Síria | Els mitjans de comunicació «occidentals» expliquen el que passa a Síria?

La solidaritat internacional va tenir, en general, un contingut polític de rebuig al règim de   Baixar Al-Assad i a la intervenció russa i d’altres potències mundials, com és el cas dels Estats Units, Turquia, Qatar i l’Aràbia Saudita. No van ser manifestacions contra la guerra en abstracte, sinó d’actes polítics de rebuig als principals responsables de les morts a Alep, Rússia i Assad. No estem parlant, òbviament, d’un moviment similar al moviment contrari a la invasió de l’Iraq sinó de quelcom més modest, però no menys important, per la qual cosa no ha de ser ignorat.

Els defensors de Baixar Al-Assad, en totes les seves variants, han celebrat el que per ells va significar l’alliberament de la ciutat d’Alep dels terroristes d’Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic. Han legitimat i donat suport a les bombes, les violacions, la tortura i les detencions de milers de persones. Tota oposició al règim ha estat etiquetada automàticament com a terrorisme d’Al Qaida, d’Al Nusra i de l’Estat Islàmic.

Malgrat tot, l’opinió pública majoritària es va commocionar amb les escenes de barbàrie i de terror transmeses pràcticament en directe pels activistes d’Alep. L’esquerra pro règim i pro- Rússia s’ha quedat, en un sentit, aïllada, defensant de manera rabiosa i irracional la barbàrie de l’ocupació d’una ciutat per tropes foranes, sense poder convèncer a un segment molt representatiu de l’opinió mundial.

El paper dels mitjans de comunicació

Un dels arguments més importants dels «assadistes» afirma que els mitjans de comunicació estarien a favor de la caiguda  de Baixar Al-Assad i d’un canvi de règim a Síria. Utilitzen la mateixa lògica de la teoria de la conspiració i d’un suposat intent per part dels EUA i de  «l’imperialisme» de desestabilitzar i enderrocar un govern progressista.

És evident que els mitjans de comunicació «occidentals» (categoria que, per descomptat, és molt poc precisa) són empreses capitalistes que funcionen sota la lògica del mercat i del lucre. Malgrat tot, tenen una característica que els diferencia profundament dels mitjans que donen suport al règim d’Assad (Russian Today, HispanTV i l’agència estatal siriana Sana, entre d’altres):  no són controlats directament pels seus respectius governs. Per això poden emetre un drama humanitari com el de Síria, malgrat que no totalment  «objectiu», sempre des de la perspectiva de defensa d’uns determinats interessos polítics.

La gran majoria dels relats sobre Síria conserven un mateix problema intrínsec. En poques ocasions es tracta als sirians com a subjectes de les seves pròpies accions. Sempre són convertits en víctimes, manipulats o directament ignorats pels mitjans de comunicació. Les fonts, en poques ocasions són sirianes, sempre es tracta d’experts, acadèmics, persones «capacitades» per interpretar la realitat del país i explicar-la a les audiències occidentals. Ells mateixos, els sirians i les sirianes, són vistos com a incapaços d’autoexplicar-se.

Els principals mitjans de comunicació tracten el conflicte sirià, simplement, com un drama humanitari,  la qual cosa és indubtable. Però ometen o obliden un element determinant per entendre-ho. A Síria té lloc des del 2011 una revolució social que encara avui dia continua, amb més o menys força i amb les seves contradiccions, i que pot continuar durant molts anys més.

L’esquerra  espanyola davant la revolució siriana

Desgraciadament la majoria de les organitzacions de l’esquerra espanyola han assumit el discurs que considera la guerra de Síria com un conflicte organitzat per diverses potències estrangeres contra un govern legítim .

Izquierda Unida ha fet públic un comunicat recent en el qual afirma que no participarà en les convocatòries de solidaritat amb Alep perquè, segons la seva opinió, el que va tenir lloc en aquell indret va ser una lluita contra «grups jihadistes». Com l’organització es proclama partidària de la pau (quina pau, la dels cementiris?), s’abstindrà de participar en qualsevol  activitat política en solidaritat amb Alep, ja que les que s’han donat fins ara assumirien un discurs de defensa dels interessos de les potències «invasores».

La posició del PCE és encara més extrema i reaccionària en suport dels crims comesos a Alep. S’expressa directament en termes d’alliberament i de la possibilitat del govern sirià de reprendre el control del país. El seu comunicat està ple de falsificacions abusives i mentides sobre fets àmpliament documentats, com la massacre amb armes químiques de Ghouta, l’any 2013.

Podem no s’ha posicionat oficialment sobre el tema. L’esquerra parlamentària ha brillat per la seva absència en les poques activitats organitzades de solidaritat amb  Alep la qual cosa ha contribuït a l’escassa repercussió als mitjans de comunicació. Dir que els “mitjans occidentals” estarien assumint una posició en contra d’Assad és, com a mínim, una afirmació no verificada.

Què ens reserva el futur?

A l’Iraq, la resistència contra l’ocupació nord-americana va durar més d’una dècada i va ser monopolitzada per grups que ara compleixen un paper important a Síria com Al Qaida i el que vindria a ser l’Estat Islàmic. El fonamentalisme es nodreix de la desesperació, del sentiment d’abandonament i del caos. A més, disposa de fonts de finançament constants, bàsicament donants privats de països com l’Aràbia Saudita i  Qatar. Una part del que passa a Síria és una lluita fratricida entre diferents grups sectaris, però aquest aspecte no és l’únic i ni tan sols el més determinant  ni pot ser utilitzat per caracteritzar el conflicte en la seva totalitat.

Als EUA els hi hauria estat més còmode i pràctic una sortida a l’”egípcia” o a la “tunisiana” a la revolució. Com que no ha estat possible per l’oposició de Rússia i l’Iran a què Baixar Al-Assad fos enderrocat, han tolerat el genocidi orquestrat per Moscou, ja que prefereixen el vessament de sang i la derrota de la revolució siriana a un enfrontament de proporcions més grans amb els països que donen suport al règim sirià. Aquest és el drama, convertit en tragèdia del nostre segle, en una veritable Nakba que ens marcarà durant dècades i dècades.

El que passa a Síria és, indubtablement, un genocidi, ja que, en aquests moments, els morts superen la xifra del mig milió i el nombre de desplaçats, exiliats, assetjats i detinguts és ja impossible de calcular. Assad, el responsable de l’àmplia majoria dels morts( més del 90% segons algunes fonts), està cometent un crim contra la humanitat.

Alguns analistes han decretat, amb la derrota d’Alep, la fi de les esquerres. Estem molt d’acord amb els arguments que els porten a aquesta conclusió, però ens permetem el luxe de ser optimistes dins del caos i l’exasperació. Creiem que la revolució siriana i el moviment de solidaritat internacional format els darrers anys han de desembocar en l’inici d’un nou moviment internacionalista i revolucionari, que trenqui amb els fantasmes del passat i no dubti a l’hora de donar suport de forma activa a la lluita de qualsevol poble que s’aixeca en contra d’un dèspota.