El nomenament del nou ministre de Defensa confirma “l’essència agressiva” de l’Estat d’Israel

Presentem el personatge: Avigdor Lieberman va néixer a l’ex-URSS el 1958 i va emigrar amb la seva família a Israel el 1978. A partir de la restauració del capitalisme a la URSS, centenars de milers de jueus russos van seguir aquest mateix camí, fugint de les conseqüències econòmiques i socials de la restauració, esperonats per la política israeliana d’enfortir el “caràcter jueu” de la població del país.

Una gran part d’aquests van ser instal·lats a les colònies construïdes a les zones arrabassades als palestins de Jerusalem Oriental i Cisjordània. Viuen còmodament gràcies als subsidis de l’Estat sionista i a l’explotació com a mà d’obra semi esclava dels palestins incloent-hi nombrosos nens.

      Bombardeig sobre Gaza

No és casual llavors que s’hagin transformat en els més fervorosos defensors de l’Estat sionista i en suport de les polítiques més agressives contra els palestins. Són una espècie de “primera línia de xoc” i realitzen agressions permanents contra el poble que oprimeixen.

Sobre aquesta base social i electoral, Lieberman va fundar l’ultradretà Partit Yisrael Beytenu que, a totes les eleccions, obté diputats a la Knesset (parlament israelià). D’aquesta manera, s’ha transformat en un aliat imprescindible de Netanyahu (conjuntament amb els partits ultra religiosos) perquè aquest pugui formar i sostenir els seus governs. No és el primer cop que Lieberman ocupa ministeris però ara passa a ocupar una cartera considerada central als governs israelians.

La solució dels “dos Estats”?

La majoria de l’esquerra mundial dóna suport a la lluita dels palestins i denuncia els crims i les agressions israelianes contra ells. Tot i així existeix un profund debat sobre quina és la solució a aquest conflicte, ja que gran part d’aquesta esquerra dóna suport a l’anomenada proposta dels “dos Estats” (un israelià i un altre palestí) que haurien de conviure junts i en pau. Per a això, seria necessari que el curs polític d’Israel girés cap a posicions més tolerants i obertes.

Creiem que aquesta proposta és utòpica i, a la vegada, reaccionària per l’essència de l’Estat d’Israel. Aquest Estat va néixer el 1948 avalat per una resolució de l’ONU impulsada per l’imperialisme nordamericà i amb el suport de la burocràcia estalinista que llavors governava l’URSS. Es dividia així el territori colonial del fins llavors Mandat Britànic a Palestina i s’atorgava al nou Estat d’Israel una majoria del territori, tot i que la població era clarament minoritària al territori comparat amb l’àmplíssima majoria d’habitants palestins que hi vivien històricament.

  Repressió israeliana a Cisjordània

Un cop creat Israel, les organitzacions armades del sionisme van expulsar la majoria de la població palestina amb mètodes extremadament violents (incloent-hi massacres i assassinats de dones, persones grans i nens) i van ampliar el territori sota el seu domini: és el que els palestins i àrabs recorden com la Nakba (catàstrofe). Des de llavors, el poble palestí ha quedat dividit en tres parts: els que viuen oprimits dins l’Estat d’Israel, els que habiten als anomenats “territoris palestins” (avui dia sota l’administració colonial de l’ANP sotmesa a Israel) i els que viuen a l’exili. Des de llavors, el poble palestí lluita per recuperar tot el territori que li hi va ser usurpat i per poder així construir el seu propi estat.

Afirmem que Israel va néixer i existeix com un enclavament militar imperialista construït sobre territoris usurpats, amb una població artificialment creada, el sentit de la qual és ser una espècie “d’avançada armada” de l’imperialisme per controlar i agredir els pobles àrabs, especialment als palestins, i defensar els seus interessos a la regió. Tota la història d’Israel (plena de guerres i invasions contra els seus veïns àrabs i amb atacs permanents i crims contra els palestins) ho demostren. Com diu el vell refrany: “està en la seva naturalesa”.

Hem dit que la política dels dos Estats és al mateix temps utòpica i reaccionària. És reaccionària perquè legalitza novament la usurpació de 1948 i condemna els milions d’exiliats palestins a no poder tornar mai a les terres que els hi van ser robades.

És utòpica perquè espera que Israel (un Estat agressor per la seva essència) “es porti bé” gràcies a un futur “gir a l’esquerra” de la seva vida política. Però això és impossible: la gran majoria de la població d’Israel és conscient que la seva situació i els seus privilegis depenen de la naturalesa de l’Estat d’Israel i del seu caràcter agressiu. Per això han girat cada cop més cap a la dreta, despullant-se del caràcter “progressista” i fins i tot “socialista” amb el qual es van voler vestir inicialment i, per tant, avui dominen l’escena política Netanyahu i el seu aliat Lieberman. No hi ha “gir extremista” sinó la confirmació d’una dinàmica política inevitable.

Per això, creiem que l’única solució real és la destrucció de l’Estat d’Israel i la construcció d’una Palestina Unida Democràtica i no Racista en tot el seu territori històric a la que puguin tornar els palestins exiliats i puguin romandre aquells jueus disposats a conviure en pau.

Hem dit que la majoria de l’esquerra internacional dóna suport a la lluita palestina i condemna a Israel. Però hi ha excepcions de gent que s’anomena “d’esquerres” i dóna suport a Israel. Una d’aquestes persones és el polític demòcrata nordamericà Bernie Sanders que va viatjar diverses vegades a Israel a la seva joventut per a treballar als kibutz (explotacions agràries) i, com a legislador al seu país, va votar totes les lleis a favor de l’Estat d’Israel i contra els palestins. Un altre d’ells és el brasiler Jean Willys, diputat nacional pel PSOL, que recentment va viatjar a Israel i va donar suport a aquest país dient que era “democràtic” enmig “d’una regió on no hi havia molta democràcia”. Fins ara, el PSOL com a partit no l’ha criticat mai per aquestes declaracions.