LA LLUITA PER LA REFORMA DE LA INTERNACIONAL I DEL PARTIT
La lluita contra la degeneració estalinista va dur a un sector de la militància bolxevic a agrupar-se al voltant de l’Oposició d’Esquerra. Així, el període que transcorre arrel de la malaltia irreversible de Lenin (1923) fins el triomf del feixisme a Alemanya (1933) es una dècada plena de successos que concentra el sorgiment, organització i desenvolupament dels bolxevics-leninistes (Oposició d’Esquerra) que encapçalà Leon Trotsky i la lluita del qual, aleshores, estava centrada en la reforma del Partit i de la IIIª Internacional.
“D’ençà del dia de la seva fundació l’Oposició d’Esquerra es va imposar la tasca de reformar i regenerar a la Comitern mitjançant la crítica marxista i el treball fraccional intern” recordava Trotsky el juliol de 1933. En aquesta orientació, deia “cap a la «reforma» (…) va representar una etapa necessària pel desenvolupament de l’ala marxista de la Comitern; va ser una oportunitat per educar els quadres bolxevics leninistes i no va passar sense deixar la seva marca sobre el conjunt del moviment obrer. (…) l’Oposició d’Esquerra no es va amagar, ni a si mateixa ni als demès, que una nova derrota del proletariat, provocada per la política del centrisme [Stalin i la direcció de la Comitern, el centrisme burocràtic], adquiria inexorablement un caràcter decisiu i exigiria una dràstica revisió de la nostra posició respecte la disjuntiva: fracció o partit“.
EL TRIOMF DE HITLER I EL CANVI D’ORIENTACIÓ
L’arribada de Hitler a la cancelleria d’Alemanya el 1933 sense oposició, va marcar al parer de Trotsky la major derrota històrica de la classe obrera, mentre els dirigents estalinistes alemanys, amb el beneplàcit de Moscou, seguien minimitzant el fet i parlant del caràcter efímer del feixisme.
La traïció a Alemanya que va obrir les portes a Hitler coronava en forma qualitativa els desastres de la política estalinista. Trotsky aleshores encapçala el canvi d’orientació en l’Oposició: “No hi ha res més perillós en política que caure atrapat per les pròpies fórmules que ahir van ser apropiades però avui manquen per complet de contingut. Des del punt de vista teòric, l’ensorrament de el PC Alemany li va obrir dos camins a la burocràcia estalinista: revisió total de la política i el règim o, per contra, estrangulació total de tot senyal de vida a les seccions de la Comintern. L’Oposició d’Esquerra es va guiar per aquesta possibilitat teòrica quan, a l’aixecar la consigna de partit nou a Alemanya, va deixar plantejat l’interrogant de la sort de la Comintern. No obstant això, va aclarir que n’hi hauria prou amb un parell de setmanes per tenir la resposta i que eren mínimes les esperances que la mateixa fos favorable“.
I efectivament, en tot just dues o tres setmanes, el 5 de març, el Presídium de la IIIª Internacional donava suport a la política de el Partit Comunista alemany que va garantir la victòria de Hitler, la va definir com correctíssima i va prohibir tota discussió del que havia passat, sense que ningú s’aixequés contra tan vergonyosa prohibició. “Res de congressos internacionals, res de congressos nacionals, res de discussions en les reunions partidàries, res de polèmiques a la premsa. Una organització que no va despertar davant el tronar el feixisme i que se sotmet dòcilment a les infames pràctiques burocràtiques demostra que ha mort i que res podrà reviure-la. És el nostre deure envers el proletariat i el seu futur dir-ho obertament i públicament. Tot el nostre treball ulterior ha de prendre com a punt de partida l’ensorrament històric de la Internacional Comunista oficial.” (Leon Trotsky, 15 de juliol de 1933)
LA LLUITA PER NOUS PARTITS I UNA NOVA INTERNACIONAL
“El nostre punt de partida no és la «insatisfacció» i «desil·lusió» subjectives sinó la marxa objectiva de la lluita de classes. Totes les circumstàncies del desenvolupament de la lluita de classes exigeixen imperiosament la creació d’una nova organització d’avantguarda, i senten les premisses necessàries per a fer-ho“. (Leon Trotsky)
És a partir d’aquest any, 1933, que comença un procés que culminaria al setembre de 1938 amb la fundació de la IVª Internacional. Però si la nova orientació estava clara i la situació objectiva bullia arrel dels esdeveniments d’Alemanya, per què l’Oposició d’Esquerra va demorar 5 anys en realitzar la Conferència fundacional de la IV Internacional?
