Escrit per Evaristo Espigares, Professor de Secundària (Barcelona)

L’entrada en vigor de les revàlides, les proves d’avaluació final marcades per la LOMQE (Llei educativa estatal) i que poden esmenar al professorat i a l’avaluació contínua en l’ESO i el Batxillerat, ha suposat l’espoleta de les mobilitzacions de la comunitat educativa en aquest curs 2016-2017.
Què són les revàlides?
Les revàlides són unes proves finals implantades per la LOMQE a la fi de les etapes de Secundària (ESO) i Batxillerat que havien d’entrar en vigor a finals del present curs i que són imprescindibles per a l’obtenció del títol i per a l’accés a la universitat. Es tracta d’unes proves molt exhaustives dividides en tres parts:

  • Una primera part que inclou un màxim de 200 preguntes de les quatre matèries generals de les assignatures troncals.
  • Una segona amb un màxim de 100 preguntes que avalua les assignatures optatives.
  • Una tercera que comporta la resposta a un màxim de 50 preguntes per a les assignatures específiques.

El pes d’aquestes proves en la qualificació final de l’alumnat se situa en el 30% en l’Educació Secundària (ESO) i en un 40% en el Batxillerat. Sense la superació d’aquestes proves no serà possible per a l’alumnat obtenir els títols de Secundària i Batxillerat ni accedir a la universitat, amb la qual cosa assistiríem a l’existència d’un grup no menor d’alumnes que haurien superat un total de 13 cursos (ESO) i 15 cursos (Batxillerat) i que, malgrat això, amb el gran esforç que això suposa, no haurien obtingut la titulació ni podrien accedir a la Universitat.
Per què és necessari oposar-se i lluitar contra les revàlides?
Les revàlides són un model pedagògic arcaic amb reminiscències franquistes (va estar implantat a l’Estat Espanyol fins al 1970) que no existeix en cap país de l’entorn més proper a l’Estat Espanyol ni tan sols en cinc de la UE en el cas de Secundària (Portugal, Regne Unit, Itàlia, Estònia i Malta) (1) i nou en el cas del Batxillerat (Bèlgica, Grècia, Itàlia, Xipre, Països Baixos, Islàndia, Liechtenstein, Polònia i Lituània) (2). En cap cas trobem cap país amb proves finals a la Primària, que era la primera intenció de l’exministre d’Educació José Ignacio Wert al moment d’elaborar la LOMQE. Actualment aquestes proves per a Primària (Tercer i Sisè) s’han quedat en orientatives i no en forma de revàlida gràcies a la lluita del moviment estudiantil durant el passat curs 2015-2016.

A més, aquestes proves constitueixen l’exclusió d’una bona part de l’alumnat de l’accés a una educació pública de qualitat, en constituir una barrera insalvable en molts casos d’accés al Batxillerat o a la universitat, deslegitimen al docent i a les avaluacions continuades, les realitzen persones alienes al procés educatiu, deixen sense titulació i redueixen les possibilitats d’accés al món laboral en bones condicions a l’alumnat, estan qüestionades i són rebutjades per tota la Comunitat Educativa (mares, pares, docents i alumnes), constitueixen un negoci per a les empreses encarregades de realitzar la seva tramitació (106 milions d’euros!, partida destinada a les revàlides) (3), són precàries i no hi ha temps material suficient per poder preparar-les amb garanties.
Les revàlides, una pedra més en el camí de la lluita per una educació pública de qualitat
Vuit anys després del “començament oficial” de la crisi / estafa econòmica del 2008, la factura per a l’educació a l’Estat Espanyol arriba l’esgarrifosa xifra dels 9.000 milions d’euros (4) en retallades del Govern.

El ball de xifres que comença amb aquests 9.000 milions d’euros totals en retallades només en Educació, ens deixa un panorama desolador vuit anys després:

  • Una nova llei d’educació profundament regressiva, la LOMQE, que inclou entre altres joies les revàlides, la religió com a assignatura avaluable, el blindatge de l’educació concertada i la garantia de subvencions als centres que segreguen per sexe.
  • El desplegament de la LEC a Catalunya, que suposa la privatització, jerarquització i segregació social de l’educació a Catalunya.
  • L’augment de ràtios que amb la LOMQE arriben als 25 alumnes per classe a Infantil i Primària, els 30 en Secundària i els 35 en Batxillerat.
  • El retard a l’hora de cobrir les baixes del professorat que a Catalunya arriben als deu dies.
  • Les retallades de drets dels docents de l’educació pública que ha fet desaparèixer, en aquest període, un total de 23.416 professors (5). A més, els salaris del professorat de Secundària s’han reduït un 57,59% des de l’any 2016, aconseguint el punt àlgid amb la pèrdua de la paga extra del 2012 (5).

A les universitats, en un context marcat pel Pla Bolonya i pel Reial Decret 43/2015, les xifres globals ens parlen de 6.300 docents menys a la pública, menys quantia de les beques: 300 euros menys de mitjana, 1500 milions d’euros menys en finançament (6), les taxes han pujat un 32% (grau) i un 75% (màster) (7) la qual cosa ha provocat l’exclusió de 70.000 alumnes de la universitat (8).
El 26-O ens marca el camí: lluita i mobilització fins a enderrocar la LOMQE i els plans reaccionaris del govern de Rajoy en matèria educativa
La resposta a tots aquests atacs del Govern del PP, encapçalat per Mariano Rajoy, i els successius governs autonòmics que les han secundat en major o menor mesura ha estat encapçalada per tota la comunitat educativa (sindicats d’alumnes i professors, confederacions de mares i pares d’alumnes…) que han constituït una marea de diversos colors a tot l’Estat (verda a Madrid, groga a Catalunya…) enfrontada als plans reaccionaris del Govern en matèria educativa.

El passat 26-O vam assistir a la mobilització estudiantil contra les revàlides. Una mobilització que, en contra del que se’ns vol fer creure, ha aconseguit ja una primera gran victòria: la congelació dels efectes acadèmics de les revàlides per a aquest curs i per als successius, en tant que no hi hagi un nou pacte educatiu (9). No és cert que aquesta decisió del govern de Mariano Rajoy es degui a la voluntat de diàleg del nou executiu amb les forces que l’han acabat situant al poder (Ciutadans i PSOE principalment), sinó a la força de la lluita estudiantil al carrer, que el passat 26-O va aconseguir reunir al carrer a milers de persones (unes 10.000 a Barcelona i entre 30.000 i 40.000 a Madrid). Una vaga que va ser secundada a tot l’Estat espanyol per desenes de milers d’estudiants i pels professors d’Andalusia, Madrid i Múrcia, i amb una aturada parcial al País Basc.
Què fer a partir d’ara?
Cal continuar la lluita en els centres d’ensenyament, als barris i centres de treball i, sobretot al carrer, amb mobilitzacions contínues fins enderrocar els reaccionaris plans del Govern Rajoy en matèria educativa. Un cop acabat el cicle electoral, cal obrir un nou cicle: el de les mobilitzacions i les lluites per enfrontar i tombar el Govern Rajoy. Lluitar fins anul·lar i tombar de forma definitiva les revàlides i fins a enviar a la paperera de la història a la reaccionària, retrògrada i franquista LOMQE. És per això que la crida als sindicats d’estudiants i professors, a les confederacions de mares i pares d’alumnes ha de ser avui més forta que mai: als carrers a lluitar i a mobilitzar-se, fins derogar per sempre la LOMQE.

1 EL PAÍS. 21/8/2016

2 La Vanguardia. 20/5/2015

3 El País. 9/2/2015

4 Cadena SER. 25/10/2016

5 Informe de CCOO recogido por EL MUNDO. 14/9/2016

6 Informe de CCOO recogido por la Cadena SER. 16/3/2015

7 Informe de CCOO recogido por el diario EL MUNDO. 15/4/2016

8 Periódico Diagonal. 24/1/2016

9 El Páis. 28/10/2016