L’esquerra i el govern han venut la idea que els Acords de l’Havana són el camí per dignificar al pagès i tornar la capacitat agrícola al país. Res més fals, ja que el signat no s’interposa a la política de modernització del camp, que afavoreix una major concentració de la terra en favor dels terratinents i de les multinacionals, alhora que la pagesia segueix empobrint-se i essent desposseïda de la seva terra.
Què es va aprovar als acords de l’Havana
A la pàgina 15 del nou acord es pot llegir «El Fons de Terres, que té un caràcter permanent, disposarà de 3 milions d’hectàrees durant els seus primers 12 anys de creació». Les estadístiques indiquen que han estat desposseïdes 6,6 milions d’hectàrees a camperols durant les darreres dues dècades, així els acords de l’Havana ni tan sols compleixen amb tornar completament les terres a les víctimes. Més irònic és anomenar Reforma Rural Integral a un acord que no planteja la distribució de la terra, un engany complet als camperols pobres, jornalers i víctimes, en creure que pot existir una reforma rural mentre es manté el camp en mans de terratinents. Els acords diuen que es legalitzaran (procés d’escripturació) 7 milions d’hectàrees, que no significa que hi hagi un repartiment. Però el fan servir per confondre i fer creure que la Reforma Rural Integral inclourà aquests 7 milions.
Els defensors dels Acords diran que aquests sí que contemplen la terra per als camperols. Per entendre el seu error, cal explicar detalladament com, del total de la terra productiva, només resten engrunes per als pagesos i jornalers.
Colòmbia és un país amb 43 milions d’hectàrees amb vocació agropecuària (Dane: 2014). En el mateix informe del Cens agropecuari del Dane [1], es pot veure que les propietats de més de 1.000 hectàrees ocupen el 61.2% del territori productiu, i que aquestes propietats només representen el 0.2% dels predis privats. Mentre que les petites finques (menors de 5 hectàrees) representen el 73.7% de les propietats a escala nacional i ocupen només el 3,2% de les terres amb vocació agropecuària. Pràcticament és impossible concentrar més la terra, però el pla és fer-ho.
És de coneixement públic que la terra està concentrada per terratinents, siguin aquestes persones naturals, empreses nacionals o multinacionals. Si aquests senyors tenen els drets sobre el 61.2% de la terra amb fins agropecuaris, es pot deduir que a les seves mans hi ha més de 26,3 milions d’hectàrees. Mentre que les petites propietats (menys de 5 hectàrees) només corresponen a 1,3 milions d’hectàrees.
Durant les negociacions de l’Havana, els comandants guerrillers van dir fins a la sacietat que la propietat privada (incloent-hi la terra) no es tocaria, és a dir que no es podria expropiar les grans extensions dels terratinents, i en els Acords es va reflectir així «els procediments d’expropiació administrativa per motius d’interès social i utilitat pública i l’extinció administrativa del dret de domini per deixadesa (extinció del domini sobre terres incultes) s’aplicaran de conformitat amb la Constitució i seguint els criteris establerts a les lleis vigents». Després de reconèixer que la major part de la terra productiva colombiana està en mans d’uns pocs, a quin ingenu se’l pot enganyar dient que els petits camperols, posseïdors d’aquestes diminutes propietats, seran beneficiaris àmpliament de terra, si aquesta es troba en mans privades actualment.
I quin serà l’escenari després de la implementació dels Acords de l’Havana per als camperols pobres i jornalers, que són la majoria dels habitants del camp, si les maleïdes 3 milions d’hectàrees només representen el 7% de la terra productiva de Colòmbia? Serà aquesta la forma per solucionar la pobresa al camp? Tot són mentides! Una extensió com el departament del Cauca que és el que s’ha promès en els Acords de l’Havana, dividida en les aproximades 2 milions de famílies que viuen al camp, no seran suficient per pujar el nivell de vida de les famílies camperoles i jornaleres quan de mitjana els treballadors del camp guanyen 503,47 dòlars al mes (Escola Nacional Sindical: 2016), un ingrés que tot just representa el 55% de la mitjana de l’ingrés nacional, i el 78% del salari mínim.
