Els governs d’ERC i PSOE-UP continuaran amb la seva línia habitual per a solucionar aquesta crisi: fer que l’administració pagui als propietaris privats d’immobles.
Una classe treballadora que sosté els ingressos de l’Estat sigui directament (via IRPF) o indirectament (IVA) hauria d’estar perplexa de com els governs de torn destinen aquests recursos als responsables (bancs, fons d’inversió, immobiliàries) que fan de l’accés a l’habitatge un dels majors problemes per a ella.
En anteriors articles ja s’ha comentat les conseqüències del fet que no s’apliqui una solució de fons i estructural a l’escassetat d’habitatge públic. Ara toca analitzar perquè les solucions que ens proposen aquests governs, inserides en els límits estrets de les polítiques d’habitatge, no són més que pa (o “engrunes”) per a avui i fam per a demà.
El programa Reallotgem i les moratòries “antidesnonaments”
El passat 27 de juliol, la Generalitat va fer pública l’ampliació del programa Reallotgem.cat, que significarà que la Generalitat completarà el pagament del lloguer de famílies vulnerables que no poden fer front al pagament d’un lloguer, fent-se càrrec de gairebé tot el lloguer d’aquestes famílies o pràcticament la seva totalitat (famílies vulnerables que hagin obtingut el vistiplau de les Meses d’Emergència pagaran com a màxim el 18% dels seus ingressos en concepte de lloguer). La Generalitat, convertida així com arrendatària de manera oficial, beneficiarà a propietaris privats (immobiliàries, etc.) que no han pogut trobar llogater pel seu habitatge.
Aquest arrendament no posa més condició per als titulars de la propietat dels pisos, habitatges o apartaments el fet que no estiguin obligats a realitzar l’oferiment d’un lloguer social obligatori. D’aquesta manera, en casos d’ocupació la Generalitat està pagant a bancs i fons d’inversió, els responsables de la crisi. Si bé, és cert que en el cas d’arrendataris (inquilins) que s’enfronten a un desnonament o llançament per no poder pagar el seu lloguer a propietaris anomenats grans tenidors, aquest efecte no es produirà, perquè aquests inquilins quedaran protegits per la suspensió del procediment de desnonament i dels llançaments, decretada pel govern espanyol en el Decret llei 11/2020 els efectes del qual es prorrogaran fins al 31 d’octubre.
Però també en aquesta suspensió, es preveu compensacions a aquests propietaris que tinguin aquests inquilins (disposició addicional segona del Reial decret llei 37/2020, de 22 de desembre), de manera que aquests arrendadors tindran fins al 30 de novembre per a sol·licitar que se’ls remuneri per aquesta suspensió si compleixen amb els requisits d’aquesta disposició.
Aquesta pràctica, pagar amb fons públics a propietaris privats (ja siguin o no grans tenidors) per a solucionar el problema de l’accés o permanència en l’habitatge, no és nova, ve practicant-se des d’un temps significatiu enrere davant la falta d’un parc d’habitatge públic. S’imposa com a mesura “realista” per a satisfer la urgència de nombroses famílies que seran desnonades i no causin renou davant els mitjans de comunicació.
Pot aquesta pràctica solucionar el problema de l’habitatge? O per contra, empitjora aquesta problemàtica i la situarà a una escala major al cap d’uns anys?
Els diners que es deixa d’invertir en habitatge públic i que es desvia per a pagar a propietaris privats
La partida amb la qual la Generalitat preveu pagar als propietaris, agents immobiliaris col·laboradors, etc. amb el programa Reallotgem, suposa una despesa d’almenys 21 milions d’euros. Per a tenir una idea del desemborsament total de l’administració cap a la propietat privada, només en aquesta pràctica, es caldria afegir almenys la quantitat de diners que l’administració catalana ha desemborsat ja en completar els lloguers socials de propietaris privats (bancs, fons d’inversió, immobiliàries, etc.) al llarg dels anys que ja han passat, més tots els diners públics que hauran costat les compensacions als propietaris privats en les anomenades “moratòries antidesnonaments”.
Cal tenir en compte que, amb aquests diners -que ha passat i que passarà de mans públiques a mans privades- no sols s’hagués pogut crear un parc públic d’habitatge encara que fora a costa de comprar pel “tanteig i retracte” l’habitatge a aquests propietaris, sinó que a més, a aquests propietaris se’ls deixa indemnes, perquè no perden la propietat dels seus habitatges. Com es justifica doncs aquesta pràctica?
