A les quatre de la tarda del 17 de juliol del 1936, el capità colpista Gutiérrez Flors, estant de guàrdia en l’estat major de la divisió de Sevilla, va rebre un telegrama xifrat des de la comandància militar d’Algesires informant-lo que la revolta havia començat a Melilla. Al cap de poc, Fernández de Vila-Abrille i Varela Rendueles, governadors militar i civil respectivament de Sevilla, eren informats també del començament de la revolta a Àfrica, així com de la sospitosa presència del general Queipo de Llano a la ciutat.
La primera reacció dels màxims representants del govern republicà va ser la tònica general de les institucions republicanes durant tot el cop: després de fer unes trucades a Algesires i voltants, Vila-Abrille (que coneixia prèviament el cop) es va retirar al teatre deixant al càrrec Gutiérrez Flors, que el sermoneja perquè no resisteixi el cop davant la increïble docilitat del general. Aquella nit, el govern de la República a Madrid va ordenar a Sevilla abastir 3 bombarders per atacar els revoltats al Marroc l’endamà. Mentre Vila-Abrille feia mutis, els conspiradors van sabotejar els avions i finalment només va poder-se enlairar. L’ordre d’imprimir proclames per enfrontar-se als colpistes només es compleix per la intervenció del dirigent comunista Manuel Delicat que, per la força, obliga al diari “El Liberal” a fer-ho.
Mentrestant, els colpistes s’aquarteren esperant les ordres per actuar l’endemà. Prèviament havien tingut la precaució de donar vacances abans d’hora a la tropa rasa, que era majoritàriament esquerranista. A la primera bateria sobre un total de 60 soldats, hi havia 28 comunistes, 12 socialistes i dos anarquistes, segons anotacions dels mateixos colpistes, que havien estudiat minuciosament les simpaties polítiques dels soldats. El dia que aquesta bateria s’acomiadava del curs militar es va cantar La Internacional, himne que va interrompre un comandament militar amb la pistola i la granada en mà.
El govern republicà desallotja els carrers pel cop
El cop era un rum-rum que sonava des de feia temps. La República va jugar sempre a dues mans en un equilibri impossible: intentava redistribuir la terra però sense tocar els latifundis. Intentava impulsar l’escola sense molestar l’església… I així amb totes les qüestions. Aquesta esquizofrènia va tenir la seva màxima expressió en l’àmbit policial i militar: es va crear una policia republicana, la guàrdia d’assalt, però sense netejar efectivament els conspiradors de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil. En els mesos previs al cop els enfrontaments entre militars i dretans contra guàrdies d’assalt i esquerranistes eren comuns.
La reacció als primers rumors de cop no es va fer esperar. Encara sent de nit, piquets d’obrers i guàrdies d’assalt van començar a envoltar les casernes. Ja al matí del dia 18 de juliol la ciutat es va omplir de colles als barris comentant els esdeveniments aprofitant la fresca d’aquell matí d’estiu sevillà. Responent a aquesta inquietud generalitzada, Varela (el governador civil) va transmetre a la premsa que “la normalitat a la província de Sevilla és el reflex exacte de la que hi ha a tota la Península. Jo reclamo als ciutadans d’aquesta província serenitat per no produir ni deixar-se arrossegar cap a cap acte que signifiqui la pertorbació de l’ordre“.
Varela va ordenar retirar els piquets de les casernes “per no provocar als militars dretans” (encara que aquests ja estaven executant, a cor què vols, el seu pla per prendre Sevilla!), però el seu ordre no tenia efecte sobre la gent. Només els dirigents obrers lligats al Front Popular, entre els quals els del PCE tenien el principal prestigi, van fer complir la nefasta ordre del govern. En paraules del mateix Varela: “Barneto (dirigent del PCE) apareixia com el portador del proletariat sevillà. Després del Front Popular les masses de Sevilla havien desbordat als seus dirigents. Només els caps comunistes mantenien una certa autoritat sobre els seus seguidors. Però aquesta autoritat més que d’un personal prestigi emanava de la seva condició de portaestendards d’una mica de revolució cada dia“.
El PCE era la major força obrera a Sevilla. No per casualitat, el seu secretari general en l’època era sevillà. Lamentablement la direcció del PCE va quedar enganxada al govern de la República. El mateix matí del 18 de juliol, el cop militar es desenvolupava sense molèsties i amb el govern republicà netejant, mitjançant les armes, els piquets obrers dels carrers (havia estat aprovat un edicte el dia 15 que prohibia tota manifestació o concentració pública). Mentre això succeïa, el portaveu comunista a l’Ajuntament va fer aprovar una moció expressant “la seva solidaritat amb la política que desenvolupa el govern” i una altra demanant que s’acabés “amb l’estat de les coses que feia que els homes quedessin a mercè de qualsevol degenerat” en protesta per l’assassinat d’un guàrdia municipal la nit abans a mans de pistolers esquerranistes.
El PSOE no va tenir una actitud diferent. En acabar l’esmentat ple, militants abarrotaven els despatxos del Front Popular a l’Ajuntament per exigir als seus dirigents alguna actuació. Una delegació del PSOE es va entrevistar amb Varela i amb això van tranquil·litzar als seus simpatitzants, tot enviant-los a casa.
Per acabar amb el repàs dels partits del Front Popular, cal dir que l’alcalde de Sevilla, d’Unió Republicana, declarava preferir una dictadura de “bota de muntar a una d’espardenya” i coherent amb aquest plantejament quan els colpistes van tocar a la porta de l’Ajuntament ell va ordenar obrir-los (aquesta escena és literal).
Després de netejar la ciutat de piquets obrers i després de passar el matí dient als quatre vents, amb l’ajuda del Front Popular i els seus dirigents obrers, que res passava a Sevilla; el governador Varela va ordenar, cap a les dues de la tarda, a tots els guàrdies d’assalt que anessin passant per les seves cases a descansar. Finalment els colpistes podien sortir dels seus amagatalls amb llibertat.
Passada ja la Guerra Civil, Varela no sembla fer cap balanç crític de la seva actuació, més aviat el contrari. Temps després, va declarar haver fet el correcte, ja que “armes no podia donar perquè no les tenia, però encara que les tingués no les donaria (…) Quina classe de República hagués sobreviscut si els anarco-sindicalistes sevillans, amb disfressa comunista, haguessin aconseguit fer-se amb els 25.000 fusells que es guardaven al parc d’artilleria?”.
Els comandaments militars republicans deixen actuar als colpistes davant els seus nassos
A aquelles hores es feia una reunió de la cúpula militar en la qual es jurava falsa lleialtat a la República mentre que el general colpista Queipo de Llano entrava a l’edifici per amagar-se uns minuts a l’habitació de Gutiérrez Flors. En sortir de la reunió, Vila-Abrille i la cúpula militar es van creuar literalment pels passadissos amb els colpistes que, després d’un moment de tensió, decidien donar la cara i posar a Queipo de Llano al capdavant del cop.
A partir d’aquest moment no hi havia marxa enrere. Des de capitania es va telefonar a les diverses casernes i es va fer formar una primera columna que seria llançada al carrer. Queipo els va arengar abans de sortir: “¿Consentireu que uns estrangers ens imposin el seu jou a fuetades, ens robin i ens assassinin i decretin l’amor lliure per a ells amb les vostres germanes i núvies? Demà, vencedors. La pàtria us recompensarà, també materialment i les destinacions de l’estat seran per a vosaltres“.
Mentre grups de joves falangistes, fills de l’alta burgesia agrària (famílies Benjumea, Parias, Cañal, Medina…) agitaven en els carrers Tetuan i Sierpes cridant “¡Viva España!” I encanonant al pit a un transeünt que els va enfrontar puny en alt, els soldats començaven a marxar a través de la Plaza de la Gavidia, de la Plaza del Duque i s’encaminaven cap a Plaza Nueva, on es trobava l’Ajuntament i el Govern Civil. Al seu pas, anaven proclamant el primer edicte de guerra del nou govern colpista, en què la principal preocupació no és la resistència de les institucions republicanes, sinó la previsible resposta obrera:
“ESPANYOLS: Les circumstàncies extraordinàries i crítiques que travessa Espanya sencera; l’anarquia que s’ha apoderat de les ciutats i els camps …
ORDENO I MANO (…)
Segon.- Queda terminantment prohibit el dret a la vaga. Seran jutjats en judici sumaríssim i passats per les armes, els directius dels sindicats si les seves organitzacions van a la vaga o si no es reintegren al treball els que es trobin en aquesta situació a l’hora d’entrar l’endemà.
Tercer.- Totes les armes, llargues o curtes seran lliurades en el termini irreductible de quatre hores en els llocs de la Guàrdia Civil més propers. Passat aquest termini han de ser igualment jutjats en judici sumaríssim i passats per les armes, tots els que es trobin amb elles en el seu poder o en el seu domicili.
Quart.- Seran jutjats en judici sumaríssim i passats per les armes els incendiaris, els que executin atemptats per qualsevol mitjà a les vies de comunicació, vides, propietats, etc. i tots per qualsevol mitjà pertorbin la vida del territori d’aquesta Divisió.
(…) mesures indicades pel bé de la Pàtria i de la República.
Sevilla, 18 de juliol del 1936“.
Entre les 15:30 i 16:00 de la tarda es donen els primers enfrontaments armats entre militars colpistes i guàrdies d’assalt a la Plaza Nueva. En un primer moment la força policial republicana pren control de la plaça, però al poc els reforços colpistes que arriben (falangistes i requetès armats, i sobretot forces d’artilleria) capgiren la situació i, abans de fer-se de nit, l’ajuntament, la capitania militar i el govern civil estaven a les seves mans. Les institucions republicanes es van enfonsar en poques hores; els colpistes tenien raó en témer més la resposta obrera.
El primer que van fer va ser protegir tot el centre de Sevilla, separant els barris rics dels barris obrers i pobres. Piquets de militars i feixistes fortament armats van ser desplegats des de la Palmera, passant per l’antiga Fàbrica de Tabacs, la Porta de Jerez, la Campana fins a Jesús del Gran Poder per evitar l’assalt.
El poble treballador es llança als carrers
I efectivament, els temors dels colpistes es van confirmar. Mentre avions, en iniciativa ja a destemps del govern, llançaven pasquins sobre la ciutat cridant a la resistència, i mentre la ràdio abans de caure repetia una vegada rere l’altra una crida a la vaga general, van començar a afluir masses d’obrers des dels barris al centre de Sevilla. Van ser rebuts amb una pluja de foc.
El poble de Triana va travessar el riu Guadalquivir i va tractar de prendre l’artilleria de la Maestranza, sent crivellat al passeig de Colón. Des de la zona nord, la gent va començar a xocar amb els militars a Sant Llorenç. En Miraflores es tractava d’enderrocar l’antena d’Unión Radio que ja transmetia els missatges de Queipo. A la Gran Plaza i Nervión barallaven els veïns d’Amate, el Cerro del Águila i Ciudad Jardín. La gent es protegia amb les tapes de les clavegueres dels trets, i tractava de respondre amb armes de caça i fins i tot amb les escopetes de balins d’una caseta de firaire del Pumarejo.
La desorientació de la gent era completa. Feia tot just unes hores els seus dirigents, des del govern del Front Popular als líders obrers comunistes, els havien dit que res passava, que tornessin a casa. La mostra extrema del patetisme de la situació és el taxi que innocentment es va enviar des de Triana a Plaza Nueva a informar-se sobre què passava, sent metrallat ipso facto en aparèixer per allí.
La nit del 19 de juliol, a Sevilla esclatava la revolució obrera pels quatre costats de la ciutat. El colpista Gutiérrez Flors ho explicava dient que “la resta de Sevilla es troba en mans dels extremistes, on torbes armades s’han apoderat dels barris“. Mentre s’anava fent de nit, tothom era al carrer, barrejats obrers socialistes, comunistes, anarquistes… I desobeint les ordres del govern de la República, la caserna de la Guàrdia d’Assalt de l’Albereda d’Hèrcules era assaltada i les seves armes eren repartides. En paraules de M. Delicat, dirigent comunista, les persones “agafaven mosquetó i els cartutxos i els faltava temps per sortir corrent“. A tots els carrers es van aixecar barricades. Una vegada rere l’altra la gent creuava trets, assalts i contra-assalts amb els piquets colpistes que protegien el centre de la ciutat. Més d’una desena de dretans van ser massacrats després de ser atrapats.