La mateixa Escola Nacional Sindical [2] informa que el 56.8% de la població dels centres rurals poblats i dispersos es considera pobre, i 36.6% considera que els seus ingressos no arriben ni per cobrir les despeses mínimes de la llar. L’única cosa que envolta els pagesos és la fam i les necessitats, però suposadament els Acords de l’Havana amb les seves promeses ho solucionaran tot, a la qual cosa s’ha de respondre com ho han fet els indígenes Nasa [3].
«Hem après a llegir que “acord” significa incompliment. Ja sabem que “seieu-vos” significa “rendiu-vos”. Sabem ara que una signatura és la representació gràfica de la trampa i la mentida. Sabem que ens prometen el cel per no donar-nos la terra. Sabem que no ens han de donar res perquè ja és nostra. I sabem que l’única firma que acceptem és la que es posi a l’escripturació d’aquestes terres als seus legítims propietaris. I sabem que el que s’escriu en aquesta escriptura és la llibertat d’Uma Kiwe».
Una vertadera proposta per als camperols i els jornalers
Si en realitat es requereix una Reforma Rural Integral, s’ha de partir de l’expropiació de terres als grans terratinents (molt diferent d’allò què van pactar les FARC), i entregar-les a les associacions de camperols i jornalers. Aquestes terres, en mans de les associacions de camperols, té tres fins per la vocació i tipus de producció: agrícola, pecuària i agroindustrial.
Agrícola: com que la major part de la terra a Colòmbia està infrautilitzada alimentant vaques, primer s’ha d’expropiar als terratinents i als amos de les vaques, una part per ser entregada a les associacions de camperols i jornalers, i territoris que reclamen els pobles indígenes. L’Estat haurà de dotar de maquinària i personal qualificat (tècnics i enginyers) per generar la producció massiva de vegetals, tubercles, fruites, cereals, etc. que tanta falta fan.
Pecuària: els mateixos jornalers que avui atenen aquestes grans finques de bestiar poden seguir administrant el seu treball i produint el que necessiten les famílies en les ciutats i al camp.
Agroindustrial: les grans extensions i les grans plantacions de palma, flors, bananes, arròs, etc. han de ser estatals i ser controlades pels treballadors agrícoles que treballen en elles.
Altres: als Acords de l’Habana no es troba ni una sola paraula fent referència a la reducció del preu o el subsidi dels fertilitzants. El 2013 i 2014, milers de petits i mitjans empresaris del camp han denunciat el cartell que existeix per importar els fertilitzants des de l’exterior, cosa que fa impossible competir amb els altres països, quant a producció d’aliments. Els defensors de l’engany diran que tot el conjunt de subsidis i plans nacionals contenen una solució al problema, no obstant això, aquest camí és només una manera per seguir permetent que aquest càrtel se segueixi enriquint amb la fam dels colombians. L’Estat ha de monopolitzar la importació d’aquests fertilitzants i entregar-los subsidiats als petits camperols.
La Reforma Rural Integral de l’Habana passarà a la història com un vil engany als camperols, engany que va pactar i va vendre la mateixa esquerra que diu que ha de defensar honestament als pobres del camp i de la ciutat.
[1] Dane, 2014. Butlletí de la Primera Entrega del Cens Nacional Agropecuari. https://www.dane.gov.co/files/CensoAgropecuario/entrega-definitiva/Boletin-1-Uso-del-suelo/1-Boletin.pdf
[2] Escuela Nacional Sindical, 2016. El fin del conflicto con las FARC y los derechos de los trabajadores del campo. http://ail.ens.org.co/informe-especial/el-fin-del-conflicto-con-las-farc-y-los-derechos-de-los-trabajadores-del-campo/
[3] Lo que vamos aprendiendo con la liberación de Uma Kiwe. http://www.nasaacin.org/editoriales/7987-lo-que-vamos-aprendiendo-con-la-liberaci%C3%B3n-de-uma-kiwe
Article publicat originalment a www.magazine.pstcolombia.org