El mateix Trotsky ho explicava així: “Evidentment, el nostre gir no consisteix a ‘proclamar-nos’ a nosaltres mateixos com el nou partit. Ni de bon tros. Nosaltres diem: el partit alemany oficial està políticament liquidat, no podrà ressuscitar; no volem heretar els seus crims. L’avantguarda dels obrers alemanys ha de construir un nou partit. Nosaltres, bolxevics-leninistes, els proposem la nostra col·laboració“.
Durant aquests anys, fugint d’actituds autoproclamatives, l’Oposició d’Esquerra va posar tot el seu esforç en agrupar sectors que trencaven amb l’estalinisme i la socialdemocràcia.
EL CENTRISME I LA CONSTRUCCIÓ DE LA IVª INTERNACIONAL
Els Escrits de Leon Trotsky de 1933 a 1938 donen testimoni de les innombrables iniciatives, debats, participació en trobades, etc… La convulsió desencadenada per l’auge del feixisme, el col·lapse de la IIª Internacional socialdemòcrata i la deriva de la burocràcia estalinista que va arrossegar la IIIª Internacional, va generar un intens i predominant moviment d’activistes, partits, grups que en la recerca de referències polítiques oscil·laven entre el reformisme i la revolució. A aquest fenomen predominant dins el moviment obrer se’l va caracteritzar com a centrisme. «Per la mateixa essència del terme (…) significa oscil·lar entre dos pols -el marxisme i el reformisme-, és a dir travessar les diferents etapes del centrisme» (L.Trotsky)
Comprendre els trets més característics del centrisme no era tasca fàcil, insistia Trotsky: «No és fàcil; primer, perquè a causa de la seva ambigüitat orgànica el centrisme s’adequa amb dificultat a una definició positiva; es caracteritza més pel que li falta que pel que té».
Trotsky va assenyalar diverses d’aquestes característiques i peculiaritats del centrisme, entre elles:
«Al terreny de la teoria, el centrisme és amorf i eclèctic; en la mesura possible eludeix les obligacions teòriques i tendeix (de paraula) a privilegiar la «pràctica revolucionària» sobre la teoria, sense comprendre que només la teoria marxista pot impartir una orientació revolucionària a la pràctica.
En el pla de la ideologia, el centrisme arrossega una existència parasitària. Utilitza contra els marxistes revolucionaris els vells arguments menxevics (Martov, Axelrod, Plekhanov), generalment sense tan sols sospitar-ho. (…)
El centrisme està molt disposat a proclamar la seva hostilitat cap al reformisme, però mai esmenta al centrisme. A més, considera que la pròpia definició de centrisme és «poc clara», «arbitrària», etcètera; en d’altres paraules, al centrisme no li agrada que li diguin pel seu nom.
El centrista, sempre insegur de la seva posició i els seus mètodes, odia el principi revolucionari que planteja dir les coses tal com són. Tendeix a substituir la política principista per les maniobres personals i la diplomàcia menuda entre les organitzacions.
La posició del centrista entre l’oportunista i el marxista és anàloga, en cert sentit, a la del petit burgès entre el capitalista i el proletari: s’humilia davant del primer i menysprea el segon.
En el pla internacional el centrista es caracteritza, si no per la seva ceguesa, almenys per ser curt de vista. No comprèn que en l’època actual només es pot construir un partit revolucionari nacional com a part d’un partit internacional. Al triar els seus aliats internacionals encara és menys acurat que al fer-ho al seu propi país».
Per a l’Oposició d’Esquerra era clau la comprensió del fenomen del centrisme davant els processos «d’unificació dels marxistes» que s’obrien perquè segons el parer de Trotsky: «La nova internacional podrà avançar fonamentalment a costa de les tendències i organitzacions ara predominants. Alhora, l’internacional revolucionària no es pot formar d’altra manera que a través de la lluita constant contra el centrisme».
EL BLOC DELS QUATRE
El «predomini del centrisme» obligava a l’Oposició d’Esquerra a definir la dinàmica d’aquests grups centristes, el curs de la seva evolució. «Moltes vegades hem parlat en els nostres articles sobre el caràcter heterogeni del centrisme; comprèn tots els matisos de transició entre el reformisme i el marxisme o -que no és el mateix- entre el marxisme i el reformisme. És impossible comprendre el moviment centrista únicament a través de les seves declaracions i documents actuals. Hem d’estudiar la història del seu desenvolupament i vigilar la direcció de la seva evolució» (L. Trotsky)
Aquesta política de vigilar l’evolució, el sentit de la fletxa, si va de la dreta a l’esquerra, o pel contrari evoluciona de l’esquerra cap a la dreta, és decisiva. Aquest encreuament d’evolucions en sentits oposats genera un terreny on el centrisme més progressiu, el qual evoluciona cap a l’esquerra, es troba en el camí amb el que ve girant en sentit invers i s’hi crea un interregne d’amalgama i confusió propici per l’eclecticisme i l’amorf.
El 27 i 28 d’agost de 1933 es va celebrar a Paris la Conferència d’organitzacions socialistes i comunistes d’esquerra que va reunir «catorze partits, organitzacions i grups de naturalesa i tendències summament heterogènies». En aquesta Conferència va participar l’Oposició d’Esquerra Internacional portant el seu propi programa. Quin sentit tenia participar en una trobada de forces tan heterogènies? El mateix Trotsky ho explicava així: «amb l’objectiu d’ajudar a la separació principista dels reformistes i els centristes i nuclear a les organitzacions revolucionàries homogènies». Aquest criteri resultava oposat a la pressió dominant per la «unificació marxista» i per tant va ser titllat de sectari.
En rigor Trotsky i l’Oposició d’Esquerra tan sols feien que seguir el criteri de Lenin en la fundació i desenvolupament inicial de la IIIª Internacional: «Les «vint-i-una condicions» per a ser membre de la Internacional Comunista, elaborades en el seu moment per Lenin per diferenciar-se resolutivament de tot tipus de reformisme i anarquisme, adquireixen novament en aquesta etapa una urgent actualitat. Per descomptat, no ens referim al text d’aquest document, que caldrà canviar radicalment d’acord a les condicions d’aquest període modern, sinó al seu esperit general d’intransigència marxista revolucionària». (L. Trotski)
El resultat d’aquella Conferència va ser la declaració signada per quatre organitzacions (l’Oposició d’Esquerra Internacional, el SAP d’Alemanya, el RSP i l’OSP d’Holanda) el denominat Bloc dels quatre que començava el seu camí per a construir la IVª Internacional. Aquí els grups estaven cridats a treballar sobre els documents programàtics i estratègics que encaraven els problemes de la construcció econòmica de la URSS, el règim del partit, la política de front únic, el camí de la revolució espanyola, la lluita contra la guerra, la lluita contra el feixisme, etcètera. Punts dels quals l’Oposició d’Esquerra n’havia resumit les conclusions bàsiques en els «onze punts» del seu pre-congrés internacional. I afegien: «Està de més dir que, per la nostra banda, considerarem amb la major atenció totes les tesis, resolucions i declaracions programàtiques en què d’altres organitzacions aquí representades hagin expressat o puguin expressar la seva caracterització dels objectius i perspectives».
EL CENTRISME MAI MENCIONA AL CENTRISME
En la declaració dels quatre Sobre la necessitat i els principis d’una nova internacional es podia llegir: «Encara que disposats a cooperar amb totes les organitzacions, grups i fraccions que realment evolucionen des del reformisme o el centrisme burocràtic (estalinisme) cap a la política del marxisme revolucionari, els sotasignants declaren al mateix temps que la nova internacional no podrà tolerar cap conciliació amb el reformisme o el centrisme».
Es va desenvolupar a partir d’aquí un ardu treball que tenia com a tasca centrals l’elaboració d’un manifest programàtic que fos la base principista de la nova Internacional; «Preparar un anàlisi crític de les organitzacions i tendències del moviment obrer actual i elaborar tesis sobre totes les qüestions fonamentals que conformen l’estratègia revolucionària del proletariat» (26 agost 1933).
No obstant això el Bloc no va avançar tot i els esforços de l’Oposició d’Esquerra. El centrisme predominant es va anar agrupant entorn de la I.A.G. (Internationale Arbeitsgemeinschaft), un agrupament internacional constituït a partir de l’esmentada conferència internacional d’agost de 1933. La I.A.G. agrupava als partits que opinaven que la creació d’una nova internacional no podia ser més que la conseqüència d’un «procés històric», oposant-se doncs als partidaris de la construcció de la IVª Internacional. No faltaven en aquest agrupaments vells comunistes en crisi amb l’aparell estalinista que van assumir les funcions de coordinació des d’un «Buró internacional per a la unitat dels socialistes revolucionaris», amb seu a Londres.
