Estatal | Acord de l’Administració pública: Ni ocupació, ni drets. El socors mutu de govern i sindicats signataris.

Comparteix-ho

Després d’anys de destrucció de llocs de treball, rebaixes de salaris, pèrdua de drets i desmantellament sistemàtic dels serveis públics en totes les administracions públiques, des dels serveis socials passant pel transport col·lectiu (RENFE), correus, ensenyament, sanitat…, CCOO, UGT i CSI-F han signat un Acord per a la “millora” de l’ocupació pública en l’Administració.

Per Corrent Roig

Una propaganda que falseja la realitat i encobreix milers de llocs de treball perduts

Com venen denunciant diverses organitzacions sindicals (SAGAP;COBAS;CUT….), més enllà de tota la propaganda mediàtica, realment, l’única cosa que recull l’acord és una imprecisa oferta d’ocupació pública (OPE) i una altra, més imprecisa encara, taxa del 100% de reposició en sectors prioritaris pel 2017, tot això “respectant els límits i regles de despeses establertes”. Això que estan venent com ”una gran mesura”, no és més que, en el millor dels casos, treure a OPE les jubilacions de l’any passat, la qual cosa suposa una renúncia expressa a recuperar les places perdudes des de l’inici de la crisi, i seguir sense reposar, és a dir perdent, el 50% de les places en els sectors, segons ells, no prioritaris.

Pel que fa a la reducció de la temporalitat, plantegen fer “fixes” unes 250.000 places que, ells calculen, reduiran la temporalitat en un 90% deixant-la en un 8%. Però segons un dels sindicats signataris, la temporalitat en les administracions afecta al voltant de 700.000 llocs. Aquestes places porten en la seva majoria ocupades durant anys, perquè l’Administració incompleix les seves pròpies normes i lleis, permetent que milers de llocs de treball estiguin en frau de llei i durant aquests anys, a més de no convocar OPEs adequades a la realitat que es viu dins de l’Administració. Això li permet aprimar la plantilla a la seva voluntat, tenir al personal robant-los drets anys rere anys; així pot reduir el dèficit públic, i “millorar l’economia” a costa dels i les treballadores de l’Administració.

Ara amb la connivència de les adreces sindicals signants del pacte, el Govern falseja les xifres de temporalitat, intenta rentar-se la cara davant l’opinió pública, argumentant que la situació de precarietat i retallades així com la deterioració dels serveis públics, no és tal com la denuncien els treballadors/es organitzades en Marees, Marxes…, que estan fartes: són ells els que han garantit, moltes vegades a costa de la seva pròpia salut, que el sistema públic no s’hagi esfondrat.

El Pacte, contra el que es pretén vendre mediàticament, no garanteix a centenars de milers de treballadors/es, ni la conversió d’interins a fixos, ni la seva consolidació. Tots i totes hauran de passar per una oposició i, finalment, desconeixeran si tindran continuïtat en la seva plaça després de portar en molts casos més de 20 anys treballant per a l’Administració! L’única forma que aquest pacte fora en benefici dels i les treballadores, i així poder prestar un bon servei públic que totes i tots paguem amb els nostres impostos, és que tot el personal temporal passés a fix com determina la llei.

El pacte signat, a més, aprofundeix en la mobilitat geogràfica i funcional, així com en la continuada pèrdua de poder adquisitiu dels salaris.

És obvi que amb aquest Acord, el Govern i les Centrals Sindicals signatàries, pretenen ratificar les reculades del “ERE encobert” que al llarg de tots aquests anys de crisi, des del govern de ZP fins a l’actualitat, s’han anat aplicant, a major glòria de les privatitzacions i del desmantellament de les conquestes socials de l’anomenat “Estat del Benestar”.

Un Pacte Social entre el Govern i burocràcia sindical per sostenir-se mútuament

“La recuperació ha començat”; ara cal estabilitzar les dades econòmiques, fent les “reformes estructurals” que manquen. Però és un govern en minoria al Parlament, que no pot fer com fins ara, governar a cop de decret; sinó que requereix del “diàleg”, del “pacte”, per tirar endavant les seves mesures. Per això aquest pacte és, segons el Ministre Montoro, “una important contribució a la completa recuperació econòmica del país”.