Sevilla es va omplir de columnes de fum. L’escena hauría de ser dantesca: desenes i desenes d’edificis cremaven consumits per gegantines llengües de foc, que enrogien el cel i escampaven cendres per tot arreu. Les elegants mansions de l’aristocràcia cremaven (marquesa de Villamarta, codesa de la Mesada, Pedro Fernández-Palacio, Joan Candau, família Mensaque…), les esglésies cremaven, la fàbrica de sabons i perfums al costat del carrer Feria era assaltada, els cotxes dels Luca de Tena van ser reunits i cremats… De lluny, tot Sevilla va escoltar la brutal explosió a la Panyoleta dels camions carregats de dinamita que portaven els miners de Huelva en ser metrallats per la Guàrdia Civil.
Resistència a la desesperada
Tristament, a mesura que els colpistes rebien milers de soldats de reforç van poder passar a l’ofensiva. Tot i la completa superioritat militar van trigar quatre dies a controlar els barris obrers. Els colpistes avançaven pels carrerons en fileres d’un per cada bamda del carrer protegits per nens com a escuts humans. Van morir tres: Nativitat Morals de 3 anys, Valeriana Romaní de 5 anys i Manuel Chaves de 12 anys.
Els colpistes assaltaven casa per casa, metrallant les portes i llançant bombes de mà dins. Tot milicià armat era afusellat a l’acte, tota persona assenyalada d’esquerres era afusellada a l’acte. A mesura que el cop avançava als barris, deixava rere seu una reguera de cadàvers als carrers. Queipo rugia per la ràdio: “Sevillans! La sort està tirada i decidida per nosaltres. És inútil que la canalla resisteixi i produeixi aquesta algaravia de crits i tirs que sentiu per tot arreu. Tropes del Tercio i regulars es troben camí de Sevilla i quant arribin aquests esvalotadors seran caçats com feristeles. Visca Espanya! Visca la República!“.
La gent es defensava com podia en aquell barri de carrerons medievals conegut com “el Moscou sevillà” per la seva abundància de rojos: disparava des de balcons i teulades, llançava objectes. Les barricades es defensaven amb ganivets i pals.
En contra del que diu el monòlit situat a la muralla de la Macarena, aquesta defensa no es va fer en nom de la “legalitat republicana”, sinó més aviat passant per sobre de les institucions republicanes. L’historiador Joan Ortiz ho explica quan escriu “els obrers no estaven precisament identificats amb les institucions i amb defensar-les, sinó en veure’s oprimits per aquestes i respondre amb l’atac o la rancúnia. I més aquell govern civil des del qual tantes i tan dures repressions s’havien dirigit contra ells en els agitats anys de la República“.
El dia 22 de juliol van caure els últims reductes antifeixistes. Queipo donava les instruccions per a la rendició per ràdio:
“D’aquí a un quart d’hora, a partir d’aquesta ordre, hauran d’obrir les portes tots els veïns de Triana, per tal que pugui fer-se el ràpid servei de captura dels pocs que encara disparen des dels terrats per produir l’alarma. Els homes hauran d’estar al carrer, aixecant els braços, quan es presentin les forces de vigilància per donar la sensació de tranquil·litat i coadjuvar al millor servei“.
El nou alcalde, Ramón de Carranza, vociferava donant als veïns 10 minuts per esborrar les pintades de “CNT”, “UGT”, “Visca el comunisme”, “Morin els feixistes” que havia pels carrers, sota pena de responsabilitzar l’amo o veí de l’habitatge per ella.
Es va deixar als detinguts durant tot el dia estirats al sol en ple estiu sevillà, per després concentrar-los en la plaça dels Tercers i fer una macabre desfilada pel centre de Sevilla, on els dretans per fi sortien dels seus amagatalls per festejar eufòrics.
El cop s’imposa
La repressió posterior va ser total. Des del primer moment, els colpistes havien decidit emprendre un extermini. La primera instrucció sobre el cop ja deia:
“Es tindrà en compte que l’acció ha de ser extremadament violenta per reduir com més aviat millor l’enemic, que és fort i ben organitzat. Per descomptat, seran empresonats tots els directius dels partits polítics, societats o sindicats no afectes al moviment, aplicant-los càstigs exemplars a aquests individus per escanyar els moviments de rebel·lia o vagues. Cal crear una atmosfera de terror, cal deixar sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lació a tot el qui no pensi com nosaltres. Hem de causar una gran impressió, tot aquell que sigui obertament o secretament defensor del Front Popular ha de ser afusellat“.
