Per Michael RobertsLa idea d’una renda bàsica ha anat guanyant molta popularitat recentment no només entre gent d’esquerres, sinó que també ha sigut proposada per agents pro capital de dretes. La renda bàsica es redueix a fer un pagament mensual, per part del govern, a cada ciutadà, amb una quantitat que satisfaci les “necessitats bàsiques”, ja sigui per a persones a l’atur o no, sigui quina sigui la seva situació personal. Daniel Raventós defineix en el seu últim llibre: “la renda bàsica és un ingrés pagat per l’estat per a cada membre complet o resident acreditat d’una societat, sense importar si desitja incorporar-se a un treball remunerat, sigui ric o pobre, en altres paraules, independentment de qualsevol altre tipus de recurs d’ingrés que aquesta persona pugui tenir, independentment de la situació de convivència en l’àmbit domèstic” (Renda bàsica: Les condicions materials de la llibertat).
Enumera diversos punts a favor de la mateixa: que aboliria la pobresa, permetria equilibrar les nostres vides d’una millor manera mitjançant l’ocupació voluntària, domèstica i pagada, apoderaria a la dona i “oferiria als empleats un fons per mantenir vagues que en el present són difícils de mantenir a causa de les retallades salarials que aquestes impliquen”.
També en llibres recents com “Inventing the Future“, de Nick Srincek i Alex Williams, i “Postcapitalism“, de Paul Mason, han situat aquest tema al centre del debat. Aquests escriptors expliquen que la demanda per una renda bàsica universal ha de ser part de l’esforç cap al “postcapitalisme”, i ha de ser una demanda clau per protegir als empleats d’un món capitalista dominat cada vegada més pels robots i l’automatització, on hi haurà una majoria d’humans sense feina.
No obstant això, la renda bàsica també és popular entre alguns economistes i polítics de dretes. Per què? Perquè pagar a cada persona un ingrés “bàsic” en comptes de salaris i beneficis socials és vist com una forma d’estalviar diners, reduint les dimensions de l’estat i serveis públics. En altres paraules, reduint el valor del poder del treball i augmentant el valor de l’excedent (en termes marxistes). Seria un “subsidi salarial” pels patrons amb aquells empleats que no obtenen un anivellament en beneficis socials sota pressió per acceptar salaris majors a l’ingrés “bàsic”, que seria molt més baix que el salari mitjà. Com fa notar Raventós (en el Journal of Economic Issues americà, el juny de 1996 amb Catherine Kavanagh), “separant parcialment l’ingrés del treball, l’incentiu dels treballadors per lluitar contra reduccions salarials es veu considerablement reduït. Això permet que els salaris, i per tant els costos de producció, es puguin ajustar més fàcilment a les condicions econòmiques canviants“.
En efecte, el perill és que la demanda per una renda bàsica pugui reemplaçar la demanda d’un treball complet o un treball amb un salari digne. Per exemple, s’ha calculat que als Estats Units, l’economia capitalista actual es podria permetre un ingrés bàsic nacional de 10.000 $ l’any per adult. I això substituiria tota la resta, l’estat del benestar al complet, incloent-hi les pensions per la gent gran.
La demanda d’una renda bàsica és similar a la idea actual entre els keynesians i altres economistes d’esquerres per incrementar la despesa pública finançada per “diners d’helicòpter”. Aquesta política significa que no hi hauria una reforma fonamental de l’economia, sinó només una cessió de capital per augmentar els ingressos i accelerar l’economia capitalista. De fet, aquesta és la raó per la qual l’economista grec d’esquerres Yanis Varoufakis veu favorable la idea d’un salari bàsic. Un ingrés mínim igual per a tothom, ens diu Varoufakis, és la manera més efectiva de fer front a les tendències deflacionistes que manifesten la incapacitat del capitalisme per equilibrar-se. La creació d’un ingrés mínim desvinculat del treball, argumenta, incrementaria la demanda efectiva sense augmentar substancialment l’estalvi. L’economia creixeria de nou i ho faria d’una manera molt més equilibrada. La quantitat de l’ingrés mínim es convertiria en una palanca ferma pels planificadors de l’economia del segle XXI.
Aquí, la demanda d’una renda bàsica proporciona respostes a les crisis del capitalisme sense reemplaçar el mode capitalista de producció de la manera keynesiana o postkeynesiana tradicional, acabant amb el “subconsum”. Però què passa si el subconsum no és la causa de la crisi i existeix una contradicció fonamental dins el capitalisme que una renda bàsica per a tothom, gradualment incrementada pels plantejaments governamentals, no pot resoldre?
Raventós contraargumenta que “algunes persones es queixen de què la renda bàsica no posarà fi al capitalisme”. És clar que no. El capitalisme amb un ingrés bàsic seguiria sent capitalisme, tot i que molt diferent del que tenim ara, de la mateixa manera que el capitalisme durant la Segona Guerra Mundial va ser substancialment diferent del capitalisme del final dels anys 70, la contrareforma anomenada “neoliberalisme”. El capitalisme no és un capitalisme, així com el “mercat” no és només “un mercat”.
Aquesta resposta obre a tota una sèrie de trucs suggerint que podem tenir certa forma de capitalisme més just o “no-neoliberal” que treballaria complint tasques, com aparentment va passar durant una breu dècada després de la Segona Guerra Mundial. Però tot i així, si fos cert, la demanda de l'”ingrés bàsic” segueix tenint poques possibilitats de ser adoptada per governs procapitalistes, ara enmig d’una llarga depressió, a no ser que aquest ingrés redueixi realment el valor del poder de treball, no l’augmenti. I si un empleat governamental socialista arribés al poder en alguna gran economia capitalista, seria aleshores aquesta política necessària una vegada la propietat comunal i l’economia planificada estiguessin a l’agenda? Com va dir un escriptor: “La crida per l’ingrés bàsic per a poder suavitzar els efectes de l’automatització no és una crida per a una major justícia econòmica. La nostra economia es mantindria com està; simplement estendríem el cercle d’aquells que tenen dret a rebre beneficis públics. Si volem justícia econòmica, aleshores el nostre punt de partida ha de ser més radical”.
En el seu llibre “Why the Future is Workless (Perquè el futur és sense treball)”, Tim Dunlop diu que “l’enfocament que hauríem d’estar prenent no és el de trobar una manera per competir amb les màquines -això és una batalla perduda-, sinó el de trobar maneres alternatives en les quals la riquesa es pugui distribuir, diferents dels salaris. Això implicaria quasi segur una mena de salari bàsic universal“. Però és aquest l’enfocament que hem d’adoptar? És per trobar maneres de “redistribuir” riquesa “diferents dels salaris“, o és per a controlar la producció de riquesa de tal manera que es produeixi segons les necessitats socials i no el benefici?
He discutit en detall en publicacions anteriors l’impacte que els robots i la Intel·ligència Artificial tindrien per un treball sota el capitalisme. I en podem extreure una ambigüitat en la demanda per la renda bàsica. Apunta, per una banda, a oferir una manera de lluitar per a una millora dels llocs de treball sota el capitalisme, mentre les feines desapareixen per causa de l’automatització. D’altra banda, apunta també a la renda bàsica com a manera de pagar a la gent en un món “postcapitalista” d’humans no-treballadors, on tota la producció sigui feta per robots (però encara amb propietaris privats dels robots?).
I quan pensem en aquesta ambigüitat, podem veure que el tema està realment en la qüestió de la propietat de la tecnologia, no el nivell d’ingressos dels humans no-treballadors. Amb una propietat comuna, els fruits de la robòtica es podrien planejar democràticament, incloent-hi hores de treball per a tots. També, sota una economia planificada amb una propietat comuna dels mitjans de producció (els robots), seria possible garantir béns gratuïts i serveis (com un servei nacional de salut, educació, transport i comunicacions) que atenguessin les necessitats bàsiques de tothom i més enllà. La gent treballaria menys hores i tindria més béns i serveis gratuïts, no serien simplement compensats per la pèrdua de treball amb una “renda bàsica”.
En un món postcapitalista (que prefereixo anomenar “socialisme” i deixar-me de ximpleries sobre “postcapitalisme”), l’objectiu seria moure (gradualment o ràpidament) la llei del valor (preus i salaris), i caminar cap a un món d’abundància (béns i serveis gratuïts i poques hores de treball dur). En efecte, això és el que els robots i l’automatització ens ofereixen ara mateix com a possibilitat tècnica.
La demanda d’un ingrés bàsic és simplement massa bàsica. Com a reforma laboral, no és tan bona com la demanda per un treball per a tot aquell que el necessiti amb un salari vital; o una reducció de la setmana de treball mantenint mentrestant els salaris; o proporcionant pensions decents. I sota el socialisme, seria redundant.
