest tipus d’explicació és un raonament heretat d’aquell que diu que “cada poble té el govern que es mereix”.

El problema és que aquest raonament és tant estès com fals. En primer lloc, perquè NO ÉS CERT QUE “LA GENT” VOTI al PP. L’últim cens electoral va registrar 34.597.038 electors i el PP va obtenir 7.903.185 vots. Sense contar que segueix perdent vots per milions, aquesta dada indica que Rajoy “representa” al 22,85% del cens, o el que és el mateix, més del 77% NO VOTA AL PP.

En segon lloc, el nombre de Diputats/es obtingut se sustenta en una Llei electoral profundament antidemocràtica i preconstitucional, on el vot és “censal” i no universal, com diuen. No val el mateix, en vots, un diputat d’una zona rural rica que un d’un barri obrer. Convé recordar que a les eleccions del 26J, el PP obtenia 1 diputat amb 12.500 vots i Unitat Popular- IU va necessitar prop d’un milió de vots per obtenir 2 diputats.

Rajoy guanya AMB LA SEVA LLEI ELECTORAL, la d’aquest règim monàrquic heretat del franquisme, el que no pot guanyar amb els vots.

El segon raonament és explicar la investidura de Rajoy en el fet que hi ha hagut un “cop constitucional” auspiciat per Felipe González, el grup Prisa i la cort de barons del PSOE, que van escombrar a Pedro Sánchez.

Que Felipe González, els barons del PSOE i els grans grups mediàtics han intervingut amb tota la barra del món per ajudar a pujar a Rajoy és un fet inqüestionable, però el “cop institucional” el va donar a les acaballes dels anys 70 acordant una constitució monàrquica i una llei electoral que els permetés salvar l’essència de l’antic règim. Governen amb la Llei a la mà, la seva Llei, tan antiga com profundament antidemocràtica, una Llei que han avalat durant més de tres dècades la dreta i l'”esquerra”.

Ometen que el PP té una base social, la “gent” de les multinacionals, l’Església, els banquers, els terratinents, la pagesia rica i bona part d’aquella petita burgesia urbana que ha anat creixent entre la clientela del règim. És la lluita de classes, la que volen negar, la que explica que no a tot el món li hagi anat igual, ni en època de vaques grasses ni ara, amb les magres. “Mai no plou a gust de tothom“, afirma la vella dita, i hi ha una base social, quantificable en aquest terç de la societat, per qui ha plogut al seu gust amb Rajoy i per qui seguirà plovent: els ha anat millor que a la immensa majoria.

Culpar de la continuïtat de Rajoy a “la gent”, obviant tots aquests fets, no només no ajuda en res a comprendre els esdeveniments, sinó que eximeix de responsabilitats polítiques als que governen i als “opositors” i carrega la responsabilitat entre els/les treballadores i el poble que no només patim aquest Govern, sinó que som els únics que sortim al carrer per afrontar-lo.

És més fàcil culpar a “la gent” que als que va treure les mobilitzacions del carrer, van acotar el descontentament social a la via institucional i no han tingut el coratge polític de cridar a la mobilització, sortir al carrer i plantar-se a dir que: amb aquestes regles del joc NO HI HA CANVI POSSIBLE. Els que van preferir ocupar la “centralitat del taulell” en comptes de rebentar-lo, no tenen dret a situar la responsabilitat d’aquest drama en “la gent”.

La UE exigeix més retallades i reformes

El nou govern del PP, investit amb l’ajuda del PSOE i Ciutadans, té un full de ruta ja determinat pels patrons de dalt, la Troika i els representants de l’Ibex 35 i del gran capital europeu. No podia ser d’altra manera, ja que aquests tres partits són grans defensors de la UE i de convertir l’Estat espanyol en una economia sotmesa a França i Alemanya.

El primer que crida l’atenció és l’exigència de la Unió Europea de què l’Estat espanyol compleixi amb l’objectiu de dèficit de 3,1% del PIB el 2017. Les últimes estimatives del Banc d’Espanya preveien un dèficit de 4,9% aquest any. Per arribar a les metes imposades per la UE (no complir-les pot significar fins i tot una sanció), el nou govern ha de retallar prop de 5.500 milions d’euros en despesa social (educació, sanitat, pensions, atur, etc.).