És impossible descriure la repressió sense sentir nàusees. Valgui amb dir que milers de sevillans van ser tancats en presons infrahumanes improvisades en llocs com el cabaret “Variedades” o un vaixell propietat de la família Ybarra, milers van ser torturats, milers afusellats i llançats a fosses comunes en una indústria de mort que funcionava dia i nit. Les violacions es van fer comunes per a les dones de la ciutat i la província, cosa que amb orgull celebrava Queipo per la ràdio.
El capitalisme total va triomfar. Milers de treballadors van ser reduïts a la condició de veritables esclaus, en situacions que no tenen res a envejar als camps d’extermini nazis. Així, es va construir el col·lector d’Heliópolis o el Canal dels Presos (i van fer fortuna les empreses constructores que avui coneixem). Amb la resistència encara viva als treballadors “lliures” també se’ls va imposar un règim militar, com mostra aquesta ordre:
“Don Gonzalo Queipo de Llano, general en cap de la Segona Divisió orgànica,
Faig saber: Primer. Els obrers eventuals que presten els seus serveis a les fàbriques i establiments militars d’aquesta plaça, queden militaritzats a partir de la publicació d’aquesta Ordre, i subjectes al Codi de Justícia militar.
Segon. A les vuit hores de demà els serà imposat el braçalet, distintiu de quedar mobilitzats, el qual no s’han de treure sota cap pretext, i portaran sempre posat, per tant, aquest distintiu, en els establiments on estiguessin destinats.
Tercer: Queden suprimits els Sindicats, i els obrers, sense intromissió estranya alguna, han de prestar obediència cega als seus caps i oficials, castigant-se severament qualsevol falta.
Sevilla, 21 de juliol del 1936.
Gonzalo Queipo de Llano“.
Conclusions per al futur
L’exemple d’heroisme de la classe obrera sevillana és inabastable. Quan els camions passaven al mig de la matinada a recollir desenes de detinguts lligats de mans per portar-los a afusellar encara cridaven “Visca la revolució“, “Visca Lenin“, “Visca la República“… De la seva tragèdia hem d’aprendre.
Cap de les organitzacions que existien passar la prova dels fets. Els petitburgesos republicans quan van haver de triar van facilitar el cop i van reprimir als obrers. El PCE va quedar atrapat seguint el rastre del govern del Front Popular, i no sent l’avantguarda, sinó la rereguarda de la reacció obrera. La ideologia anarquista de la CNT també va fer aigües en un moment en què la disciplina i l’organització eren essencials. Quan es va anar a buscar el secretari regional de la CNT d’Andalusia per intentar organitzar la resistència, aquest va respondre dient que com que els esdeveniments eren d’índole local, era a la federació de Sevilla a la qual li tocava decidir. Mentrestant, el principal dirigent anarquista sevillà es movia amb un anacrònic sabre a la cintura per les barricades.
En l’hospici de San Luís, el comunista Andreu Palatín va organitzar, a meitat d’aquell caos, un menjador, va emetre vals perquè els milicians poguessin proveir-se de menjar, va requisar farina perquè les farineres funcionessin. A més, va salvar la vida de les monges que treballaven en l’hospici i va salvar la barroca església de San Luís de les flames. Però per enfrontar un pla minuciosament executat, i amb una gran superioritat militar, no valen improvisacions.
La voluntat de lluita dels treballadors i el poble va ser total, el lliurament va ser insuperable. Però la desorientació també. Els partits i sindicats no els havien preparat per enfrontar a mort el feixisme, sinó per defensar una República que constantment els reprimia, però donava llibertats als colpistes per conspirar. Quan la realitat va esclatar, els colpistes i feixistes estaven decididament organitzats per anar fins al final amb totes les conseqüències, però les organitzacions de l’esquerra van deixar sense nord al poble, que instintivament es va defensar el millor que va poder amb ungles i dents.
La victòria va ser possible. A condició que hagués existit una organització temperada en la lluita, amb autoritat entre els obrers, que entengués que el que estava passant era una batalla a mort entre Revolució i contrarevolució. Els colpistes van formar un estat major que tenia claredat en això, i es va preparar minuciosament per a això. Els treballadors no van trobar el seu.
