Portugal | Sobre la mort de Mário Soares

El 25 abril Mário Soares es trobava a l’exili a París. Uns dies més tard, Álvaro Cunhal i Mário Soares passejaven agafats del braç a Lisboa. No sabem de qui va sorgir la iniciativa. Sabem tot just que, cadascú a la seva manera, van contribuir per derrotar el procés revolucionari més important de la post guerra europea: la revolució popular que va prendre els carrers del país l’endemà al matí del cop militar que va enderrocar l’Estat Nou, a la matinada del 25 d’abril de 1974.

Els treballadors i estudiants van sortir als carrers i, davant tots els intents de la burgesia per revertir el procés (28 de setembre i 11 de març) de pressió popular i la mobilització dels treballadors, els governs provisionals successius es van veure obligats a fer el que mai van pretendre: nacionalitzar la banca i les principals indústries, acceptant el fet consumat de l’ocupació de la terra pels treballadors d’Alentejo, la participació dels estudiants en la gestió de les escoles secundàries i universitats, i l’existència de comitès de soldats a les casernes que, tancant el puny, van alterar el tradicional jurament a la bandera i, en presència de comissions de treballadors i residents, van jurar: «sempre, sempre amb el poble, al servei de la classe obrera, els camperols i les persones que treballen». L’aparell repressiu de l’Estat es va mostrar incapaç d’aturar la mobilització popular. El poder estava als carrers.

El que va ser imposat durant el PREC era molt més que la construcció d’una democràcia capitalista. Era la possibilitat real d’una revolució socialista victoriosa que conduís els treballadors al poder.

Soares va jugar un paper clau en la derrota de la revolució en curs i en el desviament dels anhels revolucionaris de canvi de la majoria dels treballadors i el poble portuguès, cap a un pla de rostre socialdemòcrata, però que significava, de fet, el manteniment dels interessos de la burgesia al país. Va ser al servei d’aquest pla que va posar tota la seva capacitat i coneixement.

En primer lloc, calia reconstruir l’Estat burgès, de manera que pogués fer front als comitès de treballadors i veïns. I per això eren necessàries les eleccions, ràpidament, abans que fos massa tard. Es va necessitar un altre any, però les eleccions del 25 d’abril de 1975 van donar a la burgesia el que, fins aleshores, mai havien tingut: una Assemblea Constituent, un cos que pogués governar el país i servir com una font de contrapoder per fer front a les organitzacions del poder popular.

Després, va ser necessari sortir als carrers. El 19 de juliol del 1975, Antonio Guterres, organitza, i Mário Soares, en nom de la democràcia, pronuncia un discurs. Els comicis de Fonte Luminosa assenyalen la determinació de Mário Soares per frenar el procés revolucionari, fent d’ell el principal líder de la contrarevolució. Però els treballadors no estaven per moderacions. El 12 de novembre, els treballadors de la construcció van envoltar l’Assemblea Constituent i van demanar un augment salarial. El 21 de novembre, els soldats van realitzar una manifestació a Lisboa, fent un jurament a puny tancat per la revolució socialista. El pànic es va instal·lar a la burgesia: era la Comuna de Lisboa.

La nacionalització dels bancs, imposada pels empleats bancaris per evitar que les arques siguin buidades per grups econòmics -finançadors de Mário Soares i el PS-, va impedir un col·lapse econòmic.

Per l’ambaixador dels Estats Units a Lisboa, Frank Carlucci, i el futur vice director de la CIA, s’ha d’evitar una sortida a la xilena amb el procés revolucionari portuguès. En comptes d’això, calia donar suport als moderats i Mário Soares era el seu home.

El 25 de novembre del 1975, la burgesia finalment aconsegueix liderar els esdeveniments en comptes de reaccionar sobre ells. No sense que Mário Soares, no gaire confiat en el resultat del cop contrarevolucionari, decideix que és més segur observar els esdeveniments a una distància prudent: la ciutat de Porto.

1977 i 1983: El primer ministre Soares i l’FMI a Portugal

Derrotat el procés revolucionari, era el moment de revertir les pèrdues. Amb els dos primers governs constitucionals, en què Mário Soares va ser primer ministre (1976-1977), l’FMI imposa la recepta de sempre: l’austeritat. És a dir, menys drets i salaris als treballadors i més beneficis per al capital. Calia recuperar per a la burgesia el que la lluita dels treballadors havia aconseguit fins en aquell moment. Els plans d’austeritat aplicats, d’acord amb les receptes de l’FMI, van ser la solució. Es van reduir els salaris dels treballadors, es va precaritzar el dret a treballar amb la introducció de contractes de durada determinada i es va iniciar la privatització de totes les indústries nacionalitzades.