Les retallades es fan sobretot per pagar el deute públic, que ja supera el 100% del PIB i el pagament dels seus interessos correspon a més del 10% del pressupost públic. La meitat del deute públic està en mans d’inversors estrangers, sobretot de la banca alemanya. El deute és un mecanisme de saqueig dels estats de la perifèria d’Europa, vegis el cas grec, que té un deute impagable i està en fallida total.

Una altra de les mesures “estrella” del segon mandat de Mariano Rajoy i el PP és la reforma de les pensions. Alguns polítics burgesos (portaveus de les grans empreses) parlen inclús d’un nou Pacte de Toledo. Si se segueix a aquest ritme, el Fons de Reserva de la Seguretat Social, utilitzat per pagar les prop de 9,5 milions de pensions de l’Estat, es buidarà el desembre del 2017.

Encara no s’han fet públiques les mesures concretes de la reforma de les pensions, però en altres països que han realitzat reformes similars, com a Grècia, el govern va reduir el valor i va dificultar l’accés a les prestacions, augmentant l’edat de jubilació i el nombre d’anys a cotitzar amb la seguretat social. També discuteixen la possibilitat de reduir la pensió de viduïtat, orfandat i invalidesa.

Donar continuïtat a la reforma educativa (revàlides) i promoure noves reformes fiscals i laborals (“flexibilitzar el mercat laboral i abaratir l’acomiadament”, en paraules de Brussel·les) també estan en els plans de Rajoy. Tot això en mig d’una situació en què l’atur ronda els 5 milions i el descontentament social per la situació econòmica i política és altíssim.

Plantar cara al nou govern ha d’anar de la mà de la lluita contra la Unió Europea i l’Euro.

El món de Rajoy i el món real

El discurs dels líders del PP és uníson. “Hem de governar per seguir en el bon camí de les reformes i la recuperació econòmica”. Citen, per fonamentar aquest discurs, algunes dades de la seguretat social i les declaracions dels buròcrates de la UE a favor de la continuïtat de les reformes ja aplicades a l’Estat espanyol.

El país de les meravelles dels polítics és, però, totalment diferent al país real dels treballadors/es i el poble. La vida real segueix el seu curs i nosaltres sabem el difícil que és arribar a final de mes pels que tenim treball, i la desesperació creixent pels que no el tenen. La precarització i la incertesa són la regla avui en dia.

Les dades que s’ofereixen a continuació han estat fetes públiques a l’últim informe europeu de l’AROPE, l’indicador que mesura l’atur, la pobresa i la privatització material als països europeus.

• A Espanya, l’indicador de risc de pobresa i exclusió (AROPE) arriba, el 2015, al 28,6% de la població: 13.334.573 persones viuen en risc de pobresa i exclusió.
• Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la UE, després de Romania i Sèrbia: el 10% més ric obté una quarta part dels ingressos de tota la població.
• La pobresa afecta a un 22,1% de la població: 10.383.238 de persones.
• Un total de 3.543.453 de ciutadans viuen en pobresa severa, és a dir, que tenen ingressos per sota dels 333,8 euros mensuals.
• Unes 4.670.000 pensions, la meitat del total, estan per sota del llindar de la pobresa.  
• Un 44,8% de les persones aturades i el 21% de les “inactives” constitueixen els grups més afectats per la pobresa.
• La taxa de treballadors/es pobres (que no superen el llindar de la pobresa, tot i tenir treball) ha passat d’11,7% el 2013, a 14,2% el 2015.
• La taxa de privació material severa ha augmentat del 4,5% el 2009 al 6,4% el 2015, afectant 2.993.365 persones.
• El grup de menors de 16 anys té la taxa més alta de privació material severa: 9,9%. Els segueix el grup d’adults joves entre 16 i 29 anys, amb un 8,4%.

La vida real és una altra, molt diferent del quadre que ens transmeten des de la tribuna i els confortables escons parlamentaris. L’atur segueix alt, la pobresa creix, la precarietat és la norma, els desnonaments no cessen, els serveis públics reben menys inversió, augmenten les privatitzacions i els acomiadaments improcedents es generalitzen. S’ha introduït a l’Estat espanyol un nou patró d’explotació que canviarà les nostres vides per sempre.