Comunicat de Corrent Roig

  1. El desenvolupament de la campanya electoral i la participació històrica aconseguida (77,44%) han donat a les eleccions del 27-S un caràcter obertament plebiscitari. Quant als resultats, han estat una clara victòria independentista, tant en escons com en vots. La victòria té especial valor quan la campanya ha estat dominada per amenaces de tots colors, des de la intervenció de les institucions catalanes a l’abandó dels bancs o d’empreses, acabant amb el “corralito”.
  2. D’entre totes les candidatures, destaca el creixement de Ciutadans (457.000 vots més) pel cantó espanyolista i el de la CUP-Crida Constituent (209.300 vots més) pel cantó independentista, marcant clarament l’actual polarització.
  3. Els partits espanyolistes han negat una i altra vegada el caràcter plebiscitari de les eleccions, però després han comptat els resultats com si fos un plebiscit i ho han fet, a més, amb trampes, perquè computen com vots pel No els de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), que no s’ha volgut posicionar. En comptes de dir que els vots pel No eren 41,68% (comptant Ciutadans, PSC, PP i Unió) i els del Sí 47,74% (comptant JxS i CUP-CC), han pregonat que aquests últims no arribaven al 50%.

El fet, però, de no haver arribat al 50 % els ha permès transmetre a l’opinió pública la idea que qui ha perdut el plebiscit és l’opció independentista i no pas, com ha estat els cas, l’opció espanyolista.

  1. Després de tota la cursa d’amenaces viscuda, la resposta de Rajoy davant els resultats electorals mostra, un altre cop, que el règim monàrquic espanyol no està disposat a respectar de cap manera la voluntat sobirana del poble de Catalunya.
  2. Davant de tot això i com a membres de l’espai Per la Ruptura, creiem que els diputats i diputades electes de la CUP-CC, haurien de proposar a la primera sessió del nou Parlament que aquest, fent honor a la majoria independentista, declari la seva sobirania i l’assumeixi en dos punts fonamentals:

El primer, l’aprovació d’un pla d’emergència social que asseguri zero desnonaments, zero pobresa, la derogació de les reformes laborals i el no pagament del deute mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes. No hi ha altra manera de guanyar base social entre la població treballadora i, de pas, de treure-li força a l’espanyolisme.

El segon, la convocatòria urgent d’un plebiscit sobre la independència, desafiant les prohibicions de l’Estat i imposant-lo en els fets, perquè aquesta és la voluntat popular. Llavors no caldrà “interpretar” resultats, com ara. Cal que parli el poble!

  1. El problema de a quin govern donar suport ha de ser resolt en base a aquestes dues exigències bàsiques. El nostre objectiu no és un govern de concentració amb un president de consens, sinó un “govern de ruptura”, com estableix el full de ruta. Un govern de ruptura que no pot ser tal si no atén aquestes dues exigències.
  2. Una proposta així ha d’anar vinculada a una crida a la mobilització general del poble davant la segura escomesa que llançarà l’Estat i també a una crida a la solidaritat dels pobles europeus i del món, i molt especialment de la classe treballadora i els pobles de la resta de l’Estat.
  3. Si no obrim aquest camí, l’escenari que s’obrirà és el de “la gran negociació”, el de “esperar a les eleccions generals espanyoles”, “esperar a la mediació internacional”…, la qual cosa ens conduirà a un escenari d’estafa política i desmoralització a l’estil de Tsipras quan el referèndum grec.

Corrent Roig

Barcelona,

28 setembre 2015