El 1983, de nou amb Mário Soares com a primer ministre, ara aliat al PSD, la desocupació va pujar per sobre de l’11% i el deute extern desenfrenat, a causa de l’augment de les taxes d’interès internacionals, l’FMI va prestar 750 milions de dòlars i, novament, va imposar retallades en els salaris del funcionariat públic, augments de preus, traves a la inversió pública i retallades en els subsidis de Nadal, entre altres mesures. El resultat? Un país més pobre, amb alguns sectors de la població passant gana, cosa que no havia passat des del 25 d’abril del 1974.

Adhesió a la UE

Durant els anys 80, Mário Soares va ser impulsor de l’entrada de Portugal a la UE, part fonamental del procés de derrota de la Revolució Portuguesa, com a contrapressió política i econòmica a les conquestes realitzades en el període revolucionari. Es garantia que Portugal formaria part de l’arquitectura capitalista futura, amb la seva adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el 1985.

Ara està clar que la nostra estada a la UE ens ha obligat a destruir la major part de la indústria, l’agricultura i la pesca. Ara som un país de serveis, cosa que ens impedeix desenvolupar i crear riquesa, i el cost de vida és actualment molt més car que quan existia el blindatge. El projecte europeu de Soares només va enfortir els atacs als treballadors i als seus drets.

Digues amb qui vas, i et diré qui ets…

Mário Soares sempre va presumir de tenir amics importants arreu del món; anem a veure alguns d’aquests amics:

Ricardo Salgado: un membre d’una dinastia de 150 anys que va finançar al PS perquè aquest, més tard, li tornés els BES (Nou Banc). Nacionalitzat durant el PREC, li va ser lliurat el 1991 amb l’ajuda de Soares. El resultat? Salgado va portar el banc a la fallida i vam haver de pagar la factura 10 mil milions dels nostres impostos. (Vegeu el llibre L’últim banquer, Maria João Babo i Maria João Gago).

Jonas Savimbi, l’exlíder d’UNITA (Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola). Soares va estar sempre prop del moviment d’independència d’UNITA, finançat pels EUA, que va iniciar i va continuar a Angola una guerra civil pel control dels diamants i el petroli.

Frank Carlucci, ambaixador dels EUA a Portugal durant el PREC que, pel paper que va exercir aquí, es va convertir en president del grup Carlyle, propietari de diverses empreses d’armament i un dels principals impulsors de la guerra a l’Iraq.

Soares va ser, sens dubte, un lluitador contra la dictadura de Salazar i en aquest camp vam estar en junts a bord. Però, des del 25 abril del 1974 hem lluitat contra Soares. Per tant, no podem unir-nos al cor d’unanimitat nacional i als seus seguidors.

Sabem que molts treballadors l’associen a la lluita contra la dictadura i pels drets al país. Però, de fet, quan es parla d’«el paper de la democràcia portuguesa», el que s’està dient no és més que l’agraïment i la unanimitat sobre el seu rol ineludible en la derrota de la revolució portuguesa, al voltant de la salvació dels interessos de la gran burgesia a Portugal, en una època convulsiva i extremament inestable de la història portuguesa. Per a nosaltres Soares va ser, juntament amb Cunhal i el PCP, un dels principals responsables de la derrota de la revolució portuguesa del 1974 al 1975.

Sigui en el PREC, en la integració a la CEE o en els diversos governs que va encapçalar, les seves grans qualitats polítiques no van ser utilitzades al servei dels treballadors, sinó contra ells i contra el que aquests van conquerir.

Després de 40 anys de «democràcia», Soares, amb els governs del PS i el PSD, les condicions de vida dels treballadors van continuar retrocedint, i les noves generacions, com en l’època de la dictadura, van tornar a emigrar en massa. La prova dels fets és que la democràcia és per als capitalistes i els banquers, però no per als treballadors, joves, pensionistes, negres, dones, etc.

En temps de crisi, com els que avui vivim, per encarar la barbàrie del capitalisme, de la Unió Europea i de la «democràcia real», no volem recuperar la democràcia de Soares (com sembla voler fer l’esquerra que creu que canvia alguna cosa a través de reformes i, per això, dóna suport avui al govern de Costa). Preferim recuperar el llegat d’aquells que van donar les seves vides en contra de la dictadura i el colonialisme portuguès, milers de treballadors i joves que van fer el PREC i del projecte socialista revolucionari de combat al capitalisme, que va estar a l’ordre del dia i contra la qual cosa Soares va lluitar…

Més informació a: http://litci.org/es/mundo/europa/portugal/Mário-soares-el-verdadero-socialdemocrata/