L’excusa perfecta (una causa sobrevinguda)
El govern espanyol i el català s’escuden en què és una mesura d’urgència. Uns ho atribueixen a la pandèmia, uns altres a la fi de “l’escut social” i tots utilitzen l’escassetat d’habitatge públic com a justificació de teló de fons, fent de la necessitat una virtut, quan estem parlant de la mateixa ERC que governava al costat dels hereus de CiU o el mateix PSOE de les SOCIMI del govern Zapatero.
Encara que hi hagi qui pugui compartir aquesta pràctica com a resultat d’una situació inesperada i davant l’apressant necessitat que viuen les famílies afectades, què s’ha fet des de les autoritats governamentals en tot aquest temps per a crear un parc públic d’habitatge? I el que és igual de dramàtic: per què es planteja només la solució de satisfer amb els diners de tota la classe treballadora a uns propietaris privats?
Fins i tot si el problema era la falta de diners per a incrementar de manera dràstica i ràpida el parc públic d’habitatge i donar satisfacció urgent a les famílies vulnerables, s’hagués pogut recórrer als “fons europeus” per a comprar a través de mesures un nodrit parc públic d’habitatge, mitjançant el tanteig i retracte que preveu la legislació catalana. No ens semblaria una mesura que recolliríem amb gust, ja que aquests fons els faran retornar amb retallades i reformes contra la classe treballadora i s’hagués pagat també, amb la compra, a propietaris privats, però almenys l’Estat disposaria de la propietat de tots aquests habitatges que passarien a ser públics.
Tant aquí a Catalunya com en la resta de l’Estat espanyol s’ha preferit continuar amb el model de propietat privada de l’habitatge que tant afavoreix a l’acabalada classe rendista del nostre país i que manté captiu el vot per a partits que no s’atreveixin a qüestionar el seu statu quo o fan tot el que poden per a preservar-lo.
Per a més inri, les mesures a les quals hem al·ludit (programa Reallotgem, moratòries compensant en la seva mateixa aplicació als propietaris privats) s’han presentat amb la propaganda de fer creure a la població que el govern espanyol i català són sensibles a la problemàtica que s’aveïna amb la finalitat de “l’escut social”, quan no s’han acompanyat d’un marc legal que augmenti la pressió fiscal als grans propietaris i que faci recaure el cost d’aquestes mesures a aquests propietaris. Tot el contrari, el cost d’aquestes mesures els beneficiarà: Si tanta sensibilitat es demostra amb els vulnerables, per què es fa pagar la crisi al poble? Per què es lucra als responsables d’aquesta crisi?
Denúncia pública i exigències…
Les organitzacions de defensa del dret a l’habitatge no poden mirar cap a un altre costat, encara que aquestes mesures els signifiqui un assossec per a les seves afectades. És evident que si es premia a propietaris privats, siguin grans o petits, es va en la direcció oposada a una solució d’arrel. Es premia i es fa més fort, entre altres, als qui han generat aquesta crisi i es minva a l’erari públic per a fer front a ella. Al mateix temps, s’allunya de la ment a la població sobre altres mesures que haguessin servit per a reparar el mal causat a la societat pel rescat bancari i la gestió de l’habitatge per part dels fons voltor, com són l’expropiació sense indemnització dels seus habitatges, la devolució d’aquest rescat, o l’augment dels impostos a tots aquells que s’estan beneficiant de l’especulació amb els habitatges.
Animem a les organitzacions d’habitatge un posicionament inequívoc enfront d’aquestes pràctiques com ara de la qual fa gala el programa Reallotgem. Des de Corrent Roig impulsarem en tots els espais d’habitatge en els quals participem la lluita per aquest posicionament. A més, exigim als governs un gir copernicà de 180° que acabi amb aquesta falsa retòrica de l’incentiu al propietari perquè llogui els seus habitatges a famílies vulnerables. Aquesta solució només nodreix a l’especulació empobrint a l’Estat i agreugen el problema reproduint-lo a una escala major. Els jocs d’artifici del govern espanyol i el de la Generalitat, no van en la direcció de crear un parc públic gran i en poc temps per a rebaixar els preus de lloguer:
