Opinió | Turisme low cost. Vida low cost.

Comparteix-ho

El turisme i l’hostaleria, model imperant de desenvolupament en el mercat laboral de l’Estat espanyol, venen acompanyats de misèria i inestabilitat per les condicions dels treballadors i treballadores. Aquest sector ha crescut un 1,3% més que la resta de l’economia.

Per Adrián Ruiz

Una de les conseqüències de les polítiques de la Unió Europea és la transformació de l’Estat espanyol en una residència de vacances low cost, a partir del desmantellament, sota les ordres de la UE, de la indústria i l’agricultura.

A part de precaritzar la vida laboral, el model “turístic” genera problemes a territoris com Barcelona, Mallorca i Madrid (entre molts altres), el més evident dels quals és l’augment dels lloguers.

Sous de misèria i temporalitat extrema

La precarització del mercat laboral s’intensifica. D’una banda, el salari mitjà a l’hostaleria és de tan sols 950 euros al mes. De l’altra, la taxa de temporalitat és inacceptable. El 36,1% dels contractes són temporals, un 10% més que la temporalitat global de la resta de l’economia. Una quarta part dels contractes temporals ja tenen una duració inferior a una setmana i el 43% no arriba al mes, situació que no deixa d’aprofundir-se i genera una incapacitat brutal per organitzar les nostres vides.

Sous de misèria…

Empreses com McDonald’s paguen un salari de 5 euros l’hora, a Telepizza-Dominos paguen l’ínfima quantia de 4 euros l’hora, fet que comporta que, a final de mes, un treballador de Telepizza acabi amb 640 euros fent jornada completa.

Un altre problema greu del sector turístic afecta les cambreres de pis, les Kellys, que sovint es veuen obligades a cobrar 2,15 euros l’hora, o a treballar 26 dies seguits sense descans.

… no només en el sector turístic

També és preocupant que els contractes temporals no només afectin aquest sector, sinó que arriben a d’altres, com és el cas de la indústria, de llarg un sector molt estable. Alarma que la tercera part dels contractes temporals d’abril en aquest sector fossin inferiors a 7 dies quan, de mitja, la duració és de 53 dies.

La lluita és l’únic camí

La reducció dels sous durant la crisi va generar situacions com la dels treballadors d’Eulen, que lluiten ara per recuperar les pèrdues dels últims anys. No obstant això, la recuperació no arriba per a tothom. El moviment d’aquests treballadors ens mostra el camí i no és altre que la lluita. No hi haurà cap concessió dels empresaris més enllà de l’irrisori 1% que marca una pujada molt inferior al cost de la vida.

La política del Govern en el cas d’Eulen va ser militaritzar el conflicte per assegurar el funcionament de l’aeroport i intimidar la plantilla. Altres lluites han tingut lloc aquest estiu, com la del personal de bord de Renfe, els treballadors de Ciut’art i els treballadors d’Iberia, que afronten una amenaça de 4.000 acomiadaments pel 2019.

Ens toca donar suport a la lluita d’aquests treballadors que representen, segons les dades de l’INE, un 13,4% de l’ocupació total. Ens volen imposar un model laboral ultra precari per augmentar els guanys dels capitalistes. Tot això és conseqüència de les reformes laborals i de la manera d’actuar mafiosa del Govern contra les vagues, aquest dret que, dia rere dia, ens intenten arrabassar. Ens toca unificar les lluites i construir la resistència al desmantellament dels drets robats.

Tot el suport als treballadors d’Eulen, les Kellys i a la resta de treballadors que lluiten per recuperar el que és seu!

En defensa del dret a vaga! No al laude arbitral!

Ni 5, ni 4, ni 2 euros l’hora! Per un salari mínim de 1.200 euros al mes!

Prou de contractes temporals i ETTs! Ocupació fixa i de qualitat!

Publicat a Opinió