AUTORA: A.R.
Amb l’acceleració de la crisi econòmica a causa de la COVID-19, hem vist com en els últims mesos milers de treballadors i treballadores hem patit les conseqüències de la crisi de manera desproporcionada. En l’excepcionalitat de les circumstàncies, els nostres drets estan compromesos per una gestió nefasta del govern estatal i dels governs autonòmics.
La crisi sanitària i econòmica ha posat en relleu nombrosos problemes estructurals propis del capitalisme, un d’ells sent la manca generalitzada d’habitatge assequible i la falta de voluntat dels governs neoliberals d’assegurar un dret tan fonamental com és el de disposar d’un sostre. Amb l’establiment del període de quarantena i la imposició de ERTO’s i ERO’s, la situació habitacional és més dramàtica que mai. Molts ERTOs no s’han cobrat, molts altres s’han transformat en EROs definitius i, per tant, en acomiadaments massius dels quals els grans sindicats, CCOO i UGT, han estat un dels grans àrbitres, amb la complicitat de CGT. Aquesta situació no fa més que propiciar que la classe treballadora ens quedem al carrer per no poder pagar el lloguer.

És per això que se’ns presenten dades tan alarmants com el fet que 350.000 famílies es troben en situació de vulnerabilitat econòmica arrel de la crisi a l’Estat Espanyol. Aquestes famílies dediquen quasi la meitat dels seus ingressos (48%) a pagar el lloguer, la qual cosa deixa a molts sense possibilitat d’assumir altres despeses tan bàsiques com la llum, l’aigua o fins i tot el menjar. Els impagaments s’han triplicat des del començament de l’estat d’alarma al març, escalant d’un 5% a un 15%, deixant en evidència la dificultat de llogaters d’assumir el cost de l’habitatge amb la reducció o la pèrdua completa d’ingressos.

Per a molts la crida massiva a confinar-se ha presentat greus dificultats a causa d’unes condicions habitacionals inadequades: pisos minúsculs amb lloguers desorbitats, manca de ventilació, necessitat de compartir amb diverses persones, etc. Per a d’altres el confinament ha estat directament impossible de fer efectiu per la manca de sostre. Aquesta situació prepara el terreny per la propagació del virus entre els sectors més vulnerables on no es pot fer efectiva la distància social o el confinament. A més, mentre tanquen bars i restaurants i imposen el toc de queda, seguim confinats a pisos insalubres, seguim anant a treballar i agafant el transport públic en massa.

La solució del govern ha passat per la moratòria del lloguer o hipoteca durant els mesos de confinament i els 4 mesos posteriors o crèdits per pagar lloguers amb pocs requisits i un interès molt baix. Aquesta mesura per a molts implica un endeutament impossible d’assumir que només se sumarà al ja elevat cost del lloguer. De la mateixa manera, les ajudes econòmiques promulgades per comunitats autònomes i ajuntaments així com la renda garantida i l’aturada dels desnonaments només durant el període de confinament es presenten com a mesures insuficients i curtermistes per donar solució a la crisi habitacional que vivim. I tot això sense tenir en compte que les plataformes digitals es troben completament col·lapsades, amb períodes d’espera eterns per ser atesos telefònicament i la falta de mitjans entre una part de la població (que no tenen de dispositius electrònics o no en saben fer ús) que fa quasi impossible l’accés a aquestes ajudes.

La falta de voluntat política del govern, però, no és l’únic problema que ens allunya d’una solució definitiva al problema habitacional. De la mateixa manera, la crisi de la COVID-19, tot i haver suposat un agreujament significatiu, no ha estat la causant d’una crisi habitacional que es pot qualificar d’estructural i endèmica.

Encara que pugui semblar que governs autodenominats progressistes, treballin per una millora, les polítiques i mesures vàries acostumen a abordar el problema de forma superficial. Tant és així que cap govern ha estat capaç (i probablement tampoc disposat) de posar fi a l’especulació generalitzada o a la priorització dels interessos del sector immobiliari i la banca.