És clar que el govern necessita buidar el perill de veure els carrers amb protestes socials i necessitava una pilota d’oxigen després de les sentències d’Estrasburg i Vigo, en equiparar els drets dels treballadors/es de l’Administració als de la privada, amb la cascada de demandes contra l’Administració, que està obligant a pagar milions d’euros en indemnitzacions per acomiadaments, que s’havien estalviat durant tots aquests anys i les possibles demandes futures.

Per això Rajoy apel·la al Pacte social, a recuperar una sort de nous Pactes de la Moncloa, mentre dóna passos en el mateix sentit mantenint els Pactes de Toledo (per a les pensions), ara amb el de l’Administració Pública i prossegueix amb el laboriós intent del Pacte per l’educació. Són els Pactes per a les reformes estructurals que la Unió Europea i l’FMI exigeixen, a poder ser, mantenint la pau social.

CCOO, UGT i CSIF necessiten “oferir alguna cosa” als treballadors/es, encara que sigui fum que serveixi per intentar guanyar temps i sostenir la seva cada vegada més escassa credibilitat. I requereixen de les ajudes financeres de l’Estat, imprescindibles per sostenir els seus monstruosos aparells. Però aquesta “ajuda” cal guanyar-la demostrant la utilitat social de la inversió que en ells fa l’Estat, encara que l’acord sigui un nyap que valgui para allò de el “subjecta’t mentre cobro”. Una sort, en essència, de “socors mutu” entre la burocràcia sindical i el Govern, a costa (com sempre) dels drets i les condicions d’ocupació dels treballadors/es.

Rebutjar l’Acord i recuperar el carrer per poder recuperar els drets

L’Acord subscrit és un “acord marc”, l’aplicació del qual ara cal negociar-la a tots els nivells de l’Administració, des de la central fins a l’autonòmica, passant per la local i per les diputacions. Sens dubte que aquesta negociació no estarà exempta de tensions, perquè el Govern seguirà aplicant el seu criteri del “control del dèficit” acordat amb la Unió Europea, de respecte “als límits i regles de despeses establertes” i des del respecte a tota la iniciativa privada, els amics del Govern, que fan els seus negocis creixent entorn de les Administracions. I CCOO, UGT i CSI-F ja saben on situar-se, però hauran de barallar per les engrunes que puguin escurar per així donar un aspecte de bondat a aquesta infàmia que han signat, a aquest ERE encobert que amb el seu beneplàcit ha colat el Govern.

Caminem cap a un escenari de possibles “mobilitzacions comparsa” per negociar millor el pacte social i l’Acord vergonyós, enmig de l’inevitable perill que milers de treballadors/es dediquin tots els seus esforços a preparar una oposició-loteria que els “garanteixi” el lloc de treball davant la situació d’atur massiu. Aquesta venda d’il·lusions és la canallada més gran d’aquest Acord. Mentre els treballadors/es es resignin a seguir perdent llocs de treball, drets i salaris i dediquin la seva obstinació a una oposició-loteria, més assegurada estarà la pau social i fins a una bona veta de negoci de les acadèmies.

L’Acord és una garrotada per als treballadors/es, i pretendre embellir el fet o minimitzar-ho no és més que donar indulgències als buròcrates que l’han signat, a aquests bocamolls del Govern que signen per als treballadors/es el que no s’aplicaran a ells mateixos.

Nosaltres volem dirigir-nos als treballadors/es que han sortit al carrer a defensar l’estabilitat en l’ocupació i la recuperació de drets, dels/les que des del SAGAP, COBAS, CUT, CGT, CIG, des de les bases de CCOO o UGT, o no afiliats, han rebutjat aquest Acord. No podem donar-nos per vençuts! Tots/es els que ho rebutgem hem d’unir forces, fer un front sindical de rebuig, que prossegueixi amb una intensa i extensa labor d’explicació d’aquest Acord-frau; que cridi a no perdre el carrer i la mobilització. Aquest mes ja hem viscut una data de lluita unitària: el 1r de Maig. Tenim altra data ja marcada per sortir a la lluita: el 27 de Maig amb les Marxes de la Dignitat. Se’ns ha de veure als treballadors/es de les Administracions públiques, lluitant amb la resta dels treballadors/es, per pa, treball, sostre i igualtat, però reclamant el nostre i de tots/es, que pel treball estable, la recuperació de drets i salari diem NO A l’ACORD.

Publicat a Articles, Comunicats, Estat Espanyol