A l’espera que el «procés històric» aconseguís crear una nova i bona IVª Internacional, com ressenyava irònicament Trotsky, aquests partits van anar enfilant les seves crítiques contra els partidaris de construir la IVª Internacional. Per a aquests grups la lluita política, la delimitació programàtica i estratègica del reformisme i del centrisme passava per participar en Conferències i trobades, «ser-hi», no quedar «aïllats». Les maniobres i la diplomàcia substituïen la fermesa de principis i la claredat ideològica, fet que els empenyia a cada pas a fer seguidisme dels girs i oscil·lacions tant del centrisme burocràtic estalinista, com dels partits socialdemòcrates.
LA UNITAT MARXISTA… AMB ORGANITZACIONS CASOLANES
Un dels grups nascut de les pròpies files de l’Oposició d’Esquerra que més va anar sucumbint a aquestes pressions i va acabar abraçant la política del centrisme va ser l’Esquerra Comunista Espanyola, encapçalada per Andreu Nin i Juan Andrade.
L’ascens del feixisme, la polarització social, la lluita obrera, feien sentir als lluitadors/es de la joventut i la classe obrera la imperiosa necessitat d’unir forces. Però el legítim i necessari sentiment d’unitat de la classe obrera, lluny d’eximir als revolucionaris, els obligava més que mai a assenyalar els terrenys de la unitat, les diferents formes d’aquesta i les seves tasques, sense amalgamar-la, sense convertir la «unitat» en un «significant buit» sota el qual s’amaga l’oposat a aquesta necessitat objectiva de la classe obrera.
La posició de l’ICE va incidir decisivament en el distanciament de grups del Bloc dels Quatre, empenyent-los a l’oposició de la fundació de la IVª Internacional al temps que sucumbien a les polítiques reformistes.
Andreu Nin anunciava així al diari La Batalla l’acord de fusió de l’Esquerra Comunista d’Espanya (ICE) amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC) que donaria lloc a la formació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) l’any 1935: «A més del fet que la bandera de la unificació és popularíssima, no hi ha absolutament, en l’actualitat, cap diferència fonamental de principis ni de tàctica entre les dues organitzacions. En aquestes circumstàncies, romandre separats seria no només absurd, sinó criminal. Com ho demostra la facilitat amb què hem arribat a un acord per fixar les posicions polítiques del nou partit, la nostra coincidència és absoluta. I aquesta feliç coincidència, tan rica en promeses, s’ha aconseguit sense que ni el BOC ni l’Esquerra Comunista hagin hagut de fer concessions que per la seva importància signifiquin un sacrifici. […] El partit resultant de la fusió ve a la palestra obrera amb un programa clar i definit i amb la voluntat indestructible de lluitar per la unificació de tots els sectors del marxisme revolucionari en la potent organització política de la que té necessitat urgent el proletariat del nostre país».
Així de clar, cap diferència fonamental de principis, ni de tàctica?; Coincidència absoluta? Com era possible això si el BOC de Maurín s’alineava amb el sector més restauracionista del capitalisme de la burocràcia soviètica, l’encapçalat per Bukharin? Com era possible la coincidència absoluta quan el BOC havia combatut des del primer moment tot intent de treballar per construir la IVª Internacional? El mateix Andreu Nin havia combatut enèrgicament les posicions del BOC i Maurín en aspectes centrals de principis, estratègics i programàtics: «Fidel a la seva concepció “nacional” de la revolució, que tan excel·lent acollida va trobar entre la intel·lectualitat petit-burgesa de Madrid, Maurín comença per afirmar que “la revolució espanyola no ha de semblar-se a la russa”. Que el fet que els sindicats desenvoluparan a la revolució espanyola un gran paper no ofereix cap dubte. Però afirmar que puguin substituir els soviets és perpetuar el prejudici sindicalista, tan arrelat desgraciadament en les nostres masses, i inculcar a les mateixes la creença en la possibilitat de la victòria de la revolució sense l’existència d’un partit comunista».
«”Tot el poder al proletariat”, llançada pel BOC. Per la resta, aquesta posició, aparentment radical, no fa més que cobrir una política netament reformista. No resulta còmic veure al BOC predicar la presa de poder pel proletariat i, al mateix temps, realitzar una propaganda que té més de radical burgesa que de comunista? […] Des de fa alguns mesos [Maurin] s’ha unit al cor dels “anti-trotskistes”, i, en la lluita contra nosaltres, acudeix als recursos habituals de la burocràcia estalinista: la falsificació dels fets, l’atac personal i les exclusions […]
Afortunadament, l’Oposició Comunista d’Esquerra, té no només un gran líder, sinó una doctrina, una tàctica, una col·laboració internacional. Pot dir el mateix el Bloc Obrer i Camperol que no té, no diguem ja un gran líder, sinó ni doctrina, ni tàctica, ni el contacte viu i contundent, indispensable per a tota acció eficaç, no ja amb els comunistes de fora d’Espanya, sinó encara amb els de més enllà de l’Ebre? El BOC no és més que una organització casolana, i amb organitzacions casolanes no es fan les revolucions» (Andreu Nin, El Soviet nº 2 – 22 octubre 1931. Les negretes són de l’autor d’aquest article).
Els dirigents de la ICE amb la formació del POUM van mostrar que la política de la «unitat dels marxistes», lluny d’ajudar a la separació principista dels reformistes i els centristes, va acabar acostant als propis revolucionaris al molí del reformisme, al pantà del centrisme.
La resta de la història és ja coneguda: el POUM va acabar essent un ariet contra la IVª Internacional, va acabar signant el Pacte del Front Popular que va garantir a la burgesia la derrota de la revolució obrera en curs i va obrir així les portes a Franco, i Nin va acabar com a ministre d’un govern burgès de col·laboració de classes. Malauradament lluny de no aïllar-nos aquesta política va aïllar al POUM i va facilitar la miserable maniobra estalinista i de Govern de Front Popular que va acabar dissolent el POUM, detenint els seus dirigents i acabant amb la vida d’Andreu Nin. Referint-se a tots els centristes el vell Trotsky recordava aquella frase d’un escriptor francès: «Si un amaga la seva ànima als altres, a la fi ni un mateix podrà trobar-la.»
LA UNITAT D’ACCIÓ I LA LLUITA CONTRA EL REFORMISME I EL CENTRISME
Els que des del centrisme d’abans, i també de l’actual, segueixen reivindicant la política del POUM critiquen Trotsky pel seu suposat sectarisme. El menyspreu per la teoria, per la tradició i l’experiència històrica de la lluita revolucionària, els empeny a confondre fermesa de principis amb sectarisme.
Trotsky llavors, com nosaltres avui, no va negar la unitat d’acció ni amb el diable si fos menester al voltant d’un punt o objectiu concret sempre que ajudés a resoldre o empènyer les reivindicacions obreres o dels/les oprimides. Trotsky no va escatimar mai un sol esforç en la lluita pel Front Únic, va ser ell qui va escriure les tesis sobre les Tàctiques del Front Únic aprovades el 1922 a la IIIª Internacional: «El problema del Front Únic -tot i el fet que és inevitable una escissió en aquesta època entre les organitzacions polítiques que es basen en el vot- sorgeix de la urgent necessitat d’assegurar-li a la classe obrera la possibilitat d’un Front Únic en la lluita contra el capitalisme» (març de 1922 Ple del Comitè Executiu de la internacional Comunista). No en va i contra la política liquidadora de l’estalinisme, va ser Trotsky el més decidit impulsor del Front Únic contra el feixisme a Alemanya per intentar impedir el triomf del nazisme.
El combat al reformisme i al centrisme, lluny de ser incompatible, està obligadament vinculat a la lluita per la unitat d’acció i el Front Únic. No hi ha dubte en que és necessària la més àmplia unitat d’acció en defensa del Sistema Públic de Pensions i la plataforma que el moviment pensionista va aixecar als carrers. Però, és possible avui aquesta unitat d’acció sense combinar aquesta lluita amb un combat frontal amb els partits i sindicats que en nom de sostenir el govern de «progrés», PSOE-UP, han posat tot el seu esforç en la desmobilització, la liquidació de les reivindicacions originàries d’aquest moviment i la destrucció dels organismes unitaris construïts al calor de la lluita? No hi ha dubte en que és necessària la més àmplia unitat d’acció en defensa de la convocatòria d’un referèndum democràtic sobre la Monarquia. Però és possible fer-ho sense combatre frontalment el fet què des del govern progressista sostenen a aquest règim i es segueixen negant a una consulta democràtica bàsica, a la vegada que són acèrrims defensors de la Constitució monàrquica? És necessari davant la catàstrofe social causada per la pandèmia i la crisi econòmica que la va precedir i l’acompanya, aconseguir la màxima unitat d’acció de la classe obrera i la joventut perquè no seguim pagant la crisi els de sempre? I aquesta necessitat imperiosa, és possible sense confrontar de manera directa la burocràcia sindical de CCOO i UGT i els partits que els sostenen des del govern i les institucions? No parlem ja d’acabar amb el sistema capitalista, el règim monàrquic i aquesta Unió de Mercaders i expoliadors de pobles que anomenen Unió Europea! I és possible canviar aquesta societat, fer la revolució que necessita, sense combatre als seus acèrrims defensors de “dreta”, “d’esquerra” i de “centre”?
DIR LES COSES TAL COM SON, NO SUBSTITUIR LA POLÍTICA PRINCIPISTA PER LES MANIOBRES I LA DIPLOMÀCIA ENTRE ORGANITZACIONS
Al dur a terme apropaments amb d’altres partits en nom de possibles unificacions, com va ocórrer durant el procés abans assenyalat en la construcció de la IVª, Trotsky no va confondre la intransigència en els principis i la fermesa ideològica amb l’ultimatisme cap als altres partits. En el seu debat amb el SAP alemany deia: «En el SAP com en altres organitzacions hi ha milers d’obrers (…) [que] mai van estudiar ni es van posar a pensar en la política de Stalin a la Xina, a Bulgària, a Espanya. Exigir-los que reconeguin de manera purament formal el correcte de la nostra posició respecte dels problemes enumerats més amunt no tindria sentit. No es pot realitzar d’un sol cop un llarg treball de propaganda. Però sí que és correcte que exigim als dirigents que assumeixen la responsabilitat i iniciativa de formar un partit proletari independent que expliquin la seva actitud cap als problemes fonamentals de l’estratègia proletària, i que no ho facin en forma abstracta i general sinó sobre la base de l’experiència viva de la generació actual del proletariat mundial. Als dirigents tampoc els plantegem mecànicament els problemes. Els diem: «Abans d’arribar a una resolució definitiva sobre la nostra col·laboració, que nosaltres desitgem el més estreta possible, cal tenir la plena seguretat que compartim una mateixa posició respecte dels problemes fonamentals de l’estratègia proletària. Heus aquí les nostres posicions, formulades al calor de la lluita en diferents països. Quina és la seva actitud cap a aquests problemes? Si vostès no tenen posicions definides al respecte, tractem d’estudiar-los junts, començant pels problemes polítics més immediats i candents.» Crec que aquesta forma de plantejar la qüestió no amaga gens ni mica de sectarisme. En general, els marxistes no poden plantejar-la d’una altra manera. Cal afegir que estem disposats a col·laborar en l’acció sense esperar una resposta definitiva a tots els problemes en discussió».
El mètode i els criteris de Trotsky van ser oposats als que van proclamar o proclamen avui la necessitat d’unir els marxistes o unir els trotskistes i es proposen fer-ho sobre la base de la «necessitat objectiva» i les declaracions de principis en general sense testar les posicions que es van adoptar davant els fets centrals de la lluita de classes, sigui la posició davant l’URSS llavors o el balanç de la restauració capitalista ara; l’actitud davant la guerra als anys 30 o la posició davant la revolució i la guerra a Síria avui; l’actitud llavors i ara davant els Parlaments burgesos, la política enfront de la burocràcia i la lluita pels organismes de Front Únic; la democràcia obrera i el règim de el Partit que es vol construir i per sobre de tot el seu vincle amb el partit mundial, amb la reconstrucció de la IVª Internacional.
La unificació dels “marxistes revolucionaris” d’acord amb “acords generals” és molt més semblant a la política del centrisme que al llegat de Leon Trotsky.
Es fa imprescindible recordar el llegat de Trotsky en aquests temps de situació mundial de fallida del sistema capitalista, d’avanç de la barbàrie enmig del col·lapse ecològic, de pandèmia mundial i de catàstrofe econòmica que ens assola. La desproporció entre les bases objectives per a una revolució socialista i les condicions subjectives, del desenvolupament dels organismes en la classe obrera i un partit revolucionari mundial amb influència en la classe, està més present que mai. Això ens obliga a no oblidar aquesta part del llegat de Trotsky sobre la unitat d’acció, el Front Únic i la construcció d’un partit revolucionari amb tots aquests grups, sectors o activistes individuals que amb tots els matisos transiten del reformisme al marxisme.