En ciutats com ara Barcelona, on el 2019 hi havia 10.052 pisos buits, les polítiques del Govern de Canvi d’Ada Colau han estat molt lluny de complir el seu propi programa en matèria d’habitatge i de donar solucions reals. Tot i haver impulsat diverses mesures, com ara l’obligació de les constructores de destinar 30% de les seves edificacions a habitatges socials, la situació a la ciutat està molt lluny d’estar resolta, amb els preus dels lloguers a l’alça a causa de l’altíssima demanda o l’augment del sensellarisme (d’un 83% des del 2008). El mateix és veritat per ciutats com Sabadell, on els esforços del govern de la Crida- que va arribar a admetre que no tenia eines per fer front al problema de caràcter estructural– han estat en va, resultant en l’incompliment del Pla Local d’Habitatge que prometia l’increment del parc públic de lloguer en un 63%.

Mentre que governs progressistes confien en possibles canvis des de les institucions i, finalment, es queden molt lluny de complir les seves promeses, els governs al servei de la burgesia capitalista ni tan sols s’amaguen en el seu intent d’afavorir grans fons voltors, la banca, grans tenidors, etc. Aquestes són les mateixes institucions que, de forma generalitzada, contemplen l’habitatge com un dret, com és el cas de la mateixa Constitució Espanyola, la UE o les Nacions Unides, però són completament incapaces d’assegurar-ho.

La Generalitat de Catalunya, tot i haver impulsat projectes com ara el Pla pel Dret a l’Habitatge o el Fons d’Habitatge Social, només és capaç de proposar mesures reguladores pal·liatives i completament insuficients. Així, la borsa de pisos emergència de la Generalitat ha passat del 2015 al 2018 de 200 a 370 pisos, mentre que els sol·licitants superen les 700 persones i, a Sabadell amb l’intent frustrat de la Crida-ERC del ja mencionat Pla d’Habitatge, segueix mostrant xifres tan preocupants com el que fet que hi ha 12 desnonaments cada setmana.

Cal també fer una especial menció a la llei que es va aprovar el passat 9 de setembre del 2020 al Parlament de Catalunya que regula els lloguers a 60 municipis catalans. Aquesta nova llei permetrà posar límit al preu dels lloguers i es prohibirà la pujada de preus per part dels tenidors a ciutats que es consideren “en mercat d’habitatge tens”, en concordança amb un Índex de Referència proposat per la Generalitat. El Sindicat de Llogaters considera que la llei “encarna els desitjos d’una part molt àmplia de la societat civil” i una victòria en la lluita, encapçalada pel mateix, que venen lliurant des del 2017. Tot i això, també reconegut pel mateix sindicat, aquesta és una “regulació de mínims” que suposarà només una baixada moderada i que, ni de lluny, posarà fi a l’afavoriment de l’especulació en matèria d’habitatge.

L’aprovació de la llei de regulació de lloguers, tot i ser necessària, posa de manifest que els mesures curtermistes i pal·liatives són insuficients. De la mateixa manera, la situació dramàtica que ha provocat la gestió de la crisi sanitària, ens planteja un escenari en el qual l’única alternativa viable és l’organització i lluita per la defensa de l’habitatge com a un dret fonamental. Una lluita amb completa desconfiança en les institucions burgeses que, com ja han provat, només faran que afavorir els interessos del sector immobiliari i la banca.

És, per tant, completament evident que l’habitatge assequible per tothom és completament impossible d’assolir dins el sistema capitalista. Hem de plantar cara a aquest assalt a la vida orquestrat per polítiques neoliberals que condueixen a l’endeutament de les treballadores i el poble pobre i a l’empitjorament de les seves condicions de treball. Així, les treballadores més afectades per la pujada dels lloguers i la imposició de crèdits immobiliaris usurers, els joves (que han vist els ingressos disminuir un 8,3% des del 2008), els migrants, les dones, entre d’altres sectors, ens hem d’organitzar:

  • Per la prohibició dels acomiadaments i la recuparació de tots els llocs de feina perduts i en contra la imposició de ERTOs i EROs. Si no cobrem, no paguem!
  • Exigim l’expropiació de pisos en mans d’entitats financeres i donem total suport al moviment d’ocupació d’aquests pisos buits.
  • Reclamem la implantació de parcs d’habitatges públics sota control popular, d’equipaments permanents per pèrdua sobtada d’habitatge i un pla de xoc social davant les conseqüències de la crisi!
  • Exigim la prohibició de tots els desnonaments ara i després de la crisi!
  • I, en general, reclamem el dret universal i inalienable de tothom a un habitatge digne. Ni morir de COVID, ni de gana, ni de viure al carrer!